dijous, 30 de desembre de 2010

La petita que fa mitja (1938)

Oli sobre tela de Josep Obiols (1894-1967), Museu de Montserrat


Asseguda a terra,
damunt d’un coixí,

seriosa i destra,
mai no perds el fil.

Cadira amb madeixes
t’és companya afí.

La cara ben neta,
cabells recollits,

quan toca fer feina
t’estàs de perfil.

Oli sobre tela,
ets oli tan fi

que inspires tendresa
i joia subtils.

Qui gosi distreure’t
desfarà l’encís.


          Jordi Boladeras, del llibre inèdit "A peu d'obra"

dimarts, 28 de desembre de 2010

Bellesa, Diccionari per a ociosos, Joan Fuster


Edició d'El Cangur de 1978. La primera edició va ser el 1964

L'home Joan Fuster, mesura de totes les coses.

50 anys de "La pell de brau"

Davant certs aspectes de la realitat actual penso que aquest poema d’Espriu, del llibre “La pell de brau”, descriu perfectament, i amb la ironia que fa al cas, la nostra realitat de cada dia.

Essent com és la lectura d’un clàssic, encara hi som a temps de rellegir-lo abans d’acabar el 2010, just en el cinquantè aniversari de la seva primera edició el 1960.  

                     XII

No saps que les aixetes s’han fet
perquè no hi ragi l’aigua,
i les cases perquè passis
més saludable fred,
i els trens i els camins per al suport
del meritori nivell
de la general felicitat?
Com que no vol mai ploure,
és clar que no hi ha llum,
i amb el diner no compres
res del que vols i perversament necessites,
excepte l’entrada
per al futbol de les festes
o per a la intangible cursa nacional.
Però mentre els elohim
juguen a coudineta,
tu, tan senzill i sofert,
et consoles
empassant-te una a una
les grasses paraules,
les més sonores, tibants,
laudatòries paraules
que et serveixen quasi de franc
els papers.
Oh, el brou d’aliment, l’alegria
d’aquesta lletra impresa a la paella
sense oli i sense foc!
Després, ja tip del tot i havent-te
escurat el pit, al llarg de la jornada,
en la còmoda escopidora que són sempre
els polidíssims carrers de Sepharad,
te’n vas a dormir, donant gràcies a Déu
en meditar amb esforç, original filòsof,
que falta un dia menys per a la mort.

Salvador Espriu, La pell de brau (1960)

dilluns, 27 de desembre de 2010

Delícia i ganga pures

Voleu saber què m’acabo de comprar?

Entre d’altres:

- Columnes d’hores (1965-1990) de Maria Àngels Anglada
- Veïnage d’hores de Lluís Calvo
- Obres completes 2, prosa de J. V. Foix
- Poesies de Martí Dot
- Les concessions de Miquel de Palol
- Els primers quaranta-nou contes d’Ernest Hemingway
- L’adolescent de sal de Biel Mesquida
- La noia de blau de Susan Vreeland
- El llit sota la tomba, antologia de la narrativa de vampirs de Goethe a Scott Fitzgerald, 1797-1927, per Emili Olcina
- En el prestatge de Mercè Foradada
- I Pinotxo i la seva imatge de Valentino Baldacci i Andrea Rauch, llibre del qual us mostro un parell d’il·lustracions del magnífic dibuixant florentí Carlo Chiostri.

Onze llibres que m’han costat... ta-ta-ta-txan... 5,50 euros... tots.

Una pura delícia, els llibres, i una pura ganga, el preu!

Il·lustració de Carlo Chiostri a "Le avventure di Pinocchio / Storia di un burattino", editat el 1901, de Collodi.

Il·lustració de Carlo Chiostri a "Le avventure di Pinocchio / Storia di un burattino", editat el 1901, de Collodi.

diumenge, 26 de desembre de 2010

Helena Ruiz Andreu, l’art de pintar-se als 4 anys

Helena Ruiz Andreu, vacances de Nadal de 2004.


Aquest angelet que veuen aquí és l’Helena, la meva neboda.

