divendres, 25 de febrer del 2011

L'home polièdric, de J. A. Arcediano

Amb motiu del meu aniversari, el bon amic i poeta J. A. Arcediano m'ha regalat l'edició única de L'home polièdric que escanejo i podeu veure i llegir aquí mateix.

Acostumat a escriure poemes per als amics i la família quan l'ocasió s'ho mereix, rebre'n un de dedicat m'ha fet enormement feliç. En aquest cas "Só l'elogiador elogiat" i no penso presumir de falsa modèstia: m'agrada. D'una banda, fa molts anys que no tinc àvies, i, d'una altra, m'he engreixat algun quilet, però com que la crisi continua segur que l'eradicaré.

Moltes gràcies, José Antonio!




 

diumenge, 20 de febrer del 2011

L’skyline de Sant Vicenç dels Horts ("...i no rigueu")

           La Torre Clinker de Sant Vicenç dels Horts: ja tenim skyline propi. Fotografia: Josep Sagristà.

La paraula skyline no va significar res per a mi fins que la vaig associar a la imatge de Manhattan des del mar. Per tant, el fet d’intentar aplicar-la al meu poble, Sant Vicenç dels Horts, no tenia cap sentit. Qui ho fes seria titllat de pretensiós i la seva ocurrència l’únic que podria provocar seria la hilaritat general.

El perfil o silueta d’un poble del Baix Llobregat és el de naus, fàbriques, cases, pisos, algun edifici singular i l’església parroquial amb l'obligat campanar, el qual, un cop entrevist, sol guiar-nos al centre urbà de la població.

Les coses són com són fins que canvien. Un bon dia vam saber que, en el terme municipal, havia arrelat i hi creixia una nova criatura gegantina que arribaria als 120 metres d’altura: un forn! Un forn de clínquer beneït per totes les autoritats municipals, nacionals i estatals que, com el seu nom prou indica, han d’autoritzar la construcció d’un monstre de calcinació d’aquestes característiques. Els pares de la criatura eren els Ciments Molins i, és clar, la van alimentar bé perquè fes patxoca: engreixant-la dia a dia es va arribar a empassar 40.000 metres cúbics de formigó i pujar-la diuen que ha costat, només, 118 milions d’euros; xifra irrisòria si comparem la productivitat del forn i la seva previsió d’anys de vida útil amb, per exemple, el que va costar el fitxatge d’un jugador de futbol que em sembla que es diu Cristiano Ronaldo.

Tots els poders que van acudir a batejar el forn el dia de la inauguració, ja fossin de dretes o d’esquerres, van destacar-ne les virtuts i qualitats que, pel que es veu, són clares i rotundes des de tots els punts de vista mediambientals possibles.

Ara sí que els habitants del meu poble ja podrem anar pel món enorgullint-nos de l’skyline de Sant Vicenç dels Horts. Nova York té els seus gratacels, d’acord. Barcelona, unes quantes torres més que notòries, la Sagrada Família i el Tibidabo, d’acord. Però de cop i volta, Sant Vicenç dels Horts té la Torre Clinker (n’invento el nom): un forn immens i altíssim que s’enlaira orgullós cap al cel del Baix Llobregat; comarca fluvial i litoral que demostra, un cop més, la seva resistència a tots els embats de la història.

Quan treballava a Barcelona hi havia un moment en què, des del Passeig de Gràcia veia retallat, al fons del carrer de Casp, el preciós obús de la Torre Agbar. Actualment, cada matí, quan vaig cap a Vallirana, agafo el carrer paral·lel a la via del tren i admiro, al fons, la Torre Clinker, la qual ens legitima, als veïns, de parlar de l’skyline de SVH.


El vídeo Clinker de Josep Sagristà

Conscient d’aquesta realitat, Josep Sagristà ha fet Clinker, el vídeo que calia: testimonia amb les imatges, d’una manera objectiva, la presència d’aquesta construcció en les nostres vides.

Valorar-ne, admirar-ne o criticar-ne l’impacte visual i arquitectònic és cosa de tots. I obtenir arguments per justificar-ne o no la construcció i la funció a què el forn es destina és cosa d’autèntics especialistes; jo, no sabria com ficar-m’hi.

La Torre Clinker de prop, de lluny, des del Puig Castellar, des de les ribes del Llobregat, des del pont que uneix Sant Vicenç dels Horts i Molins de Rei, des dels talussos de l’AVE, des dels aiguamolls de Molins de Rei, des d’un carrer en pendent...

Des de totes aquestes perspectives, com actua Josep Sagristà amb la càmera a la mà? Doncs es limita a passar el mirall d’Stendhal per l’skyline paisatgístic on apareix reflectida la nova construcció i en deixa constància d’una manera nítida i transparent.

L’opinió subjectiva que us mereixi la seva objectivitat és, no cal dir-ho, vostra.

Per veure el vídeo només cal que cliqueu l'enllaç següent:
http://www.vimeo.com/20092947

dijous, 17 de febrer del 2011

Carta d'agraïment a Pep Guardiola i a David Villa

Carta escrita per la Laia Torras al seu bloc "Quines males puces"
La meva mare, l'altre dia, bé ja fa uns dies em va dir que si podia escriure una carta d'agraïment a en Guardiola i en David Villa, perquè li havien signat la samarreta a l'Oriol pels seus trenta anys. Jo li vaig dir que la fes ella i així practicava, perquè s'està traient el nivell D de català, però finalment les coses són així... (ja que tinc crisi creativa penjo allò que faig durant el dia a dia... jajaja!)


