dissabte, 1 de juny de 2013

Προμηθεύς

El Prometeu de Josep de Ribera


¿Voleu que us conti qui era Prometeu?
Doncs bé, xiquets, au, arremolineu-vos
ací, a propet, a tocar d’aquest foc
i imagineu-vos un súper heroi
—hi havia semidéus, titans i déus—,
fill del tità Japet (del cul estret),
i de Climene, una nimfa oceànide.
Pareu compte amb les flames, no us cremeu,
que no sou immortals com Prometeu.
Heu de saber que Zeus, el déu més déu
de tots els déus que es fan i es desfan a l’Olimp,
començava a tenir la mosca al nas
i fred als peus en veure que el tità,
tenint per mestra la sàvia Atena,
progressava adequadament en tot:
artesania, belles arts, ciències i lletres.
Només va caldre que el llest Prometeu
fes una broma a Zeus, fent-lo confondre
davant els seus en eleccions càrniques,
perquè el senyor del llamp tragués el foc
pels queixals i exclamés: “als teus amics
humans, se’ls ha acabat menjar calent,
fora paelles i rostits, els prenc
el foc, que petin de dents a l’hivern,
i així aprendran, balbats, a fer bondat”.
El déu més gran encara era molt jove
i pecava d’orgull i d’arrogància;
però en això el tità se li assemblava
—potser és lògic si tenim en compte
que tots dos personatges mai no moren
i són soferts de mena quan convé.
I rezeus, com va arribar a patir
Prometeu, l’enginyós, després que, ardit,
gosés d’estranquis colar-se a l’Olimp
—tot s’ha de dir: amb dissimul d’Atena.
Es va acostar al carro igni del Sol,
hi va encendre una torxa i en pispava
un carbó encès, bo i pirant tot seguit
per fer-nos novament el do del foc.
I amb ell, les dones i els homes, les xiques
i xicons, vam obtenir la cultura
i tot allò que, almenys sobre el paper,
ens converteix en persones de seny
i en éssers més o menys enraonats.
Llamps, rellamps, trons, calamarsa i centelles!
Ai quan Zeus s’adonà que Prometeu
li havia afanat el foc de ca seua!
Els més vells de l’antiga i bella Grècia
encara se’n recorden de la por
que van passar quan semblava que el cel
i la terra s’anessin a esberlar.
Ja en coneixeu la venjança divina.
¿Uns sí i valtros no...? ¿Entro en detalls?
D’acord: Zeus condemnà el nostre tità
a patir uns suplicis horrorosos.
—Hefest el Coix —manava—, amb el Poder
i la Força, que t’hi ajudaran, ferma
Prometeu amb cadenes ben pesants
al punt més alt d’una penya, a l’Escítia,
que el sol li caigui a plom al mig del cap
i a la nit les ventades el corgelin
i les Gorgones el corglacin... vinga!
[Matís lèxic cardíac que convida
a pensar que l’olímpic Fabrajava.]
Tal dit tal fet, i no se’n va queixar
mentre els botxins li feien l’apa-siau.
Mes, tot sol i abandonat, va cridar.
Què... no ho sé, puc jurar que jo no hi era.
I devia abocar alguna llàgrima
perquè les dolces nimfes oceànides
van acudir-hi en un bell carro alat
i li daven consol i el compadien.
Fins i tot va presentar-s’hi son oncle
per part de mare, l’aquós Oceà
—més fluvial que marítim llavors—,
per intentar fer-lo baixar del burro
i que implorés perdó a l’omnipotent.
Ca, barret! En orgull, ni el mateix Zeus
no el venceria; i, a més, va afegir,
encadenat, que només ell posseïa
el secret que havia de fer que Zeus
conservés el poder per sempre més.
El bocamoll de torn s’envolà a dir-ho
a l’olímpic, i aquest, enfurismat,
va maquinar venjança més cruel,
després que el missatger oficial,
Hermes, el de sandàlies alades,
va capir que el tità no garlaria
perquè, malgrat tot, també era immortal.
Doncs ve-t’ho aquí: a patir de valent
s’ha dit perquè li va ser aplicada
una severa llei d’immersió
no lingüística —que s’hauria tret
amb summa cum laude—, sinó tartàrica.
Molt per sota de l’Hades hi ha el fosc Tàrtar;
segons Hesíode, entre Tàrtar i Hades
