diumenge, 4 de novembre del 2012

Mocador


            
            Ni estels ni barres ni llunes ni sols,
            que cap bandera no usurpi el meu nom.

            Cap bandera, si no és justa, no és prou
            per enterrar-hi el tresor de cap vida.

            Cap drap que onegi en una asta no és res
            si no s’hi hissa el batec de l’home lliure.

            I en l’anhel d’enlairar algun teixit
            que es faci seu el neguit del meu cor,

            la suor de l’esforç en el treball
            i l’empara de les llengües petites,

            de la bugada trec el mocador:
            l’estenc, l’admiro i li reto homenatge.

            Heus-la aquí, la bandera dels senzills,
            la bandera dels qui no en tenim cap
            —símbol humil dels qui no tenim res.

La guineu, quan no les pot haver...

...puja a l’estrada parlamentària i no es conforma a dir que són verdes, sinó que nega que mai les hagués volgut haver. O, encara pitjor, de vegades legisla, en nom d’una arterioscleròtica Constitució, per combatre tant les figues, el raïm o el mateix Isop responsable de la faula, i, si cal, menteix astutament negant avui allò que va afirmar ahir. Sorprèn que el descrèdit de la classe política sorprengui els mateixos polítics: deu ser que cap geperut es veu el gep. I on diem ‘polítics’ s’hi poden sumar també les raboses de la banca i les finances, de l’especulació immobiliària i del poder judicial, dels negocis armamentístics i farmacèutics, etcètera.

Aquest estiu, a poqueta nit, venia una guineu a rondar la porta de les Cases amb la intenció d’aplegar alguna engruna del que fos per treure el ventre de pena. Per un moment vaig pensar que venia a mirar d’aconseguir el nostre vot per al seu programa electoral. S’acostava d’amagatotis pels racons menys il·luminats de l’era i se la veia inquieta, nerviosa per si la nostra abstenció podia afectar els seus resultats. Però no: una guineu, malgrat tot, té una dignitat que molts dels que he enumerat en el paràgraf anterior no tenen. Al cap i a la fi, ella és la tan secularment perseguida vulpes vulpes, un cànid mamífer i carnívor, de vida nocturna i solitària, que procura per a ella i per als pocs que l’acompanyen. Com que no teníem televisió ni gallines ni conills, de seguida vam entendre que, a més de la distracció que garantia esperar-ne l’aparició, res no impedia que fóssim amables i generosos amb la salvatgina. Des de les gandules fruíem de veure la seva actuació bestial: sempre ràpida, desconfiada, i amb el musell, els ulls i l’olfacte ben vius i agitats, feia petits clots amb les potes davanteres on amagava la presa alimentària que li havíem deixat.

Després de la manifestació de l’Onze de Setembre no l’hem tornada a veure. Potser —ara sí!—  està en campanya electoral en nom d’algun dels grans partits estatals o autonòmics que ens han governat en els darrers trenta-cinc anys. Si és així, espero que la guineu hagi sabut fer veure als seus màxims dirigents polítics que l’administració terapèutica de l’excusa, la mentida i la retallada està deixant de fer l’efecte desitjat, i que el poble que alguns anomenen ‘majoria silenciosa’ com a sinònim de ‘ramat de callada obediència’ ja ha començat a alçurar-se.

[Fotografies de Pere Ruiz]









dijous, 1 de novembre del 2012

Des del Puig Vicenç

Fotografia presa des del cim del Puig Vicenç el dilluns 15 d'octubre de 2012 a les 15.45 h amb orientació est

Alguns migdies corro pels volts de Vallirana i sovint pujo al Puig Vicenç. D’allí estant, esplaio la mirada pel meu paisatge més conegut i resseguit. Al fons, en línia recta cap a l’est, emmarco un tros del meu poble, Sant Vicenç dels Horts. Els ulls, però, fan un itinerari distint si l’ambient és més o menys calitjós, transparent o emboirat. Hi ha dies d'òptima condició ambiental que m’acosten els massissos del Montseny, de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat amb la claredat d'una lent d'augment. Si la visibilitat no és tan bona, abaixant lleugerament la vista, intueixo el Cairat al nord-oest i m’invento mentalment el traç ja poc sinuós del nostre riu fins que es fa cos fluvial davant meu i l’acompanyo amb mansuetud cap a la Marina i la Ricarda, extrems del bacallà del Delta. Pel color de l’aigua endevino si ha plogut nord enllà. Palplantat al costat del pedró del vèrtex geodèsic del Puig Vicenç, perfilo les muntanyes que també he corregut i caminat: el Puigmadrona, l’últim far del Collserola al nord; el Puig Castellar, invocant els ibers que des del seu poblat dominaven la plana; Can Riera i les penyes vermelles homònimes sota els meus peus; el Montpedrós, el cimet piramidal coronat per l’ermita de Sant Antoni que es divisa al recte del Pla del Llobregat; el Collserola i els seus turons que fan de pulmó verd de la gran Barcelona i bressolen el Tibidabo, orgullós dels seus cinc-cents dotze metres litorals; el Montjuïc, gras d’història, patriotismes, vida i mort; més al sud, Sant Ramon, quasi banyant-se els peus al mar i celebrant amb alegria ornitològica la no construcció d’un disbarat mastodòntic com Eurovegas, el qual hauria atemptat irremissiblement contra el rebost agrícola i els aqüífers de la capital de Catalunya i rodalia. Admiro el coster arenós i l’horitzó blavós de la mar antiga amb els mercants i els creuers que van i vénen; i els avions que a tocar de la sorra s’envolen com estels en mans de déus juganers.

Pujar al Puig Vicenç i, poc després, fer les classes de català de la tarda és un bàlsam formidable enmig de la jornada. És com haver entrat en un exercici reparador i haver saltat de la frontissa del matí a la de la tarda amb les forces i l’entusiasme renovats. Des del Puig Vicenç, el Baix Llobregat per uns instants és meu, jo sóc d'ell i m’hi trobo molt bé.

[Text publicat a El Cérvol, revista digital interna núm. 4 de l'Ajuntament de Vallirana]

dissabte, 15 de setembre del 2012

Una Diada amb manifestació musical




No em sé estar quiet. En les grans manifestacions com la de l’altre dia onze (de 2012) o la de fa quatre dies (de 1977) faig el belluguet. Necessito moure’m i respirar amunt i avall. No em preocupa massa estar envoltat de cants i consignes diferents de les meves per la dreta o per l’esquerra. Íntimament, el cas és no parar estàtic. Haig de voltar, escoltar, mirar la cara i els ulls de la gent. M’integro i em desintegro en la multitud. M’inflo i desinflo com un pulmonet ambulant.

Al cap d’una estona d’estar parat a la cruïlla d’Aragó amb Pau Claris, veient que la mani era un acoloridíssim mosaic quadribarrat-i-estelat que no es movia, vaig dir als meus que anava a fer un tomb per lliure, que ja ens trucaríem i quedaríem més tard. Com que ja em coneixen, cap problema, tu fes fes... Es va apuntar a seguir-me en la marrada cap enlloc el Domingo, conveí de Sant Vicenç dels Horts i company des que es va inscriure a un dels primers Cursos de Català per a Adults que vam fer al poble abans que existís el CPNL. El Domingo és extremeny d’origen —de Garlitos— i català d’adopció que s’estima la nostra i la seva terra com ningú. Boti, boti, boti, espanyol el qui no boti! I, esclar, si jo fos extremeny... botaria? Doncs... per què no? Al cap i a la fi, aquest ritornello és una facècia festiva més d’una manifestació on tot el macadam era un clam a favor de la independència, paraula esdrúixola com el nostre poble. Potser si la parauleta i la gent catalana fóssim aguts, ja la tindríem.

Tots dos vam començar a caminar i, tot i les barreres humanes naturals producte de la manicentració, déu n’hi do la passejada que ens vam fer pels vuit punts cardinals de la gentada. Quan ja portàvem ben bé una hora voltant, marejats, vam anar a petar al vèrtex del carrer d’Ortigosa amb Trafalgar, i allí es va produir el miracle: això no és normal! Jo, d’aquí, no em moc, o vaja: sí, però a ritme d’aquesta gent que, per cert, d’on han sortit?

M’informava una noia que tots ells i elles eren membres de diversos grups de música tradicional del país que s’havien trobat per assistir junts a la manifestació. La formació era imponent: un bon nombre de gralles, clarinets, flabiols, flautes, acordions, trombes, trompetes, sacs de gemecs i/o gaites, timbals de diferents mides, violins, guitarrons... i també una polifonia de veus ‘professionals’. Al capdavant, dos homes feien de directors de tot plegat, un dels quals vaig reconèixer com un dels cantants de La Nova Euterpe,


i, al vespre, a casa, ja armat d’Internet, el vaig identificar amb Jaume Ayats, baríton, músic, musicòleg i professor d’etnomusicologia de la UAB, el qual ha fet l’estudi on s’investiga que la música d’Els Segadors prové d’una cançó eròtica (Els Segadors, de cançó eròtica a himne nacional. Editorial L’Avenç.)


La munió de músics tradicionals que avançaven pel carrer de Trafalgar en direcció al passeig de Sant Joan interpretaven ara Els Segadors, adés Muntanyes del Canigó, El ball de la civada, No en volem cap, i d’altres, i tothom anava quedant bocabadat i somrient, alegre i amarat d’emoció. La música, les notes de la nostra música tradicional, massa oblidada fins i tot pels mass media d'aquí, un cop més obrava el prodigi de convertir-se en energia, impuls i felicitat compartida per un poble, el català (del nord, del sud, de terra endins, de mar enllà), que clamava alt, fort i amb harmonia per la seva llibertat.

El Domingo i jo caminàvem al costat d’aquest bé de déu de músics i no cabíem a la pell: havíem trobat un lloc privilegiat per assistir a la mani... i de franc! Li ho vaig dir a un trompetista: ens hauríeu de cobrar per gaudir del luxe d’acompanyar-vos. I potser amb aquestes paraules meves ja es va donar per pagat. Al cap i a la fi, em temo que la música tradicional i la poesia, per exemple, agermana els seus practicants en la pobresa. En fi... tot sigui per la independència... com que nosaltres de pobres ja ho som!

En haver posat cara i nom al Jaume Ayats, també vaig descobrir a la Xarxa que ell mateix, amb Marcel Casellas, Màrius Serra i Salvador Cardús, havien estat els responsables de la música i lletra dels nous Clams de llibertat: Què vol aquesta tropa?, que es van anar deixant sentir durant tota la jornada:

Un: Què vol aquesta tropa?
Tots: Un nou estat d'Europa!
Un: Què vol aquesta gent?
Tots: Catalunya independent!
Catalunya, llibertat (repetidament).

