dissabte, 31 de desembre de 2011

Cap d'any


Si miro el cel, de nit, no busco estels
rutilants ni planetes resplendents;
m’ullprenen més les estrelles fugaces
que solquen un racó de cel perdut
—polsim de llum que el firmament expira.
No és l’horitzó el que em captiva del mar
ni la força invisible de les ones,
ni tan sols l’encegadora blavor
que fa del sol un còmplice implacable;
és el deixant escumós del veler,
hora foscant, allò que em roba el cor.
No són les flames vives i joioses
—per més que s’inflin, goludes de somnis—,
el que em reté davant la llar de foc,
sinó les brases quasi extenuades
que serven, tardorals, l’escalf de vida
en la penombra de les confidències.
Quan arriba el cap d’any, celebro, sí,
amb els amics i la gent que m’estimo,
l’emoció i l’espurneig del confeti
enraïmat d’un present sempre efímer.
A la fi, tanmateix, el que m’atrau
no és el pas de les hores que es resol
en dotze campanades capdanyeres,
ni la disbauxa que desencadenen;
seran la tènue claror de l’alba
i el crit d’hivern d’un ocell matiner
els que, del llit estant i amb son, saludi
com a emissaris del que cada dia 
recomença i no pas tan sols un cop a l’any.



dissabte, 24 de desembre de 2011

Per Nadal serem cul i merda

Lectora feliç!
L'any 2008 vaig guanyar el premi de Contes de Nadal del certamen La Mar de Lletres que organitza anualment l'Ajuntament de Calafell amb el conte Per Nadal serem cul i merda. Des de llavors, d'una manera o d'una altra, cada Nadal hi ha algú que em demana si li puc fer arribar l'arxiu. Concretament, aquesta setmana passada, tres persones em van demanar que els en fes arribar una còpia: dues perquè recordaven que els havia fet riure molt i una tercera perquè el volia llegir (el títol li feia gràcia). Els vaig dir que sí, però que el penjaria al bloc, i aquí el teniu. No cal dir que es tracta d'un homenatge a la figura més popular del pessebre català.

El caganer més antic de casa,
heretat del pessebre de Marcel·lí Boladeras,
el meu avi patern: pot tenir més de 75 anys


La Mar de Lletres
Premi de contes de Nadal
Per Nadal serem cul i merda
Cagum mi mateix i la mare que va parir els del poble del costat, que tenen fama de sants perquè fan processons cada dos per tres i són de la pell de Barrabàs, uns malparits de ca l’ample. No ho desitjo a ningú, el que em va passar tot just ara fa un any, tal dia com demà, la vigília del vint-i-cinc de desembre fum fum fum. Fum fum fum? Merda, merda i merda! Quan hi penso, tot jo em revolto i se m’encén la sang, però a qui collons li haig de trencar la cara si encara no sé qui va ser? Si la comitiva aquella semblava del kukuxklan, amb l’única diferència que, en lloc de cucurulles blanques, portaven sacs de pinso al cap amb dos forats a l’alçada dels ulls. I no rigueu, que és molt trist ser segrestat per tenir caguera, anar restret i haver d’ensenyar el cul en un infame càsting ―em sembla que es diu així― que els fills de mala mare em van obligar a fer davant d’una munió de gent. Oh! I després, el mossèn i l’alcalde d’aquí, que ells no en saben res i que sóc un exagerat. I el jutge? Un altre de l’olla. I les autoritats d’allà, com si sentissin ploure. Afirmen que sí, que això és una bretolada, d’acord, però que, atès que no hi va haver sang, tampoc no es veuen en cor d’engegar una investigació per intentar enxampar tots els babarotes que van intervenir en la barrila. Que a què treu cap tot això? Ja ho sentireu d’aquí a un moment. En tindreu tots els detalls dels meus llavis, per més merdosos que siguin, tant els detalls com els del poble del costat. Tanmateix, pareu compte: de vegades, d’un gran mal n’arriba a sortir un gran bé. Seguiu-me!
      Feia dies que no tenia la budellada a l’hora. La merda oprimida, en lloc de queixar-se’n i deixar anar algun crit de llibertat, el que feia era callar i anar-se’m entatxonant als intestins. Sé que, als cavalls que no van bé de ventre, els fan trotar i que el moviment els regula la cosa, tant si la molla de la pasterada va baldera com si està encallada. Amb aquest pensament i amb la perspectiva dels copiosos gaudeamus nadalencs que m’esperaven els propers dies, tot just després de dinar, la tarda del vint-i-quatre de desembre, vaig sortir a caminar a veure si, marxant marxant, es desencadenava la tronada i la consegüent descàrrega. El bosc termener que separa els dos municipis és frondós, ideal per amagar-s’hi i enllestir la feina al primer avís, de manera que vaig encaminar-hi la còrpora tan lleuger com podia, que no era massa. Al Clap del Monjo ―una clarianeta blanca de pedra foguera a tocar de la carena― una fiblada ventral em va retornar les esperances. Semblava que la caminada havia obrat el prodigi. Amb la sivella descordada, pantalons i calçotets avall, a la gatzoneta i amb la daixonses ben dirigida endavant per, arribat el cas, no esquitxar-me els baixos, la meva cara era una elegia a l’esforç inútil. És ben ximple constrènyer severament la ganya perquè se’ns obri dòcilment el forat del cul però, com hi ha Déu i el món és món, aquest negoci funciona d’aquesta manera tan galdosa. Ai! Molta ganyota, suor freda i res de res. Com si la tifa cobrés vida pròpia, s’hagués solidificat més del compte i es negués a sortir. Havia iniciat un últim intent quan, de darrere del brancam dels avellaners, les blades i algun roure que envolten la clariana, apareixia la colla de galifardeus encaputxats que, sense miraments ni contemplacions, m’aixecaven en sopols i, impedint-me expressament que m’apugés la roba íntima, em portaven fins a un tot terreny proper, per mi no identificat. A tall de bena als ulls em van lligar un mocador de fer farcells, i un altre a la boca fent de mordassa. Atemorit de debò, vaig deduir que es tractava d’un segrest amb finalitats dineràries. Redéu, si jo de peles no en tinc. Sóc solter, visc amb la mare i amb l’oncle, tinc una vespa i, com sap tothom, treballo de bastaix o vaig a jornal allà on em criden. Hi ha qui diu que no estic bé, que em falta una mica d’estiu; maldiences i falòrnies d’envejosos entrampats per la parella i carregats de fills, que tenen la butxaca més eixuta que el riu Corb. Mentre ells o elles han de fer bondat a la feina i a casa, jo me la campo lliure i feliç com un pardal, per això no em poden veure.
      Al cap d’un quart d’hora de sotraguejar, el cotxe es va aturar de cop i, novament sense deixar-me tocar terra, em van introduir en un espai fresc, d’ensum humit i animalístic, que reconeixia com una vella cort situada a la planta baixa de qualsevol casa de pagès. Segons després, una veuarra que juraria que és la del ferrer del poble veí, m’advertia que si volia conservar la meva integritat física ―el cabró no va dir res de la integritat moral― i tornar a casa meva sa i estalvi a la nit, més valia que callés i obeís.
     ―Evarist, no et farem cap mal si fas cas del que et direm. Si no, el naixement del nen Jesús coincidirà amb la teva davallada a l’infern. Ho has entès?
      Vaig remugar un sí impossible i assentia amb el cap. Els devia fer pena i em van alliberar de la bena i la mordassa. Dret, amb els calçons engrillonant-me els turmells i les natges i les altres vergonyes prenent l’aire, una rotllana d’individus de les dues races ―vull dir homes i dones― em miraven atentament des de la seva caputxa. El de la veu forta semblava el rei de bastos per la porra dissuasiva que esgrimia.
     ―Ajup-te, apuja’t la camisa, aguanta-te-la amb les mans i fes com si caguessis.
       ―Que què...?
       ―Que callis i caguis. Vaja, que ho facis veure.
      Tot va ser posar-m’hi i la rotllana va començar a girar a poc a poc en una dansa macabra. Els que la ballaven em guaitaven i em resseguien de dalt a baix. Davant la visió de les galtes del cul, amb les penjarelles arronsadetes que remataven l’ull de les cinquanta arrugues, alguns feien un gest de refús; altres, però, aixecaven el dit gros en senyal d’aprovació. El factòtum d’aquell aplec fastigós va dictaminar que, tenint en compte l’hora que era, als que no els agradés el meu cul que ensenyessin el seu. Au, valents! No hi va haver voluntaris. Ni gallina ni pollastre van sortir a la palestra.
      ―El cul de l’Evarist, doncs, queda aprovat per majoria.
      A continuació em van fer seure i em servien amanida, macarrons, capipota i torrons, tot regadet amb un xarel·lo que no estava gens malament. S’havien tornat bojos, els del poble del costat?
       ―I ara, a treballar! Vesteix-te amb això.
      Pantalons negres de pana, camisa blanca, armilla de vellut, espardenyes de pagès, barba i bigoti postissos, pipa i, finalment, em cofaven una barretina musca. Vestit així, em tornaven a tapar la boca i els ulls i al cotxe hi falta gent. En un ai arribàvem als peus d’un decorat on vaig rebre les primeres i úniques instruccions.
      De cop i volta, ho vaig entendre: m’havien segrestat per fer de caganer al pessebre vivent del maleït poble. L’any anterior, allí mateix, la mare, l’oncle i jo havíem contemplat un autèntic espantaocells engiponat amb roba farcida de diaris i una màscara ridícula, senzillament perquè ningú havia volgut representar en viu l’impudorós paper. Pel que es veu, s’havien jurat que allò no tornaria a passar. En comprovar que cap ciutadà responsable acudia a la crida, la comissió organitzadora havia fet els ulls grossos davant la proposta agosarada d’un pocavergonya: calia un “fitxatge en comissió de serveis” d’algun taujà d’una altra localitat que no fos la seva.
      Donada l’afició de les gents del país a fer auques, tot l’any m’he hagut de sentir: “Evarist, el cul cagat t’he vist”, rodolí que els estalviadors han encongit en un “Evarist, te l’he vist”, més malintencionat per la lliure interpretació a què convida.
      I sí, sincerament, n’hi havia per cagar-s’hi. Entre un mur de cartó pedra ―darrere del qual s’amagava el meu estiracordetes amb el bastó amenaçador― i una olivereta jove, estava situat un servidor, mig de gairell, amb prou inclinació perquè els espectadors passavolants no tinguessin cap dubte de quin era el meu paperàs en la funció. Moments abans que el poble comencés a desfilar xafarder per descobrir les minses novetats que el pessebre vivent presentaria, em van fer empassar un beuratge carregat de moscatell. Així no passaràs tant fred durant l’hora llarga que dura la broma, em van pronosticar. Si pogués, els mataria. M’ho vaig creure i me’l vaig trincar d’un cop de colze. Ara que hi penso, l’apotecari també devia estar implicat en l’afer, perquè allò era un laxant que va tenir un efecte progressiu i apoteòsic. Els primers a trobar-me van ser, és clar!, els nens que acompanyaven el seguici de les autoritats: “Mireu, el caganer! I és de carn i ossos!”