Tenaçment humils

Si vós sou l’abat de Poblet, jo sóc el papa de Roma

2012-02-04T14:40:00.003+01:00

Diumenge passat, 29 de gener, vam celebrar la festa del 50è aniversari de l’Enric Grané al monestir de Poblet. Després de rebre’l amb aplaudiments a l’escala de la casa dels salesians on ens vam reunir, vam sortir a caminar fins al castell de Milmanda, ja al terme municipal de Vimbodí. Feia un dia fred i ventós, però assolellat, ben diferent del dia abans, hivernal i plujós.
      El Sacris i jo ens vam avançar i, pel camí, anàvem col·locant fotografies de l’Enric de diferents moments de la seva vida. Eren pòsters en blanc i negre fets amb plòter, de baixa qualitat, però que permetien que el grup s’aturés a comentar-los i l’Enric ho acabés d’amanir amb aportacions més personals. Com que feia molt d’aire, l’única manera pràctica i ràpida de mostrar-los era a terra, subjectats amb pedres pels costats. En un moment donat, vam veure una mena de muntanyeta de sorra més fosca que, en acostar-nos-hi, vam comprovar que es tractava de matèria orgànica fina —fems secs i terrosos, vaja—, destinada a les vinyes que constitueixen els plans de Milmanda. El cartell que hi vam fer reposar destacava pel contrast de color. Mentre ens ocupàvem en l’operació d’aguantar-lo amb pedres, passava un grupet de caminaires i ens vam adreçar recíprocs “bon dia!”. Al cap d’un moment, un membre del grup —anaven uns quatre o cinc— se’ns va acostar per dir-nos: “perdoneu, em podeu dir de què es tracta, això d’aquest cartell que col·loqueu aquí?”. Li ho vam explicar i, aleshores, se’m va acudir de demanar-li que, quan es trobessin amb el gran grup que venia, preguntés per l’Enric Grané i, si era tan amable, el felicités pels seus cinquanta anys. Mentre parlàvem, l’home observava la fotografia i somreia: s’hi veia l’Enric, d’excursió, amb botes de muntanya i camisa d’Escolta, amb bons amics d’aquells temps.
      Els Sacris i un servidor vam arribar a Milmanda i, conscients que portàvem força avantatge, ens vam esperar que hi fes cap la quarantena llarga de comitiva. Quan ja eren a tocar els vam anar a trobar i, agafant per l’espatlla a l’Enric, li vaig preguntar si algun desconegut l’havia felicitat.
      —Doncs sí, Jordi, l’abat de Poblet! Vaja, si més no s’ha identificat com a tal i m’ha felicitat.
      —No fotis!
      La Marcel·lina s’afegia al nostre diàleg.
      —Sí, sí, ho era, jo diria que sí que és el pare abat. A més, ha parlat amb un to i una seriositat difícilment imaginables si no ho hagués sigut.
      L’Enric continuava.
      —Mira que he estat a punt de dir-li: “Si vós sou l’abat de Poblet, jo sóc el Papa de Roma”, però no m’he pogut estar de dir-li una altra veritat...
      —Què li has dit?
      —Que si era el pare abat, tenia feina amb tots els galifardeus que m'envoltaven i m’acompanyaven, perquè eren una colla de perversos i de depravats...
      —Això li has dit?
      Tots els perversos i depravats que l’acompanyaven em confirmaven que sí que li ho havia dit.
      Al sud de Milmanda, un caçador que cercava entre els matolls la griva abatuda —mai no entendré aquest afany— em confirmava, al seu torn, que l’abat solia sortir a caminar per aquells verals el diumenge al matí.
      Després de la caminada vam fer el vermut mentre les tres cuineres i les respectives auxiliars de cuina feien sengles paelles. La competitivitat va ser alta i fins i tot va haver-hi moments de tensió en el moment del repartiment dels fogons i dels ingredients. A l’hora de la veritat, cal dir que les tres paelles estaven delicioses i així ho vam certificar tots els comensals.
      Consumit el pastís i bufades les espelmes, vam procedir als parlaments, als càntics, a les representacions i a la ballaruga, que de tot hi va haver, donada la diversitat d’amics i d’amigues de l’Enric: els de Sant Vicenç dels Horts, els germans de sang, els de l’IES de Gelida, i els d’aventura i viatges diversos.
      No obstant tot això, una cosa és clara: l’Enric Grané va fer bé de no expressar en veu alta allò de “Si vós sou l’abat de Poblet, jo sóc el papa de Roma” perquè si bé aquell senyor era Josep Alegre, abat del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet des de 1998, l’Enric Grané encara no és el papa de Roma, de moment...


Benvinguts a la festa de l'Enric Grané. Encara no hi som tots!

Al pati d'armes del castell de Milmanda


Les cuineres i les auxiliars de cuina amb el protagonista

Per molts anys, Enric! I pensa un desig

Companys i companyes de l'IES de Gelida en plena actuació i recordant-li a l'Enric els fills que té escampats pels països nòrdics

El regal de l'Enric, disseny made in Sacris


Josep Alegre, abat de Poblet, a qui l'Enric va estar a punt de dir-li: "Si vós sou l'abat de Poblet, jo sóc el papa de Roma".

Cap d'any

2011-12-31T10:47:00.000+01:00

Si miro el cel, de nit, no busco estels

rutilants ni planetes resplendents;

m’ullprenen més les estrelles fugaces

que solquen un racó de cel perdut

—polsim de llum que el firmament expira.

No és l’horitzó el que em captiva del mar

ni la força invisible de les ones,

ni tan sols l’encegadora blavor

que fa del sol un còmplice implacable;

és el deixant escumós del veler,

hora foscant, allò que em roba el cor.

No són les flames vives i joioses

—per més que s’inflin, goludes de somnis—,

el que em reté davant la llar de foc,

sinó les brases quasi extenuades

que serven, tardorals, l’escalf de vida

en la penombra de les confidències.

Quan arriba el cap d’any, celebro, sí,

amb els amics i la gent que m’estimo,

l’emoció i l’espurneig del confeti

enraïmat d’un present sempre efímer.

A la fi, tanmateix, el que m’atrau

no és el pas de les hores que es resol

en dotze campanades capdanyeres,

ni la disbauxa que desencadenen;

seran la tènue claror de l’alba

i el crit d’hivern d’un ocell matiner

els que, del llit estant i amb son, saludi

com a emissaris del que cada dia

recomença i no pas tan sols un cop a l’any.

Per Nadal serem cul i merda

2011-12-24T16:58:00.000+01:00

Lectora feliç!

L'any 2008 vaig guanyar el premi de Contes de Nadal del certamen La Mar de Lletres que organitza anualment l'Ajuntament de Calafell amb el conte Per Nadal serem cul i merda. Des de llavors, d'una manera o d'una altra, cada Nadal hi ha algú que em demana si li puc fer arribar l'arxiu. Concretament, aquesta setmana passada, tres persones em van demanar que els en fes arribar una còpia: dues perquè recordaven que els havia fet riure molt i una tercera perquè el volia llegir (el títol li feia gràcia). Els vaig dir que sí, però que el penjaria al bloc, i aquí el teniu. No cal dir que es tracta d'un homenatge a la figura més popular del pessebre català.

El caganer més antic de casa,

heretat del pessebre de Marcel·lí Boladeras,

el meu avi patern: pot tenir més de 75 anys

La Mar de Lletres

Premi de contes de Nadal

Per Nadal serem cul i merda

Cagum mi mateix i la mare que va parir els del poble del costat, que tenen fama de sants perquè fan processons cada dos per tres i són de la pell de Barrabàs, uns malparits de ca l’ample. No ho desitjo a ningú, el que em va passar tot just ara fa un any, tal dia com demà, la vigília del vint-i-cinc de desembre fum fum fum. Fum fum fum? Merda, merda i merda! Quan hi penso, tot jo em revolto i se m’encén la sang, però a qui collons li haig de trencar la cara si encara no sé qui va ser? Si la comitiva aquella semblava del kukuxklan, amb l’única diferència que, en lloc de cucurulles blanques, portaven sacs de pinso al cap amb dos forats a l’alçada dels ulls. I no rigueu, que és molt trist ser segrestat per tenir caguera, anar restret i haver d’ensenyar el cul en un infame càsting ―em sembla que es diu així― que els fills de mala mare em van obligar a fer davant d’una munió de gent. Oh! I després, el mossèn i l’alcalde d’aquí, que ells no en saben res i que sóc un exagerat. I el jutge? Un altre de l’olla. I les autoritats d’allà, com si sentissin ploure. Afirmen que sí, que això és una bretolada, d’acord, però que, atès que no hi va haver sang, tampoc no es veuen en cor d’engegar una investigació per intentar enxampar tots els babarotes que van intervenir en la barrila. Que a què treu cap tot això? Ja ho sentireu d’aquí a un moment. En tindreu tots els detalls dels meus llavis, per més merdosos que siguin, tant els detalls com els del poble del costat. Tanmateix, pareu compte: de vegades, d’un gran mal n’arriba a sortir un gran bé. Seguiu-me!

