dissabte, 4 de desembre de 2010

Madeleine. L'absenta (1892), de Ramon Casas

Oli sobre tela de Ramon Casas (1866-1932), Museu de Montserrat

Quin firmament has estès als meus ulls
que tota tu, Madeleine, em commous?
Ara mateix m’acostaria al llenç
i et besaria si estiguéssim sols,
però el museu és ple de visitants
i alguns m’empenyen perquè m’enretiri
de la rajola àuria d’on no em moc.
Amb un cigar a la mà i l’absenta
en un plat, al Moulin de la Galette,
em sé gelós del pintor que ara et té,
d’això que mires que no sé què és,
i del mirall displicent que s’emporta,
en el reflex, el vaivé de la gent.
Per més pendent que estiguis del carrer,
queda clar que els enagos enfarfeguen.
Ni que fos un instant, a tall d’amor,
m’agradaria apamar un sol plec
secret, recòndit, de la sinclinal
i incòmoda posició que adoptes
en l’espera... De qui? De què? Fins quan?
Què em vols dir, que em retens al teu davant
des de l’el·líptica mirada molla
d’una jove i remota indiferència?
Han hagut de passar més de cent anys
per adonar-me que t’estimo així,
absurdament il·lús, a peu de quadre.
Dama de nit, ets tan bella, tan meva,
que res no tornarà a ser com abans
fins que assumeixi que, si fas ulleres,
potser és perquè fa un segle que no dorms
tot esperant la foscor d’un amant
que veurà en els teus ulls el firmament
i hi trobarà una constel·lació
de somnis, pell, tendreses i silencis,
a la qual posarà nom: Madeleine.
El vigilant del museu m’ho adverteix:
“les set, tanquem”; i afegeix, inquiet:
“obrirem novament demà a les deu”.
En comprovar que em resisteixo a moure’m,
ja amb l’esperança perduda, em confessa:
“cregui’m, som molts els que hem perdut el seny 
davant la Madeleine de Boisguillaume”.

Jordi Boladeras, del llibre inèdit "A peu d'obra"


 

7 comentaris:

  1. I tant! Una dona intel·ligent i musa inspiradora de molts pintors genials.

    ResponElimina
  2. Enveja sana em corre per la sang en veure tanta sabiduría emmagatzemada en un quadre.

    ResponElimina
  3. Què té la Madeleine que ens commou tant? La mirada ullerosa, l'expectació de l'espera, el roig de la brusa amb un rerafons blanquinós que seqüencia un ambient ociós però que la mirada de la protagonista defuig. Què ens reté sobre la rajola en mirar-la? Com s'ho ha fet en Ramon Casas per captar l'esperit de la musa?

    ResponElimina
  4. Se suposa que és una femme fatale pel puro, la copa i el cafè on s'està, però en canvi la seva mirada és de jove indefensa. Aquest contrast també ens deu trastocar els "PREjudicis" sobre l'escena, ens en trastorna la percepció i ens demana que ens hi impliquem, que hi prenguem partit.

    ResponElimina
  5. la medeline amb retrensmet enveja i gel·los , perquè si hos fixeu bé al radera te un mirall on veu la seva parella anterior amb una altre noia i per desfugar-se veu absenta i suma un puro

    ResponElimina