divendres, 24 de desembre de 2010

¿L’antropomorfització del tió ens durà a la seva noelització?

Quan jo era petit feia cagar o rajar el tió el dia de Nadal en una caseta de la Masia de Can Julià, a la Colònia Güell, on va néixer mon pare i hi vivien els avis.

[Digressió:] L’avi Marcel·lí i la iaia Roser feien una vida ben modesta en una casa amb llar de foc que, tot i que fos hivern, cremava estrictament quan el fred o la vida domèstica ho feien necessari. L’avi Marcel·lí ens explicava contes a la vora del foc, la majoria diàfanament escatològics, i cap adult no hi objectava que això pogués afectar la nostra educació o que les històries fossin ‘políticament incorrectes’. Els orinals plens de merda i de pixats (de caca i pipins, si ho trobeu més fi) anaven a parar al cap d’algun protagonista o antagonista; els pets pudents i sorollosos, a la cara d’una monja; els culs eren tots merdosos; la majordoma del mossèn ficava els peus a la palangana on el rector diarreic havia fet, la nit abans, les seves ‘cagarines’ (amb erra simple!); els cagarros de l’alcalde eren gruixuts i cilíndrics com porres (mireu la definició de ‘cagarro’ en el diccionari de l’IEC, no us la perdeu!)... Tot aquest devessall excrementici feia les delícies de les criatures que érem al voltant del foc i rèiem d’allò més. [Fi de la digressió].

El tió nadalenc era un tronc prou llarg i gruixut perquè anés consumint-se per la  banda del foc, i perquè pogués ser convenientment colpejat per l’altra amb la cantarella màgica. Cagava o 'rajava' llaminadures, alguna joguineta, llapis de colors, maquineta i goma, contes il·lustrats i poca cosa més. Ja n’hi havia prou. Un any més, el tió no ens havia decebut i la màgia d’aquell tros d’arbre tallat obrava el prodigi a cops de garrotades de congèneres més prims.

El tió era això: un tronc a seques! Ni ulls, ni nas, ni boca, ni bigoti, ni barba, ni potes, ni barretina, ni samarra! Res. No calia! Suposo que la comercialització del tió destinat únicament a ‘cagar’ i no pas a alimentar cap foc ha portat les gents a vestir-lo i li ha alterat la vida! Abans, aquesta era ben efímera: durava el que el foc trigava a consumir-la. Actualment, un tió vestit sol tenir una esperança de vida bastant més llarga.

Però què és això...???



Tió passat per un taller de labors.
Poca broma amb un tió així!!!









L’antropomorfització del tió està comportant el naixement d’un seguit d’esguerros ben estrafolaris i simptomàtics. Comences a trobar-te tions pastor, tions avi del Barça, tions de vint-i-un botó, tions escarits de roba, tions bornis, tions vampir i, és clar, si a un tió li canvies la barretina per una gorra vermella amb borla blanca i li col·loques una barba i bigoti del color de la neu, neix un nou personatge: el tió Noel. Aiii!

L’evolució del tió dels darrers anys em recorda les il·lustracions gràfiques de la de l’home. És com si un tronc que, un cop tallat, al llarg de milers d’anys estava condemnat a podrir-se o a consumir-se en el foc, hagués decidit tornar-se ‘home’.  De vegades, davant certs tions comercials, tinc por que aquell tronc ajagut no es posi de sobte a la gatzoneta per, seguidament, erigir-se en tionus erectus. Si ho fa, ¿podrem resistir l’embat dels mercats a noelitzar el nostre tió? El primer dia que vegi un tió que s’alça dempeus i em ve a saludar amb un “ohohou!” li clavo un cop de puny que el torno directament a la involució que significarà passar de tionus erectus noelensis a humus terrícola catalanensis.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada