dijous, 31 de juliol de 2014

Tancat per defunció

Premonició

Dissabte i diumenge, 12 i 13 de juliol de 2014. El dia 1 de juliol, dimarts, l’amic Voro Vendrell m’envia el seu text per al nostre blog compartit, Catakumba, amb el qual il·lustra la fotografia de l’amic Lluís Valcàrcel. Com que la pròxima data d’edició serà el 15 de juliol, ja m’hi posaré més endavant. L’obro el dissabte dia 12 i m’adono del contingut. Renoi! La foto és presa al cementiri de Sinera i mostra unes quantes fileres de nínxols buits, pertanyents a l’ampliació que s’hi està fent, emmarcats per dos xiprers, un a cada banda. El nom de la foto que li ha posat el Lluís és “La mort”, i el del text del Voro, “La mort, una carassa”. Jo, en comptes d’escriure un poema, m’inclino per fer un diàleg entre un jo mort i un nuvolet que parla en nom de l’altre món. El titulo “Antesala postmortem”. Per veure-ho: http://catakumba.tumblr.com/ . Segona premonició: feia temps que buscava un text que vaig dedicar a ma mare quan els pares van tancar la botiga i van vendre la casa. No el trobava. M’estranyava haver-lo perdut, però no apareixia. El diumenge 13 a la tarda, endreçant uns papers colgats per altres papers, em va sortir. Un cop llegit, vaig pensar: serà una lectura adequada per al dia, temps a venir, que es mori ma mare.

Febre

Diumenge, 13 de juliol, 13.15 h. Vaig a veure els pares i em trobo que la mare té febre. Ja fa un parell o tres de dies. Està vermelleta de galtes i se’m queixa que no es troba gens bé. El metge de la mútua que l’ha vinguda a visitar li ha diagnosticat una infecció d’orina i li ha prescrit un antibiòtic. Tot i el remei, la febre no remet. Si no millora, l’haurem d’ingressar, comenta mon pare. La Nona, la cuidadora que viu a ca seva des de fa set mesos, amb ells, em diu que pràcticament no menja i que la veu malament. M’hi estic una estona. Intento dir-li quatre coses simpàtiques i m’adono que no està per romanços. L’humor demana un punt de predisposició difícil d’aparellar amb la mala salut.

Ingrés

Dilluns, 14 de juliol. A primera hora de la tarda una ambulància se l’emporta per ingressar-la a la Clínica de Molins. Nom de la pacient: Montserrat Sancho Cardiel. L’ingrés es fa gairebé a la mateixa hora en què sóc a punt de treure el nas en la secció Paraules en ruta del programa Divendres de TV3 que, en aquesta ocasió, es fa en directe des de Sant Vicenç dels Horts. Pensem que amb una setmaneta d’estar ingressada sota l’observació dels metges i les infermeres del centre, ja n’hi haurà prou per equilibrar-la i aconseguir una millora que li permeti de tornar a casa. L’any passat s’hi va estar tot el mes de juliol amb l’objectiu que, a més de donar una mica de descans a mon pare, se li pogués fer una cura sistemàtica de l’úlcera per pressió que tenia a la zona sacra.

Aspiració

Dijous, 17 de juliol, 14.25 h. Em truca la Mercè i em dóna la notícia que ma mare està greu, que li ha trucat ma germana Roser i li ho ha dit, que ha empitjorat el seu estat. ¿Com pot ser, si només tenia febre? Arribo a la Clínica de Molins i m’informen que ha fet una aspiració (els metges en diuen broncoaspiració). “Penetració en l'arbre bronquial i en els pulmons de cossos estranys aspirats de l'exterior o de l'interior de l'organisme”. Com que avui és el dia festiu de la Nona, ha vingut la Yasmin a veure la iaia i a suplir-ne l’absència. L’equip assistencial de seguida ha entrat en acció. Quan jo hi arribo, ma mare porta oxigen i respira amb dificultat, amb constants convulsions que ens fan patir i fan palès que pateix. La medicació li és subministrada per via intravenosa.