El dia dels fets en què la vaig enxampar en aquest sorprenent i acolorit estat es va produir ara fa sis Nadals, quan la protagonista tenia 4 anys. No cal dir que la vaig agafar amb les mans en la massa, dempeus damunt una cadireta de boga, davant el mirall del lavabo de casa i amb uns quants retoladors sostrets de l’estoig del meu fill. En el moment de la detenció, la presumpta culpable va confessar ipso facto la seva responsabilitat en el maquillatge que s’havia aplicat.

La seva mare me l’havia deixada una estona a casa perquè la nena jugués, mentre ella anava a comprar. Jo, amant de la llibertat, la vaig deixar fer. És més: abstret en les meves ximpleries, me’n vaig oblidar completament fins que vaig sentir un sorollet sospitós que provenia justament del lavabo.

Després de les meves sorolloses exclamacions en comprovar que allò era retolador quasi indeleble, i abans que se m’escapés massa més el riure per sota el nas, li vaig fer una reflexió prou severa (d’aquí la cara de preocupació de la convicta). Afortunadament, se’m va ocórrer de fotografiar-la per tenir-la fitxada en els arxius familiars. 

No cal dir que la mare de la criatura, la meva cunyada, no em va dir el nom del porc perquè és una dona prudent i assossegada. Això sí: em va fitar amb uns ulls i una ganyoteta sinònims de “Ves, Jordi, quin cangur més lamentable que ets! T’hauria de caure la cara de vergonya de no saber estar ni una estona per la teva neboda”.

Fa molts anys que tinc la convicció que un dels indicadors a tenir en compte a l’hora de saber si la canalla s’ho ha passat bé jugant és la cara i les mans brutes. Com més brutes les tenen, millor s’ho han passat. A fe que l’Helena s’ho va passar bé aquell dia... si més no, fins que vaig arribar jo, el poder repressor, a desbaratar-li els plans.

La magnitud de l'obra d'art

dissabte, 25 de desembre de 2010

També vindrem, Infant, a l’hora vella

J. V. Foix

Aquest any me l'he après de memòria
i el "declamo tot sol mentre aboco cabassades de sal a la bóta":


TAMBÉ VINDREM, INFANT, A L'HORA VELLA

També vindrem, Infant, a l’hora vella
Com a pagès, per ser més sols amb Tu;
Deixarem rella i la mula de sella,
I a peu, pel rost, allà on l’estel ens duu.

Et portarem vegetals esperances
I el que jo tinc en el graner tardà:
Llibres marcits, amb versos de vacances
On Tu no hi ets, i el camp és de secà.

Els vaig escriure en el parlar dels pares,
Que és el més dolç per qui el sap confegir,
Però hi fa nit en platges i sahares,
I el teu Nom és de sol i de jardí.

Guardo per Tu gallines ponedores
A camp obert, darrere el mur herbós,
Tocant al rec on maduren les móres
Per als infants que Et saben dir de Vós.

En embolcalls que em fan la passa curta,
Porto una leica i pàl·lids pensaments,
Cançons d’hivern en fontanes de murta
D’un monestir i un castell transparents.

Mantells eslaus i Florències alades,
Poliol de la Nou, brucs de Lladurs,
Illes ardents i gorgs negres amb fades,
Llavor de goig i guies del Pertús.

I els segells nous de la Teva naixença
En atlas filatèlics estel·lars,
Vàlids per tots, per l’amo i pel remença,
Pels llibertins, els pròdigs i els avars.

Porto els papers d’una casa forana
Escumejant vora la mar i el port;
—Omple-la Tu amb Ta divina ufana,
Deixa-hi un àngel si m’hi ve la mort.

I quan tot just si la tenora sona,
Pastors i estels perduts serrat enllà,
La Verge i Tu tots sols, a l’Hora Sola,
I els corns reials qui sap qui els sentirà,
Vindré mudat, al costat de la dona,
Amb els vestits de quan ens vam casar.

                         El Port de la Selva, Nadal de 1948

J. V. Foix, Onze nadals i un cap d'any


J. V. Foix


divendres, 24 de desembre de 2010

¿L’antropomorfització del tió ens durà a la seva noelització?

