 |
| Un bon xàfec a les Llosses el 24 de juny. El Meteocat no enganya |
25/06/2015. El dia abans, que no ha plogut enlloc més del país, ha descarregat
un bon xàfec al terme de les Llosses, com testimonia el radar del Servei
Meteorològic de Catalunya. Abans de fer cap a la Plaça de Santa Maria de
Matamala, m’arribo a les Cases de Moreta i, com que deixo el cotxe arran de la
pista cimentada, l’herba del camí d’accés a la masia em mulla les sabatilles
esportives. Fa un dia net i polit a causa de la intensa pluja. Quan aparco a la
plaça de la Plaça porto tres minuts de retard, però l’il·lustríssim senyor
alcalde de les Llosses, David Serrat i Soldevila, no me’ls té en compte. Treu
el cap pel balconet del damunt de l’entrada del restaurant, entomo les claus
que deixa caure, obro jo mateix i entro. Anem de cap a la sala del foc. Saludo
la Carme Soldevila, mare del David, tan amable i sol·lícita com sempre, i en
Ventura, que viu al Puig de Viladonja i que ajudarà en les tasques ramaderes de
la jornada. Abans d’acompanyar-los a la feina esmorzem. Per beure, només aigua fresca, que s'ha de treballar.
Una estoneta més tard —no gaire, perquè comprovo que el
David és un home que va per feina— assumeixo el meu paper d’intrús en una
activitat que, per a mi, és absolutament nova. Qui no ha vist pasturar vaques a
prats i muntanyes? En canvi, el contacte amb aquest bestiar i l’ofici de
ramader que s’hi associa és força més desconegut per a una immensa majoria de
persones que vivim allunyades dels entorns rurals.
Al vespre, a les set, quan m’acomiadi del David, del Ventura
i de l’Àngel, els donaré la mà a tots tres i les gràcies pel molt que hauré après
amb ells en aquesta convivència d’encara no deu hores. No sé si copsaran del
tot el significat de la referència al meu aprenentge el qual, òbviament, no
haurà estat de l’ofici, sinó de la seva actitud vital amb relació a la terra i al vacum amb
què treballen i al qual es dediquen.
Tornem a les vaques que ens esperen als prats de les
Planes. De fet, com que a mi no m’hi esperen, el David em demana que m’amagui
una mica mentre fan l’operació d’aplegar-les en un punt i de menar-les cap a la granja. Elles saben que aquests moviments són sinònims d’alteració de la
rutina. D’altra banda, la visió d’un foraster les inquietaria encara més. És
per això que jo m’estic en un racó discretament. Amb un quart d’hora curt fan
entrar quaranta-una vaca, un bou i vint-dos vedells a la cleda externa de l’edifici
que fa de corral. Llavors comença una feina de separació en grups de caps de bestiar
que, abans de res, obliga a passar-los de la cleda exterior a l’interior de l'edifici.
Tot aquest moviment genera trasbals i nerviosisme en els animals —el David, més modern, en diu estrès.
Les mares no volen ser separades dels vedells ni els ramaders volen
separar-los-en pas fins que no arribi el moment de carregar-les al camió del
Xevi de Manlleu per transportar-les cap als prats d’altura, a Toses. Per tant,
cal identificar bé les parelles i anar-les separant adequadament. Jo em miro
aquesta feina des de fora i, ateses les corredisses i envestides dels animals,
celebro no estar enmig de la festa. L’única arma defensiva que porten els tres
vaquers —l’Àngel s’ha incorporat a la feina venint del prat— és un bastó llarg
i prim de fusta de tortellatge, fusta ideal perquè és resistent i, al mateix temps, elàstica.
Mentre m’estic a fora, contemplo una sargantana grassoneta que surt de la paret
i admiro la vista de Santa Maria de Matamala des de les Planes, amb una
perspectiva que fins avui no havia tingut mai.
 |
| Fent entrar el bestiar al corral interior per distribuir grups per al transport |
 |
| Vaca i vedell es quedaran uns quants dies més pasturant a les Planes |
 |
| L'Àngel em diu que ha estat tota la vida tractant amb vaques |
 |
| Si alço la vista tinc aquesta magnífica vista de Santa Maria de Matamala |
 |
| Si abaixo la vista, m'acompanya aquesta sargantana tan bufona |
Carregats vint-i-dos caps de bestiar al camió que els
ha de transportar fins a Toses, concretament al Pas del Vell, a tocar del riu Rigat,
el Xevi Ferrés engega el motor i comença d’anar-hi perquè ell no pot trencar
per Planès, sinó que ha d’enfilar una bona estona més de collada. De Santa
Maria de Matamala a Toses, trencant per Planès i seguint la vall del Rigat (o Rigard, depenent de les fonts), hi
ha uns 45 quilòmetres de carretera que nosaltres fem amb el remolc d’animals
vius enganxat al tot terreny del David. En aquest viatge hi transportem onze
vedellets. Quan arribem al Pas del Vell, el camió ja ens hi espera. L’operació
de descàrrega de les vaques és incomparablement més fàcil. Es fa baixar els
animals per les rampes del camió i del remolc fins a la carretera. Algunes vaques
troben de seguida el seu vedell, altres l’ensumaran i el recuperaran pel camí. L’Àngel i un
servidor ens posem al bell mig de la carretera amb sengles bastons de
tortellatge a tall de pas fronterer, bo i esperant que hi siguin tots. Penseu que les vaques, dins la
caixa contenidora del camió, ocupen tot l’espai, la qual cosa vol dir que hi ha
dos pisos d’animals: l’inferior i el superior. Aquest darrer s’eleva des de la
planta inferior com un muntacàrregues. En una operació que dura com a molt deu
minuts totes les vaques són a la carretera, la GI-V-4016. Els animals vindran
de baixada en direcció a Toses. Amb l'Àngel al capdavant, a uns cent metres d’haver-se posat a caminar, ja es desvien per un trencall a la dreta que les porta
per una pista pel costat del Camp de les Planes —un de tants topònims repetit
arreu dels Països Catalans— en direcció al Cortal de l’Hoste i als Plans de
Querol. La meva feina consisteix a fer aturar cap cotxe que pugi per la
carretera i a impedir que alguna vaca pretengui anar a Toses a fer una
cervesa. Cap de les dues coses no passa i de seguida tanco la comitiva dels
animals vertebrats, ells quadrúpedes i jo bípede... em sembla!
 |
| El David organitza el descens del vacum dels vehicles i em diu que deixi estar el mòbil i que em dediqui a la feina |
 |
| La missió del Ventura és aturar les vaques i esperar que totes hagin baixat dels camions. La meva, aturar els cotxes que vénen de Toses |
 |
| Ja en camí cap als prats amb el Ventura al capdavant i jo al darrere. El camí fa pujada, com cal |
 |
| En Xevi i el seu camió ja han fet la feina i se'n tornen per la collada de Toses. Un puntet a l'esquerra de l'edifici que centra la foto, més ben localitzable a la foto següent |
El procés del transport el farem dos cops: un al
matí i un altre a la tarda. En l'endemig toca dinar i ens hi posem com uns senyors,
amb llenties, patates emmascarades amb trossets de rosta, carn de xai,
botifarra, postres i cafè. D’una banda hi ha gana, i, d’una altra, tot està
boníssim perquè la bona cuina és marca de la casa del restaurant La Plaça. Per
beure, aigua fresca i un porronet de vi negre. Els conductors no en tasten. Havent dinat no ens hi entretenim gaire i, poc després, ja som a les Planes per
fer l’operació de càrrega de les bèsties. Aquest cop, amb la granja amb la
meitat de bestiar que a la sessió matinal, sí que el David compta amb mi.
Mentre fan circular les vaques d’un tancat a la porta per on han de pujar al
camió, la meva feina consisteix a impedir, amb el bastó a la mà, que les que jo
controlo en un racó de corral no se’n moguin. Tinc un cert nerviosisme al cos
perquè els animals no s’estan quiets, però comprovo que només la vista del
bastó ja és prou dissuasiva. No obstant això, en una ocasió em dribla una
vaca i és el David qui la fa tornar a la meva petita cleda. Finalment, després
de suar més del que em pensava —i això que jo faig ben bé de comparsa—, podem
emprendre la marxa nord enllà, on diuen que el vacum és noble, lliure, desvetllat i feliç... (vegeu Espriu).
La
segona part de la jornada és diferent de la primera. Les vaques van de dret pel
camí i fins i tot quan l’abandonen i es dispersen és perquè tiren pel dret pel
mig d’un prat on, al final, retrobem novament la pista. El David m’explica que
quan una vaca ha fet camí una vegada, sempre més se’n recorda. De fet, les que
van al capdavant del ramat, ja coneixen la ruta d’altres anys.
 |
| En un moment donat es dispersen, però no cal patir: saben on van. Al fons d'aquest prat es retrobaran amb la pista |
L’emoció
la posarà una vaca brava forastera que intentarà afegir-se al nostre ramat i
que, en opinió dels experts, té un comportament no habitual. És de suposar que
fa dies que pastura per aquestes comes i, a la vista del braguer, sembla que va
vedellar fa un mes. Per tant, és estrany que vagi sola i tan esverada. L’única
explicació plausible és que busca el seu vedell i no el troba, la qual cosa la
fa posar en aquest estat de trasbals. Ens costarà déu i ajuda apartar-la de les
nostres i no ho aconseguirem fins que puguem separar-la’n gràcies a una tanca
de vailet elèctric que li barrarem als morros. Trota que se les pela, aquesta
brava, i va com boja, pobreta!
En tenir-les encarrilades i pràcticament a lloc, el
David ens proposa de fer un tomb amb el tot terreny fins als Plans de Querol.
Recorrem prats i boscos i pilot i copilot —David i Ventura— van parlant del
bestiar i de com de bé que menjaran aquí dalt aquest estiu. Semblen pares
parlant dels seus fills, talment com si els haguessin portat de colònies amb el
convenciment que el canvi d’aires i d’aigües només els poden ser sanitosos i
ajudar-los a ben créixer. En un moment donat, parant el cotxe, sentim les esquelles
de les nostres vaques que ja vénen per un camí paral·lel que hi ha una mica més
avall del nostre. Van a poc a poc, però no s’aturen: saben on van. Les veiem
passar i les compto: vint-i-una vaques i onze vedells. Hi som tots, doncs, i el
David es queda més tranquil. Al llarg del dia me n’he anat adonant d’una
característica de l’alcalde de les Llosses: és perfeccionista. Perfeccionista,
dins d’un ofici com el de ramader de vaques, vol dir estar constantment pendent
de tots els detalls i que no hi hagi res que s’escapi del seu control. Un
exemple: de matí, en adonar-se que no duia enregistrat a la retina el pas del
toro, hem tornat enrere amb el cotxe fins a trobar-lo entre el ramat. Perfeccionista,
per a un alcalde, també vol dir una mica això. Ara es dedica a telefonar els
altres propietaris de bestiar i a comentar-los la jugada: a un l’informa que té
les vaques en un determinat indret, una mica més lluny d’on solen ser... per si
les ve a veure un dia d’aquests i no les troba; a un altre que hi ha una vaca
brava que deambula neguitosa, potser perquè no troba el vedell; un d’ells li
comenta que l’altre dia va aparèixer una vaca vagant pels carrers de Toses i la
hi descriu minuciosament per si la identifica amb alguna de les seves... duia
un collar blanc i era més aviat esquerpa; la que el David es pensava és
manyaga. En un gran prat dividit en dos pel punt més alt amb filat electrificat
comprova que algunes vaques el creuen tranquil·lament del dret i del revés perquè està mig trencat.
En pren nota, també, i em diu que no pateix gaire perquè les vaques són fidels
al seu ramat. Quan ens hem aturat, se’ns han acostat totes les seves de seguida
perquè es pensen que els donarà sal, però avui no toca. Envoltats d’un
gran nombre de caps de bestiar, sento parlar d’una vaca que fa el braguer
rebotit; d’una altra que és motxa, és a dir, que no té banyes. Mitjançant
selecció artificial s’estan aconseguint al món races de bous i vaques sense
banyes, però pels comentaris que en fa el David entenc que aquesta idea no li
agrada gens: per a ell, aquests bèsties han de ser banyades, la qual cosa vol
dir tenir banyes, ja siguin banyabaixes, banyadretes, banyacremades, banyaobertes,
banyacatxes, banyaaltes, banyatrencades o banyaetcèteres. Tampoc no havia
sentit mai tantes vegades la paraula braguer. Que si el té curt, així o aixà,
que si les metes són primes o gruixudes, i de cada adjectiu el ramader en
dedueix aspectes que poden afectar el futur de la vida de la vaca.
 |
| David: —Que de menjar que hi ha! Ventura: —Que bé que menjaran aquest estiu! Àngel: —De gana, no en passaran pas! |
 |
| Se les veu contentes |
 |
| No és motxa, sinó banyatrencada |
 |
| Les vaques a lloc, tornem cap a casa |
 |
| Au, noies, a pasturar s'ha dit! |
A
les set del vespre, ja de tornada, els llossencs em deixen al desviament de la
carretera de les Llosses, a l’aparcament de Can Villaura, on tinc el cotxe. Com
que és el del sogre, penso que bé s’ho hauria passat ell en un dia així. Una
mica cerimoniosament allargo la mà i encaixo una a una les tres mans dels tres
homes que viuen en un terme municipal de 114 km quadrats de superfície i de 214
habitants censats el 2013. El meu poble, Sant Vicenç dels Horts, té 9,15 km
quadrats i 28.181 habitants censats el 2013. Ja es veu que les aglomeracions no
poden ser bones. Els dono les gràcies per les moltes coses que he après i em
sembla que se’n sorprenen un xic, però jo sé el que em dic.
Quan
ja sóc al cotxe, recordo una conversa que vaig tenir amb el David fa uns quants
dies. El vaig felicitar perquè havia tornat a guanyar les eleccions amb tres
regidors d’ERC-AM i continuava com a alcalde de les Llosses. “I què, li vaig
dir, ja t’han felicitat des del partit?”. La seva resposta em va preocupar
perquè diu molt poc dels responsables de la política municipal d’ERC: “Perquè
féssim llista sí que hi van insistir i em trucaven, però un cop hem guanyat,
encara és hora que truqui ningú... no ja per felicitar-nos, que no cal, sinó
per interessar-se per tot plegat”. Ai! Critiquem les llistes fantasma dels
grans partits quan ronden els pobles on no tenen representació local, i les
llistes de gent d’allà que hi guanya són oblidades pels seus mateixos companys de
partit. N’hem d’aprendre tant, de la gent dels pobles petits!
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué una vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet!
Dues últimes estrofes del poema Vaca suïssa,
de Bestiari (1937), de Pere Quart