Feia dies que no tenia la budellada a l’hora. La merda oprimida, en lloc de queixar-se’n i deixar anar algun crit de llibertat, el que feia era callar i anar-se’m entatxonant als intestins. Sé que, als cavalls que no van bé de ventre, els fan trotar i que el moviment els regula la cosa, tant si la molla de la pasterada va baldera com si està encallada. Amb aquest pensament i amb la perspectiva dels copiosos gaudeamus nadalencs que m’esperaven els propers dies, tot just després de dinar, la tarda del vint-i-quatre de desembre, vaig sortir a caminar a veure si, marxant marxant, es desencadenava la tronada i la consegüent descàrrega. El bosc termener que separa els dos municipis és frondós, ideal per amagar-s’hi i enllestir la feina al primer avís, de manera que vaig encaminar-hi la còrpora tan lleuger com podia, que no era massa. Al Clap del Monjo ―una clarianeta blanca de pedra foguera a tocar de la carena― una fiblada ventral em va retornar les esperances. Semblava que la caminada havia obrat el prodigi. Amb la sivella descordada, pantalons i calçotets avall, a la gatzoneta i amb la daixonses ben dirigida endavant per, arribat el cas, no esquitxar-me els baixos, la meva cara era una elegia a l’esforç inútil. És ben ximple constrènyer severament la ganya perquè se’ns obri dòcilment el forat del cul però, com hi ha Déu i el món és món, aquest negoci funciona d’aquesta manera tan galdosa. Ai! Molta ganyota, suor freda i res de res. Com si la tifa cobrés vida pròpia, s’hagués solidificat més del compte i es negués a sortir. Havia iniciat un últim intent quan, de darrere del brancam dels avellaners, les blades i algun roure que envolten la clariana, apareixia la colla de galifardeus encaputxats que, sense miraments ni contemplacions, m’aixecaven en sopols i, impedint-me expressament que m’apugés la roba íntima, em portaven fins a un tot terreny proper, per mi no identificat. A tall de bena als ulls em van lligar un mocador de fer farcells, i un altre a la boca fent de mordassa. Atemorit de debò, vaig deduir que es tractava d’un segrest amb finalitats dineràries. Redéu, si jo de peles no en tinc. Sóc solter, visc amb la mare i amb l’oncle, tinc una vespa i, com sap tothom, treballo de bastaix o vaig a jornal allà on em criden. Hi ha qui diu que no estic bé, que em falta una mica d’estiu; maldiences i falòrnies d’envejosos entrampats per la parella i carregats de fills, que tenen la butxaca més eixuta que el riu Corb. Mentre ells o elles han de fer bondat a la feina i a casa, jo me la campo lliure i feliç com un pardal, per això no em poden veure.

Al cap d’un quart d’hora de sotraguejar, el cotxe es va aturar de cop i, novament sense deixar-me tocar terra, em van introduir en un espai fresc, d’ensum humit i animalístic, que reconeixia com una vella cort situada a la planta baixa de qualsevol casa de pagès. Segons després, una veuarra que juraria que és la del ferrer del poble veí, m’advertia que si volia conservar la meva integritat física ―el cabró no va dir res de la integritat moral― i tornar a casa meva sa i estalvi a la nit, més valia que callés i obeís.

―Evarist, no et farem cap mal si fas cas del que et direm. Si no, el naixement del nen Jesús coincidirà amb la teva davallada a l’infern. Ho has entès?

Vaig remugar un sí impossible i assentia amb el cap. Els devia fer pena i em van alliberar de la bena i la mordassa. Dret, amb els calçons engrillonant-me els turmells i les natges i les altres vergonyes prenent l’aire, una rotllana d’individus de les dues races ―vull dir homes i dones― em miraven atentament des de la seva caputxa. El de la veu forta semblava el rei de bastos per la porra dissuasiva que esgrimia.

―Ajup-te, apuja’t la camisa, aguanta-te-la amb les mans i fes com si caguessis.

―Que què...?

―Que callis i caguis. Vaja, que ho facis veure.

Tot va ser posar-m’hi i la rotllana va començar a girar a poc a poc en una dansa macabra. Els que la ballaven em guaitaven i em resseguien de dalt a baix. Davant la visió de les galtes del cul, amb les penjarelles arronsadetes que remataven l’ull de les cinquanta arrugues, alguns feien un gest de refús; altres, però, aixecaven el dit gros en senyal d’aprovació. El factòtum d’aquell aplec fastigós va dictaminar que, tenint en compte l’hora que era, als que no els agradés el meu cul que ensenyessin el seu. Au, valents! No hi va haver voluntaris. Ni gallina ni pollastre van sortir a la palestra.

―El cul de l’Evarist, doncs, queda aprovat per majoria.

A continuació em van fer seure i em servien amanida, macarrons, capipota i torrons, tot regadet amb un xarel·lo que no estava gens malament. S’havien tornat bojos, els del poble del costat?

―I ara, a treballar! Vesteix-te amb això.

Pantalons negres de pana, camisa blanca, armilla de vellut, espardenyes de pagès, barba i bigoti postissos, pipa i, finalment, em cofaven una barretina musca. Vestit així, em tornaven a tapar la boca i els ulls i al cotxe hi falta gent. En un ai arribàvem als peus d’un decorat on vaig rebre les primeres i úniques instruccions.

De cop i volta, ho vaig entendre: m’havien segrestat per fer de caganer al pessebre vivent del maleït poble. L’any anterior, allí mateix, la mare, l’oncle i jo havíem contemplat un autèntic espantaocells engiponat amb roba farcida de diaris i una màscara ridícula, senzillament perquè ningú havia volgut representar en viu l’impudorós paper. Pel que es veu, s’havien jurat que allò no tornaria a passar. En comprovar que cap ciutadà responsable acudia a la crida, la comissió organitzadora havia fet els ulls grossos davant la proposta agosarada d’un pocavergonya: calia un “fitxatge en comissió de serveis” d’algun taujà d’una altra localitat que no fos la seva.

Donada l’afició de les gents del país a fer auques, tot l’any m’he hagut de sentir: “Evarist, el cul cagat t’he vist”, rodolí que els estalviadors han encongit en un “Evarist, te l’he vist”, més malintencionat per la lliure interpretació a què convida.

I sí, sincerament, n’hi havia per cagar-s’hi. Entre un mur de cartó pedra ―darrere del qual s’amagava el meu estiracordetes amb el bastó amenaçador― i una olivereta jove, estava situat un servidor, mig de gairell, amb prou inclinació perquè els espectadors passavolants no tinguessin cap dubte de quin era el meu paperàs en la funció. Moments abans que el poble comencés a desfilar xafarder per descobrir les minses novetats que el pessebre vivent presentaria, em van fer empassar un beuratge carregat de moscatell. Així no passaràs tant fred durant l’hora llarga que dura la broma, em van pronosticar. Si pogués, els mataria. M’ho vaig creure i me’l vaig trincar d’un cop de colze. Ara que hi penso, l’apotecari també devia estar implicat en l’afer, perquè allò era un laxant que va tenir un efecte progressiu i apoteòsic. Els primers a trobar-me van ser, és clar!, els nens que acompanyaven el seguici de les autoritats: “Mireu, el caganer! I és de carn i ossos!”. Deixeu que els infants se m’atansin i no els ho impediu, que el Regne de Déu es d’ells i dels qui són com ells. No em vaig poder reprimir i els vaig donar la benvinguda amb un pet aflautat de final cascat. Des d’aquell mateix instant, vaig començar una defecació lenta, que evolucionava a batzegades, talment com una erupció volcànica, ara explosiva i fent saltar esquitxos a tort i a dret, adés callada, densa i magmàtica. I no vaig parar fins molt després, quan els mateixos que m’havien posat al pessebre vivent me’n van treure, rabiosos i indignats. Jo, l’Evarist del poble del costat, a qui diuen que li falta un bull, m’havia emportat els aplaudiments i la fama d’una actuació més que brodada i que va sepultar en l’anonimat la resta de personatges de l’obra: el dimoni, els pastors, l’àngel de l’Anunciació, els Reis Mags i fins i tot la mateixa Sagrada Família. Acabada l’actuació, ja a porta tancada, si haguéssiu vist les puntades de peu que em donava la Mare de Déu i els cops de vara al costellam que em clavava Sant Josep, us en faríeu creus. Sí: ells m’havien segrestat i jo els havia robat qualsevol ombra de protagonisme.