Xoc sèptic

Dijous, 17 de juliol, 17.00 h. La febre s’ha disparat i arriba a 41ºC i més. Els metges ens parlen de xoc sèptic. Quan pugui buscaré —com acostumo a fer sempre amb les paraules que desconec— la definició de diccionari. Diccionari d’Immunologia del Termcat: “Estat de col·lapse cardiocirculatori produït per l'efecte de toxines bacterianes especialment virulentes, procedents gairebé sempre de bacteris gramnegatius.” La meva mare ja fa temps que està especialment feble i delicada. Els antibiòtics que se li han proporcionat dies enrere per fer-li baixar la febre no han servit de res. L’aspiració ha desencadenat el xoc sèptic i l’estat agònic en què es troba. El director mèdic de la clínica parla primer amb nosaltres, els fills que som allà, i ens descriu la qüestió en termes perfectament entenedors. Estem davant d’una situació terminal. De nosaltres i del nostre pare depèn seguir el protocol de sedació pal·liativa i evitar l’obstinació terapèutica, la qual, atesa la gravetat de la mare malalta, la portaria igualment —ajornant-li el traspàs potser uns quants dies— a la fi de la vida, però sumant-hi un gran patiment.

Plor

Dijous, 17 de juliol. La visió de la dona que ha estat esposa, mare, àvia, germana, tieta, sogra, cunyada, respirant de manera sincopada, i la certesa que ha emprès l’últim viatge terrenal amb parada i fonda a l’altre barri, fa saltar els primers plors, més o menys continguts. Les llàgrimes no reconforten, però són pluja fina o xàfec que mitiga la negror dels núvols de l’ànima. Les llàgrimes són rierols de muntanya que alliberen la pressió de les emocions contingudes a l’estany del cervell. Veure plorar el meu pare fa plorar. Veure’ns plorar fa plorar. “Ja he dit que esteu en els nostres cors, fins al punt que em sento morir quan moriu, i em sento viure quan viviu”, Segona carta als corintis (VII,3).

2a planta

Dijous i divendres, 17 i 18 de juliol. ¿Què hi fa ma mare a la 2a planta de la Clínica de Molins, dedicada a residència assistida? ¿Per què no està a la planta d’hospitalització? Doncs perquè malgrat el seu historial clínic, de cap manera no hi ha entrat amb un pronòstic greu. I, perquè, d’altra banda, en cas de complicacions severes, el trasllat a la planta d’hospitalització és qüestió de minuts. En la decisió de portar ma mare a Molins de Rei també hi ha tingut a veure l’Ariel, un metge que hi treballa que és molt amic de la Natàlia, la meva neboda. Si bé ell ja ha fet la seva jornada a la clínica, bona part de la nit del dijous 17 i l’endemà divendres ens hi acompanyarà, manifestant d’aquesta manera els seus vincles afectius amb la família. Durant els dies d’ingrés previs al xoc sèptic i les vint-i-quatre hores terminals posteriors, el tracte serà exquisit i les atencions per part de l’equip sanitari, impecables. I, quan parlo d’equip sanitari, em refereixo tant a metges com a infermeres i al personal auxiliar. Des del director mèdic i la cap d’Infermeria, passant pels dos metges que atendran ma mare, per raó del seu torn, i les infermeres Amor, Yona i Míriam, fins a les diverses auxiliars, tothom haurà demostrat tant una gran professionalitat com un sisè sentit de delicadesa i amabilitat quan ja es fa evident que des del punt de vista clínic hi ha mala peça al teler. El director mèdic ens informa objectivament i, al mateix temps, ens mostra el seu vessant humà i solidari en donar-nos la mala notícia de l’estat terminal de la mare. La Maite, bona amiga nostra des de fa molts anys, facilita les gestions i comparteix el dolor familiar com si fos seu. El doctor Ortega farà més exhaustiva i detallada la informació del seu estat i de l’evolució al llarg de les hores. El doctor Miralles, més lacònic, però concís, mostrarà la seva comprensió als nostres interrogants. La infermera Amor, a la tarda, es dedicarà a fer la seva feina sense oblidar-se en cap moment de donar tot el seu suport al meu pare i de dedicar-li paraules amables. La Yona conversarà amb mi durant la nit, en les diferents fases del procés terminal, i mantindrà una vigilància permanent de l’evolució de ma mare amb absoluta discreció, només interrompuda per la meva ignorància i curiositat. I la Míriam, durant el matí, actuarà amb sensibilitat extrema davant el desenllaç imminent. El personal auxiliar procurarà harmonitzar les seves tasques diverses i imprescindibles amb el difícil estat emocional dels qui omplim ara l’habitació, adés el passadís.

Xuclada

Dijous i divendres, 17 i 18 de juliol. Durant tot el procés de sedació hem anat mullant els llavis de ma mare amb una gasa humida. En notar el contacte del teixit fi, humitejat amb aigua, el seu gest labial és de tancar la boca i xuclar. Està més que adormida, però ens diuen que no podem saber fins a quin punt està ‘receptiva’. Les ecografies mostren com els fetus es xuclen el dit dins l’úter matern, envoltats de líquid amniòtic. Havent nascut, els nadons no triguen massa a aferrar-se al pit de la mare i xuclar. És l’instint animal de supervivència. Abans de res, els mamífers mamem. El cervell retindrà per sempre més l’impuls d’aquest gest instintiu sinònim de nutrició i, per tant, de vida. Fins i tot, pel que sembla, malgrat l’estat d’inconsciència en què està sumida la meva mare, en les hores prèvies a la mort, el contacte de l’aigua amb els llavis li desvetllarà aquest gest, ni que sigui un reflex, la qual cosa no deixarà d’obsessionar-me durant les hores de vetlla de la mare moribunda.

Solitud

Divendres, 18 de juliol, matinada. Naixem sols i ens amamanten. Morim sols i ens enterren. Som illes que creixem i caminem. I parlem i riem i fem mal i fem regular i fem bé i moltíssimes coses més. Som illes que, de vegades, estirem els braços i ens agafem a una altra illa, i mirem de fondre’ns-hi, i, segons com, a estones, ens sentim istmes d’humanitat. I, a la matinada, ma mare és una illa que s’està enfonsant en un oceà inconegut, i jo sóc una illa que contempla el naufragi i no pot fer-hi res. I, tot i que estic sol a l’habitació, a l’espona del llit medicalitzat, necessito anar al lavabo a plorar. ¿Per què me n’amago, davant d’ella? Res: unes quantes llàgrimes gruixudes que m’inunden els ulls i que m’eixugo tot seguit rentant-me la cara a la pica. I torno al costat del llit i li agafo la mà —intentant un braç de terra impossible entre les nostres illes— i li dic que quan es faci de dia vindrà el papa i tots, tots, a veure-la i a fer-li companyia. I se m’acut de dir-li que també vindrà el Lennon, el seu gosset estimat. Cap a les cinc de la matinada agafo la llibreta, el retolador i escric “Bondat i generositat, Montserrat”, i m’adono que haig de pensar en el text del recordatori que es repartirà a l’església. M’hi poso: “Bondat i generositat, Montserrat. / No cal res més per excel·lir en l’art de viure i estimar. Després, ja ho sabem, cadascú és com és, però si hem exercit la bondat i la generositat al llarg de la nostra vida, en morir deixem un tresor immaterial d’incalculable valor. Un tresor que a tu, mare, t’ha d’obrir les portes del cel; i que a tots nosaltres, família i amics, ens omple avui de joia i d’enyorança. Gràcies, Montserrat, per ser tan bona i generosa. T’estimem. Descansa en pau”. Dissabte comprovaré que els de la funerària, a banda de fer faltes d’ortografia en la transcripció (que sóc a temps de corregir, excepte una coma que se m’escapa), han convertit el textet en un poema, que no ho era.

Baix Llobregat

Divendres, 18 de juliol. Som i serem gent catalana... del Baix Llobregat. El senyor que ens atén a les oficines del tanatori de Sant Boi de Llobregat parla amb la central mortuòria i els descriu la situació: la difunta és de Sant Vicenç dels Horts, el cadàver està a la Clínica de Molins, fets els arranjaments s’haurà de portar al tanatori de Sant Vicenç dels Horts, la cerimònia religiosa es farà a l’església parroquial del mateix poble i serà enterrada al cementiri de Santa Coloma de Cervelló. Com que el certificat pertinent fixa les 13.00 com a hora de la defunció, els requisits obligats del procés funerari el dilaten a tot el cap de setmana.

