Helena Ruiz Andreu, l’art de pintar-se als 4 anys

Helena Ruiz Andreu, vacances de Nadal de 2004.

Aquest angelet que veuen aquí és l’Helena, la meva neboda.

El dia dels fets en què la vaig enxampar en aquest sorprenent i acolorit estat es va produir ara fa sis Nadals, quan la protagonista tenia 4 anys. No cal dir que la vaig agafar amb les mans en la massa, dempeus damunt una cadireta de boga, davant el mirall del lavabo de casa i amb uns quants retoladors sostrets de l’estoig del meu fill. En el moment de la detenció, la presumpta culpable va confessar ipso facto la seva responsabilitat en el maquillatge que s’havia aplicat.

La seva mare me l’havia deixada una estona a casa perquè la nena jugués, mentre ella anava a comprar. Jo, amant de la llibertat, la vaig deixar fer. És més: abstret en les meves ximpleries, me’n vaig oblidar completament fins que vaig sentir un sorollet sospitós que provenia justament del lavabo.

Després de les meves sorolloses exclamacions en comprovar que allò era retolador quasi indeleble, i abans que se m’escapés massa més el riure per sota el nas, li vaig fer una reflexió prou severa (d’aquí la cara de preocupació de la convicta). Afortunadament, se’m va ocórrer de fotografiar-la per tenir-la fitxada en els arxius familiars. 

No cal dir que la mare de la criatura, la meva cunyada, no em va dir el nom del porc perquè és una dona prudent i assossegada. Això sí: em va fitar amb uns ulls i una ganyoteta sinònims de “Ves, Jordi, quin cangur més lamentable que ets! T’hauria de caure la cara de vergonya de no saber estar ni una estona per la teva neboda”.

Fa molts anys que tinc la convicció que un dels indicadors a tenir en compte a l’hora de saber si la canalla s’ho ha passat bé jugant és la cara i les mans brutes. Com més brutes les tenen, millor s’ho han passat. A fe que l’Helena s’ho va passar bé aquell dia... si més no, fins que vaig arribar jo, el poder repressor, a desbaratar-li els plans.

La magnitud de l'obra d'art