Si en voleu més informació i ho voleu escoltar:


En definitiva, la nostra Diada va ser tan emocionant com la vostra, la dels centenars de milers de ciutadans que vam sortir al carrer, però gràcies als magnífics professionals que vam acompanyar, molt més musical i, de retop, cultural, que mai.

diumenge, 9 de setembre del 2012

XVI Premi de Narrativa Montserrat Roig de Martorelles


Convocat per l’Ajuntament i la Biblioteca Montserrat Roig de Martorelles, avui diumenge 9 de setembre se’ns ha lliurat el premi als guanyadors de l’edició d’enguany en el marc de la Festa Major 2012 del municipi vallesà.

L’acte havia de tenir lloc ahir, després de l’actuació d’una coral, però el desmai d’un cantaire i la lògica mobilització dels serveis sanitaris, en va aconsellar l’ajornament. L’última informació és que l’home ja està recuperat, però que porta el braç embenat a causa de la contusió en la caiguda.

Aquest matí, abans del lliurament, actuava Jaume Arnella acompanyat d’un acordionista. M’ha fet molt feliç tornar-lo a escoltar perquè és un d’aquests músics cantants pels quals tinc una flaca especial. No he sabut resistir la temptació i li he demanat la foto que adjunto, abans que “l’últim romancer en actiu dels Països Catalans” (com ell mateix es defineix en el seu web: http://www.jaumearnella.com/) toqués les de pirandó amb la guitarra, les cançons i els romanços que sempre l’acompanyen. Com era d’esperar, a l’hora dels bisos li hem demanat Les rondes del vi i ha estat un autèntic plaer escoltar-lo unplugged i cantar-la tots junts. Si haig de ser sincer, estava tan bé escoltant el Jaume que m’ha sabut greu haver de passar al lliurament del premi...


Amb Jaume Arnella, això sí que és un músic!



Jaume Arnella i un acordionista en plena actuació a Martorelles 

En aquestes que, poc abans d’acabar-se l’actuació, la Mercè em diu “mira, la Neus, la companya de l’Oriol Junqueras... ah, i l’Oriol és allà, al costat de la megaestelada penjada a la façana de l’Ajuntament”. Ja és el segon cop aquest estiu que coincidim en un poble amb el nostre alcalde. El primer va ser a la trobada castellera del Firagost de Valls, i el segon avui, a Martorelles. Pel que es veu, feien un dinar popular a la guingueta d’ERC.


L’acte de lliurament de premis ha estat ràpid. Han pujat a l’escenari Romuald Velasco, alcalde; Marc Candela, regidor de Cultura i Joventut; i Marcel Comas, director de la biblioteca, el qual ha explicat que aquest premi va ser creat per l'Associació Progressista de Dones Montserrat Roig i que actualment el convoca l’Ajuntament i la biblioteca. Fidel al seu origen, els objectius del premi són fomentar el reconeixement i el respecte dels drets de les dones i  donar a conèixer la vida i l'obra de Montserrat Roig. Dit això, ha fet esment del nom i de la dedicació professional dels membres del jurat —format per Sara González, Laura Ortiz, Dolors Milà, Carles Peña, Joan Sanjuan i Josep Forment— i, a continuació, ha llegit el veredicte.

El segon premi, dotat amb 450 euros, ha estat concedit a Marina Cueto pel relat Inversió evolutiva. I el primer, dotat amb 900 euros, a un servidor per Els pastors dissecats.



D'esquerra a dreta: Marc Candela, regidor de Cultura i Joventut; Romuald Velasco, alcalde de Martorelles; un servidor llegint un fragment del relat; i Marcel Comas, director de la Biblioteca Montserrat Roig de Martorelles.

Acabat l’acte, hem petat la xerrada i he saludat la Dolors Milà, exdirectora de la Biblioteca de Martorelles i membre del jurat del premi des de la seva fundació fa 16 anys; i Carmetta Benedetti, expresidenta de l'Associació Progressista de Dones Montserrat Roig, escriptora i activista cultural de Martorelles. Amb totes dues vaig coincidir els anys 2005 i 2006 quan també vaig guanyar el premi en aquelles edicions.

Finalment, cap a casa falta gent, amb una certa pressa perquè de sobte la Mercè ha decidit que volia fer un arròs de bacallà que ha quedat deliciós. 


diumenge, 2 de setembre del 2012

A l’ombra del Croscat



“A l’ombra del Croscat” és un vídeo de Josep Sagristà fet de retalls presos del dia a dia vacacional i de lleure de Can Pelat, a Batet de la Serra, enmig del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Les imatges corresponen als anys 2011 i 2012.

Ara que s’acaben les vacances és un moment idoni per gaudir i recordar, amb un somriure als llavis i una ombra de nostàlgia, els bons moments passats. El Sacris ens ho posa fàcil.

Les grederes que van explotar el cràter del Croscat durant 25 anys.

El Croscat
Cota màxima: 786 msnm
Localització: zona volcànica de la Garrotxa (Batet de la Serra, Olot i Santa Pau)
Coordenades del cim: 42° 9′ 15″ N, 2° 32′ 9″ E
Tipus: estrombolià
Edat: holocè
Darrera erupció: fa 11.500 anys

El Croscat és un volcà situat entre els municipis de Santa Pau i Batet de la Serra (municipi annexat a Olot el 1971). És el més alt de la regió volcànica de la comarca, de 786 msnm i 800 m de diàmetre de base. Forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.Té forma de ferradura. De tipus estrombolià, el seu con és el més gran de la Península Ibèrica, amb 160 m d'alçada. És també, segons sembla, el més recent de tots. Té el cràter en un dels vessants. Al cim hi ha les restes d’una antiga torre de defensa.

