dilluns, 27 de juny de 2011

Passacarrers

La Queralt, joveneta patumaire de pro, mostrant el seu barret antiespurnes a la Mercè

D'una visita llampec quasi furtiva al Passacarrers de la Patum va néixer, dissabte passat, dia 25 de juny, quasi automàtic, aquest poema. Molt amablement l'Helena (la Roqué) i el Pep (el Camps) ens van acollir al seu balcó, que dóna a la plaça de Sant Ramon. Des d'allà vam tenir una visió privilegiada dels salts de Maces, de les Guites i del ball de Gegants.

La Queralt, la seva filla, que és a punt de fer un anyet, té uns ulls tan grossos que encara és hora que parpellegi davant l'esclat dels fuets. Prèviament, un cop més vaig declinar la invitació del Teti (el Montaner) perquè saltés amb les Maces. L'any que ve, si Déu vol! Un no pot segar, escriure i saltar el mateix dia! O sí...?

L'anècdota que obre el poema és real: abans d'anar a Berga, vam estar segant la mala herba de l'era de les Cases, al veïnat de Palmerola.  

... 


                                  Passacarrers

Havent segat la mala herba de l’era,
he trescat d’amagat cap a Patum
no ho sabia ningú―, i m’hi he trobat
uns quants milers d’humans que em guardaran
el goig secret de fer el Passacarrers.

D’ací d’allà empentat, gens afogat,
m’he sentit tan feliç entre la gent,
que he ben comprès els ibers bergistans,
enfrontats als romans, bo i defensant
amb ungles, foc i dents allò que és seu.

Maces, Guites, Gegants, ha arribat l’hora
de lluitar sols, en nom dels berguedans,
per fer més lliures tots els catalans!

La Patum 2011

dilluns, 13 de juny de 2011

Feliços de ser anys


Feies un any i no em vaig resistir
a demostrar —davant l’única espelma
preceptiva que estaves obligat
a bufar— que eres precoçment loquaç.
Nil, quants anys fas, avui? I tu vas dir,
seriós i amb la lliçó ben apresa,
Un, i movies el ditet així.
Una síl·laba a canvi d’un saquet
de minuts invertits en l’àrdua gesta.
A taula, la família, expectant
i foteta, es va posar a aplaudir
i a cantar Aniversaaari feeeliç...

Divuit en fas avui, i som aquí
insuflant heli als records
perquè s’enfilin —ingràvids i lliures,
de mil textures, ritmes i colors— 
més enllà del present que ens toca viure.
A qualsevol edat i en molts moments
hi ha raons per pensar que la vida
és una puta merda ensangonada,
un execrable cagalló per séquia.
No ho tindràs fàcil. Mai no és fàcil, viure.
Tanmateix, allistar-se a la renúncia,
claudicar, ingressar en l’abandó...
és convidar la boira a entrar a casa;
és ajornar sine die un bon concert;
és deixar incomplet l’àlbum de cromos
de l’existència —en fi, un disbarat!   
I viure, què collons, és l’aventura!
L’arriscat i apassionant viatge
durant el qual creixem, gaudim, patim,
aprenem, estimem, guanyem, perdem,
i, inevitablement, ens transformem.

En fas divuit i ja tens una amiga
al teu costat que no et deixarà mai.
Acarona-la amb els dits i fes-li trenes
de ritme, melodia i harmonia.
Toca-la bé i deixa que ella et toqui.
Sí, penetra-la i que et penetri a pler.
La música és una amant exigent
que et tornarà amb escreix aquest amor
sincer, tenaç i obert que li professes.

En fas divuit i tens, per sort, molts focs
cremant, i encara molts més per encendre.
No ho dubtis pas: tots els que som aquí,
mentre puguem, t’avivarem a encendre’ls.

Tu en fas divuit i, ai!, nosaltres hem envellit,
però, fill meu, som feliços de ser,
som feliços de ser anys, i, ara i aquí,
poder tornar-te a dir: Nil, per molts anys!


 Sant Vicenç dels Horts, 13 de juny de 2011

diumenge, 12 de juny de 2011

Oriol Junqueras, nou alcalde de Sant Vicenç dels Horts. Crònica en viu d'una sessió

Miquel Font, el regidor de més edat, lliura la vara d'alcalde a Oriol Junqueras


La sala de sessions de l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts va ser reformada per l’equip de govern PSC-PP fa uns quants mesos. On abans hi havia el poble —un eixam—, ara hi seuen 21 regidors. I on abans hi havia 21 regidors, ara s’hi amuntega l’eixam i costa fins i tot de respirar-hi. A peu dret, mig asfixiat i amb les cortines tancades (no fos cas que entrés la llum del sol i se’ns il·luminessin les idees), m’he adonat del corromput i resclosit concepte de participació popular que ha tingut el PSC local fins avui.

A l’entrada de la sala de sessions hi ha quatre senyals de prohibició: prohibit fotografiar, prohibit enregistrar, prohibit telefonar i prohibit menjar. És a dir, deixant de banda la manduca, durant vuit anys ha estat prohibida la comunicació. Sempre, és clar, que no fos la versió oficial, la qual, en el cas dels plens municipals, havia de ser estrictament mediatitzada per l’àrea de Comunicació de l’Ajuntament. Ja fa anys que, tot i tenir una ràdio municipal, el regidor pertinent al·legava, com si Tesla i Marconi mai no haguessin existit, que era impossible radiar els plens. Avui, al·leluia!, ha estat possible.

M’ha sorprès que, dels quatre exalcaldes vius de l’era democràtica, tan sols un hagi fet acte de presència (el penúltim, Ricard Pérez, d’ICV-EUiA, sempre conseqüent), i que els altres tres, casualment del PSC, no hagin pogut venir a un acte que es fa cada quatre anys i que se suposa que és un dels símbols de la salut democràtica del país.

El poble (enfadós, díscol i revés, ja se sap!), acostumat a rebre puntades de peu al cul durant vuit anys, un cop a la sala ha volgut dir-hi la seva amb algun comentari, exabrupte o víctors extemporanis, però la solemnitat de l’acte ha contribuït a amansir la fera dels molts humiliats i ofesos que hi havia amuntegats en els escassos metres quadrats de què disposàvem.

A la plaça de la Vila, més poble —els indignats— ens recordava que ja és hora que els partits comencin a democratitzar-se i que, quan governin, els polítics no siguin lacais llepaculs i corruptes del gran o del petit capital ni s’autoassignin privilegis i prebendes.

La mesa d’edat ha estat presidida per Miquel Font, de CiU, i per Jordi Gil, d’ICV-EUiA, representant, respectivament, les dues puntes d’edat dels membres electes del consistori. El Miquel ens ha fet un bon discurs conciliador i ha manifestat la necessitat de treballar de valent per al nostre poble més enllà de les naturals discrepàncies polítiques. Ha estat un mestre de cerimònies excel·lent, posant unes moderades notes d’humor que la pleballa hem agraït.

Després dels juraments i de les promeses a seques, de les promeses per imperatiu legal i d’una promesa feta ‘amb l’ajuda de Déu’ (que m’ha arribat al cor)... després dels discursos dels caps de llista i de la prosopopeia d’aquests actes... després que la inexcusable absència de l’alcaldessa sortint obligués el regidor de més edat a posar la banda i a lliurar la vara a l’alcalde entrant... després de l’alegria sincera del poble arraconat al fons de la sala... ha arribat, finalment, el discurs del nou alcalde Oriol Junqueras.

Mirant al poble, amb la serenitat i el rigor intel·lectual que el caracteritza, les seves paraules han estat dignes tant del rang amb què uns quants milers de vots l’hem investit, com de qui sap que governar no és un tripijoc de partidismes egocèntrics i mesquins, sinó la suma de valors com són la participació, el diàleg, el treball, el consens, la transparència, la fermesa, la humilitat, el rigor i l’austeritat. L’alcalde Junqueras ha parlat i el poble se n’ha alegrat perquè ha vist en acció un home obert, ponderat, just, clar i català.

Després, per la porta del nostre Ajuntament de 1927 han sortit el nuvi i les dues núvies: l’Oriol, al mig, flanquejat per la Petri i la Cati a banda i banda. Aplaudiments sincers, petons, abraçades, més d’una llàgrima, una traca, alguna consigna indignada i la sensació generalitzada que, amb aquest alcalde, deixem enrere vuit anys de reclusió mental, de curtesa de mires, de grisors palmàries i de manca d’il·lusió i d’horitzons estimulants... amb tot això, doncs, s'ha posat punt i final a la sessió d’investidura del nou alcalde Oriol Junqueras, celebrada el dia 11 de juny de 2011 a Sant Vicenç dels Horts.

Avui sóc feliç!