Carta d’agraïment
L’Oriol va fer 30 anys el passat 27 de desembre, i vem fer una gran celebració, el dia s’ho mereixia, no només perquè fes trenta anys, sinó  perquè vem convidar a moltíssimes persones que han passat per la vida de l’Oriol i la majoria van decidir venir a la primera.
L’Oriol va fer trenta anys, poc s’ho imaginava una festa tan grossa i tan especial, i és que us he de posar en antecedents; quan l’Oriol tenia disset anys anava caminant cap a un bar musical amb els seus amics, al creuar tots la carretera el van atropellar a ell, vem témer en molts moments la seva mort, finalment després d’un mes i mig en coma, l’Oriol es va començar a despertar, però no com ens esperàvem, un dia va aixecar un dit, un altre va dir una paraula, un altre dia va tirar un petó, i així anar sumant dies, rehabilitació i més rehabilitació, però el diagnòstic era clar; un traumatismecranioncefàl·lic, evidentment al principi la família no sabíem ben bé què era, crèiem que tard o d’hora podria tornar a ser com ell era, acabar el Cou, tornar a sortir amb els seus amics, trobar novia... però amb el pas del temps vem anar veient que la cosa no era pas com a les pel·lícules, i l’Oriol era una altra persona, s’havia convertit en un discapacitat; tenia dificultats al caminar, canvis de caràcter, tendència a la infantilitat, poca memòria, i moltíssimes coses més. Ara ja han passat molts anys, i d’alguna manera ja ens hem fet al nou Oriol,  i la família lluita perquè sigui feliç dins de les seves capacitats, ens costa moltíssim, se’ns tanquen moltes portes, però ho aconseguirem el camí és llarg i difícil, però no impossible. Costa molt integrar l’Oriol dins la societat, jo molts cops he pensat que el problema real és que la societat no s’adapta a l’Oriol, però no vull viure enfadada i és per això que els petits gestos em fan feliç i em donen esperança.
El meu pare que va ser un dels grans pilars en la vida de l’Oriol, era un gran barcelonista, i era soci del Barça, des de petits ens feia al·lucinar amb les alineacions del Barça als seus fills, però l’Oriol va ser un adolescent molt rebel, i la manera de rebel·lar-se contra el seu pare era deixar de compartir allò que els unia i molt, que feia que de tant en tant s’abracessin al celebrar algun gol barcelonista, així que un bon dia cap als quinze anys més o menys va decidir fer-se d’un altre equip, es va fer del València. Durant l’època que va estar en coma de vegades de broma pensàvem entre la família; segur que quan es desperti no recordarà que era del València i voldrà tornar a ser del Barça, però jo tinc la imatge clavada del meu pare, el gran culé, llegint-li l’alineació del València com si fos un speaker tal i com ens ho feia de petits amb el Barça, mentre l’Oriol dormia plàcidament en estat de coma. Al despertar-se l’Oriol va seguir sent del València, sempre ha estat un caperrut, no recordava què havia esmorzat però sí que recordava qui havia marcat els gols del seu equip. Tenim uns amics valencians, i un dia tota la família vem anar a veure un València Barça al camp del Mestalla, una família barcelonista com moltes d’altres que  dissimulàvem l’alegria dels gols barcelonistes perquè ens feia més contents veure l’Oriol cridant; Amunt València!
Però la cosa va canviar, el meu pare va morir ara fa uns cinc anys, i l’Oriol que té un marcat caràcter infantil, va decidir que la manera d’honrar el meu pare, era tornar-se a fer del Barça, i hauríeu de veure’l va a tots els partits del camp nou amb el seu cosí,  es torna boig, coneix a tota la gent de la zona,i tothom el saluda, i ell anima a l’equip, i sempre té una gran confiança, sempre creu que guanyarem i de molt. Molts cops en aquest sentit em fa reviure el meu pare, l’optimisme culé, aquest últim partit de Barça Madrid va guanyar totes les porres que va fer, perquè com que sempre posa que el Barça guanya 5 a 0.
Bé, la qüestió, cap al mes de novembre el meu cosí, el gran acompanyant de l’Oriol en els partits del Barça i un bon jan, em va trucar; Laia, per què no li organitzem una mega festa a l’Oriol pels trenta anys, però una festa d’aquelles que al·lucini. I així ens hi vem posar, i vem convidar a tothom que havia passat per la vida de l’Oriol, tota la gent del poble que el coneixia, i tothom deia que sí, i nosaltres encantadíssims, vem llogar una sala, i de cop i volta, tots en silenci, sonen Héroes del Silencio, un grup que li agradava abans i després de l’accident, això tampoc ho va deixar pel camí per desgràcia de les nostres orelles, i de cop entra ell, sempre recordaré la cara que se li va posar al veure tanta gent a la seva festa, la veritat és que mai li havia passat, en aquests casos els seus reductes socials acaben sent la família i poca cosa més, recordo que va començar a abraçar a la gent, a ballar i cantar, a tornar-se boig, va agafar el micro i va dir; “Moltes gràcies de veritat, hòstia he fet trenta anys”. I de cop, van venir els regals, i aquí sí que l’Oriol i tot el poble ja ens vem tornar bojos. Una samarreta del Barça, la que en Villa  havia fet servir per jugar contra el Vilarreal, amb dues dedicatòries la d’en Villa i la d’en Pep Guardiola... es va tornar boig d’alegria, es va treure la camisa que portava i es va enfundar la samarreta, que li quedava com un botifarró però estava contentíssim.
És dels dies que recordo l’Oriol més feliç, n’hi haurà més, n’estic segura, perquè malgrat sigui difícil estem en el camí, per això tota la família i amics us volíem donar les gràcies de tot cor per aquest petit gest enormement especial, i us ho volíem fer saber amb aquesta carta.

diumenge, 6 de febrer del 2011

La droga més dura

El bes (1907-1908) de Gustav Klimt (1862-1918)
No hi hem cregut mai en Sant Valentí com a dia dels enamorats, però sí que en moltes contrades era celebrat amb relació a algun geni primitiu que anunciava, diu l'Amades, "el retorn del bon temps, el revifament de la vegetació i el rejoveniment del Sol, segons opinió primitiva". D'aquí als costums galants que conviden a l'aparellament i al festeig, com també diu l'etnòleg, només hi ha un pas. Potser per això, s'aprofita aquest sant i aquestes dates per exaltar comercialment l'amor... perquè la natura comença a despertar-se i a sentir la força de "la multiplicació dels ramats i la fecundació o fertilitat de la raça, segons opinió expressada pel mitògraf Saintyves (...)", com també ens aporta Amades. Nosaltres, però, som més de Sant Jordi, i ens esperarem una micona més (si aguantem) a desbridar els nostres instints amorosos.