Els vulcanòlegs han establert que va tenir dues erupcions importants: una fa 17.000 anys i l’altra en fa 11.500. La primera va ser la més important. La lava d’aquesta erupció es va estendre fins a uns 20 km quadrats.

Poca broma: en aquell temps ja hi havia humans.

Les grederes
El Croscat va ser explotat durant 25 anys com a pedrera de greda, d’aquí el seu estat actual.

S’anomena greda l’escòria piroclàstica, antic esquitx de magma que va emetre el volcà al llarg de les fases explosives durant l’erupció. Té un color vermellós en la regió més propera a la xemeneia volcànica on la calor del magma va accelerar els processos d’oxidació, els quals li donen el color característic del ferro oxidat. La greda té una mida inferior als 64 mm i és molt porosa. Aquest mot s’usa especialment amb relació a la regió volcànica de la Garrotxa.


dijous, 16 d’agost del 2012

Concert de Trast a les Festes de Gràcia

Últims preparatius de Trast abans de començar el concert

Ahir a la nit van actuar Pèl de Gall, Ressaka i Trast amb motiu de la Festa Major de Gràcia. Les tres bandes havien arribat a la final del concurs de grups novells La campana 2012 i el va guanyar Trast, la qual cosa va significar que ells serien els que tancarien el concert de la nit del 15 d’agost de la plaça de la Vila.

La plaça de la Vila de Gràcia —fins al 2009, plaça de Rius i Taulet, i per als graciencs, encara avui, plaça d’Orient— era plena de gom a gom de l’ambient jove, tolerant i plural que sol respirar Gràcia intensament durant les festes d’agost.

Vam arribar-hi quan tot just acabava el grup Ressaka, i Trast, el grup del Baix Llobregat, començava els preparatius per a la seva actuació. De fet, entre els set membres de Trast n’hi ha tres d'Esplugues de Llobregat, una de Cassà de la Selva, un de Barcelona, i dos de Sant Vicenç dels Horts.

Nil Boladeras durant l'actuació
Feia una xafogor de mil dimonis i l’ambient pujat de graus musicals i calòrics convidava al popular botibec (la meva versió de botellón) a peu de festa i concert.

De seguida que Trast va encetar les notes, molts cossos es van començar a moure amb la proposta enèrgica i contundent d’un grup que experimenta amb sonoritats reggae, rumba o ska, i amb melodies directes i lletres treballades.

Un gran ambient de Festa Major de Gràcia en concert
Potser una de les característiques principals que transmet Trast des que comença a tocar és el seu estil festaire que encomana bon rotllo a tothom.

Algunes de les seves cançons i versions tenen un punt d’alegria desenfadada que insufla ànims en el públic i que inocula en l’ambient un agent anticrisi molt adequat per passar-ho bé.

L’actuació va comptar també amb la presència a l’escenari d’amics d’altres grups com Relamidos i Papagayo que es van voler sumar a la festa sortint a cantar.

En un moment donat, els mateixos músics de Trast van desplegar a l’escenari una pancarta reivindicativa amb una veritat com un temple:

La cultura no és un luxe!

Davant les permanents retallades que està patint el món cultural i educatiu, ja prou malmès històricament al nostre país, la gernació que omplia la plaça va aplaudir la iniciativa i tothom va continuar ballant i cantant fins al final al ritme de ‘camina que caminaràs, camina que aconseguiràs de mica en mica saltar tots els obstacles...’.


Camina que caminaràs...
Si en voleu més informació: http://www.trastmusica.com/


Lluís Grané interpreta la Suite Ibèria d’Albéniz i rep la medalla Albéniz

El jove pianista Lluís Grané va interpretar
el concert integral de la Suite Ibèria
d'Isaac Albéniz al Monestir de Sant Pere de Camprodon


Dimarts 14 d’agost al vespre, al Monestir de Sant Pere de Camprodon, vam assistir al concert integral de la Suite Ibèria que, amb motiu del XXVII Festival de Música Isaac Albéniz, va interpretar-hi el jove pianista Lluís Grané, de Sant Vicenç dels Horts. Després del concert, la presidenta del Parlament de Catalunya li va atorgar la Medalla Albéniz.

A banda de diputats del Parlament de Catalunya; d’alcaldes, regidors i altres autoritats comarcals; i dels pares, el germà, la xicota i altres familiars del pianista; les regidores de Cultura i d’Educació de Sant Vicenç dels Horts i un servidor també hi vam ser.

El president de la Fundació Pública Museu Isaac Albéniz de Camprodon va deixar ben clar que Lluís Grané ha estat un dels millors intèrprets de la dificilíssima Suite Ibèria del gran músic de Camprodon que han passat pel festival des que se celebra fa 27 anys. Aquesta afirmació, unida a la joventut del pianista, ens demostra el llarg recorregut que Grané té per endavant. La mateixa Alícia de Larrocha que, en vida, va tenir oportunitat d’escoltar-lo, en va destacar els dots i el talent interpretatius.

