Córrer és vida! I amb el Dani, doble vida!

Qui ha corregut coneix l’íntima satisfacció vital que comporta aquesta activitat. Més enllà dels tecnicismes, dels equipaments i dels mètodes d’entrenament més avançats, córrer ens acosta a l’home primitiu que segur que gambava sovint, ja fos per caçar, per fugir o simplement per desplaçar-se. Córrer és sentir-se lliure i en harmonia amb la Terra.

Jo he fet unes quantes maratons (26), algunes curses d’ultradistància i moltíssimes mitges maratons i curses més curtes. Tanmateix, és la distància de la marató (els mítics 42,195 km) la que compendia millor una “vida”. Fixeu-vos-hi: els primers deu quilòmetres són la infància; sobra energia i fins i tot es malgasta. Del quilòmetre deu al trenta s’entra en un període de joventut, estabilitat i maduresa; cal constància i prudència per mantenir el ritme escollit. I els últims quilòmetres, quan el cos ja comença a estar esgotat, ni que ens veiem obligats a reduir una mica el ritme, ni que ens assaltin les “xacres” (el famós “mur” produït pel canvi de consum energètic) necessitem fer un sobreesforç per continuar, talment com si de la vellesa es tractés. No oblidéssim pas Filípedes, el soldat missatger grec que va morir en acte de servei en completar la distància. Modernament, podem dir que creuar la meta és la satisfacció de la realització d’un repte, d’un somni, d’una travessia... és sinònim d’haver viscut una vida plena.

¿Com aconseguir que aquesta aventura, aquesta “vida” individual, sigui col·lectiva? És aquí on la proposta del Dani, Reptes Solidaris, em meravella perquè transcendeix el seu esforç personal en un repte compartit, el fruit del qual anirà destinat a l’Associació Selva Camerun. Per a mi, aquesta fórmula és innovadora, intel·ligent i, el més important, solidària. Córrer és vida, sí, però amb la idea del Dani, córrer és vida doblement: ens convida a compartir el seu repte i a multiplicar la confiança que hi dipositem en ajut a l’escolarització dels nens i nenes en aquesta zona del Camerun.

Ho trobo excepcional. Jo m’hi apunto. Gràcies, Dani!

Jordi Boladeras