Ara bé, res no ens impedeix d'ocupar el dia d'un sant (concretament, un vespre) amb una proposta liricofestiva: per què no llegir poemes d'amor el dia 14 de febrer? Així, doncs, si us ve de gust, aquí ho teniu:

“La droga més dura”
(recital de poesia amorosa)

amb
ROSER BOLADERAS / J. A. ARCEDIANO / JORDI BOLADERAS
Dilluns, 14 de febrer de 2011, a les 21 h
LA TASKA
Jacint Verdaguer, 101. Sant Vicenç dels Horts

La Roser Boladeras farà una lectura dramatitzada de tres monòlegs: un de Woody Allen, un de Raymond Chandler i un de meu. José Antonio Arcediano i jo mateix llegirem alguns clàssics de la poesia amorosa de tots els temes i poemes nostres, amb alguna sorpresa intercalada.



                      DECISIÓN DE NO-MUERTO

                  He tomado por fin la decisión
                  que más atañe a nuestros intereses.
                  No me voy a morir
                  al menos en los próximos mil años.
                  Dame tu cuello.
                                         Yo te ofrezo a cambio
                  el más hermoso y largo de los viajes.
                  Pongamos juntos rumbo a las tinieblas.

                                                           J. A. Arcediano



                                                   MANS QUE S'ESTIMEN

                                         L'àncora càlida dels teus llargs dits,
                                         en ser llevada, la pell va remoure'm,
                                         i de la trèmula arena que els cossos
                                         enterbolien lliurats al desig
                                         n'apareixia, voraç, la mandíbula
                                         del temps
                                                        —el vell esqual fred sempre escàpol
                                         que osca, incansable, la quilla dels somnis.

                                         L'única amarra ferma que tenim
                                         són quatre mans gastades que s'estimen.

                                                                                       Jordi Boladeras





dissabte, 5 de febrer del 2011

La Fira de la Candelera, un dinar exquisit

Sembla un restaurant, però no ho és. És la casa del Sacris i la Maite. Visca la Candelera!


Fidel a la filosofia del Reutilitzema, el meu amic Sacris va salvar de la destrucció aquest vell rètol d’un restaurant proper i el va conservar. Mai no se sap en què ens haurem de guanyar la vida anys a venir... i un rètol és un rètol!

Ja fa uns quants anys que el Sacris i la Maite ens conviden a dinar a casa seva el dissabte de la Candelera. Cal conèixer un molinenc o una molinenca per entendre què significa la Candelera per als nostres veïns: una festassa d’aquelles que sacsegen de dalt a baix tots els racons d’un poble i la gent que hi viu i l’estima.

A mi, la gernació de la Candelera em supera, però no la cita culinària de la Maite i el Sacris, que acullo amb la boca oberta i un budell mig buit. Enguany, i gràcies a la Maite, els plats han estat deliciosos (igual que sempre), i no hi ha faltat una magnífica carta de vins blancs, negres i cava. La Marcel·lina, un cop més, també ha estat la pastissera ideal per llepar-nos els dits amb la seva creació.

El dinar s’ha anat animant amb una vivíssima polèmica al voltant del rol de la dona en la societat mercantilista actual, la visita de la Merkel, el trist paper de l’Estat espanyol en l’economia europea i uns quants temes més, amanits, no cal dir-ho, amb constants notes d’humor. En alguns moments, la passió ambiental i les diferents opinions han aconsellat establir la figura d’un moderador i torns de paraula. Llavors, els mateixos que havien provocat les normes, es distreien parlant amb els de l’altre cap de taula. L’olla de grills estava servida.

En fi, una magnífica vetllada que m’ha fet valorar molt positivament l’edició de la Fira de la Candelera de 2011.

—D’on véns, Jordi —em demana una veïna.
—De la Candelera!
—I què t’ha semblat, enguany?
—Un dinar boníssim!
La dona, estranyada, s’ha conformat amb la resposta.
—Tu sempre estàs de broma!