Quan jo era petit feia cagar o rajar el tió el dia de Nadal en una caseta de la Masia de Can Julià, a la Colònia Güell, on va néixer mon pare i hi vivien els avis.

[Digressió:] L’avi Marcel·lí i la iaia Roser feien una vida ben modesta en una casa amb llar de foc que, tot i que fos hivern, cremava estrictament quan el fred o la vida domèstica ho feien necessari. L’avi Marcel·lí ens explicava contes a la vora del foc, la majoria diàfanament escatològics, i cap adult no hi objectava que això pogués afectar la nostra educació o que les històries fossin ‘políticament incorrectes’. Els orinals plens de merda i de pixats (de caca i pipins, si ho trobeu més fi) anaven a parar al cap d’algun protagonista o antagonista; els pets pudents i sorollosos, a la cara d’una monja; els culs eren tots merdosos; la majordoma del mossèn ficava els peus a la palangana on el rector diarreic havia fet, la nit abans, les seves ‘cagarines’ (amb erra simple!); els cagarros de l’alcalde eren gruixuts i cilíndrics com porres (mireu la definició de ‘cagarro’ en el diccionari de l’IEC, no us la perdeu!)... Tot aquest devessall excrementici feia les delícies de les criatures que érem al voltant del foc i rèiem d’allò més. [Fi de la digressió].

El tió nadalenc era un tronc prou llarg i gruixut perquè anés consumint-se per la  banda del foc, i perquè pogués ser convenientment colpejat per l’altra amb la cantarella màgica. Cagava o 'rajava' llaminadures, alguna joguineta, llapis de colors, maquineta i goma, contes il·lustrats i poca cosa més. Ja n’hi havia prou. Un any més, el tió no ens havia decebut i la màgia d’aquell tros d’arbre tallat obrava el prodigi a cops de garrotades de congèneres més prims.

El tió era això: un tronc a seques! Ni ulls, ni nas, ni boca, ni bigoti, ni barba, ni potes, ni barretina, ni samarra! Res. No calia! Suposo que la comercialització del tió destinat únicament a ‘cagar’ i no pas a alimentar cap foc ha portat les gents a vestir-lo i li ha alterat la vida! Abans, aquesta era ben efímera: durava el que el foc trigava a consumir-la. Actualment, un tió vestit sol tenir una esperança de vida bastant més llarga.

Però què és això...???



Tió passat per un taller de labors.
Poca broma amb un tió així!!!









L’antropomorfització del tió està comportant el naixement d’un seguit d’esguerros ben estrafolaris i simptomàtics. Comences a trobar-te tions pastor, tions avi del Barça, tions de vint-i-un botó, tions escarits de roba, tions bornis, tions vampir i, és clar, si a un tió li canvies la barretina per una gorra vermella amb borla blanca i li col·loques una barba i bigoti del color de la neu, neix un nou personatge: el tió Noel. Aiii!

L’evolució del tió dels darrers anys em recorda les il·lustracions gràfiques de la de l’home. És com si un tronc que, un cop tallat, al llarg de milers d’anys estava condemnat a podrir-se o a consumir-se en el foc, hagués decidit tornar-se ‘home’.  De vegades, davant certs tions comercials, tinc por que aquell tronc ajagut no es posi de sobte a la gatzoneta per, seguidament, erigir-se en tionus erectus. Si ho fa, ¿podrem resistir l’embat dels mercats a noelitzar el nostre tió? El primer dia que vegi un tió que s’alça dempeus i em ve a saludar amb un “ohohou!” li clavo un cop de puny que el torno directament a la involució que significarà passar de tionus erectus noelensis a humus terrícola catalanensis.



"Per què has vingut, Nadal?" (Joaquim Amat-Piniella, Nadal de 1944, Mathausen)

Aquest vers i poema de Joaquim Amat-Piniella defineix prou bé el sentiment de molta gent per a qui el Nadal no és els dies amables i entranyables amb què es festeja el solstici d'hivern.

"Per què has vingut, Nadal?" ens adverteix que hi ha realitats individuals i col·lectives hereves de conflictes bèl·lics, d'injustícies socials, i fins i tot del dolor, la malaltia o la desgràcia personals que dificulten o impedeixen que puguem alegrar-nos i celebrar aquestes festes amb la felicitat i l'harmonia amb què hom voldria.