El sobri creuer de l'església romànica del Monestir de Sant Pere, ocupat pel piano de cua, i la bellíssima complexitat d’una música que Grané va saber enlairar fent aparentment fàcil l’obra mestra del gran compositor català, ens van proporcionar una vetllada única i meravellosa.

Els vicentins que érem allí ens vam sentir orgullosos i feliços de l’art pianístic de Lluís Grané que, igual que Isaac Albéniz, ja de ben petit va demostrar que ha nascut per a la música.

Moltes felicitats per la seva trajectòria i pel seu esforç a ell, als seus pares, als seus mestres i a tots els qui l’estimen, l’animen i l’ajuden en aquesta àrdua carrera musical.

Si en voleu més informació:

http://www.svh.es/?go=7e31f3307a71c7629378d1d0521861cc3bb76269df33a5edec17aa30c90ff95436b05fe13af6696f2cf553a4d1da81ed3599d29f23e96da778290dd058e70fdb1180248dcd53e3f2

http://www.luisgrane.com/ca



divendres, 3 d’agost del 2012

Bon viatge, senyor Caralt!

Agustí Caralt i Munné, Sant Vicenç dels Horts (1924-2012)


Ahir, a les 11 del matí, moria al llit de casa seva l’Agustí Caralt i Munné als 88 anys. Dos dies abans jo l’havia citat d’esquitllentes en una entrada en aquest blog. El senyor Caralt ha tingut una vida intensa, llarga i plena de tot, d’alegries i de tristeses —altrament, com la majoria dels humans que habitem la Terra—, però tenia molt de corredor de fons, de qui administra els seus recursos i les seves forces per anar fent via i no defallir mai.

Fixeu-vos com va acabar el Proemi de Poemes d’estar per casa (2002), el darrer llibre que va publicar:

“(...) Acabo dient que els entesos no trobareu res perfecte —què voleu que en surti d’un pobre ancià que perd així el temps que li resta?—; tot ho he fet per distreure’m de mals majors. Si per damunt de tot en traieu alguns moments de plaer i us faig oblidar també les vostres tribulacions, em daré per ben recompensat. I em sembla molt que és la darrera vegada que us atabalo, ja pressento que s’acosta el cant del cigne” A. C. M. / Sant Vicenç dels Horts / 1 d’agost de 2002

Fa quasi exactament deu anys pressentia que s’acostava el cant del cigne, perquè ja no estava bo de salut, però ell va llegir el diari de cap a cap cada dia fins fa pocs mesos i continuava fermament fràgil amb una de les seves característiques vitals: la curiositat intel·lectual. Per a mi, i tenint en compte les vegades que el vaig tractar i hi vaig parlar, n’hi havia una altra que em feia molta gràcia: la seva murrieria. Aquesta barreja de curiositat i murrieria va marcar molt el seu estil literari, els seus articles, els poemes i els treballs. D’alguna manera, ell sempre es donava de menys en comparació amb els que reconeixia com a mestres, ja fossin de caire local, nacional o de més enllà. No era falsa modèstia, era un convenciment, però la seva ploma lliscava amb una gràcia i una ironia que alguns d’aquests ‘mestres’ locals segur que li van envejar. Des de molts punts de vista, els seus Poemes d’estar per casa són una delícia.

Transcric aquí un poema d’aquest llibre, que és una mostra ben clara del seu escriure:

PROFUNDITAT

Jo forado, tu forades, ell forada:
nosaltres, vosaltres i ells ens abismem;
tots plegats rodolem, i tots ens enfonsem,
caiem al pou de l’aigua enllotada...
No poder salvar-se és massa tremebund,
ensorrats així de cop no podem viure!
No és pas un acudit per a fer riure...
és un tema molt, i més que molt profund.

10-7-1999

Que tinguis un bon viatge, Agustí, i, quan hagis de descansar, segur que ho faràs en pau.

Si en voleu saber més coses:


dijous, 2 d’agost del 2012

Visita llampec a la plaça del Blat de Valls

2 d'agost de 2012. El dia 30, tornant de treballar, vaig sentir per la ràdio que els dies 31 de juliol i 1 d’agost se celebrava a Valls la Firagost, i que un dels plats forts de la fira i exposició del camp català era el ‘derbi’ entre la Colla Joves Xiquets de Valls i la Colla Vella dels Xiquets de Valls.



De castells n’he vist per televisió i en alguna actuació, però en places poc o gens castelleres i amb versions més o menys escarransides. El fet d’estar de vacances i d’haver sentit la notícia, em va ajudar a ordir el meu pla sorpresa. Consistia a enrolar en una expedició la Mercè, la Hendo, l’Àngels, i, amb un cop de cotxe vespertí, presentar-nos-hi.

Dit i fet: vam sortir a dos quarts de set del vespre i a dos quarts de vuit estàvem aparcats i començant a caminar. L’hora de l’actuació castellera era un quart de nou del vespre. No teníem massa temps, però vam passejar per les parades entre una munió de locals i visitants. Feia calor, molta.

A les vuit i cinc érem a la plaça del Blat, la que acull la Casa de la Vila, que s’anava omplint de mica en mica. Un turista perdut fumava un havà de ca l’ample i duia un got de cervesa a l’altra mà. La fortor del puro feia girar la gent com si ja fos una cosa extraordinària això de consumir un puràs enmig literalment d’una plaça pública. Algunes de les mirades eren reprovatòries: ‘on s’és vista una cosa així!!!’. Quan la densitat humana va augmentar, el turista fumador va desaparèixer.

