dissabte, 28 de maig de 2011

"Working" o com fer feliç la platea

Imatge del full de mà de Working, representada al Centre el maig de 2011

Divendres a la nit, cansat de treballar tota la setmana, me’n vaig anar al teatre al Centre, a treballar d’espectador amb Working.

“Teatre de poble..., un musical..., bah!”. Si algú caigués en la temptació de fer una valoració així de ràpida i injusta, cauria en el més greu dels errors dels mortals de poble: el prejudici.

Working és una obra rodona. Fa pensar, distreu i arriba al cor de tothom, perquè poc o molt tothom sap què vol dir guanyar-se el pa amb la suor del front.

És una obra ben equilibrada i la música, interpretada i cantada en directe, se’t fica a la sang i t’anima o entristeix al ritme del que es narra, absolutament entenedor.

Les ballarines —oh les ballarines!— què voleu que us digui: a mi m’han tornat boig. Ja sabeu com sóc.

I la relació qualitat/preu de la interpretació dels actors, tenint en compte que no n’hi ha cap que cobri un duro, és excel·lent. Tot i ser amateurs, a la immensa majoria, si jo fos empresari teatral, els pagaria com a professionals. Hi ha força interpretacions brillants, però me’n guardaré prou de dir noms: són un equip! I un equip que de seguida t’adones que ha treballat de valent i amb l’exigència no local sinó universal.

La feina de Sergi Ferrés, el director, és rotundament plausible i encomiable. Signa, en el programa de mà, un text sòlid. En un moment donat diu: “M’agradaria convidar-vos a buscar el personatge que us identifiqui”. I d’això (només d’això) en discrepo. Gràcies a les múltiples i diverses expressions artístiques i a la cultura del treball que tenim (per a bé o per a mal), a hores d’ara tots som capaços d’identificar-nos amb quasi tots els personatges. I d’aquí és d’on traiem la força moral de l’obra: l’espectador és capaç de discernir perfectament quin model laboral i professional cal assumir per ser més o menys feliç i quines realitats, per més que els poders econòmics tornin a abocar-nos a la pèrdua de drets laborals, hem de procurar no acceptar.

És per això que l’obra de Studs Terkel s’ha convertit en un clàssic: té la mateixa actualitat i ens fa de mirall igual que fa trenta-set anys, el 1974, quan es va publicar. La catarsi no ha minvat i, per tant, continua alliberant-nos... si més no durant dues horetes

A tot el magnífic, extens i pluridisciplinari equip que heu fet possible Working, moltíssimes gràcies! Heu fet feliç la platea.

. . .

Molt amablement, Xavier Torras m'envia aquest enllaç per veure algunes de les fotografies que va fer el dia de l'estrena:




El meu homenatge a Acampadabcn

L'escriptor Joan Brossa de Barcelona,
l'escultor Juan Muñoz de Madrid
i els versets d'un servidor del Baix Llobregat
són el meu homenatge a la gent d'Acampadabcn.

Conversation piece (1994), escultures de Juan Muñoz (1953-2001)


                                             SALTAMARTÍ 
 
                              Ninot 
                              que porta un
                              pes a la base i que, 
                              desviat de la seva posició
                              vertical, es torna a posar
                              dret.
 
                              El poble.


            Joan Brossa, El saltamartí (1963)

 . . .

            Si sou tan endreçat, conseller Puig, 
            per què no depureu la vostra merda? 

            Al cor dels indignats no hi feu esquerda!
            Sou vós i els vostres llops sac de rebuig.



divendres, 27 de maig de 2011

Bombona de butà presumptament implicada en els fets de pl. Catalunya

Estem indignats: Felip Puig acusa la meva pacífica bombona de ser un perill davant la hipotètica victòria del Barça.


La meva estimada bombona de butà i jo estem indignats davant la roda de premsa del conseller d’Interior Felip Puig, el qual l’ha inculpada de poder intervenir com a arma violenta davant una hipotètica victòria del FCB demà a la nit.

       —Sempre he estat pacífica i pacifista, jo. Que s’ha begut l’enteniment, aquest engalipa àvies! Ja en saben, ja, de parlar... I sempre, tard o d’hora, per justificar les accions policials violentes hi ha l’amenaça dels contubernis fantasmes: en temps de Franco era el judeomaçònic i el comunista, i ara parlen de grups provocadors i violents. Això d’avui no té justificació possible. Si els d’Interior s’avorreixen i volen jugar a lladres i serenos, que vagin a detenir polítics, banquers i caixers corruptes, grups neofeixistes, traficants de droga, integristes islàmics sonats o el president de la Telefónica que, per cobrar 8 milions d’euros a l’any, segur que n’ha de fer de molt grosses. Que deixin tranquil·la i en pau la gent que creu en un món millor i que hi treballa des de les places i carrers de les nostres viles i ciutats. Saps què et dic, Jordi, que ara sí que me n’hi vaig, a la plaça Catalunya. Si no volen xocolata, tres tasses... i una bombona de butà més. Sempre he estat pacífica, honrada i treballadora, jo. Què s’ha cregut aquest Puig...

diumenge, 22 de maig de 2011

Indigneu-vos!

La meva estimada Bombona de Butà llegint Hessel de bon matí.


Aquest matí, a primera hora, m’he trobat la Bombona de Butà llegint Hessel. Gairebé sense ni tornar-me el bon dia, m’ha dit:

—Què et sembla això, Jordi?: ‘Els responsables polítics, econòmics, intel·lectuals i el conjunt de la societat no han de claudicar ni deixar-se impressionar per l’actual dictadura internacional dels mercats financers, que amenaça la pau i la democràcia’.

—Estimada, em sembla que aquest avi savi i venerable té més raó que un sant. I sí: és obvi que els principals partits de l’Estat i de les autonomies; els bancs, les caixes, les asseguradores i d’altres entitats financeres; els intel·lectuals, els periodistes i els mitjans de comunicació; i fins i tot nosaltres mateixos, la gent senzilla del carrer, ens hem deixat entabanar i acoquinar per aquesta ‘dictadura internacional dels mercats financers’. El problema és que a tots aquests ‘responsables polítics, econòmics i intel·lectuals’ potser ja els va bé sotmetre’s al dictat dictatorial dels mercats financers mentre ells siguin cada dia una mica més rics i nosaltres una mica més pobres.

—I ara què, doncs?

—Ara, si tal com diu Stéphane Hessel al final del seu llibre, “Crear és resistir. Resistir és crear”, caldrà que sapiguem crear les mesures de desobediència civil necessàries per tal no solament de resistir a ‘l’actual dictadura internacional dels mercats financers que amenaça la pau i la democràcia’, sinó de salvar pau i democràcia amb l’objectiu d’aprofundir-hi per fer una societat més justa, participativa, solidària, integradora, ecològica i sostenible, on les diferències socials vagin a menys.

—Si no et sap greu, Jordi, de moment continuaré indignant-me... però, digue’m, com és que tenint gas natural a casa, m’estimes tant?

—Perquè ets una simple baula energètica de la cadena històrica del meu confort i benestar personals.

—Ah!

I la meva estimada Bombona de Butà ha continuat la seva lectura, mentre jo anava a la cuina a fer-me un cafè.

dissabte, 14 de maig de 2011

Sobre l’amor i la imperfecció


Oh, qui hagués llegit Montaigne de cap a cap en francès —o en català, amb la magnífica versió de Vicent Alonso— i hi sabés trobar sàvies reflexions sobre l’amor, la bellesa i la perfecció inherents a aitals conceptes!

Ara bé: potser davant d’aquestes dues bombones de butà no calen gaires barrinades perquè endevineu de quina de les dues n’estic bojament enamorat. Exactament: de la de la dreta. Mireu-la bé: és imperfecta!

Estaven les dues assegudes en aquest banc, amb la indolència de qui deixa passar la tarda de dissabte amb un fons d’heura enfiladissa i... zas! Cupidell m’ha dardat amb la bombona de la meva vida. M’hi he acostat amb timidesa. Tot s’ha de dir, les dues m’han somrigut, però l’elecció ja m’havia assaltat a la impensada.

Avui mateix hem començat a sortir junts i immediatament s’ha avingut a venir a viure a casa.

Em feia molta il·lusió presentar-vos-la: es diu “Bombona” de nom i “de Butà” de cognom.

Guapa, no...??? Trobo que fem parella.


Futbol (1986), de Joan Brossa

Avui que, igual que ahir, el futbol
ocupa l'espai que ocupa en la vida diària, aquest poema objecte de Joan Brossa, de 1986,
és tan oportú com quan el va crear.

A la vista de la dèria futbolística col·lectiva,
no seria d'estranyar que, ben aviat,
sigui considerat un poema anticonstitucional
i, com a tal, susceptible de ser condemnat.

Futbol (1986), 21 x 21 x 25 cm, col·lecció Galeria Joan Prats, Barcelona


divendres, 13 de maig de 2011

Deu dies, felicitat innúmer

Tot va començar el divendres 29 d’abril. A la Biblioteca les Voltes de Sant Vicenç dels Horts fèiem un acte titulat “Literatura universal des del món local”, amb la participació de l’escriptora Carme Via, J. A. Arcediano i un servidor. Cadascun va presentar un autor universal —Via, Rodoreda; Arcediano, Fonollosa; i jo, Espriu—, i en vam destacar el que consideràvem més universal de la seva obra partint de la localització concreta del paisatge i/o les ciutats que aquests autors han immortalitzat. Crec que tots, públic i autors, vam passar una estona agradable i enriquidora.

El dissabte 30 d’abril assistia al lliurament de premis de la 36a edició dels Premis Literaris Vila de Vallirana. En aquesta nova cita, el guanyador del Premi J. M. López-Picó va ser Jacint Sala, amb el poemari La visita, un treball inspirat en la visita del poeta a la tomba de Rainer Maria Rilke. Vaig compartir taula amb el poeta Martí Noy i Freixa, guanyador de l’any passat amb l’excel·lent llibre D’ara endavant (ja a les llibreries i amb pròleg de Jordi Valls); amb els seus pares; amb Clara Montané Carbó, guanyadora del premi Puig Bernat en categoria juvenil (de 13 a 16 anys) amb l’obra Estacions de la vida; amb Rita Carbó, finalista del Vila de Vallirana per a adults amb l’obra Colors de vida, i mare de la Clara; amb el seu marit, amb la meva cunyada Joana i amb la Francina, membre, com la Rita, del Grup de Lectura de Vallirana. Vull destacar el mèrit de l’Ajuntament de Vallirana de mantenir, malgrat la crisi i les retallades diverses, aquest premi, tenint en compte que el J. M. López-Picó està dotat amb 4.000 euros i amb l’edició del poemari guanyador. Aquest premi presenta, any rere any, un jurat literari de luxe: Màrius Sampere, Francesc Garriga, Manuel Forcano, el guanyador de l’edició anterior i Enric Viladot, que n’és l’editor.

El diumenge 1 de maig al matí era puntual a la cita del lliurament de la 14a edició del Premi de Poesia Senyora Josefina Oliveras del Pont de Vilomara i Rocafort. Feia uns quants anys que no recordava l’emoció de l’espera d’un veredicte i, afortunadament, vaig estar de sort. Després de les tres mencions honorífiques i de l’accèssit atorgats, vaig sentir que deien el meu nom com a guanyador i vaig estar més content que un gínjol. Hi havia presentat cinc poemes inspirats en cinc quadres del Museu de Montserrat, sota el títol A peu d’obra.

Us en copio un:

Nena davant del piano (1885), de Francesc Torrescassana (1845-1918)
                                                  
                           Nena davant del piano
  
Què et passa? Estàs cansada? T’avorreix
repetir, hores  i hores, les mateixes
escales que no saps a on et porten?
Les orenetes volen pel piano,
però tu no les veus: només veus tecles
blanques i negres no perceps, encara,
ni el vol ni el batec de les notes musicals.
Pensativa, fas ulls d’enyor... de què?
Si segueixo els teus ulls surto del quadre
i procuro imaginar això que mires:
¿un germanet absort en el seu joc,
una gata dormint prop del braser,
el pèndol obstinat d’un vell rellotge
o l’àvia que broda amb el tambor?
Possiblement tant se te’n dóna perquè
sents la minyona, als fogons, que inicia
el concert del sopar amb l’obertura
de la secció de percussió:
olles, cassoles, llosses i cassons,
i el dring fi del cristall de gots i copes.

Nena davant del piano, confia
en el pas de les hores i somia.
Algun dia, dels teus dits naixerà
l’harmonia amb què hauràs d’interpretar
les breus notes felices de la vida
orenetes de nius caducifolis
sobrevolant esperances i enyors.


Molt amablement em van convidar a ser membre del jurat el 2012 i, tu diràs!, vaig acceptar de bon grat. El premi consistia en un trofeu de ceràmica i 660 eurets en el marc d’un preciós entorn, Rocafort, i d’un premi entranyable. Josefina Oliveras va escriure dos llibres sobre Rocafort i va ser la primera dona farmacèutica del Bages. Curiosament, va néixer el mateix dia que jo, un 18 de febrer, però cinquanta anys abans, el 1910. Ah! I els caps de setmana, al bar Rocafort s’hi menja magníficament.

D'esquerra a dreta, Josep Fàbrega, Àngel Fabregat i Jordi Boladeras, guanyadors del premi de poesia Josefina Oliveras en distintes edicions.
El dijous 5 de maig participava en el club de lectura “El cérvol” de la Biblioteca J. M. López-Picó de Vallirana. S’hi feia una sessió ‘oberta’ sobre la meva novel·la eròtica L’intrusista. He de dir que m’ho vaig passar d’allò més bé dient el que em sortia de la barretina. Si voleu veure’n uns moments, només cal que cliqueu l’enllaç adjunt de Vallirana TV.



El divendres 6 de maig vaig agafar un dia de vacances per anar a Sueca a presentar el llibre Columnes de paper del meu estimat amic Salvador Vendrell Grau. Abans, però, vam anar a Casa Salvador, a Cullera, a fer-nos una paella d’ànec, anguila i caragols, regadeta amb un priorat llachià. A la tarda vam anar al Mareny, després a Riola i, finalment, a la Biblioteca Casa Museu Joan Fuster. Allí, convidat per les Tertúlies de ca Fuster, vaig oficiar la presentació.

Si algú fos agosarat i la volgués llegir, la trobareu a l’enllaç del bloc del Voro Vendrell, que us copio a continuació:


Casa Salvador, a Cullera, amb la Xelo, la Mercè i el Voro

Biblioteca Casa Museu Joan Fuster de Sueca, presentació de Columnes de paper

El dissabte i el diumenge 7 i 8 de maig, després d’un magnífic "arròs del senyoret" a Riola, fet per la Xelo, vam emprendre un tempestuosíssim viatge de tornada. Una cortina d’aigua i els llums d’emergència dels cotxes a 40 km/h per l’AP-7 ens van acompanyar des de la Ribera Baixa fins a la Plana.

Tornàvem dissabte perquè la mateixa nit havíem de ser a la Selva, concretament a Lloret de Mar. Hi anàvem a celebrar els 50 anys dels bons amics Eulàlia i Jaume. A la festa sorpresa vam ser 43, que els vam rebre amb corbatí vermell els senyors i xal daurat les senyores! Tot i el luxe aparent, després de sopar vam agafar la nevereta de platja i vam anar a fer una copa de cava a la sorra. Hi vam trobar molt d’enrenou: mossos d’esquadra, policia local i bombers buscaven un jove alemany que havia desaparegut engolit per una mala mar evident i clarament advertida. L’endemà van trobar el cadàver a la platja de Fenals, a un quilòmetre de la platja on el noi de dinou anys s’havia ficat a l’aigua. Però el dramàtic desenllaç no el vam saber fins diumenge al migdia.

La festa va anar molt bé i, en aquesta ocasió, la meva aportació literària als homenatjats va ser un guió adaptat a ells i muntat damunt d’unes quantes escenes de la pel·lícula The African Queen, de John Huston, amb Humphrey Bogart i Katharine Hepburn. Dit així sembla fàcil, però jo no hauria estat capaç d’arribar enlloc sense la feina i l’aportació del meu amic Josep Sagristà, el qual es va haver de menjar tot solet la feina de muntatge. Un cop més, el tàndem Sacris-Jordi va funcionar i el matrimoni Eulàlia-Jaume en va estar encantat: ens vam fer un fart de riure sentint la seva pròpia veu en boca dels mítics actors. A posteriori vaig saber que, de totes les grans actrius de Holliwood, l’Eulàlia sempre ha sentit una devoció especial per la Hepburn i que La Reina d’Àfrica és una de les seves pel·lícules preferides.