Fa uns quants anys vaig escriure això: “En un món de superhomes, superdones, superherois, superproduccions, supertrès, supermercats, superpotències... en definitiva, en un món de supersuperxeries, em declaro enamorat de la senzillesa, de la modèstia, de la timidesa, de les limitacions”.
Avui no solament continuo subscrivint-ho sinó que, a la vista de la crisi del model de societat en què vivim, em refermo en la inutilitat de tantes paraules fàtues com “excel·lència, lideratge, mercat, victòria, poder...”. Em temo que hem subvertit el valor de massa conceptes i que ens hem tornat mesells amb relació als problemes dels nostres semblants que, ras i curt, són la resta de la humanitat.
Tot i l’aversió que em produeix l’aspecte econòmic del futbol i les astronòmiques xifres de diners que mou el seguiment ocular i pedestre d’una pilota de cuir en un camp de gespa, haig de reconèixer que, posats a escollir un model de gestió i d’entrenador esportius, em quedo amb el que, ja fa uns quants anys, representa el FCB (si més no, en la política de planter dels jugadors) i Pep Guardiola com a entrenador. Aquest, i també jugadors com Xavi, Iniesta i altres, són digníssims exemples de persones “tenaçment humils”, les quals, malgrat la immensa popularitat i sobrevaloració que comporta destacar en el món del futbol, han demostrat a bastament que, a més de grans treballadors infinitament ben pagats, són immunes a sentir-se superiors a ningú o a caure en la temptació de la prepotència.
Aquest model concret de treball, de gestió i els valors que defensa Guardiola, s’haurien d’exportar al món de l’empresa privada on predomina l’individualisme, el campi qui pugui, el contracte escombraria, el fitxatge barat, l’acomiadament salvatge; i, és clar, al món de la política on, amb d’altres característiques, massa sovint triomfen la demagògia, la manca de compromís, la corrupció, l’especulació, la prevaricació, el nepotisme, etc.
Tanmateix, no propugno una lliçó d’humilitat únicament per als de sempre, la gent senzilla, la que paga els plats trencats en temps de crisi. És des de dalt, des dels estaments dirigents i directius, que s’haurien d’estimular els valors de la senzillesa, la humilitat, el servei i la feina ben fets, la tenacitat, el compromís, la companyonia, l’equip, la promoció interna, la solidaritat, etc.
M'interessa molt aquesta qüestió. El sociòleg Richard Sennett va publicar, no fa gaire, un llibre titulat 'The Craftsman', en què parla justament de la feina que es fa per amor a la feina, sense cap altra ambició que la de fer una obra ben feta, i sense perdre la consciència de les limitacions que ens imposa la matèria sobre la qual treballem. D'això, Sennett en diu artesania. Per mi, és també una forma d'humilitat, i em sembla que pot valdre tant per al treballador manual com per a qui treballa amb el llenguatge: tots dos saben que, més que dominar el material, el han de fer és adaptar-se a les seves febleses, seguir-li els capricis, per portar-lo cap a una forma que li doni sentit. Llarga vida al teu bloc!
ResponEliminaGràcies, Raül, pel teu comentari. M'acabo d'estrenar en això dels blocs i em fa molta il·lusió que tu hagis estat el primer a atrevir-te a deixar-hi una petjada. I, com sempre en el teu cas, enriquidora.
ResponEliminaLa senzillesa, la modèstia, les limitacions, a primera vista per alguns poden resultar invisibles. Ei, però si les veieu, no patiu !encara sort¡ voldrà dir que anem per al bon camí.
ResponEliminaAls amants de la paraula escrita ens agrada emmotllar els mots de les maneres mes diverses, no siguem gasius fent-les servir de manera generosa també en aquest bloc (qüestió en la que m’estreno) sense estalviar-les. La comunicació es una manera ben barata d’enriquiment personal, amb crisi o sense.
Molta sort.
Tens raó, Carme, ho subscric totalment: "La comunicació és una manera ben barata d'enriquiment personal, amb crisi o sense". I tant!
ResponEliminaJo vull proposar no només el retorn al vells i per molts de nosaltres enyorats valors dels que fas esment. Crec també que la societat ha caigut en el parany de la resignació. El parany de no hi res ha fer per que això es així i no es pot fer-hi res. Va haver un moment de l'historia en que tot era possible i ara em passat a la vaga per que ens ofereixen un augment del 1,5% d'augment i nosaltres volem un 2%. Em perdut la perspectiva. El problema real es el Sistema, així en majúscula. El sistema que es basa en el creixement. Creixement del PIB, creixement de la despesa, creixement de la facturació... Això fa que tots aquets conceptes dels que parles ( senzillesa, la humilitat, el servei i la feina ben fets, la tenacitat, el compromís, la companyonia, l’equip, la promoció interna, la solidaritat) siguin considerats pel poder com l'enemic a batre. L'únic important es facturar un 10% més que l'any passat i qualsevol cosa (o persona) que s'interposi en aquest camí es considerat un enemic. Això far que al capitalisme l'interessi aquest constant enfrenament dins l'empresa, aquesta malsana competitivitat. Però nosaltres no ens haurien de deixar entabanar. Això només serveix per fer més fort el Sistema i per debilitar-nos nosaltres cremant energies en lluites internes i en misèries quantificades en tants per cent. Un Sistema basat en el creixement no va en lloc. Una persona neix i creix per fer-se un adult. Si sempre continues creixent i creixent es convertiria en un monstre. I això li està passant al Sistema. S'ha convertit en un monstre que ens està devorant. Devora les nostres il·lusions, el nostre futur i el nostre amor propi. I fins i tot els nostres antics aliat per lluitar (sindicats, partits d'esquerres...) han estat devorats i ara formen part de la maquinaria destinada a fer funcionar el capitalisme sense que res ni ningú no faci malbé els seus plans.
ResponElimina