Sala 1

Dissabte, 19 de juliol. Entrem al tanatori de Sant Vicenç dels Horts a la una del migdia. Davant el nom de ma mare han posat “Doña Montserrat Sancho Cardiel”. Me’n queixo. La puta mania de pensar que les ràncies formes de tractament protocol·lari de ‘la villa y corte de Madrid’ han de regnar a tot l’estat pels segles dels segles. Rectifiquen el madrilenyisme. Al tanatori coincidim amb la família Bergadà-Esteve, que ha patit, també el dia abans, la mort del seu fill petit, l’Oriol Bergadà Esteve, de 24 anys. Hi tornaré d’aquí a unes línies. Hem demanat que el taüt estigui tancat i, al damunt, hi col·loquem una foto de ma mare de quan, ja de gran, encara feia goig. Els darrers dos anys de vida s’havia aprimat tant, pobreta, que el seu aspecte havia quedat molt desmillorat. Des de la una del migdia fins a les nou del vespre ens visitaran moltes persones, família i veïns, que ens donaran el condol, retrobant velles cares que feia temps que no vèiem. Seria mentir dir que ha estat un dia avorrit, perquè tant mon pare com els fills com tots els que vam envoltar ma mare en el llit de mort, rebrem una allau de mostres d’afecte i de suport que ens convidarà a evocar-la, a conversar i a començar a enyorar-la. La Mercè i jo sortirem a dinar a les quatre i a la Sala 1 es quedarà el meu tiet Franciscu, germà petit de ma mare, la tieta Teresina, els meus sogres Eugeni i Angelina, el meu cosí germà Francesc i la seva dona, l’Helena. Els dic que no trigarem gaire, però afegeixo, mirant de posar una punta d’humor marca de la casa: “Si us canseu, tanqueu la porta amb clau i hi pengeu un cartellet on es llegeixi Tancat per defunció”.  

Sala 2

Dissabte, 19 de juliol. En el moment d’arribar al tanatori he anat a la Sala 2 i m’he abraçat al Pere Bergadà i a la Carme Esteve, pares de l’Oriol, mort als 24 anys a causa d’una leucèmia. Els he dit: “Sala 1, llei de vida; Sala 2, gran putada”. Hauria pogut dir “gran desgràcia”, perquè la mort de l’Oriol es tracta d’això: d’un cas o esdeveniment funest, funestíssim, que no hauria d’haver passat mai. Els seus pares van ser monitors meus en unes colònies a la Vall d’Ora; jo devia tenir uns 12 o 13 anys. Ells llavors en tenien 19 o 20, però com passa sempre en aquestes edats, els veia molt més grans que jo, i absorbia amb curiositat i admiració tot el que m’explicava el Pere sobre temes de muntanya mentre enfilàvem (ell amb una motxilla vermella enorme a l’esquena, que recordo com si fos ahir, i jo, amb una de molt més petita) les primeres costes de la Serra de Busa. Casualment, son fill, l’Oriol, quan ajudava la Carme, sa mare, en el negoci familiar, el magnífic establiment Marinada de plats cuinats, bacallaneria, etc., portava sovint la comanda als meus pares, al pis on han viscut els darrers anys. I, pel que m’han explicat, tots dos li donaven conversa i l’entretenien una estoneta, fins al punt que alguna vegada havia hagut de trucar sa mare reclamant-ne la tornada. L’Oriol havia teixit una enorme xarxa d’amics a l’escola on va estudiar, i no solament això, sinó que s’havia convertit en un dels puntals de l’activitat teatral i cultural d’aquell centre a causa de la seva personalitat: seriós, responsable, dinàmic... en definitiva, una bellíssima persona, joveníssima encara, amb tota la vida per davant, la mort de la qual és una pèrdua irreparable. Durant tota la tarda passaran per la Sala 2 centenars d’amics i d’amigues que voldran retre-li el seu homenatge pòstum. En molts moments, quan jo tregui el cap al passadís i contempli la gernació que omple de gom a gom el tanatori, pensaré: “Ni que sigui ma mare, Sala 1, 87 anys, llei de vida; Sala 2, la mort de l’Oriol Bergadà Esteve, de 24 anys, una gran putada”. En ser-li diagnosticat el càncer, l’Oriol es va decidir, seguint el consell d’algú, d’escriure un blog, per si la seva experiència pogués servir a qui es trobés en circumstàncies similars. Llegint els diversos posts us n’adonareu del grau de maduresa de l’Oriol. El títol que va decidir per al blog i les línies introductòries ja diuen molt per si mateixos:

“Limphome
Bloc en primera persona. Pensaments, reflexions i temes diversos en un moment complicat, però esperançador. Té com a objectiu el contacte amb persones que estiguin en un moment vital similar i vulguin expressar també la seva opinió.”


Greu

Dissabte, 19 de juliol. En això de les formalitats per donar el condol comprovo que també hi ha canvis. Jo estava acostumat a l’habitual “Us acompanyo en el sentiment” que, òbviament, és una fórmula comuna arreu i que he sentit tota la vida, però al tanatori constato que la gent més jove l’està substituint per “em sap greu” o “em sap molt greu”, la qual cosa, des d’un punt de vista de significat, respon exactament a allò que es vol expressar: lamento que s’hagi esdevingut aquesta mort. Haig de dir també que a mi, personalment, sempre m’ha costat molt d’usar les expressions diguem-ne ‘oficials’, precisament pel que tenen d’estereotips. Rares vegades m’han sortit de manera espontània. I no és que no hagi lamentat el traspàs d’aquest o d’aquella, sinó que m’he trobat més còmode amb una forta encaixada de mans, una abraçada, un petó o fins i tot amb algun comentari personal més proper al difunt o a qui rep el meu condol. Tanmateix, l’expressió del dolor per la pena d’un altre és una cosa ben íntima i personal, i per això aprecio tant els qui usen les fórmules d’habitud com els qui en prou feina fan una ganyota indefinible, no troben la manera d’expressar-se verbalment i t’estrenyen la mà o el bíceps amb força.

Adéu

Diumenge, 20 de juliol, 9.45 h. A l’hora de traslladar el taüt del tanatori a l’església, el personal de la funerària l’obre perquè mon pare ha demanat d’acomiadar-se de la dona que l’ha acompanyat durant seixanta-cinc anys de la seva vida. Com que l’han treta de l’urna de vidre climatitzada, està glaçada. El contacte dels meus llavis amb el seu front són un breu xoc emocional. El meu pare, segons abans, ho ha precisat amb una exclamació: “oh, que freda!”. A fora, fa una calor que bada les làpides. L’església és força plena. Hi haurà qui ja no se’n mourà perquè després del nostre enterrament vindrà el de l’Oriol. Mossèn Mateu oficia les exèquies. Atès el calendari d’actes litúrgics que omplen aquest diumenge no podem fer missa i ens emplaça a fer-la l’endemà mateix, dilluns, a les 8 del vespre. Mentre dura la cerimònia, miro de reüll el meu pare i el veig prou sencer. En un moment donat, el mossèn ens fa un senyal a la Roser i a mi i llegim el text que trobareu en l’entrada anterior a aquesta. Hem quedat que si em flaquegés la veu o l’emoció m’impedís llegir-lo, que continuï ella. I heus aquí que quan la Roser llegeix el paràgraf on s’evoca la poliomielitis, la malaltia del meu germà Rafel, no pot evitar les llàgrimes, però fent el cor fort i accelerant la lectura se n’acaba sortint. A mi també em tremolarà la veu en l’últim paràgraf. Finalment, amb el vistiplau previ de mossèn Mateu, demano un aplaudiment per ma mare, que l’homenatja amb estima en el temple de la parròquia de Sant Vicenç Màrtir. A la porta de l’església són molts els veïns que ens fan arribar el seu condol, que els agraïm de tot cor.

Enterrament

Diumenge, 20 de juliol. Seguim el cotxe de morts fins al cementiri de Santa Coloma de Cervelló i inhumem ma mare al nínxol de la família Boladeras. Els paletes que han tret la làpida tenen dificultats per tornar-la a posar. Hi ha massa gruix de ciment sec en un dels laterals i hauran de picar. Per tant, els demanem que acabin la feina un cop nosaltres haguem marxat. Col·loquem les corones i els rams de flors davant de la tomba i, a tall d’oració, en lloc de resar un parenostre o un avemaria, llegeixo el Cant espiritual de Joan Maragall que, a mi, si més no, m’omple molt més de reflexió i d’emoció que les oracions citades. Ens acomiadem i, abans de marxar, passem un moment per davant del nínxol de la família Castellano-Escamilla, pares del meu cunyat Lluís. Tant la família Boladeras com la Castellano-Escamilla són fills de la que algun dia serà República Independent de la Colònia Güell. El cementiri de Santa Coloma de Cervelló és bonic, força, i tots dos nínxols citats gaudeixen de vistes a la, de moment, hortícola i bonica ribera del Llobregat.



Recordatori Montserrat Sancho Cardiel (1927-2014)


Interior recordatori

diumenge, 20 de juliol de 2014

La meva mare


Avui, durant la cerimònia exequial de la nostra mare, ma germana Roser i jo hem llegit com hem pogut la prosa poètica que copio a continuació de les fotografies. La vaig escriure quan feia poc temps que havien tancat la botiga i iniciaven una jubilació tardana.


Montserrat Sancho Cardiel (1927-2014)


Foto de família dels primers temps de La Joia

LA MEVA MARE ÉS UNA DONA MORENA I ATRACTIVA que m’ajuda a vestir-me i m’explica les coses que no entenc. Que m’abriga a l’hivern perquè no em constipi, que fa que vagi ben pentinat a l’escola i que vol que estudiï molt i que no em baralli amb cap nen. La meva mare, la senyora Montserrat de La Joia, ha estat botiguera fins fa dos dies. Si jo pogués frenar el temps —no deturar-lo del tot, no, només alentir-lo— ella encara seria botiguera i ens faria cada matí, a la Roser i a mi, un ou batut i continuaria compartint els secrets femenins i els dubtes materns amb la seva amiga Rosita Mallol.

S’agafa un ou i es trenca. Se separa el rovell de la clara. Es llença la clara transparent de la indiferència i de la fredor, i es posa en un got el rovell de l’estimació, amb molt de sucre de petons. A continuació es baten estimació i petons amb la cullera del seny. S’hi afegeix l’aigua de la vida de cada dia fins a tenir el got ple i s’hi posa una culleradeta d’educació familiar soluble. Es barreja tot durant uns breus moments i la beguda amorosa i alimentosa ja està a punt perquè els fills puguem emprendre l’escolar batalla diària.

¿Com són els records que, d’adults, associem a una mare? ¿Fotogràfics, epidèrmics, dolcencs, tuïtius, idealitzants, edípics, melancòlics? Són deliciosos, els records. És terrible, la memòria. Recordar és una fulla amb anvers i revers, i els humans som arbres caducifolis amb els peus colgats per les fulles seques dels records. Però el cicle natural va lligat al pas del temps i ens il·lumina sempre amb noves primaveres i estius que de vegades cal que sapiguem trobar o que vulguem veure.

D'esquerra a dreta, mon germà Rafel, jo, ma germana Roser i ma mare
LA MEVA MARE ÉS ARA UNA DONA JOVE i feliç, enamorada del seu home, el meu pare, i boja pel seu primer fill. El nadó té vuit mesos. I la vida, que de vegades es torna inesperadament un gos embogit, s’entregira de cop i mossega les cames del meu germà. És la poliomielitis. I aquest nom serà un fantasma que entrarà en moltes famílies d’una generació que es va quedar a les portes de la vacuna salvadora per la inoperància, incapacitat i mala fe del règim dictatorial d’aleshores. Encara avui hi ha països al món on mares i pares veuen un mal dia com els seus fills contrauen una malaltia que els afecta el sistema nerviós i els provoca paràlisi. Aquella dona jove i feliç va esdevenir jove i amoïnada, amb la més trista de les tristeses: la impotència davant d’un fet ineluctable que havia atacat el seu fill. Però el Rafelet és un rebrot joveníssim que a mesura que creixi s’empeltarà de qualitats que compensaran sobradament les seves mancances de mobilitat. Serà un nen eixerit, extrovertit, xerraire, simpàtic i —això sí— molt fet a la seva.