Us desitjo pau, salut, feina, fraternitat i goig de viure.

Disseny: Sacris.

diumenge, 19 de desembre de 2010

Ves quin marrec

A més de conjurar el vil esternut,
Jesús, seràs parit d’aquí pocs dies.
Cada any neixes un cop. ¿I te’n refies
que tot estigui a punt: el xai llanut,

el caganer, la molsa i Tu, menut,
i el bou i els Reis i en Pep i la Maria?
Al cel, l’estel, i en terra, l’establia.
Qui miri de comprendre-ho va venut.

El món, si no batega pels nadons,
¿per què batega? Doncs au, vinga, a néixer.
Nadal ets Tu. Correm-hi tots. I a créixer.

Escampa el bé i l’amor per aquests mons.
I el pa i el vi. I fes que hi hagi pau.
I els amics vindrem tots a fer sarau.

[Remenant poemes d'arxius 'antics' he trobat aquest sonetet de Nadal que vaig escriure el 1992]

dissabte, 18 de desembre de 2010

15a Trotada Torronada 2010

Des de fa 15 anys, el meu bon amic Sacris dissenya la invitació de la Trotada Torronada. Aquest any, també.                                                 

Per als qui no ho sabeu, la Trotada Torronada és una volta pel perímetre muntanyenc de Sant Vicenç dels Horts que segueix un PR del nostre poble, amb sortida i arribada a casa meva. Malgrat que la distància només sigui de 12 km, ateses les dates i l'hora, tothom qui camina o corre la Trotada Torronada sap la 'fresqueta' que s'hi dóna.

Com cada any, també, en arribar a casa hi haurà fruita, torrons, neules, sucs, refrescos i cava per a tots els participants i acompanyants, i el tradicional sorteig de material esportiu cedit generosament pels bons amics Jaume i Eulàlia de la botiga Base Via Esports del nostre poble.

Si us hi animeu, ja ho sabeu: dijous, 23 de desembre, a les 7 del vespre els caminants, i els corredors una hora més tard, a les 8.

Hi esteu tots convidats!

dimarts, 14 de desembre de 2010

Córrer és vida! I amb el Dani, doble vida!


Qui ha corregut coneix l’íntima satisfacció vital que comporta aquesta activitat. Més enllà dels tecnicismes, dels equipaments i dels mètodes d’entrenament més avançats, córrer ens acosta a l’home primitiu que segur que gambava sovint, ja fos per caçar, per fugir o simplement per desplaçar-se. Córrer és sentir-se lliure i en harmonia amb la Terra.

Jo he fet unes quantes maratons (26), algunes curses d’ultradistància i moltíssimes mitges maratons i curses més curtes. Tanmateix, és la distància de la marató (els mítics 42,195 km) la que compendia millor una “vida”. Fixeu-vos-hi: els primers deu quilòmetres són la infància; sobra energia i fins i tot es malgasta. Del quilòmetre deu al trenta s’entra en un període de joventut, estabilitat i maduresa; cal constància i prudència per mantenir el ritme escollit. I els últims quilòmetres, quan el cos ja comença a estar esgotat, ni que ens veiem obligats a reduir una mica el ritme, ni que ens assaltin les “xacres” (el famós “mur” produït pel canvi de consum energètic) necessitem fer un sobreesforç per continuar, talment com si de la vellesa es tractés. No oblidéssim pas Filípedes, el soldat missatger grec que va morir en acte de servei en completar la distància. Modernament, podem dir que creuar la meta és la satisfacció de la realització d’un repte, d’un somni, d’una travessia... és sinònim d’haver viscut una vida plena.

¿Com aconseguir que aquesta aventura, aquesta “vida” individual, sigui col·lectiva? És aquí on la proposta del Dani, Reptes Solidaris, em meravella perquè transcendeix el seu esforç personal en un repte compartit, el fruit del qual anirà destinat a l’Associació Selva Camerun. Per a mi, aquesta fórmula és innovadora, intel·ligent i, el més important, solidària. Córrer és vida, sí, però amb la idea del Dani, córrer és vida doblement: ens convida a compartir el seu repte i a multiplicar la confiança que hi dipositem en ajut a l’escolarització dels nens i nenes en aquesta zona del Camerun.

