dimarts, 7 de desembre de 2010

Sistema devorant el seu fill

Saturn devorant el seu fill (1819-1823),
 de Francisco de Goya (1746-1828)

Jo vull proposar no només el retorn als vells i, per molts de nosaltres, enyorats valors dels que fas esment. Crec també que la societat ha caigut en el parany de la resignació. El parany de "no hi ha res a fer perquè això és així i no s'hi pot fer res". Hi va haver un moment de la història en què tot era possible i ara hem passat a la vaga perquè ens ofereixen un augment de l'1,5% i nosaltres volem un 2%. Hem perdut la perspectiva. El problema real és el Sistema, així, en majúscula. El Sistema que es basa en el creixement. Creixement del PIB, creixement de la despesa, creixement de la facturació... Això fa que tots aquets conceptes dels quals parles (senzillesa, humilitat, servei i feina ben fets, tenacitat, compromís, companyonia, equip, promoció interna, solidaritat) siguin considerats pel poder com a l'enemic a batre. L'únic important és facturar un 10% més que l'any passat i qualsevol cosa (o persona) que s'interposi en aquest camí és considerat un enemic. Això fa que, al capitalisme, l'interessi aquest constant enfrontament dins l'empresa, aquesta malsana competitivitat. Però nosaltres no ens hauríem de deixar entabanar. Això només serveix per fer més fort el Sistema i per debilitar-nos nosaltres cremant energies en lluites internes i en misèries quantificades en tants per cent. Un Sistema basat en el creixement no va enlloc. Una persona neix i creix per fer-se adulta. Si sempre continués creixent i creixent es convertiria en un monstre. I això li està passant al Sistema. S’ha convertit en un monstre que ens està devorant. Devora les nostres il·lusions, el nostre futur i el nostre amor propi. I fins i tot els nostres antics aliats per lluitar (sindicats, partits d’esquerres...) han estat devorats i ara formen part de la maquinària destinada a fer funcionar el capitalisme sense que res ni ningú no faci malbé els seus plans.”

Comentari de Lluís Valcàrcel al post “Em declaro enamorat de la senzillesa”, que he considerat que bé es valia una entrada independent al bloc.

4 comentaris:

  1. Jordi,tescric des dun tf k man deixat. Es molt pesat escriure. Em declaro fanatica del teu blog , i prometo escriure un digne comentari., anire a un cibercafe. Visca !!!! Estic molt contenta!!!


    Laia

    ResponElimina
  2. Gràcies, Laia, jo estic molt content que estiguis molt contenta, he he! Ja escriuràs quan et vagi bé, no pateixis per això. Un petonet.

    ResponElimina
  3. Jordi,

    Això de no tenir internet a casa, i haver de posar notes, no em deixa temps per res, però em moria de ganes d'escriure en el teu bloc. M'agrada molt, és un vici el bloc quan tens temps, eh?
    Ja he posat el teu bloc com un dels meus preferits, i t'aniré llegint...
    Boníssim el poema sobre el quadre, a en Ramon Casas també li agradaven les dones que fan ulleres...
    I també boníssim el comentari d'en Lluís... el vull penjar al meu bloc també.... Quin tràfic...
    Ah! ja que no puc venir al recital, ho he dit a molta gent...

    ResponElimina
  4. Gràcies, Laia, pel teu entusiasme encomanadís.

    Contra la crisi... entusiasme!

    Perfecte, si h has dit a molta gent. Com més serem més riurem i ens... delectarem... ummmm!

    ResponElimina