El toc de les gralles va anunciar que una de les colles arribava. I, poc després, l’altra.

Entrada de la Colla Vella a la plaça del Blat.
A la dreta, casualment, sortim nosaltres.

Un dels que també va arribar llavors va ser el nostre alcalde de Sant Vicenç dels Horts, l’Oriol Junqueras, que vam veure desaparèixer per la porta de l’Ajuntament i reaparèixer pocs minuts després a la balconada.

Tot a punt, la Colla Vella va engegar amb un de 5 de 8 descarregat que ja ens va situar en l’èpica del moment.

Un 5 de 8 descarregat
de la Colla Vella dels Xiquets de Valls 

D’entrada, vaig entendre que la televisió separa l’intent previ del castell (que no es retransmet en els resums televisius) de la consecució final en qüestió. Em va meravellar que quan jo ja donava per començat el castell, poguessin desmuntar-lo simplement perquè el cap de colla i els experts consideressin que no tenia la solidesa necessària per ‘tirar-lo’, que a l’Alt Camp vol dir ‘aixecar-lo’. Aquest replantejament demanava uns minuts, durant els quals s’estava pendent de la gent i de la calor que feia: moltes dones insistien a ventar-se.

A força balcons de la plaça del Blat lluïen banderes catalanes amb i sense estel. La de l’Ajuntament estava recollida perquè no destorbés la visió de la feina de les colles.

A causa del nostre desconeixement del món casteller i davant la incertesa del nombre de castells que veuríem, la Mercè es va decidir de preguntar-ho a una parella que teníem al costat, que anava acompanyada per una noia d’uns vint anys. A partir d’aquell moment, la Rosa Maria Domènech, el Joan Solé i la Mireia, sa filla, es van convertir en els nostres ‘guies’ particulars amb relació a la festa que estàvem presenciant. Gràcies a ells vam poder identificar la tipologia dels castells tirats i ens vam fer una idea de la rivalitat que pot arribar a existir entre les dues colles, fins al punt que matrimonis ‘mixtos’ entre membres de les dues colles... d’haver-n’hi, n’hi ha... però no és fàcil, he he. Per la intensitat dels aplaudiments i l’espontaneïtat d’alguns comentaris, també vam comprovar que la família Solé-Domènech té més tirada a la Colla Vella.

En un moment donat, la Mercè, l’Àngels i la Hendo van abandonar la plaça per anar a comprar unes ampolletes de vi. Probablement això s’ha de considerar una autèntica deserció i hauria d’estar penat amb el desterrament de la plaça del Blat, però... ves, què podíem esperar d’unes forasteres del Baix Llobregat. L’excusa, a més, hi era: tenim set, anem a beure alguna cosa, fa tanta calor!!!

Vaig aprofitar la seva marxa per, entre castell i castell, continuar parlant amb la família Solé-Domènech —ja sabeu com en puc arribar a ser, de xerraire—, i així vam descobrir que la Mireia coneixia el Ferran Ollé i un Nil de Sant Vicenç dels Horts. Un Nil? El nostre fill es diu Nil. Doncs heus aquí que sí: que s’havien conegut a causa de la música i del grup Trast. I és que el nostre país és tan petit que des de sota d’un castell sempre es pot veure la pinya del castell veí.

Al final, la Colla Vella va fer un 5 de 8 i un 3 de 9 amb folre descarregats, i un 4 de 9 amb folre carregat; i, la Colla Vella, un 5 de 8 i un 3 de 9 amb folre descarregats, i un 7 de 8 descarregat. En la ronda de pilars, la Vella va tirar un pilar de 7 amb folre descarregat que va fer esclatar els víctors i l’alegria dels seus seguidors.

El pilar de 7 amb folre que va alçar
la Colla Vella va emocionar tota la plaça

En els moments de més eufòria castellera, després de descarregar el castell, cada colla cridava:

i vella...
i vella...
i vella, vella, vella!

o

i jove...
i jove...
i jove, jove, jove!

La sort de ser foraster és que vaig compartir igualment l’art i l’esforç de les dues colles, l’alegria de les dues aficions i les emocions a flor de pell que, per poc sensible que un sigui, recorren la plaça de cap a cap quan les gralles comencen a tocar. La pell de gallina és inevitable.

Acabada l’actuació castellera, ens vam acomiadar de la Mireia, la Rosa i el Joan i, a dos quarts de dotze, tornàvem a ser a casa després d’una visita llampec a la plaça del Blat de Valls.

Visca les dues grans colles de Valls, visca Valls i visca l’Alt Camp!

Una visita a l'arxiu municipal de Sant Vicenç dels Horts


31 de juliol de 2012. Avui he començat les vacacions (abans de treure el bolígraf vermell, repenseu-vos-ho) i he volgut encetar-les amb un desgreuge històric que espero que em sabreu perdonar (o no): malgrat la meva feina i alguna de les aficions, mai no havia visitat abans l’arxiu municipal del meu poble.

Roser Calpe n’és l’arxivera des de 1987. Tot i la meva tara personal confessada en el paràgraf anterior, m’ha rebut molt amablement i hem parlat una estoneta sobre el fons de l’arxiu i les possibilitats que ofereix a algú que s’interessi per tot allò emparentat amb l’evolució del nostre municipi i, per extensió, de la nostra comarca.

Hem parlat de la Maria Esclapé, la guerrillera de Sant Vicenç dels Horts que va participar en la Guerra del Francès, més coneguda entre nosaltres amb el nom de “la Vailet”, sobre la qual hi ha ben poca documentació. Pel que se’n sap, era una dona valenta que assumia la feina de carregar les armes de foc i enardia els combatents enmig de la batalla.

També ha sortit en la conversa, arran de parlar de personatges locals menys coneguts i populars, el nom de l’apotecari Joan Martí Trenchs (1845-1920), llicenciat en filosofia i lletres el 1874 i en farmàcia el 1879. Del farmacèutic vicentí, el llibre Metges i farmacèutics catalanistes 1880-1906 (de Josep M. Calbet i Camarasa, i Daniel Montañà i Buchaca; Cossetània, 2001) en diu:

“A més de tenir una farmàcia de 1877 a 1920 a Sant Vicenç dels Horts, va conrear la literatura i és autor d’obres com: Lo pot petit o llibre dels perquès (1901); Dejuni i abstinència questió seria però tractada bastant humorísticament (1913); Fruita tarada: errades catalanes molt usuals y regles ortogràfiques pera evitarles, precedit d’uns Recorts de la meva joventut (1916); La Boyra; Salat i coent; Llana i manxiules; Una broma als socis protectors d’animals i plantas; Una fregada d’orelles; i No hi ha una salvació fora de l’església catòlica. També va escriure articles a revistes de l’època amb el pseudònim Lo apagallums del Llobregat”. En el llibre es ressenya l’origen de la informació, que és justament l’arxivera Roser Calpe.

Finalment, també hem parlat de les moltes llegendes i d’alguns tòpics que repetim tots els vicentins sobre la història local que són, si no falsos, sectàriament tendenciosos a causa justament de la ideologia dels cronistes que els van sustentar.

Després d’una estona més de parlar de tot i de res, i de constatar com seria d’interessant deslocalitzar de vegades les exposicions per arribar a més gent, m’he acomiadat de la Roser i d’unes noies que estan treballant en una exposició gràfica que es farà sobre els orígens del carrilet i la seva arribada i pas per Sant Vicenç dels Horts.

Ja a casa, el cuquet de saber més coses sobre el farmacèutic Joan Martí m’ha portat primer al llibre Escaquer vicentí, personatges populars de l’Agustí Caralt i Munné (escriptor i cronista vicentí de 88 anys), i he constatat que no li dedica entrada en l’índex alfabètic i, en canvi, la hi dóna al fill metge del farmacèutic. Llegint el capítol dedicat a aquest descobreixo “(...) que durant la revolució van entrar a casa seva per a destruir tot el que tingués tuf de religiós i no van saber veure un Sagrat Cor que presidia el menjador damunt d’un escut de la bandera catalana. Ell ho va considerar com un petit miracle que obnubilà els visitants. També hi havia col·locada al wàter de casa seva una rajola que posava: ‘Aquí jau Felip V’. Al·lusió clara al seu catalanisme i als fets de 1714”.

Son pare, l’apotecari escriptor, havia estat també (com manifesten alguns dels títols) un home ultraconservador i d’ideologia carlina que, per defensar el seu ideari, va optar per l’humor literari.

Per tal de trobar més informació, he anat a remenar L’Abans, Sant Vicenç dels Horts, recull gràfic 1890-1965 que, una vegada més, ha satisfet plenament les meves expectatives. El perquè: Ricard Pérez Alcázar en va ser el redactor i el responsable de la recerca documental i de la immensa informació que s’hi troba. I qui és Ricard Pérez? Doncs és fill de Sant Vicenç dels Horts i, actualment, el cap de la Secció de Valoració de l’Arxiu General de l’Administració d’Alcalá de Henares. Gràcies a ell, els fascicles Sant Vicenç dels Horts, recull gràfic 1890-1965 s’han convertit en un petit gran volum enciclopèdic del Sant Vicenç dels Horts contemporani, amb arrels que van força més enllà en el temps.

Conclusió: els dos arxivers se’n van adonar del pes específic de Joan Martí Trenchs.

Ricard Pérez utilitzarà uns quants textos d’aquest autor al llarg del volum per donar una punta de gràcia a certs temes que planteja. Per cert, si arribeu a poder llegir la pàgina dels fascicles/volum citats que adjunto escanejada, aquí la vida del personatge suma dos anys més, 1844-1921, en comptes dels anys de naixement i mort que apareixen en el llibre sobre els farmacèutics catalanistes: 1845-1920. Suposo que Roser Calpe me’n donarà raó.

No em puc resistir la temptació de copiar un paràgraf de Ricard Pérez en parlar d’un altre gran vicentí, Pau Modolell Sans (1872-1942), mestre privat, dramaturg, poeta i polític republicà que va activar en gran manera la vida social, cultural i política del canvi de segle:

“Les dues obres previstes, L’hereu escampa i Una fatlera, eren creacions de Pau Modolell. Joan Martí Trenchs tingué l’honor de ser qui l’introduí en la pràctica poètica i en la llengua francesa, la qual arribà a dominar amb perfecció. El repartiment de L’hereu escampa incloïa un jove Pere Ferrés Costa en el paper de mossèn Lluís. Així quedava lligat un heterogeni triangle literari. El carlisme de Joan Martí Trenchs, el republicanisme de Pau Modolell i el romanticisme de Pere Ferrés Costa conformaven una cruïlla vital que definia l’època.”. La negreta és meva.