Ho trobo excepcional. Jo m’hi apunto. Gràcies, Dani!

Jordi Boladeras

dissabte, 11 de desembre de 2010

Matar el pare

Autoautoretrat, de Nil Boladeras Andreu.
2n premi, categoria Joves, Noves tecnologies.
Premi de Fotografia Santiago Arizón 2010


                                                                                          Per al meu fill


sempre som més d’un i podem arribar a ser múltiples si el centpeus acidodesoxiribonucleic ens corona amb un pop després de matar el pare

dels vuit tentacles de l’herència els penjolls i caramulls de flàccida tendresa són arrencats d’arrel com el xiscle divisori que separa el fang amniòtic del buit pulmonar i en el seu lloc s’instal·la el quefir fermentador de l’afecte mutu

sempre som més d’un i la temptació de l’interrogant en el reflex ulcerat per l’àcid corrosiu de la comparança ens persegueix tant si som deformes nocturnals insomnes com l’angle recte i afilat d’un ciutadà cúbic

per créixer cal matar el pare però fill meu en l’intent procura no fer-me mal que els assassinats helicoïdals no ens proven i ens refredem si encollem un sabre acerat sense gàrgares prèvies

autoretratant-te en una doble acció em reconec en la necessitat d’interioritzar
que les flors tenen glaucoma
que mamem filiacions orgàniques
que naixem per autoretroatreure’ns
que som i deixem de ser per tornar a ser en el reflex intemporal del mirall


Jordi Boladeras


               

divendres, 10 de desembre de 2010

Matinada (1942)

Oli sobre tela d’Alfred Sisquella (1900-1964), Museu de Montserrat

De matinada, allà on els sentiments
s’afuen o es dilaten vacil·lants.
On la marea del son ens inclina
a furgar pensaments entre les mantes.
Allà, al peu del llit, on les sabates
testimonien, mudes, el desgast
a què ens sotmet el pas de la memòria.
Allà on la nit i el dia fan el relleu
de la llum, i l’albada, dins l’alcova,
esclata com un mar de robes blanques.
On el gest, fill calmós d’un llarg silenci,
ens inspira a aturar tot moviment
i a veure clar que ara, serenament,
amb els llençols de lli banyats de somnis,
podrem discórrer sobre allò que anit
vam apilar de qualsevol manera, 
irreflexivament, a la cadira.

 Jordi Boladeras, del llibre inèdit "A peu d'obra"

JB recita Matinada, a Sant Pere de Reixac, en el recital "Les veus de la natura":

http://www.diba.es/parcsn/parcs/videos.asp?id=1475&parc=0&menu=268&submenu=0

dijous, 9 de desembre de 2010

CONVERSA AMB EL MEU XICOT

Jo 80 km/h

El dia 4 de juliol de 2010, el meu cotxe (un Volkswagen Santana) va fer 25 anys. Ho vam celebrar tots dos junts, en la intimitat, anant a treballar com cada dia. Durant el viatge a Vallirana vam parlar afectuosament de les nostres coses fins que una discussió, recurrent en els últims temps, ens va sortir al pas.

Un cop més, es va encabritar amb relació als 80 km/h que el darrer Govern de la Generalitat havia establert. El meu vehicle estimat hi estava a favor. Jo, no ho tenia tan clar com ell. El que li encenia la sangasolina era que jo, un ésser humà, em tirés a l’esquena les dades relatives al descens d’accidents i de mortalitat. I, a mi, em fotia a cent que ell, tenint com té un motor de 5 cilindres i 1.994 cc, no solament és conformés a anar a 80 km/h, sinó que s’hi trobés a gust.

Em deia, amb la seva veu greu i segura: “¿No ho veus, Jordi, que ara els carrils d’entrada a les autovies i carreteres que van a petar a les grans ciutats funcionen amb més fluïdesa? I fixa-t’hi: s’han reduït molt les topades motivades per les acceleracions i les frenades sobtades en les retencions acordiòniques; reducció que, no cal dir-ho, també contribueix a la millora de la circulació. Si, al damunt, hi ha menys morts, què més vols...?”.