Després d’una setmana de restrenyiment, aquella santa nit es va ajuntar el laxant amb les ganes de cagar. D’això fa un any i, per més que me n’he sentit de tots colors, sé com els cou que el meu cul fos més notori que les tristes nadales que mal sonaven per l’afònica megafonia ambiental. I ni la coral de jubilats del casal Montserrat que, per cloure l’espectacle, va cantar “Les dotze van tocant” davant l’establia, va aconseguir fer callar la simfonia excrementícia extraordinària que captivava grans i petits, i que ha anat de boca en boca tot l’any.

Us preguntareu com em van arribar a reconèixer. Ben fàcil. En un moment donat, donades les presses amb què m’havia disfressat i els regalims de suor que em queien per l’esforç i el malestar general, se’m van desenganxar barba i bigoti i no tenia mans per aguantar-me’ls. Amb prou feines em sostenia en la incomodíssima postura forçada sota la fèrula de l’estaca.

I ara ve la bona. Aquest vespre m’ha vingut a trobar l’alcalde de dos pobles més enllà que, per no ser menys, enguany també vol fer pessebre vivent. Vistos els meus dots d’actor, em conviden a un bon sopar, després del “bolo”, si vaig a fer de caganer a la seva vila. Ah, i em regalen un paquet de caliquenyos. Els he dit que sí. I és que parlant la gent s’entén. Aleshores m’ha explicat que estan empastifant de cartells tots els pobles de la rodalia amb la llegenda: “Veniu al nostre pessebre vivent. Hi trobareu el caganer que voleu!”. Diu que fins i tot hi surt una foto meva en ple acte de servei. Segur que els bergants del poble del costat es quedaran sense públic. Que es fotin, per haver-me segrestat de tan males maneres. Que se’n vagin a pastar fang perquè, a partir d’ara, per Nadal, el caganer vivent i l’Evarist serem, peti qui peti, cul i merda.

. . .

Dos altres caganers ben bonics

Cal concentrar-se

Pare ajudant fill

Trotada-Torronada 2011: un petròglif o el carro del sol a la llum de leds

2011-12-24T13:36:00.001+01:00

Com cada any, i en van 16, el Sacris ha dissenyat la invitació

de la Trotada-Torronada d'aquest 2011 que s’acaba.

Ahir, 23 de desembre, vam celebrar la 16a edició de la Trotada-Torronada a Sant Vicenç dels Horts. Vam ser menys que altres anys, probablement a causa de la proximitat de Nadal i dels múltiples compromisos laborals, associatius, comercials, etc., que assumim aquests dies.

També cal dir que no tothom té ganes de posar-se a caminar l’antevigília de Nadal, a les set del vespre, ja de nit, sabent que t’esperen de tres a quatre horetes de camins i senders seguint el perímetre muntanyenc del nostre municipi. La llanterna, la companyia dels bons amics i la nocturnitat d’un petit massís de la serralada litoral són els únics i grans atractius d’aquesta sortida.

De vegades, però, l’aventura més senzilla té alguna sorpresa que ens assalta inesperadament. El Xavi Granel, soci del Club Excursionista de Sant Vicenç (CESV), ens descobria —a la família Doñate-Rivilla (l’Oriol, la Carme, l’Arnau i la Xènia) i a un servidor— un petròglif a tocar del cim del Montpedrós! Segons els especialistes, possiblement una representació primitiva del mític carro del sol. El Montpedrós és el topònim de la muntanya que també coneixem com a Sant Antoni perquè agafa el nom de l’ermita que en corona el cim. A la llum dels leds, el megalitisme ens picava l’ullet. Quanta màgia històrica en una pedra i tan a prop de casa!

Per als qui us pugui interessar el tema, us copio aquest enllaç d’una pàgina web en anglès (el Google us la traduirà al català prou entenedorament) on podreu llegir el treball dels experts Francesc Anguas, Albert Fàbrega, Joana M. Huélamo i Josep M. Solias sobre aquesta troballa:

http://www.rupestre.net/tracce_php/modules.php?name=News&file=article&sid=42

La fotografia i les dues il·lustracions que també adjunto estan extretes d’aquest mateix estudi exhaustivament documentat:

Ja a casa, a més de reposar, vam menjar entrepans i torrons; vam beure refrescos i cava; vam fer el sorteig de material esportiu que tan amablement —i malgrat la crisi— van aportar el Jaume i l’Eulàlia de les botigues Via Esport/Base de Sant Vicenç dels Horts (moltes gràcies, amics); i vaig recitar el També vindrem, Infant, a l’hora vella de J. V. Foix que, finalment, m’he après de memòria.

I, com sempre, vaig oblidar-me d’agrair al meu amic Sacris el disseny de la invitació de la Trotada-Torronada... i és que la confiança fa fàstic. Que consti en acta i ho dic ara: el Josep Sagristà fa setze anys que cada Nadal s’arromanga per fer-nos el disseny de la cita, i això, en nom de l’amistat, no té preu.

Naixeràs a Endasilasie

2011-12-20T21:30:00.000+01:00


Nen a l'esquena de la mare fotografiat a Wukro (Tigray-Etiòpia), el 7 de desembre de 2011. Foto: Mercè Andreu

Naixeràs a Endasilasie, a tocar

de Wukro, a la regió del Tigray

—Etiòpia—, la nit de Nadal.

Magre i escarit de roba, creixeràs

descalç i passant gana fins que a Airam,

ta mare, algun veí li parlarà

d’un microcrèdit que atorguen ferangis:

una vaca lletera i el compromís

de retornar, quan neixi, una vedella.

De nom Susej, l’escola és massa lluny

per a un marrec, però camps a través

hi faràs cap amb el quadern, el llapis

i cinc litres de llet que duus a vendre.

Ser pobre és car: et costarà la vida.

Estimaràs fins a fer-te’n la pell,

apostant per l’amor com a font de justícia,

raser i sedàs de les desigualtats.

Per al sistema dictatorial

de mercats financers que ens esclavitza,

pretendre la redistribució

de la riquesa per salvar els pobres

és la idea heterodoxa més temible

que un home pot arribar a abraçar,

molt més nociva que desobeir

la tan antiga llei del talió.

Tu incompliràs aquesta llei primària,

i difondràs, amb els actes, la pèrfida

utopia de repartir injera

de tef, pau i salut per a tothom.

Amb un currículum així, Susej,

ni que sigui per un sou de misèria,

quin patró s’arriscarà a contractar-te?

Que siguis pobre, passi; però pobre,

rebel i enamorat de l’ésser humà

és subversiu, del tot inacceptable.

Moriràs crucificat, condemnat

pels summes sacerdots del poderós

sanedrí invisible i universal:

Stacrem, Oicaztilabolg i Tnemamra.

No obstant això, abans caldrà que neixis:

a Endasilasie t’espera una mare

amb dues mans, un cor i el bressol

d’amor amb què les dones han gronxat,

des de temps immemorials, la història

tendra i dramàtica dels cadells humans.

Bon Nadal i venturós 2012

Fa anys vaig escriure un poema de Nadal que començava dient "Cada any neixes un cop; i te'n refies / que tot estigui a punt? (...)". La primera setmana de desembre, en un poblat rural i disseminat d'Etiòpia, a prop de la ciutat de Wukro, anomenat Endasilasie (enda vol dir "L'indret": l'indret de Silasie), vaig veure aquest estable dins d'una casa:

La proximitat de les festes nadalenques em va fer pensar en el renaixement de Crist a l'Àfrica (la idea del "cada any neixes un cop"). I, concretament, per què no!, en el "pessebre" que veieu.