Entrada que dedica Ricard Pérez Alcázar a Joan Martí Trenchs a L'Abans,
Sant Vicenç dels Horts, Recull gràfic 1890-1965

dissabte, 4 de febrer del 2012

Si vós sou l’abat de Poblet, jo sóc el papa de Roma

Diumenge passat, 29 de gener, vam celebrar la festa del 50è aniversari de l’Enric Grané al monestir de Poblet. Després de rebre’l amb aplaudiments a l’escala de la casa dels salesians on ens vam reunir, vam sortir a caminar fins al castell de Milmanda, ja al terme municipal de Vimbodí. Feia un dia fred i ventós, però assolellat, ben diferent del dia abans, hivernal i plujós.
      El Sacris i jo ens vam avançar i, pel camí, anàvem col·locant fotografies de l’Enric de diferents moments de la seva vida. Eren pòsters en blanc i negre fets amb plòter, de baixa qualitat, però que permetien que el grup s’aturés a comentar-los i l’Enric ho acabés d’amanir amb aportacions més personals. Com que feia molt d’aire, l’única manera pràctica i ràpida de mostrar-los era a terra, subjectats amb pedres pels costats. En un moment donat, vam veure una mena de muntanyeta de sorra més fosca que, en acostar-nos-hi, vam comprovar que es tractava de matèria orgànica fina —fems secs i terrosos, vaja—, destinada a les vinyes que constitueixen els plans de Milmanda. El cartell que hi vam fer reposar destacava pel contrast de color. Mentre ens ocupàvem en l’operació d’aguantar-lo amb pedres, passava un grupet de caminaires i ens vam adreçar recíprocs “bon dia!”. Al cap d’un moment, un membre del grup —anaven uns quatre o cinc— se’ns va acostar per dir-nos: “perdoneu, em podeu dir de què es tracta, això d’aquest cartell que col·loqueu aquí?”. Li ho vam explicar i, aleshores, se’m va acudir de demanar-li que, quan es trobessin amb el gran grup que venia, preguntés per l’Enric Grané i, si era tan amable, el felicités pels seus cinquanta anys. Mentre parlàvem, l’home observava la fotografia i somreia: s’hi veia l’Enric, d’excursió, amb botes de muntanya i camisa d’Escolta, amb bons amics d’aquells temps.
      Els Sacris i un servidor vam arribar a Milmanda i, conscients que portàvem força avantatge, ens vam esperar que hi fes cap la quarantena llarga de comitiva. Quan ja eren a tocar els vam anar a trobar i, agafant per l’espatlla a l’Enric, li vaig preguntar si algun desconegut l’havia felicitat.
      —Doncs sí, Jordi, l’abat de Poblet! Vaja, si més no s’ha identificat com a tal i m’ha felicitat.
      —No fotis!
      La Marcel·lina s’afegia al nostre diàleg.
      —Sí, sí, ho era, jo diria que sí que és el pare abat. A més, ha parlat amb un to i una seriositat difícilment imaginables si no ho hagués sigut.
      L’Enric continuava.
      —Mira que he estat a punt de dir-li: “Si vós sou l’abat de Poblet, jo sóc el Papa de Roma”, però no m’he pogut estar de dir-li una altra veritat...
      —Què li has dit?
      —Que si era el pare abat, tenia feina amb tots els galifardeus que m'envoltaven i m’acompanyaven, perquè eren una colla de perversos i de depravats...
      —Això li has dit?
      Tots els perversos i depravats que l’acompanyaven em confirmaven que sí que li ho havia dit.
      Al sud de Milmanda, un caçador que cercava entre els matolls la griva abatuda —mai no entendré aquest afany— em confirmava, al seu torn, que l’abat solia sortir a caminar per aquells verals el diumenge al matí.
      Després de la caminada vam fer el vermut mentre les tres cuineres i les respectives auxiliars de cuina feien sengles paelles. La competitivitat va ser alta i fins i tot va haver-hi moments de tensió en el moment del repartiment dels fogons i dels ingredients. A l’hora de la veritat, cal dir que les tres paelles estaven delicioses i així ho vam certificar tots els comensals.
      Consumit el pastís i bufades les espelmes, vam procedir als parlaments, als càntics, a les representacions i a la ballaruga, que de tot hi va haver, donada la diversitat d’amics i d’amigues de l’Enric: els de Sant Vicenç dels Horts, els germans de sang, els de l’IES de Gelida, i els d’aventura i viatges diversos.     
      No obstant tot això, una cosa és clara: l’Enric Grané va fer bé de no expressar en veu alta allò de “Si vós sou l’abat de Poblet, jo sóc el papa de Roma” perquè si bé aquell senyor era Josep Alegre, abat del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet des de 1998, l’Enric Grané encara no és el papa de Roma, de moment...


Benvinguts a la festa de l'Enric Grané. Encara no hi som tots!

Al pati d'armes del castell de Milmanda


Les cuineres i les auxiliars de cuina amb el protagonista     


Per molts anys, Enric! I pensa un desig

Companys i companyes de l'IES de Gelida en plena actuació i recordant-li a l'Enric els fills que té escampats pels països nòrdics

El regal de l'Enric, disseny made in Sacris

Josep Alegre, abat de Poblet, a qui l'Enric va estar a punt de dir-li: "Si vós sou l'abat de Poblet, jo sóc el papa de Roma".