I jo li replicava: “Potser sí que tens raó, amor meu, però la indústria del motor, el RACC i la gent que es compra un cotxet que arriba als 220 km/h, no s’hi sent còmoda anant a 80. Tenen la sensació d’haver-se gastat els calés per anar a pas de tortuga... Fins i tot alguns polítics, que se suposa que és gent assenyada, en faran bandera electoral, com si l’augment dels accidents i dels morts els importés un rave sempre que el seu electorat pugui anar fent acceleradetes fatxendes per les carreteres”.

Davant els meus arguments, vaig veure que augmentava perillosament la temperatura de l’aigua. Ai! El meu preciós utilitari bullia d’indignació. ¿I hom què fa quan estima de debò? Doncs, si no s’hi juga res, afluixa i arronsa. Immediatament vaig canviar el to de les meves interpel·lacions i li vaig dir que sí, que tenia raó, què carai! ¿No érem feliços anant a 80, a baixes revolucions, amb plena consciència que l’aparent lentitud del vehicle es corresponia amb una anticipació de qualsevol problema en carretera i amb una més gran maniobrabilitat? És més, si trigàvem algun minutet més a arribar a lloc... ¿no aprofitàvem l’estona escoltant algun tema musical que a tots dos ens agradés, o jo li recitava de memòria algun poema d’Alberto Caeiro que sé que el torna boig?

De cop em va venir la idea del regal d’aniversari que li faria. Havent aparcat, me’n vaig anar a una copisteria i, en plàstic adhesiu, vaig fer imprimir:

                                              Jo 80 km/h

A l’hora de plegar, ja a tocar del meu estimat Volkswagen Santana, li vaig fer: “carinyo, tanca els ulls”. Vaig córrer a la part posterior i li vaig estampar l’adhesiu. Amb el ronc de motor satisfet vaig saber que el meu cotxe era feliç i que la nostra relació, mentre anéssim a 80, seria molt més segura, tal vegada indestructible.

“Sempre junts, en la salut i en l’avaria” (foto: Lluís Valcàrcel)


dimecres, 8 de desembre de 2010

Què és un REUTILITZEMA

La idea original era posar el nom de “Reciclema” a qualsevol objecte destinat a les escombraries o a la deixalleria que fos salvat, en última instància, per allotjar-hi un text que, sense massa pretensions literàries, en justifiqués l’indult. El reciclema havia de viure de l’ocurrència més o menys poca-solta, i podia revestir-se de la ja llarga tradició de la poesia visual i de la poesia objecte. Que la peça resultant tingués tocs humorístics, lírics o quàntics dependria, evidentment, de l’autora o l’autor que la fes. Haig de confessar que m’agrada més la paraula ‘reciclema’ que ‘reutilitzema’. No obstant això, quan vaig explicar la meva idea a gent del ram del reciclatge, em van aclarir, amb tota la raó del món, que això que jo proposava no era un veritable “reciclatge” sinó una “reutilització”. D’aquesta constatació i de la meva connatural obediència va sorgir el nom nou: reutilitzema.

El reutilitzema ajorna la desaparició d’un objecte. És més: de vegades contribuirà a salvar una cosa (un despertador, una pantalla d’ordinador, una maquineta d’afaitar, un mocador de roba, una espardenya, una cartera de butxaca, etc.) que ens ha acompanyat i de la qual ens dol despendre’ns. Potser hi ha, darrere d’aquests reutilitzemes, un perfil de síndrome de Diògenes i de tirada a la conservació dels objectes que ens han estat més fidels i afectuosos. Potser sí.

També m’agradaria imaginar que els que agafem aquest ‘vici’ del reutilitzema puguem, algun dia, fer trobades públiques com els de les xapes del cava o els de les motoretes Harley-Davidson, i bescanviar-ne o, simplement, mostrar-nos-els amb l’orgull de qui ha salvat una vida objectual en el darrer moment. Alguns, els més artístics o revalorats, fins i tot podrien arribar a trobar compradors per a les seves exbagatel·les i exandròmines. En fi, somiar és de franc, i jo aspiro a donar llarga vida al “Reutilitzema”.

Us en mostro dos que tenia ben a mà i que han suposat la resurrecció de l’ànima d’un rotlle de paper de vàter i d’un tap de suro d’un Priorat excel·lent.


Rotlle de paper de vàter gastat



Reutilitzema textual que conté:

"No em miris així, amb aquesta indiferència i quasi menyspreu.
Al cap i a la fi sóc la columna vertebral del paper de vàter,
fidel lacai del teu cul. Si ho vols, llença'm a les escombraries.
Algun dia, tal vegada, t'enterraran a tu en un fosc nínxol allargat
com aquest tub,
i el teu recordatori portarà un bocí meu de pasta de paper".
























Tap de suro usat


Sóc un tap de bon vi.
N'hi ha prou per subsistir? 

dimarts, 7 de desembre de 2010

MATRIOSKA, SA

He trobat feina!
 
Malgrat els temps de crisi econòmica que corren i la greu situació laboral que afecta el conjunt de les empreses del país, us informo que, finalment, m’he integrat en una gran corporació multinacional de capital rus dedicada principalment a la investigació genètica, la clonació i la reproducció assistida: Matrioska, SA. Fins avui mai no m’havia sentit tan plenament integrat en un equip humà expert, jove i rialler.

Foto: Lluís Valcàrcel

Sistema devorant el seu fill

Saturn devorant el seu fill (1819-1823),
 de Francisco de Goya (1746-1828)

Jo vull proposar no només el retorn als vells i, per molts de nosaltres, enyorats valors dels que fas esment. Crec també que la societat ha caigut en el parany de la resignació. El parany de "no hi ha res a fer perquè això és així i no s'hi pot fer res". Hi va haver un moment de la història en què tot era possible i ara hem passat a la vaga perquè ens ofereixen un augment de l'1,5% i nosaltres volem un 2%. Hem perdut la perspectiva. El problema real és el Sistema, així, en majúscula. El Sistema que es basa en el creixement. Creixement del PIB, creixement de la despesa, creixement de la facturació... Això fa que tots aquets conceptes dels quals parles (senzillesa, humilitat, servei i feina ben fets, tenacitat, compromís, companyonia, equip, promoció interna, solidaritat) siguin considerats pel poder com a l'enemic a batre. L'únic important és facturar un 10% més que l'any passat i qualsevol cosa (o persona) que s'interposi en aquest camí és considerat un enemic. Això fa que, al capitalisme, l'interessi aquest constant enfrontament dins l'empresa, aquesta malsana competitivitat. Però nosaltres no ens hauríem de deixar entabanar. Això només serveix per fer més fort el Sistema i per debilitar-nos nosaltres cremant energies en lluites internes i en misèries quantificades en tants per cent. Un Sistema basat en el creixement no va enlloc. Una persona neix i creix per fer-se adulta. Si sempre continués creixent i creixent es convertiria en un monstre. I això li està passant al Sistema. S’ha convertit en un monstre que ens està devorant. Devora les nostres il·lusions, el nostre futur i el nostre amor propi. I fins i tot els nostres antics aliats per lluitar (sindicats, partits d’esquerres...) han estat devorats i ara formen part de la maquinària destinada a fer funcionar el capitalisme sense que res ni ningú no faci malbé els seus plans.”

Comentari de Lluís Valcàrcel al post “Em declaro enamorat de la senzillesa”, que he considerat que bé es valia una entrada independent al bloc.

Del filòsof, escriptor i humorista Jaume Perich (1941-1995)

"En un moment de lucidesa s'adona del que realment és la seva vida,
per la qual cosa decideix abandonar la lucidesa".