En aquesta casa hi érem perquè vam anar a parlar amb la senyora que surt a la fotografia, la qual havia accedit a un dels microcrèdits que li va concedir l'ONG catalana ADIA (Associació per al Desenvolupament de la Infància d'Àfrica) consistent en una vaca lletera de la qual venen la llet i fan mantega. El retorn del microcrèdit consisteix a lliurar una vedella d'un any. La inseminació de la vaca es fa de manera artificial i no corre a càrrec de la propietària. A Etiòpia tot és difícil: justament durant la nostra visita, tant la vaca com la vedella (que és a punt de fer l'any) patien una malaltia vírica el tractament de la qual també el sufraguen els gestors etíops del projecte, la qual cosa vol dir que, en última instància, també l'acaba pagant ADIA.

Amb relació a certes parauletes que surten en el poema, ferangi és el terme col·loquial que usa la població del Tigray per referir-se als forasters, estrangers o guiris, vaja. Els nens, quan et veuen, criden "ferangi, ferangi, ferangi..." tot contents, i les mares somriuen indulgents: "no en feu cas, són canalla".

A la viquipèdia en diu això: [El nom probablement deriva de l'àrab paraula faranj o ifranj, o persa farangi , que significa " francs ". A Etiòpia , ferenj o ferenji té el mateix significat, com ho fa Farang en tailandès. L'origen del nom és probablement dels grecs bizantins que eren veïns dels occidentals;. aquest ús es va estendre a Orient Pròxim, Àsia, Àfrica i fins i tot a la Xina ^[3] els grecs encara a vegades utilitzen fracàs [n] gkoi (φράγκοι) com un exònim per als europeus occidentals, i en el grec modern el terme ferengi (φερέγγυος, ο φέρων-εγγύηση, ο δυνάμενος να εγγυηθεί) es tradueix literalment com "el poder [" ós "(= portar)] de garantia (es)", el digne de confiança , i no només d'una manera econòmica! El terme va ser utilitzat com un terme despectiu en part a l'Índia per referir-se als britànics.]

La injera és el pa etíop fet amb un cereal, el tef, adaptat a l'altura i a les condicions climàtiques del país.

Els noms propis de persona exòtics que apareixen tenen fàcil solució: llegiu-los de dreta a esquerra.

I el to filocristianocomunista és fàcil d'entendre: ¿com es pot salvar la gent que viu en la pobresa i la misèria més extremes si no és mitjançant un plantejament d'amor al proïsme i de redistribució de la riquesa?

Res no m’agrada tant

2011-09-04T18:09:00.000+02:00

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,

me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot.

Primer poema del llibre Horacianes, pàg. 215

El nen que no bufava les espelmes

2011-07-31T23:15:00.000+02:00

Per al Jordi Castellano Boladeras,

el nen que de petit no bufava les espelmes.

El nen que no bufava les espelmes

desconcertava els pares i els tiets

un cop a l’any, pel seu aniversari.

El pastís li agradava. Bufar-lo, no.

Després d’uns quants intents tots desistien

perquè, amb raó, el petit s’obstinava

a fer que no i que no amb el cap, tossut.

¿Algú em podria dir què hi fa una espelma

encesa i fumejant en un pastís

de mantega amb sanefa de cacau?

El nen que no bufava les espelmes

ja fa uns quants anys que creix i s’ha fet gran.

Ara que bé s’acosta a la trentena,

quan té un pastís davant, abans de bufar

s’ho pensa, mira inquiet a dreta i esquerra,

i, per més que no ho vegi clar, inspira,

inicia una aclucada lleu d’ulls

i, armant-se de valor, va i esbufega.

Instants després, confirma la sospita

i se n’alegra: els desitjos, qui ho sap!,

però el pastís no ha desaparegut

malgrat la flama, la bufada i el fum.

República, dictadura i Assemblea SVH

2011-07-30T20:27:00.001+02:00

He passat per davant de l’Ajuntament amb el cotxe i, al fons de la plaça de la Vila, he vist una pancarta de l’Assemblea SVH (els ‘indignats’ de Sant Vicenç dels Horts) on deia “No somos mercancía de políticos ni banqueros”, missatge al qual dono ple suport.

Després he anat a veure ma mare a casa seva. A causa de l’edat (84 anys) no està fina i es passa moltes estones al llit. Mentre era allà, he demanat a mon pare si recordava el Faristol, el meu primer llibre de català, del gran lingüista i professor Lluís López del Castillo. No l’ha trobat, però en canvi m’ha descobert un altre tresor: uns quants quaderns escolars de la Montserrat Sancho, ma mare, de l’època de la república, concretament del curs 1935-1936 (quan tenia 8 anys), i uns altres de l’octubre de 1940 (quan en tenia 13). Els podeu veure a sota d’aquest text.

En el quadern de la segona república hi veiem, a la pàgina de l’esquerra, un dictat d’oracions gramaticals en català, amb les faltes d’ortografia característiques de tots els temps, i frases tan vigents, boniques i planeres de l’època com: “Tothom fara feste el dijous (sic)” o “Nosaltres anirem a pescar el rio Llobregat (sic)”. Cal tenir en compte que els meus avis eren immigrants d’Aragó i que amb els fills parlaven indistintament català o castellà. A la pàgina de la dreta hi llegim un poema de Francesc Pujols: Quan nostre senyor era xic, la mare el llevava. L’exercici escolar és datat a Sant Boi de Llobregat el 18 d’abril de 1936; és a dir, just tres mesos abans del començament de la guerra civil espanyola.

Amb relació al quadern escolar de l’any 1940, sobren les paraules. La nena de 8 anys és ara una noieta de 13 i fa, com a treball escolar, una lletra neta i polida dedicada a commemorar el Día del Caudillo Francisco Franco (“el genio militar y político que redimió España”), diada que normalment se celebrava l’1 d’octubre. El text és datat a “San Baudilio del Llobregat” el 3 d’octubre de 1940.

Semblaria que, actualment, a la vista de la desgraciada història del nostre país, havent patit la dictadura de Franco i sabent que (des de fa segles) dictadures i poder han menystingut la llengua pròpia de Catalunya per sotmetre el poble català, les forces democràtiques haurien d’usar la llengua catalana per dues raons: una, per dir el que volen dir; i dues, per contribuir a la normalització d’una llengua que ha estat prohibida, perseguida i torturada.

Crec que si la pancarta de l’Assemblea SVH digués “No som mercaderia de polítics ni banquers” no solament estaria fent la proclama justa que fa en nom de la llibertat, sinó que, a més, contribuiria a evitar allò que diu un poeta basc:

“Una llengua no mor perquè els que no la saben no l’aprenen.

Una llengua mor perquè els que la saben no l’usen".


Quadern escolar de Montserrat Sancho, ma mare, el curs 1935-1936

El mateix quadern. A l'esquerra, un dictat d'oracions gramaticals. A la dreta, un poema de Francesc Pujols.

Quadern escolar de Montserrat Sancho, ma mare, l'any 1940.

Uns Skallots sense la Laia

2011-07-24T11:27:00.002+02:00

Uns Skallots sense la Laia Torras
són, a molt estirar, uns esquellerincs.
Sense la Laia, els Correquintos perden
uns quants graus i esdevenen Correquarts.
Sense la Laia, la cervesa és tèbia
i les begudes semblen esbravades.
La lluna alternativa abaixa el puny
abans d’hora i s’eclipsa de badalls.
Uns Skallots sense la Laia, ai!,
perden la traca de la riallada
que ella gasta, sovint, a la impensada.

Aquest any, passi, però en nom del poble,

jura’ns que no ho faràs mai més,
això de fer-te absent per Skallots.
Els teus amics i tu els vau començar,
i ahir se’ls veia tristos sense tu.
La meva bombona de butà i jo,
cansadets d’haver fet la caminada,
vam seure als peus de l’església amb un got
de birra i no ho vam poder evitar:
enmig de l’alegria ‘alternativa’,
de la Festa que engoleix l’altra Festa,
nosaltres, i el Nil també, t’enyoràvem.

Skallots 2011, onze anys de festa alternativa. FESTA SÍ, LLUITA TAMBÉ!

Collons, quin alcalde!

