dilluns, 26 de desembre de 2016

La beguda infusa



La meva relació amb el cafè de vegades és estranya. Sobretot, quan en una casa de menjars em demanen si en prendré, i ho fan immediatament després d'haver-me preguntat quines postres prefereixo. Demanar postres i cafè al mateix temps em desassossega. Això, tenint en compte que a la copa encara hi queda vi i que hauré de ballar amb els tres pretendents. Massa opcions per a algú que sempre és lent a decidir. No és un problema de no saber fer més de dues coses a la vegada. És qüestió d'apetència, de desig, d'organització mental i gustativa. En aquesta situació, per més impaciència que mostri el cambrer o per més pressa que pugui tenir jo, rares vegades dic "sí, vull un cafè", per bé que sé que me l'acabaré prenent. En el meu cas, la por és que arribin junts postres i cafè. Més d'un ja deveu haver pensat que, per evitar aquest greu conflicte banal, només caldria dir al cambrer: "voldré cafè, d'acord, però no me'l porteu fins que veieu que m'he acabat les postres". Ara bé, ¿i si, dient això, el cambrer s'ho pren com una ofensa a la seva professionalitat? Per tant, després de donar-hi moltes voltes, mato el tema explicant-li que decidiré si vull cafè o no quan hagi acabat les postres. I li ho dic amb una amabilitat folgada, de talla ampla. Aquest missatge sempre és rebut en positiu per qui et serveix perquè sap molt bé que hi ha passavolants i parròquia per a tots els gustos; alguns, amb manies molt més revesses que la meva. Al final, assaboreixo les postres, em bec el vi per neutralitzar-ne —si és el cas— l'excessiva dolçor que m'han deixat a la boca i, després, ara sí, obro la porta al cafè. D'altra banda, aquest fruit torrat i molt exigeix un cerimonial diferent i ajustat a les noves circumstàncies que la beguda infusionada i infusa comporta.

...

Per si us fes mandra llegir i preferíssiu escoltar-me per YouTube: