diumenge, 31 de juliol de 2011

El nen que no bufava les espelmes

Per al Jordi Castellano Boladeras,
el nen que de petit no bufava les espelmes.
 
 
El nen que no bufava les espelmes
desconcertava els pares i els tiets
un cop a l’any, pel seu aniversari.
El pastís li agradava. Bufar-lo, no.
Després d’uns quants intents tots desistien
perquè, amb raó, el petit s’obstinava
a fer que no i que no amb el cap, tossut.
¿Algú em podria dir què hi fa una espelma
encesa i fumejant en un pastís
de mantega amb sanefa de cacau? 
El nen que no bufava les espelmes
ja fa uns quants anys que creix i s’ha fet gran.
Ara que bé s’acosta a la trentena,
quan té un pastís davant, abans de bufar
s’ho pensa, mira inquiet a dreta i esquerra,
i, per més que no ho vegi clar, inspira,
inicia una aclucada lleu d’ulls
i, armant-se de valor, va i esbufega.
Instants després, confirma la sospita
i se n’alegra: els desitjos, qui ho sap!,
però el pastís no ha desaparegut 
malgrat la flama, la bufada i el fum.

dissabte, 30 de juliol de 2011

República, dictadura i Assemblea SVH

He passat per davant de l’Ajuntament amb el cotxe i, al fons de la plaça de la Vila, he vist una pancarta de l’Assemblea SVH (els ‘indignats’ de Sant Vicenç dels Horts) on deia “No somos mercancía de políticos ni banqueros”, missatge al qual dono ple suport.

Després he anat a veure ma mare a casa seva. A causa de l’edat (84 anys) no està fina i es passa moltes estones al llit. Mentre era allà, he demanat a mon pare si recordava el Faristol, el meu primer llibre de català, del gran lingüista i professor Lluís López del Castillo. No l’ha trobat, però en canvi m’ha descobert un altre tresor: uns quants quaderns escolars de la Montserrat Sancho, ma mare, de l’època de la república, concretament del curs 1935-1936 (quan tenia 8 anys), i uns altres de l’octubre de 1940 (quan en tenia 13). Els podeu veure a sota d’aquest text.

En el quadern de la segona república hi veiem, a la pàgina de l’esquerra, un dictat d’oracions gramaticals en català, amb les faltes d’ortografia característiques de tots els temps, i frases tan vigents, boniques i planeres de l’època com: “Tothom fara feste el dijous (sic)” o “Nosaltres anirem a pescar el rio Llobregat (sic)”. Cal tenir en compte que els meus avis eren immigrants d’Aragó i que amb els fills parlaven indistintament català o castellà. A la pàgina de la dreta hi llegim un poema de Francesc Pujols: Quan nostre senyor era xic, la mare el llevava. L’exercici escolar és datat a Sant Boi de Llobregat el 18 d’abril de 1936; és a dir, just tres mesos abans del començament de la guerra civil espanyola.

Amb relació al quadern escolar de l’any 1940, sobren les paraules. La nena de 8 anys és ara una noieta de 13 i fa, com a treball escolar, una lletra neta i polida dedicada a commemorar el Día del Caudillo Francisco Franco (“el genio militar y político que redimió España”), diada que normalment se celebrava l’1 d’octubre. El text és datat a “San Baudilio del Llobregat” el 3 d’octubre de 1940.

Semblaria que, actualment, a la vista de la desgraciada història del nostre país, havent patit la dictadura de Franco i sabent que (des de fa segles) dictadures i poder han menystingut la llengua pròpia de Catalunya per sotmetre el poble català, les forces democràtiques haurien d’usar la llengua catalana per dues raons: una, per dir el que volen dir; i dues, per contribuir a la normalització d’una llengua que ha estat prohibida, perseguida i torturada. 

Crec que si la pancarta de l’Assemblea SVH digués “No som mercaderia de polítics ni banquers” no solament estaria fent la proclama justa que fa en nom de la llibertat, sinó que, a més, contribuiria a evitar allò que diu un poeta basc:

“Una llengua no mor perquè els que no la saben no l’aprenen.
Una llengua mor perquè els que la saben no l’usen".


Quadern escolar de Montserrat Sancho, ma mare, el curs 1935-1936



El mateix quadern. A l'esquerra, un dictat d'oracions gramaticals. A la dreta, un poema de Francesc Pujols.

Quadern escolar de Montserrat Sancho, ma mare, l'any 1940.

diumenge, 24 de juliol de 2011

Uns Skallots sense la Laia

Uns Skallots sense la Laia Torras 
són, a molt estirar, uns esquellerincs. 
Sense la Laia, els Correquintos perden 
uns quants graus i esdevenen Correquarts. 
Sense la Laia, la cervesa és tèbia 
i les begudes semblen esbravades. 
La lluna alternativa abaixa el puny 
abans d’hora i s’eclipsa de badalls. 
Uns Skallots sense la Laia, ai!, 
perden la traca de la riallada 
que ella gasta, sovint, a la impensada. 

Aquest any, passi, però en nom del poble, 
jura’ns que no ho faràs mai més, 
això de fer-te absent per Skallots. 
Els teus amics i tu els vau començar, 
i ahir se’ls veia tristos sense tu. 
La meva bombona de butà i jo, 
cansadets d’haver fet la caminada, 
vam seure als peus de l’església amb un got 
de birra i no ho vam poder evitar: 
enmig de l’alegria ‘alternativa’, 
de la Festa que engoleix l’altra Festa, 
nosaltres, i el Nil també, t’enyoràvem.


Skallots 2011, onze anys de festa alternativa. FESTA SÍ, LLUITA TAMBÉ!


dissabte, 23 de juliol de 2011

Collons, quin alcalde!


Portada del núm. 1 de la revista municipal Sant Vicenç dels Horts

Vagi per endavant que aquest “collons”, en boca meva, esdevé interjectiu i admiratiu al mateix temps. En poquíssimes setmanes, el nou equip de Govern de Sant Vicenç dels Horts, amb Oriol Junqueras al capdavant, ja està donant mostres continuades no solament de racionalitat, participació, austeritat i mesura, sinó d’alta cultura arrelada al coneixement, al poble i al país.

Tres exemples pràctics

1. En la presentació del llibre “Converses amb Oriol Junqueras. Una actitud per fer avançar el país” del periodista Bernat Ferrer, feta al Pati de Can Comamala, l’alcalde va fer un magnífic discurs en què bàsicament va defensar els valors que comparteixen les diferents ideologies i religions que treballen per fer un món millor, abandonant tota mena de partidisme, en la línia de la frase amb què obre el capítol del seu llibre titulat “Honestedat”: “Hi ha una cosa molt més important que ser independentista o que militar en un partit o altre: ser honrat”.

2. En el primer Ple ordinari municipal fet en horari de tarda i retransmès per ràdio Sant Vicenç, en un moment donat es va parlar de les festivitats locals lligades als patrons i copatrons de Sant Vicenç dels Horts. L’alcalde Junqueras va fer una petita lliçó d’història explicant-ne el perquè i, per uns moments, tothom (equip de Govern i oposició, públic assistent a la sala i els oients radiofònics) ens vam quedar amb l’agradable sensació d’estar assistint més a una conferència que a un pur tràmit municipal. El grup socialista, que havia formulat una pregunta insubstancial a l’equip de Govern, va veure com la resposta de l’alcalde Junqueras esdevenia una petita tessel·la més de la història de Sant Vicenç dels Horts a afegir al mosaic de cultura i civiltat que volem construir entre tots.

3. En la inauguració del forn romà museïtzat de Sant Vicenç dels Horts, que va ser descobert al subsòl de l’antic mercat municipal en anar a construir la Biblioteca les Voltes, l’alcalde Junqueras va tornar a documentar-nos al respecte amb una exposició breu, divulgativa i documentada. Ens va parlar de l’assentament dels romans a la nostra vila, de la funció del forn lligat a la producció d’àmfores d’argila, i de com això responia, sobretot, al conreu de la vinya i a l’elaboració de vi també en la nostra zona. Mentre parlava, tothom parava una atenció molt més gran que si un alcalde ‘convencional’ hagués fet servir els tòpics inaugurals habituals.

Collons, quina regidora de Cultura!

Però això no va ser tot. Moments abans que parlés l’alcalde, la nova regidora de Cultura, Imma Prat, una dona més que culta i lluitadora aferrissada per la cultura i la llengua del país, ens va adreçar unes paraules de benvinguda i de salutació. Però no en va tenir prou i va fer explícit un agraïment a l’anterior equip de Govern, format pel PSC-PP, que va impulsar la museïtzació del forn romà. I encara més! Després d’aquest agraïment genèric, en va personalitzar un altre en l’anterior regidora de Cultura, Pepi López, per la qual va demanar un aplaudiment. Jo, que tenia al davant els regidors socialistes ara a l’oposició, vaig poder comprovar que, en aquells moments, si els punxen no treuen sang. Mai dels mais, ells, en l’exercici dels seus vuit anys de Govern, no van tenir un gest d’agraïment, de magnanimitat i de generositat com aquest (i hi va haver moltes ocasions). Però aquest gest té més valor venint de la regidora Imma Prat, qui, en qualitat de portaveu del seu grup municipal, sovint va estar en el punt de mira dels atacs verbals i de les invectives dels socialistes i del PP, menystinguda justament per la seva claredat de mires i pel seu posicionament sempre perfectament argumentat de defensa a ultrança del nostre poble i país.

I és que, com bé diu un adagi català, de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.


Collons, quin pregó!

Felicitats a Carles Sàbat, Marc Font i Maria Marín, els tres joves que, en nom de l'Agrupament Escolta Roc d'Oró (entitat que enguany ha complert el seu 50è aniversari d'implantació a Sant Vicenç dels Horts), van llegir el pregó de Festa Major. A més d'exalçar la idea de festa i la Festa Major d'Estiu, van aprofitar-lo, d'una manera absolutament generosa, per cantar les qualitats de la vida associativa vicentina. Va ser un pregó simpàtic, commemoratiu i entranyable.





dijous, 14 de juliol de 2011

L'home a celebrar

Eugeni Andreu Garro, l'home a celebrar, amb les tres filles

L’home que ha nascut a Sant Vicenç dels Horts un 13 de juliol de 1931.
L’home que ha vist com son pare moria a la guerra.
L’home que, des de petit, ha ajudat els avis a tirar endavant la terra.
L’home que s’ha llevat a la matinada, ha passat pel Born, ha descarregat al mercat de Sant Antoni, ha muntat la parada i ha començat a vendre fruita i verdura fins que han arribat la dona i les filles, i se n’ha anat a esmorzar com Déu mana.
L’home que, a mig matí, ha agafat la furgoneta i ha fet camí directament al camp de Pallejà.
L’home que ha llaurat, ha cavat, ha fangat, ha eixarcolat, ha sembrat o ha collit, i que, cap al tard, quan ja gairebé no s’hi veia, ha tornat a casa.
L’home que, abans de pujar a sopar, ha encaixat fruita o ha triat pomes.
L’home que escolta la ràdio.
L’home que beu amb porró.
L’home que fumava caliquenyos.
L’home que mai ha tingut un no a qui li ha demanat ajut per fer mudances i carregar mobles i andròmines.
L’home que estima la dona i les tres filles amb un amor de debò i una immensa paciència.
L’home que pateix quan s’ha de patir, i que menja, beu i folga quan s’ha de folgar.
L’home que és del Barça.
L’home que juga a la loteria.
L’home que ha tingut una fortalesa física natural, que ha dormit poc, que ha treballat com pocs i que ha superat malalties compromeses.
L’home que valora l’ordre i la disciplina.
L’home que creu que ell i el seu país han de ser tan lliures com qualsevol altre, perquè ni ell ni el seu país no deuen res a ningú.
L’home que llegeix el diari Avui cada dia.
L’home que respecta les creences dels altres a canvi d’una sola condició: que respectin les seves.
L’home que fluixeja una mica de vista i que ha perdut molta oïda.
L’home que és feliç de tenir al seu costat una dona com la que té i de la qual sempre ha estat enamorat.
L’home que té un cor gran, mèdicament diagnosticat, i un gran cor, generosament, personalment i familiarment posat a prova.
L’home que és un exemple de bondat i valors.
L’home que ha estat, és i serà pagès tota la vida.
L’home que és el meu sogre i de qui encara aprenc cada dia.

Sí: l’home aquest, l’Eugeni Andreu Garro, avui fa 80 anys, i tots fem pinya al seu costat per celebrar-ho i, sobretot, per celebrar-lo.

Per molts anys!



Sant Vicenç dels Horts, 13 de juliol de 2011

dimarts, 12 de juliol de 2011

ValliranArtística

En nom de ValliranArtística, la Rosa de Mena i la Sandra Fisas van tenir l'amabilitat de fer-me aquesta entrevista a la Biblioteca Josep Maria López-Picó de Vallirana, i el Jean-Christophe Martín d'il·lustrar-la.

Ara, també en nom de ValliranArtística, han tingut la gosadia de publicar-la en el seu bloc.

Per si us vagués de llegir-la en algun moment d'aquests dies caniculars, aquí en teniu l'enllaç:



Jordi Boladeras (1960) - Escriptor
Entrevistat per Rosa de Mena i Sandra Fisas
9 de juny de 2011

"A vegades es diu que sobren premis i que s´edita massa. Jo sempre contesto que no sobra res... si de cas, falten lectors."



 

dissabte, 9 de juliol de 2011

Nenes i nens sahrauís, jazz, sardanes i independència

Capçalera del bloc Jazz Club la Vicentina. Hi trobareu la crítica dels concerts i fins i tot podreu escoltar-los: http://jazzclublavicentina.blogspot.com/

Ahir a la tarda, a Sant Vicenç dels Horts, va haver-hi la benvinguda oficial de l’Ajuntament als nens i nenes sahrauís acollits a la nostra vila. L’alcalde Oriol Junqueras va fer una breu però interessant reflexió sobre la difícil situació del poble sahrauí a l’exili. Nenes i nens jugaven a pilota —descalços, uns quants, per anar més còmodes— damunt la terra del pati de Can Comamala on es feia l’acte.

Tres hores més tard, a la plaça de Sant Jordi, s’hi celebrava un concert de tres magnífics combos amb motiu del 2n Festival de Jam Sessions de SVH. A tres quarts de dotze de la nit va aparèixer novament l’alcalde Junqueras, amb bicicleta i una samarreta amb la llegenda “10 anys construint independència”. S’hi va quedar una estona gaudint del jazz i petant la xerrada amb els veïns que s’acostaven a saludar-lo.

Després de tants anys de lluita perquè SVH no sigui només una ciutat “dormitori” de la conurbació de Barcelona, sinó un poble culturalment viu i despert del Baix Llobregat, sembla que alguna cosa està canviant: nens sahrauís, jazz i un alcalde amb samarreta construint independència.

I avui, sopar festiu amb els nens sahrauís al Poliesportiu del c. Sant Miquel, sardanes a la plaça Narcís Lunes i segon concert del Festival de Jam Sessions a la plaça Sant Jordi.

A llibertat em convides!


dissabte, 2 de juliol de 2011

Pregó de la festa del Trèvol

Veïns jugant a petanca. Fotografia d'arxiu de 1984 de l'Associació de Veïns El Trèvol

El moment d’esplendor de les lluites veïnals per fer ciutats i barris dignes i ben equipats va coincidir amb la fi del franquisme. Durant la transició, els joves i no tan joves que van lluitar pel moviment veïnal del nostre barri van trobar un nom idoni —El Trèvol—, l’origen del qual, per a molts, potser us és desconegut.

Aquests abanderats del moviment associatiu veïnal volien donar protagonisme a quatre zones urbanístiques limítrofs: una, Can Ros; dues, el Serral; tres, la plaça Narcís Lunes i l’edifici Estrella; i, quatre, la resta d’edificacions a banda i banda dels carrers de Jacint Verdaguer i de Barcelona i transversals fins al carrer de Doctor Robert. D’aquest conglomerat de quatre grans peces urbanístiques, prové el nom El Trèvol.

Tothom sap que els trèvols de quatre fulles s’associen a la idea de sort i de prosperitat. El Trèvol, el nostre gran barri, ha tingut bons i mals moments, sovint lligats als avatars de la mateixa història tant del país com municipal. S’ha dit que els ajuntaments democràtics han anat desmobilitzant progressivament els moviments veïnals. I per què? Doncs per estalviar-se el toc crític i d’atenció permanent quan les coses no es fan bé. Però la història ens ensenya que cal vetllar permanentment per tot: per la garantia de les llibertats individuals i col·lectives, pels drets adquirits de la classe treballadora, per les polítiques socials igualitàries i progressistes, pels projectes urbanístics racionals, per la sostenibilitat mediambiental...

Tots els veïns del Trèvol hem de continuar vetllant i lluitant durant tot l’any pel nostre barri. Això sí: quan arriba l’estiu, el primer cap de setmana de juliol, arriba també la nostra festa, la Festa del Trèvol. Disfrutar-la és ben fàcil! Només cal apagar la tele, sortir de casa i participar en qualsevol dels actes que la nostra associació de veïns ha organitzat. Petits i grans hem de sortir al carrer amb ganes de passar-ho bé i de gaudir de la companyia de les veïnes i dels veïns que compartim un mateix territori urbà. Amb paraules del poeta Vicent Andrés Estellés: "No et limitis a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu".

Visca Sant Vicenç dels Horts, visca el Trèvol i visca la nostra festa!

divendres, 1 de juliol de 2011

Un Ple ple a pler

Dijous, 30 de juny de 2011. Primer Ple extraordinari del nou mandat municipal.

19 h. Engego la ràdio. M’afaito. Comença el primer ple vespertí del nou equip de Govern de l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts. Feia cinc o sis anys que l’emissora municipal Ràdio Sant Vicenç no retransmetia els plens de l’Ajuntament, els quals, d’altra banda, es feien els divendres a les 10 del matí.

19.10 h. Continuo escoltant el ple. Em dutxo.

19.20 h. Segueixo el ple amb interès i somric a causa d’algunes intervencions. M’eixugo.

19.25 h. El ple es desenvolupa amb plena normalitat i sóc feliç de poder-lo escoltar per la ràdio. Em vesteixo.

19.30 h. Engego un transistoret portàtil i continuo escoltant el ple. M’adono, pel soroll de fons, que la sala de sessions de l’Ajuntament és força plena de gent. Engego l’ordinador i busco, a la Guia Urbana de Barcelona en línia, l’adreça exacta del restaurant on hem quedat per sopar amb l’escriptor Andreu Martín els seus alumnes de novel·la.

19.35 h. Apago el transistor i vaig a buscar el cotxe. Hi pujo, sintonitzo Ràdio Sant Vicenç, Emissora Municipal, i me’n vaig cap a Barcelona.

19.45 h. Per l’autopista, a l’alçada de TV3, continuo escoltant la ràdio del meu poble. M'indigna sentir el portaveu de l’oposició del PSC —el mateix partit polític que, els darrers anys, havia prohibit l’emissió dels plens per la ràdio— exigir el compliment d’un Reglament Orgànic Municipal tan participatiu que, entre d’altres perles, exigeix: “Per intervenir com a ciutadà en les sessions ordinàries plenàries, s’haurà de demanar per escrit amb una antelació mínima de dos dies hàbils a la seva celebració, indicant el motiu i la matèria sobre la que es vol fer la intervenció. El temps de les intervencions no podrà excedir de dos minuts.”. Ja es veu que aquest ROM podrà ser moltes coses, però que de participatiu no ho és gens.

19.48 h. Els cotxes alenteixen el pas, però jo continuo sentint el primer ple municipal del nou mandat sorgit arran de les darreres eleccions municipals i escoltant tan tranquil·lament Ràdio Sant Vicenç.

19.50 h. És increïble! Amb l’Hospital de Sant Joan de Déu com a referència visual, encara escolto per ràdio l’Oriol Junqueras, l’Imma Prat, la Petri Garcia, la Cati Mestres...

19.55 h. ...I escolto també la gent del poble que omple de gom a gom la sala de sessions i aplaudeix, just en aquell moment, la paraula seriosa, tranquil·la i serena de l’alcalde que convida tothom a seguir els plens, a partir d’ara, en directe, per la televisió local o per la ràdio municipal, i a una hora racional per al comú de la gent com un servidor. Dins el cotxe em sorprenc cridant, tot sol, “Sí, sí, sí, això és llibertat!”.

20 h. S’acaba el ple extraordinari i, a l’entrada de la Diagonal, la interferència d’una altra emissora m’impedeix de continuar sintonitzant Ràdio Sant Vicenç. Em poso un CD de Cris Juanico i m’endinso en la ciutat comtal.

¿Com és possible que l’equip de Govern format pel PSC-PP hagi pogut prohibir durant els últims anys el dret dels ciutadans a escoltar els plens municipals del nostre Ajuntament per l’emissora municipal que, des de les primeres eleccions democràtiques, sempre s’havien radiat? ¿No vindran de casos com aquest la decepció i el desengany dels ciutadans envers la política i els polítics?