2011-07-23T13:46:00.013+02:00

Portada del núm. 1 de la revista municipal Sant Vicenç dels Horts

Vagi per endavant que aquest “collons”, en boca meva, esdevé interjectiu i admiratiu al mateix temps. En poquíssimes setmanes, el nou equip de Govern de Sant Vicenç dels Horts, amb Oriol Junqueras al capdavant, ja està donant mostres continuades no solament de racionalitat, participació, austeritat i mesura, sinó d’alta cultura arrelada al coneixement, al poble i al país.

Tres exemples pràctics

1. En la presentació del llibre “Converses amb Oriol Junqueras. Una actitud per fer avançar el país” del periodista Bernat Ferrer, feta al Pati de Can Comamala, l’alcalde va fer un magnífic discurs en què bàsicament va defensar els valors que comparteixen les diferents ideologies i religions que treballen per fer un món millor, abandonant tota mena de partidisme, en la línia de la frase amb què obre el capítol del seu llibre titulat “Honestedat”: “Hi ha una cosa molt més important que ser independentista o que militar en un partit o altre: ser honrat”.

2. En el primer Ple ordinari municipal fet en horari de tarda i retransmès per ràdio Sant Vicenç, en un moment donat es va parlar de les festivitats locals lligades als patrons i copatrons de Sant Vicenç dels Horts. L’alcalde Junqueras va fer una petita lliçó d’història explicant-ne el perquè i, per uns moments, tothom (equip de Govern i oposició, públic assistent a la sala i els oients radiofònics) ens vam quedar amb l’agradable sensació d’estar assistint més a una conferència que a un pur tràmit municipal. El grup socialista, que havia formulat una pregunta insubstancial a l’equip de Govern, va veure com la resposta de l’alcalde Junqueras esdevenia una petita tessel·la més de la història de Sant Vicenç dels Horts a afegir al mosaic de cultura i civiltat que volem construir entre tots.

3. En la inauguració del forn romà museïtzat de Sant Vicenç dels Horts, que va ser descobert al subsòl de l’antic mercat municipal en anar a construir la Biblioteca les Voltes, l’alcalde Junqueras va tornar a documentar-nos al respecte amb una exposició breu, divulgativa i documentada. Ens va parlar de l’assentament dels romans a la nostra vila, de la funció del forn lligat a la producció d’àmfores d’argila, i de com això responia, sobretot, al conreu de la vinya i a l’elaboració de vi també en la nostra zona. Mentre parlava, tothom parava una atenció molt més gran que si un alcalde ‘convencional’ hagués fet servir els tòpics inaugurals habituals.

Collons, quina regidora de Cultura!

Però això no va ser tot. Moments abans que parlés l’alcalde, la nova regidora de Cultura, Imma Prat, una dona més que culta i lluitadora aferrissada per la cultura i la llengua del país, ens va adreçar unes paraules de benvinguda i de salutació. Però no en va tenir prou i va fer explícit un agraïment a l’anterior equip de Govern, format pel PSC-PP, que va impulsar la museïtzació del forn romà. I encara més! Després d’aquest agraïment genèric, en va personalitzar un altre en l’anterior regidora de Cultura, Pepi López, per la qual va demanar un aplaudiment. Jo, que tenia al davant els regidors socialistes ara a l’oposició, vaig poder comprovar que, en aquells moments, si els punxen no treuen sang. Mai dels mais, ells, en l’exercici dels seus vuit anys de Govern, no van tenir un gest d’agraïment, de magnanimitat i de generositat com aquest (i hi va haver moltes ocasions). Però aquest gest té més valor venint de la regidora Imma Prat, qui, en qualitat de portaveu del seu grup municipal, sovint va estar en el punt de mira dels atacs verbals i de les invectives dels socialistes i del PP, menystinguda justament per la seva claredat de mires i pel seu posicionament sempre perfectament argumentat de defensa a ultrança del nostre poble i país.

I és que, com bé diu un adagi català, de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Collons, quin pregó!

Felicitats a Carles Sàbat, Marc Font i Maria Marín, els tres joves que, en nom de l'Agrupament Escolta Roc d'Oró (entitat que enguany ha complert el seu 50è aniversari d'implantació a Sant Vicenç dels Horts), van llegir el pregó de Festa Major. A més d'exalçar la idea de festa i la Festa Major d'Estiu, van aprofitar-lo, d'una manera absolutament generosa, per cantar les qualitats de la vida associativa vicentina. Va ser un pregó simpàtic, commemoratiu i entranyable.

L'home a celebrar

2011-07-14T00:34:00.003+02:00

Eugeni Andreu Garro, l'home a celebrar, amb les tres filles

L’home que ha nascut a Sant Vicenç dels Horts un 13 de juliol de 1931.

L’home que ha vist com son pare moria a la guerra.

L’home que, des de petit, ha ajudat els avis a tirar endavant la terra.

L’home que s’ha llevat a la matinada, ha passat pel Born, ha descarregat al mercat de Sant Antoni, ha muntat la parada i ha començat a vendre fruita i verdura fins que han arribat la dona i les filles, i se n’ha anat a esmorzar com Déu mana.

L’home que, a mig matí, ha agafat la furgoneta i ha fet camí directament al camp de Pallejà.

L’home que ha llaurat, ha cavat, ha fangat, ha eixarcolat, ha sembrat o ha collit, i que, cap al tard, quan ja gairebé no s’hi veia, ha tornat a casa.

L’home que, abans de pujar a sopar, ha encaixat fruita o ha triat pomes.

L’home que escolta la ràdio.

L’home que beu amb porró.

L’home que fumava caliquenyos.

L’home que mai ha tingut un no a qui li ha demanat ajut per fer mudances i carregar mobles i andròmines.

L’home que estima la dona i les tres filles amb un amor de debò i una immensa paciència.

L’home que pateix quan s’ha de patir, i que menja, beu i folga quan s’ha de folgar.

L’home que és del Barça.

L’home que juga a la loteria.

L’home que ha tingut una fortalesa física natural, que ha dormit poc, que ha treballat com pocs i que ha superat malalties compromeses.

L’home que valora l’ordre i la disciplina.

L’home que creu que ell i el seu país han de ser tan lliures com qualsevol altre, perquè ni ell ni el seu país no deuen res a ningú.

L’home que llegeix el diari Avui cada dia.

L’home que respecta les creences dels altres a canvi d’una sola condició: que respectin les seves.

L’home que fluixeja una mica de vista i que ha perdut molta oïda.

L’home que és feliç de tenir al seu costat una dona com la que té i de la qual sempre ha estat enamorat.

L’home que té un cor gran, mèdicament diagnosticat, i un gran cor, generosament, personalment i familiarment posat a prova.

L’home que és un exemple de bondat i valors.

L’home que ha estat, és i serà pagès tota la vida.

L’home que és el meu sogre i de qui encara aprenc cada dia.

Sí: l’home aquest, l’Eugeni Andreu Garro, avui fa 80 anys, i tots fem pinya al seu costat per celebrar-ho i, sobretot, per celebrar-lo.

Per molts anys!

Sant Vicenç dels Horts, 13 de juliol de 2011

ValliranArtística

2011-07-12T18:24:00.003+02:00

En nom de ValliranArtística, la Rosa de Mena i la Sandra Fisas van tenir l'amabilitat de fer-me aquesta entrevista a la Biblioteca Josep Maria López-Picó de Vallirana, i el Jean-Christophe Martín d'il·lustrar-la.

Ara, també en nom de ValliranArtística, han tingut la gosadia de publicar-la en el seu bloc.

Per si us vagués de llegir-la en algun moment d'aquests dies caniculars, aquí en teniu l'enllaç:

http://valliranartistica.blogspot.com/2011/07/jordi-boladeras-1960-escriptor.html#comments

Jordi Boladeras (1960) - Escriptor

Entrevistat per Rosa de Mena i Sandra Fisas

9 de juny de 2011

"A vegades es diu que sobren premis i que s´edita massa. Jo sempre contesto que no sobra res... si de cas, falten lectors."

Nenes i nens sahrauís, jazz, sardanes i independència

2011-07-09T12:04:00.002+02:00

Capçalera del bloc Jazz Club la Vicentina. Hi trobareu la crítica dels concerts i fins i tot podreu escoltar-los: http://jazzclublavicentina.blogspot.com/

Ahir a la tarda, a Sant Vicenç dels Horts, va haver-hi la benvinguda oficial de l’Ajuntament als nens i nenes sahrauís acollits a la nostra vila. L’alcalde Oriol Junqueras va fer una breu però interessant reflexió sobre la difícil situació del poble sahrauí a l’exili. Nenes i nens jugaven a pilota —descalços, uns quants, per anar més còmodes— damunt la terra del pati de Can Comamala on es feia l’acte.