Després de tants dubtes i de gairebé set anys, va triomfar novament l’instint de l’espècie i va néixer la Roser. Com sempre passa a la vida, una de freda i una de calenta. La nena es va posar a caminar —per no dir a córrer— als nou mesos. I, aproximadament, vint-i-tres mesos després naixia el no esperat, fill d’un metge japonès, el doctor Ogino. Naixia el Jordi, un nen de reflexos lentets, que feia caca al menjador de casa, assegut en una cadireta de vímet foradada. Amb la botiga i els nens, la Montserrat de la Joia no donava l’abast, i la Roser passava temporadetes a casa dels avis materns, traslladant l’epicentre del seu petit terratrèmol a la rellotgeria Sancho, al carrer O’Donnell de Sant Boi de Llobregat.

De nit, les vetes i els fils, les cremalleres i els botons, els rellotges i les ulleres, les arracades i els anells, les mitges i els mocadors, els calaixos i els taulells, els tambors de brodar i els didals, la brillantina i les colònies a granel, els pantalons i les faldilles, els pintaungles i els pintallavis, les calces i els calçotets, els aparadors i les portes de ferro... cobraven vida i es reunien a la botiga, dissentien entre ells i criticaven les dependentes, l’amo i els fills de la casa, però quan arribaven a la mestressa de tot i de tots, a la senyora Montserrat, canviaven el to i es tornaven a fer amics. I, aleshores, ells, objectes protagonistes del somni real de comprar i vendre que els tocava viure de dia, arribaven al consens i acordaven uns punts fonamentals que farien possible que, a l’endemà, La Joia tornés a obrir les seves portes amb el gènere a punt i amb la seva líder indiscutible i estimada, la Montserrat, al peu del canó d’aquell món.


Al menjador de casa, a La Joia, en una celebració familiar
LA MEVA MARE ÉS ARA UNA DONA GRAN, àvia i besàvia, que es tenyeix els cabells blancs i que camina amb dificultat. És àvia de la Yasmin, del Jordi, de les bessones Natàlia i Cristina, del Nil, del Rafa, del Max i del Pau; i ha tingut la sort de conèixer dos besnéts: el Pau i el Jan. Pels néts i els besnéts no sent únicament estimació i afecte, sinó devoció, i ja ens en guardarem prou, els pares, de criticar els nostres fills davant d’ella. Si ho fem, on hi havia una àvia dolça i amorosa, hi veurem una matrona ofesa disposada a tot per defensar-los.

Fa pocs, però molts anys, que vaig allunyar-me de la seva falda. Mai no he estat un fill modèlic pel que fa a visitar-la tot sovint o a preocupar-me massa de com es troba. Durant anys m’he negat a pensar que ella em podia necessitar, perquè sempre he sentit que era jo —ni que fos amb la sola certesa de la seva presència al carrer Nou, número 19— qui la necessitava a ella. Com la majoria de fills, he estat egoista fins que m’he adonat que arriba un dia en què canvien les tornes i que són els pares els qui necessiten els fills.

Heus aquí un nen de reflexos lentets i una mare com no n’hi ha d’altra al món perquè és la meva, la nostra mare.

Els pares i els germans celebrant el 18è aniversari de les bessones,
la Natàlia i la Cristina


Ara fa just un any, ma mare va estar ingressada el mes de juliol
a la Clínica de Molins. El seu nét Jordi va fer aquesta fotografia
tan bonica dels meus pares parlant a l'extrem nord del passadís
de la segona planta, a tocar de l'habitació on va morir divendres passat,
18 de juliol de 2014.