hi ha idèntica distància que entre el cel i la terra.
Imagineu-vos si en para, de lluny,
i si en deu ser, de negra, la contrada
que feia de masmorra als immortals!
Hi va anar a petar i a patir, pobre,
i, amb la ferralla al damunt, bye bye nimfes!,
i s’hi va estar —i no havia nascut
encara— més anys que Matusalem.
Quan l’olímpic l’alliberà del Tàrtar,
el retornà al roquissar de l’Escítia
i sant tornem-hi, amanit aquest cop
amb un detall mediambiental
de caire ornitològic i hepàtic:
una àguila amb el bec prou afilat
li farà sets a la pell —tants com calgui—
fins a furgar-li el fetge, saludable,
i, ni que fos cirròtic, que no ho és,
se’l halarà a becarrades goludes,
i aquesta escena tirant a ecològica
tindrà lloc cada dia durant anys,
sense manies, molts, un rere l’altre,
que Prometeu, mentor d’humanitat,
resistirà engrillonat i invençut.
¿Podem parlar de cadena perpètua?
¿D’ell deu provenir el nom de tal pena?
Tant se li en dóna a Prometeu l’origen
de la dissort. Rumia i ho té clar:
si no mor, tard o d’hora vindrà Tique.
Tanmateix, ¿com vindrà, si el Ciceró
de carn i ossos en té per anys i panys
per néixer i per fer que la deeesa
Fortuna popularment s’associï
a la Roda que fa girar la truita?
D’herois, la mitologia n’és plena,
i n’hi ha un fum que encara no hem citat.
Tianet: com hi ha món que tu te’l saps.
I tant! I admet de ser servit com vulgueu:
a la romana o cuinat a la grega.
No ho dubtis pas: guisat en fogó hel·lènic.
Tatatatxan! Un híbrid, un semidéu,
l’heroi d’herois entra en acció: Hèracles.
Serà ell qui, fastiguejat de l’àguila,
negociant a dues bandes hàbilment,
convencerà el tità d’escopir el secret
i obtindrà el mític salconduit de Zeus.
D’una fletxada, l’obsès rapinyaire
esdevindrà un vulgar pollastre a l’ast.
No falla mai: Hèracles ha guanyat.
Ara només cal que Prometeu ralli
d’una p... vegada. ¿Què li passa?
¿No se’n recorda? ¿Abans es vol dutxar?
¿Tu l’entens...? ¿Què diu d’una tia rossa?
¿Problemes de cobertura divina:
Tea, Titi, Toosa, Teia, Tetris?
Ah, no!, diu “Tetis”, la filla del cel
i de la terra. ¿No serà aquesta noia
que amaga el rostre amb cabellera rossa,
la que obre el post d’un dia sense pa?
I, si ho és, ¿què ve a compondre la Tetis
en el merder que els mites han muntat?
Enllestim, que se’ns acaba la llenya
i els secrets refredats no valen res.
Vegeu: si Tetis s’unia amb un Déu,
tant si era Zeus com Posidó, el fill
destronaria son pare amb una arma
invencible: una fitora ultramàgica.
I els referits déus de déus, tu diràs!,
van córrer a casar-la amb un mortal,
Peleu, tot i que no va ser gens fàcil
perquè les nimfes nereides del mar
eren proteïformes a pler, sí,
i el reiet, abans de folgar amb Tetis,
va haver d’assistir a la metamorfosi
de la dona en foc, aigua, vent, ocell,
arbre, tigre, lleó, serp i... ecs!, sípia.
Superat l’enrenou van celebrar
el casament al capdamunt del Pèlion
i, a diferència de les pel·lícules,
no van ser gens feliços, perquè Tetis
s’entossudia a procurar que els fills
es convertissin també en immortals.
Com? Passant-los pel foc que purifica.
Pobrissons, engendrats de sang mortal,
la pell, en perdre l’H2O, cruixia,
i els nadons la dinyaven corsecats.
Dels set fills que tingueren, va ser l’últim
el que Peleu va salvar de la crema...,
un dels herois de la Guerra de Troia.
Justa la fusta! És el del punt feble
en el tendo calcaneus o Achillis.
Si us ve de gust, en parlarem un dia.
Ara pleguem, que s’ha fet massa tard
i se’ns escaparà el somni alat
que ens ha de dur a Sant Vicenç dels Horts
de les Hespèrides, prop de l’Atlàntida.
Allí, a la Biblioteca Les Voltes,
demà ens trobem els del club de lectura.
¿Que si té nom, el club...? ¿L’endevineu?



El Prometeu de Tiziano