Tres hores més tard, a la plaça de Sant Jordi, s’hi celebrava un concert de tres magnífics combos amb motiu del 2n Festival de Jam Sessions de SVH. A tres quarts de dotze de la nit va aparèixer novament l’alcalde Junqueras, amb bicicleta i una samarreta amb la llegenda “10 anys construint independència”. S’hi va quedar una estona gaudint del jazz i petant la xerrada amb els veïns que s’acostaven a saludar-lo.

Després de tants anys de lluita perquè SVH no sigui només una ciutat “dormitori” de la conurbació de Barcelona, sinó un poble culturalment viu i despert del Baix Llobregat, sembla que alguna cosa està canviant: nens sahrauís, jazz i un alcalde amb samarreta construint independència.

I avui, sopar festiu amb els nens sahrauís al Poliesportiu del c. Sant Miquel, sardanes a la plaça Narcís Lunes i segon concert del Festival de Jam Sessions a la plaça Sant Jordi.

A llibertat em convides!

Pregó de la festa del Trèvol

2011-07-02T12:21:00.000+02:00

Veïns jugant a petanca. Fotografia d'arxiu de 1984 de l'Associació de Veïns El Trèvol

El moment d’esplendor de les lluites veïnals per fer ciutats i barris dignes i ben equipats va coincidir amb la fi del franquisme. Durant la transició, els joves i no tan joves que van lluitar pel moviment veïnal del nostre barri van trobar un nom idoni —El Trèvol—, l’origen del qual, per a molts, potser us és desconegut.

Aquests abanderats del moviment associatiu veïnal volien donar protagonisme a quatre zones urbanístiques limítrofs: una, Can Ros; dues, el Serral; tres, la plaça Narcís Lunes i l’edifici Estrella; i, quatre, la resta d’edificacions a banda i banda dels carrers de Jacint Verdaguer i de Barcelona i transversals fins al carrer de Doctor Robert. D’aquest conglomerat de quatre grans peces urbanístiques, prové el nom El Trèvol.

Tothom sap que els trèvols de quatre fulles s’associen a la idea de sort i de prosperitat. El Trèvol, el nostre gran barri, ha tingut bons i mals moments, sovint lligats als avatars de la mateixa història tant del país com municipal. S’ha dit que els ajuntaments democràtics han anat desmobilitzant progressivament els moviments veïnals. I per què? Doncs per estalviar-se el toc crític i d’atenció permanent quan les coses no es fan bé. Però la història ens ensenya que cal vetllar permanentment per tot: per la garantia de les llibertats individuals i col·lectives, pels drets adquirits de la classe treballadora, per les polítiques socials igualitàries i progressistes, pels projectes urbanístics racionals, per la sostenibilitat mediambiental...

Tots els veïns del Trèvol hem de continuar vetllant i lluitant durant tot l’any pel nostre barri. Això sí: quan arriba l’estiu, el primer cap de setmana de juliol, arriba també la nostra festa, la Festa del Trèvol. Disfrutar-la és ben fàcil! Només cal apagar la tele, sortir de casa i participar en qualsevol dels actes que la nostra associació de veïns ha organitzat. Petits i grans hem de sortir al carrer amb ganes de passar-ho bé i de gaudir de la companyia de les veïnes i dels veïns que compartim un mateix territori urbà. Amb paraules del poeta Vicent Andrés Estellés: "No et limitis a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu".

Visca Sant Vicenç dels Horts, visca el Trèvol i visca la nostra festa!

Un Ple ple a pler

2011-07-01T18:59:00.001+02:00

Dijous, 30 de juny de 2011. Primer Ple extraordinari del nou mandat municipal.

19 h. Engego la ràdio. M’afaito. Comença el primer ple vespertí del nou equip de Govern de l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts. Feia cinc o sis anys que l’emissora municipal Ràdio Sant Vicenç no retransmetia els plens de l’Ajuntament, els quals, d’altra banda, es feien els divendres a les 10 del matí.

19.10 h. Continuo escoltant el ple. Em dutxo.

19.20 h. Segueixo el ple amb interès i somric a causa d’algunes intervencions. M’eixugo.

19.25 h. El ple es desenvolupa amb plena normalitat i sóc feliç de poder-lo escoltar per la ràdio. Em vesteixo.

19.30 h. Engego un transistoret portàtil i continuo escoltant el ple. M’adono, pel soroll de fons, que la sala de sessions de l’Ajuntament és força plena de gent. Engego l’ordinador i busco, a la Guia Urbana de Barcelona en línia, l’adreça exacta del restaurant on hem quedat per sopar amb l’escriptor Andreu Martín els seus alumnes de novel·la.

19.35 h. Apago el transistor i vaig a buscar el cotxe. Hi pujo, sintonitzo Ràdio Sant Vicenç, Emissora Municipal, i me’n vaig cap a Barcelona.

19.45 h. Per l’autopista, a l’alçada de TV3, continuo escoltant la ràdio del meu poble. M'indigna sentir el portaveu de l’oposició del PSC —el mateix partit polític que, els darrers anys, havia prohibit l’emissió dels plens per la ràdio— exigir el compliment d’un Reglament Orgànic Municipal tan participatiu que, entre d’altres perles, exigeix: “Per intervenir com a ciutadà en les sessions ordinàries plenàries, s’haurà de demanar per escrit amb una antelació mínima de dos dies hàbils a la seva celebració, indicant el motiu i la matèria sobre la que es vol fer la intervenció. El temps de les intervencions no podrà excedir de dos minuts.”. Ja es veu que aquest ROM podrà ser moltes coses, però que de participatiu no ho és gens.

19.48 h. Els cotxes alenteixen el pas, però jo continuo sentint el primer ple municipal del nou mandat sorgit arran de les darreres eleccions municipals i escoltant tan tranquil·lament Ràdio Sant Vicenç.

19.50 h. És increïble! Amb l’Hospital de Sant Joan de Déu com a referència visual, encara escolto per ràdio l’Oriol Junqueras, l’Imma Prat, la Petri Garcia, la Cati Mestres...

19.55 h. ...I escolto també la gent del poble que omple de gom a gom la sala de sessions i aplaudeix, just en aquell moment, la paraula seriosa, tranquil·la i serena de l’alcalde que convida tothom a seguir els plens, a partir d’ara, en directe, per la televisió local o per la ràdio municipal, i a una hora racional per al comú de la gent com un servidor. Dins el cotxe em sorprenc cridant, tot sol, “Sí, sí, sí, això és llibertat!”.

20 h. S’acaba el ple extraordinari i, a l’entrada de la Diagonal, la interferència d’una altra emissora m’impedeix de continuar sintonitzant Ràdio Sant Vicenç. Em poso un CD de Cris Juanico i m’endinso en la ciutat comtal.

¿Com és possible que l’equip de Govern format pel PSC-PP hagi pogut prohibir durant els últims anys el dret dels ciutadans a escoltar els plens municipals del nostre Ajuntament per l’emissora municipal que, des de les primeres eleccions democràtiques, sempre s’havien radiat? ¿No vindran de casos com aquest la decepció i el desengany dels ciutadans envers la política i els polítics?

Passacarrers

2011-06-27T21:37:00.004+02:00

La Queralt, joveneta patumaire de pro, mostrant el seu barret antiespurnes a la Mercè

D'una visita llampec quasi furtiva al Passacarrers de la Patum va néixer, dissabte passat, dia 25 de juny, quasi automàtic, aquest poema. Molt amablement l'Helena (la Roqué) i el Pep (el Camps) ens van acollir al seu balcó, que dóna a la plaça de Sant Ramon. Des d'allà vam tenir una visió privilegiada dels salts de Maces, de les Guites i del ball de Gegants.

La Queralt, la seva filla, que és a punt de fer un anyet, té uns ulls tan grossos que encara és hora que parpellegi davant l'esclat dels fuets. Prèviament, un cop més vaig declinar la invitació del Teti (el Montaner) perquè saltés amb les Maces. L'any que ve, si Déu vol! Un no pot segar, escriure i saltar el mateix dia! O sí...?

L'anècdota que obre el poema és real: abans d'anar a Berga, vam estar segant la mala herba de l'era de les Cases, al veïnat de Palmerola.

...

Passacarrers

Havent segat la mala herba de l’era,

he trescat d’amagat cap a Patum

―no ho sabia ningú―, i m’hi he trobat

uns quants milers d’humans que em guardaran

el goig secret de fer el Passacarrers.

D’ací d’allà empentat, gens afogat,

m’he sentit tan feliç entre la gent,

que he ben comprès els ibers bergistans,

enfrontats als romans, bo i defensant

amb ungles, foc i dents allò que és seu.

Maces, Guites, Gegants, ha arribat l’hora

de lluitar sols, en nom dels berguedans,

per fer més lliures tots els catalans!

La Patum 2011

Feliços de ser anys

2011-06-13T20:40:00.000+02:00

Feies un any i no em vaig resistir

a demostrar —davant l’única espelma

preceptiva que estaves obligat

a bufar— que eres precoçment loquaç.

Nil, quants anys fas, avui? I tu vas dir,

seriós i amb la lliçó ben apresa,

Un, i movies el ditet així.

Una síl·laba a canvi d’un saquet

de minuts invertits en l’àrdua gesta.

A taula, la família, expectant

i foteta, es va posar a aplaudir

i a cantar Aniversaaari feeeliç...

Divuit en fas avui, i som aquí

insuflant heli als records

perquè s’enfilin —ingràvids i lliures,

de mil textures, ritmes i colors—

més enllà del present que ens toca viure.

A qualsevol edat i en molts moments

hi ha raons per pensar que la vida

és una puta merda ensangonada,

un execrable cagalló per séquia.

No ho tindràs fàcil. Mai no és fàcil, viure.

Tanmateix, allistar-se a la renúncia,

claudicar, ingressar en l’abandó...

és convidar la boira a entrar a casa;

és ajornar sine die un bon concert;

és deixar incomplet l’àlbum de cromos

de l’existència —en fi, un disbarat!

I viure, què collons, és l’aventura!

L’arriscat i apassionant viatge

durant el qual creixem, gaudim, patim,

aprenem, estimem, guanyem, perdem,

i, inevitablement, ens transformem.

En fas divuit i ja tens una amiga

al teu costat que no et deixarà mai.

Acarona-la amb els dits i fes-li trenes

de ritme, melodia i harmonia.

Toca-la bé i deixa que ella et toqui.

Sí, penetra-la i que et penetri a pler.

La música és una amant exigent

que et tornarà amb escreix aquest amor

sincer, tenaç i obert que li professes.

En fas divuit i tens, per sort, molts focs

cremant, i encara molts més per encendre.

No ho dubtis pas: tots els que som aquí,

mentre puguem, t’avivarem a encendre’ls.

Tu en fas divuit i, ai!, nosaltres hem envellit,

però, fill meu, som feliços de ser,

som feliços de ser anys, i, ara i aquí,

poder tornar-te a dir: Nil, per molts anys!

Sant Vicenç dels Horts, 13 de juny de 2011

Oriol Junqueras, nou alcalde de Sant Vicenç dels Horts. Crònica en viu d'una sessió

2011-06-12T13:02:00.004+02:00


Miquel Font, el regidor de més edat, lliura la vara d'alcalde a Oriol Junqueras

La sala de sessions de l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts va ser reformada per l’equip de govern PSC-PP fa uns quants mesos. On abans hi havia el poble —un eixam—, ara hi seuen 21 regidors. I on abans hi havia 21 regidors, ara s’hi amuntega l’eixam i costa fins i tot de respirar-hi. A peu dret, mig asfixiat i amb les cortines tancades (no fos cas que entrés la llum del sol i se’ns il·luminessin les idees), m’he adonat del corromput i resclosit concepte de participació popular que ha tingut el PSC local fins avui.

A l’entrada de la sala de sessions hi ha quatre senyals de prohibició: prohibit fotografiar, prohibit enregistrar, prohibit telefonar i prohibit menjar. És a dir, deixant de banda la manduca, durant vuit anys ha estat prohibida la comunicació. Sempre, és clar, que no fos la versió oficial, la qual, en el cas dels plens municipals, havia de ser estrictament mediatitzada per l’àrea de Comunicació de l’Ajuntament. Ja fa anys que, tot i tenir una ràdio municipal, el regidor pertinent al·legava, com si Tesla i Marconi mai no haguessin existit, que era impossible radiar els plens. Avui, al·leluia!, ha estat possible.

M’ha sorprès que, dels quatre exalcaldes vius de l’era democràtica, tan sols un hagi fet acte de presència (el penúltim, Ricard Pérez, d’ICV-EUiA, sempre conseqüent), i que els altres tres, casualment del PSC, no hagin pogut venir a un acte que es fa cada quatre anys i que se suposa que és un dels símbols de la salut democràtica del país.

El poble (enfadós, díscol i revés, ja se sap!), acostumat a rebre puntades de peu al cul durant vuit anys, un cop a la sala ha volgut dir-hi la seva amb algun comentari, exabrupte o víctors extemporanis, però la solemnitat de l’acte ha contribuït a amansir la fera dels molts humiliats i ofesos que hi havia amuntegats en els escassos metres quadrats de què disposàvem.

A la plaça de la Vila, més poble —els indignats— ens recordava que ja és hora que els partits comencin a democratitzar-se i que, quan governin, els polítics no siguin lacais llepaculs i corruptes del gran o del petit capital ni s’autoassignin privilegis i prebendes.

La mesa d’edat ha estat presidida per Miquel Font, de CiU, i per Jordi Gil, d’ICV-EUiA, representant, respectivament, les dues puntes d’edat dels membres electes del consistori. El Miquel ens ha fet un bon discurs conciliador i ha manifestat la necessitat de treballar de valent per al nostre poble més enllà de les naturals discrepàncies polítiques. Ha estat un mestre de cerimònies excel·lent, posant unes moderades notes d’humor que la pleballa hem agraït.

Després dels juraments i de les promeses a seques, de les promeses per imperatiu legal i d’una promesa feta ‘amb l’ajuda de Déu’ (que m’ha arribat al cor)... després dels discursos dels caps de llista i de la prosopopeia d’aquests actes... després que la inexcusable absència de l’alcaldessa sortint obligués el regidor de més edat a posar la banda i a lliurar la vara a l’alcalde entrant... després de l’alegria sincera del poble arraconat al fons de la sala... ha arribat, finalment, el discurs del nou alcalde Oriol Junqueras.

Mirant al poble, amb la serenitat i el rigor intel·lectual que el caracteritza, les seves paraules han estat dignes tant del rang amb què uns quants milers de vots l’hem investit, com de qui sap que governar no és un tripijoc de partidismes egocèntrics i mesquins, sinó la suma de valors com són la participació, el diàleg, el treball, el consens, la transparència, la fermesa, la humilitat, el rigor i l’austeritat. L’alcalde Junqueras ha parlat i el poble se n’ha alegrat perquè ha vist en acció un home obert, ponderat, just, clar i català.

Després, per la porta del nostre Ajuntament de 1927 han sortit el nuvi i les dues núvies: l’Oriol, al mig, flanquejat per la Petri i la Cati a banda i banda. Aplaudiments sincers, petons, abraçades, més d’una llàgrima, una traca, alguna consigna indignada i la sensació generalitzada que, amb aquest alcalde, deixem enrere vuit anys de reclusió mental, de curtesa de mires, de grisors palmàries i de manca d’il·lusió i d’horitzons estimulants... amb tot això, doncs, s'ha posat punt i final a la sessió d’investidura del nou alcalde Oriol Junqueras, celebrada el dia 11 de juny de 2011 a Sant Vicenç dels Horts.

Avui sóc feliç!

"Working" o com fer feliç la platea

2011-05-28T20:33:00.007+02:00

Imatge del full de mà de Working, representada al Centre el maig de 2011

Divendres a la nit, cansat de treballar tota la setmana, me’n vaig anar al teatre al Centre, a treballar d’espectador amb Working.

“Teatre de poble..., un musical..., bah!”. Si algú caigués en la temptació de fer una valoració així de ràpida i injusta, cauria en el més greu dels errors dels mortals de poble: el prejudici.

Working és una obra rodona. Fa pensar, distreu i arriba al cor de tothom, perquè poc o molt tothom sap què vol dir guanyar-se el pa amb la suor del front.

És una obra ben equilibrada i la música, interpretada i cantada en directe, se’t fica a la sang i t’anima o entristeix al ritme del que es narra, absolutament entenedor.

Les ballarines —oh les ballarines!— què voleu que us digui: a mi m’han tornat boig. Ja sabeu com sóc.

I la relació qualitat/preu de la interpretació dels actors, tenint en compte que no n’hi ha cap que cobri un duro, és excel·lent. Tot i ser amateurs, a la immensa majoria, si jo fos empresari teatral, els pagaria com a professionals. Hi ha força interpretacions brillants, però me’n guardaré prou de dir noms: són un equip! I un equip que de seguida t’adones que ha treballat de valent i amb l’exigència no local sinó universal.

La feina de Sergi Ferrés, el director, és rotundament plausible i encomiable. Signa, en el programa de mà, un text sòlid. En un moment donat diu: “M’agradaria convidar-vos a buscar el personatge que us identifiqui”. I d’això (només d’això) en discrepo. Gràcies a les múltiples i diverses expressions artístiques i a la cultura del treball que tenim (per a bé o per a mal), a hores d’ara tots som capaços d’identificar-nos amb quasi tots els personatges. I d’aquí és d’on traiem la força moral de l’obra: l’espectador és capaç de discernir perfectament quin model laboral i professional cal assumir per ser més o menys feliç i quines realitats, per més que els poders econòmics tornin a abocar-nos a la pèrdua de drets laborals, hem de procurar no acceptar.

És per això que l’obra de Studs Terkel s’ha convertit en un clàssic: té la mateixa actualitat i ens fa de mirall igual que fa trenta-set anys, el 1974, quan es va publicar. La catarsi no ha minvat i, per tant, continua alliberant-nos... si més no durant dues horetes

A tot el magnífic, extens i pluridisciplinari equip que heu fet possible Working, moltíssimes gràcies! Heu fet feliç la platea.

. . .

Molt amablement, Xavier Torras m'envia aquest enllaç per veure algunes de les fotografies que va fer el dia de l'estrena:

http://www.flickr.com/photos/xaviertorras/sets/72157626609847865/

El meu homenatge a Acampadabcn

2011-05-28T17:31:00.033+02:00

L'escriptor Joan Brossa de Barcelona,

l'escultor Juan Muñoz de Madrid

i els versets d'un servidor del Baix Llobregat

són el meu homenatge a la gent d'Acampadabcn.

Conversation piece (1994), escultures de Juan Muñoz (1953-2001)

SALTAMARTÍ

Ninot

que porta un

pes a la base i que,

desviat de la seva posició

vertical, es torna a posar

dret.

El poble.

Joan Brossa, El saltamartí (1963)

. . .

            Si sou tan endreçat, conseller Puig,
            per què no depureu la vostra merda?

            Al cor dels indignats no hi feu esquerda!

Sou vós i els vostres llops sac de rebuig.

Bombona de butà presumptament implicada en els fets de pl. Catalunya

2011-05-27T20:13:00.001+02:00


Estem indignats: Felip Puig acusa la meva pacífica bombona de ser un perill davant la hipotètica victòria del Barça.

La meva estimada bombona de butà i jo estem indignats davant la roda de premsa del conseller d’Interior Felip Puig, el qual l’ha inculpada de poder intervenir com a arma violenta davant una hipotètica victòria del FCB demà a la nit.

—Sempre he estat pacífica i pacifista, jo. Que s’ha begut l’enteniment, aquest engalipa àvies! Ja en saben, ja, de parlar... I sempre, tard o d’hora, per justificar les accions policials violentes hi ha l’amenaça dels contubernis fantasmes: en temps de Franco era el judeomaçònic i el comunista, i ara parlen de grups provocadors i violents. Això d’avui no té justificació possible. Si els d’Interior s’avorreixen i volen jugar a lladres i serenos, que vagin a detenir polítics, banquers i caixers corruptes, grups neofeixistes, traficants de droga, integristes islàmics sonats o el president de la Telefónica que, per cobrar 8 milions d’euros a l’any, segur que n’ha de fer de molt grosses. Que deixin tranquil·la i en pau la gent que creu en un món millor i que hi treballa des de les places i carrers de les nostres viles i ciutats. Saps què et dic, Jordi, que ara sí que me n’hi vaig, a la plaça Catalunya. Si no volen xocolata, tres tasses... i una bombona de butà més. Sempre he estat pacífica, honrada i treballadora, jo. Què s’ha cregut aquest Puig...

Indigneu-vos!

2011-05-22T15:08:00.001+02:00

La meva estimada Bombona de Butà llegint Hessel de bon matí.

Aquest matí, a primera hora, m’he trobat la Bombona de Butà llegint Hessel. Gairebé sense ni tornar-me el bon dia, m’ha dit:

—Què et sembla això, Jordi?: ‘Els responsables polítics, econòmics, intel·lectuals i el conjunt de la societat no han de claudicar ni deixar-se impressionar per l’actual dictadura internacional dels mercats financers, que amenaça la pau i la democràcia’.

—Estimada, em sembla que aquest avi savi i venerable té més raó que un sant. I sí: és obvi que els principals partits de l’Estat i de les autonomies; els bancs, les caixes, les asseguradores i d’altres entitats financeres; els intel·lectuals, els periodistes i els mitjans de comunicació; i fins i tot nosaltres mateixos, la gent senzilla del carrer, ens hem deixat entabanar i acoquinar per aquesta ‘dictadura internacional dels mercats financers’. El problema és que a tots aquests ‘responsables polítics, econòmics i intel·lectuals’ potser ja els va bé sotmetre’s al dictat dictatorial dels mercats financers mentre ells siguin cada dia una mica més rics i nosaltres una mica més pobres.

—I ara què, doncs?

—Ara, si tal com diu Stéphane Hessel al final del seu llibre, “Crear és resistir. Resistir és crear”, caldrà que sapiguem crear les mesures de desobediència civil necessàries per tal no solament de resistir a ‘l’actual dictadura internacional dels mercats financers que amenaça la pau i la democràcia’, sinó de salvar pau i democràcia amb l’objectiu d’aprofundir-hi per fer una societat més justa, participativa, solidària, integradora, ecològica i sostenible, on les diferències socials vagin a menys.

—Si no et sap greu, Jordi, de moment continuaré indignant-me... però, digue’m, com és que tenint gas natural a casa, m’estimes tant?

—Perquè ets una simple baula energètica de la cadena històrica del meu confort i benestar personals.

—Ah!

I la meva estimada Bombona de Butà ha continuat la seva lectura, mentre jo anava a la cuina a fer-me un cafè.

Quin bloc més bonic!

2011-05-20T18:51:00.004+02:00

Poesia infantil i juvenil:

http://bibliopoemes.blogspot.com/

Sobre l’amor i la imperfecció

2011-05-14T19:04:00.002+02:00

Oh, qui hagués llegit Montaigne de cap a cap en francès —o en català, amb la magnífica versió de Vicent Alonso— i hi sabés trobar sàvies reflexions sobre l’amor, la bellesa i la perfecció inherents a aitals conceptes!

Ara bé: potser davant d’aquestes dues bombones de butà no calen gaires barrinades perquè endevineu de quina de les dues n’estic bojament enamorat. Exactament: de la de la dreta. Mireu-la bé: és imperfecta!

Estaven les dues assegudes en aquest banc, amb la indolència de qui deixa passar la tarda de dissabte amb un fons d’heura enfiladissa i... zas! Cupidell m’ha dardat amb la bombona de la meva vida. M’hi he acostat amb timidesa. Tot s’ha de dir, les dues m’han somrigut, però l’elecció ja m’havia assaltat a la impensada.

Avui mateix hem començat a sortir junts i immediatament s’ha avingut a venir a viure a casa.

Em feia molta il·lusió presentar-vos-la: es diu “Bombona” de nom i “de Butà” de cognom.

Guapa, no...??? Trobo que fem parella.

Futbol (1986), de Joan Brossa

2011-05-14T15:28:00.001+02:00

Avui que, igual que ahir, el futbol

ocupa l'espai que ocupa en la vida diària, aquest poema objecte de Joan Brossa, de 1986,

és tan oportú com quan el va crear.

A la vista de la dèria futbolística col·lectiva,

no seria d'estranyar que, ben aviat,

sigui considerat un poema anticonstitucional

i, com a tal, susceptible de ser condemnat.


Futbol (1986), 21 x 21 x 25 cm, col·lecció Galeria Joan Prats, Barcelona