Aforismes de Jaume Perich

dissabte, 4 de desembre de 2010

Madeleine. L'absenta (1892), de Ramon Casas

Oli sobre tela de Ramon Casas (1866-1932), Museu de Montserrat

Quin firmament has estès als meus ulls
que tota tu, Madeleine, em commous?
Ara mateix m’acostaria al llenç
i et besaria si estiguéssim sols,
però el museu és ple de visitants
i alguns m’empenyen perquè m’enretiri
de la rajola àuria d’on no em moc.
Amb un cigar a la mà i l’absenta
en un plat, al Moulin de la Galette,
em sé gelós del pintor que ara et té,
d’això que mires que no sé què és,
i del mirall displicent que s’emporta,
en el reflex, el vaivé de la gent.
Per més pendent que estiguis del carrer,
queda clar que els enagos enfarfeguen.
Ni que fos un instant, a tall d’amor,
m’agradaria apamar un sol plec
secret, recòndit, de la sinclinal
i incòmoda posició que adoptes
en l’espera... De qui? De què? Fins quan?
Què em vols dir, que em retens al teu davant
des de l’el·líptica mirada molla
d’una jove i remota indiferència?
Han hagut de passar més de cent anys
per adonar-me que t’estimo així,
absurdament il·lús, a peu de quadre.
Dama de nit, ets tan bella, tan meva,
que res no tornarà a ser com abans
fins que assumeixi que, si fas ulleres,
potser és perquè fa un segle que no dorms
tot esperant la foscor d’un amant
que veurà en els teus ulls el firmament
i hi trobarà una constel·lació
de somnis, pell, tendreses i silencis,
a la qual posarà nom: Madeleine.
El vigilant del museu m’ho adverteix:
“les set, tanquem”; i afegeix, inquiet:
“obrirem novament demà a les deu”.
En comprovar que em resisteixo a moure’m,
ja amb l’esperança perduda, em confessa:
“cregui’m, som molts els que hem perdut el seny 
davant la Madeleine de Boisguillaume”.

Jordi Boladeras, del llibre inèdit "A peu d'obra"


 

Set paraules per si t'abandonen i no ho veus clar

"Si m'abandones... puc venir amb tu?"

L'ocurrència és el títol d'un llibre de Cynthia Heimel (1947), escriptora nord-americana autora d'obres de teatre i de llibres satírics destinats a les dones.

Les Bordes de Basco

Foto: Lluís Valcàrcel

                                                                                        Postal de l'Alta Ribagorça

Són tres i humils les bordes que dominen el paisatge d’Erill la Vall. Als seus peus cau el barranc de Basco i hi palpiten, al fons, les cases del poble. Darrere les edificacions es divisa la collada de Basco i, orientat al nord-oest, el cim de l’Aüt, modest, bellíssim, quasi anònim, eclipsat pels germans grans que el flanquegen tramuntanals i que el superen en altura. Comparades amb les esglésies romàniques disseminades per la Vall de Boí, les tres bordes també resten en un quasi anonimat. Contemplar-les descorda la imaginació. Només s’hi arriba caminant. Si el romànic ret homenatge a la religiositat, les Bordes de Basco ho fan a les feines del camp i a la ramaderia que, des de temps immemorials, han estat font de vida i gra de subsistència en aquestes latituds.

[Les bordes s’han calçat de camps de sèguel / i amb fils de garba treno una sanefa / que va del prat segat al clos de l’era. / Ja no es fa la mallada com es feia. / Horitzó o teranyina que m’atrapes, / on comença el paisatge i on acaba? / On et gronxes, aranya aspra insurrecta? / No temis, obre’m els ulls amb els llavis / i descarna’m, que sóc el teu bancal, / la neu que cau, el xàfec que no amaina. / Procura, inalterada i labial, / que les barnilles guerxes de les ales / no ens facin sets a la disfressa d’àngels. / No ens vestim, compartim la nuditat / d’una campana colgada a la neu. / Abracem la fredor que sentiran / les tres bordes humils calçant l’hivern.]

Jordi Boladeras, joia de les fulles altes, Papers de Versàlia, Núm. U,
Tardor 2008

"La carn em creix a pams..."

El dia 16 de desembre, a dos quarts de 10 de la nit, el poeta J. A. Arcediano i un servidor farem un recital de poesia eròtica a La Taska de Sant Vicenç dels Horts, c. Jacint Verdaguer, 101.

Hi llegirem autors clàssics, poetes contemporanis i uns quants poemes nostres. No cal dir que hi esteu tots convidats.