. Deixeu que els infants se m’atansin i no els ho impediu, que el Regne de Déu es d’ells i dels qui són com ells. No em vaig poder reprimir i els vaig donar la benvinguda amb un pet aflautat de final cascat. Des d’aquell mateix instant, vaig començar una defecació lenta, que evolucionava a batzegades, talment com una erupció volcànica, ara explosiva i fent saltar esquitxos a tort i a dret, adés callada, densa i magmàtica. I no vaig parar fins molt després, quan els mateixos que m’havien posat al pessebre vivent me’n van treure, rabiosos i indignats. Jo, l’Evarist del poble del costat, a qui diuen que li falta un bull, m’havia emportat els aplaudiments i la fama d’una actuació més que brodada i que va sepultar en l’anonimat la resta de personatges de l’obra: el dimoni, els pastors, l’àngel de l’Anunciació, els Reis Mags i fins i tot la mateixa Sagrada Família. Acabada l’actuació, ja a porta tancada, si haguéssiu vist les puntades de peu que em donava la Mare de Déu i els cops de vara al costellam que em clavava Sant Josep, us en faríeu creus. Sí: ells m’havien segrestat i jo els havia robat qualsevol ombra de protagonisme.
      Després d’una setmana de restrenyiment, aquella santa nit es va ajuntar el laxant amb les ganes de cagar. D’això fa un any i, per més que me n’he sentit de tots colors, sé com els cou que el meu cul fos més notori que les tristes nadales que mal sonaven per l’afònica megafonia ambiental. I ni la coral de jubilats del casal Montserrat que, per cloure l’espectacle, va cantar “Les dotze van tocant” davant l’establia, va aconseguir fer callar la simfonia excrementícia extraordinària que captivava grans i petits, i que ha anat de boca en boca tot l’any.
       Us preguntareu com em van arribar a reconèixer. Ben fàcil. En un moment donat, donades les presses amb què m’havia disfressat i els regalims de suor que em queien per l’esforç i el malestar general, se’m van desenganxar barba i bigoti i no tenia mans per aguantar-me’ls. Amb prou feines em sostenia en la incomodíssima postura forçada sota la fèrula de l’estaca.
      I ara ve la bona. Aquest vespre m’ha vingut a trobar l’alcalde de dos pobles més enllà que, per no ser menys, enguany també vol fer pessebre vivent. Vistos els meus dots d’actor, em conviden a un bon sopar, després del “bolo”, si vaig a fer de caganer a la seva vila. Ah, i em regalen un paquet de caliquenyos. Els he dit que sí. I és que parlant la gent s’entén. Aleshores m’ha explicat que estan empastifant de cartells tots els pobles de la rodalia amb la llegenda: “Veniu al nostre pessebre vivent. Hi trobareu el caganer que voleu!”. Diu que fins i tot hi surt una foto meva en ple acte de servei. Segur que els bergants del poble del costat es quedaran sense públic. Que es fotin, per haver-me segrestat de tan males maneres. Que se’n vagin a pastar fang perquè, a partir d’ara, per Nadal, el caganer vivent i l’Evarist serem, peti qui peti, cul i merda.
. . .
Dos altres caganers ben bonics

Cal concentrar-se


Pare ajudant fill 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
     

Trotada-Torronada 2011: un petròglif o el carro del sol a la llum de leds

Com cada any, i en van 16, el Sacris ha dissenyat la invitació
de la Trotada-Torronada d'aquest 2011 que s’acaba.

Ahir, 23 de desembre, vam celebrar la 16a edició de la Trotada-Torronada a Sant Vicenç dels Horts. Vam ser menys que altres anys, probablement a causa de la proximitat de Nadal i dels múltiples compromisos laborals, associatius, comercials, etc., que assumim aquests dies.

També cal dir que no tothom té ganes de posar-se a caminar l’antevigília de Nadal, a les set del vespre, ja de nit, sabent que t’esperen de tres a quatre horetes de camins i senders seguint el perímetre muntanyenc del nostre municipi. La llanterna, la companyia dels bons amics i la nocturnitat d’un petit massís de la serralada litoral són els únics i grans atractius d’aquesta sortida.

De vegades, però, l’aventura més senzilla té alguna sorpresa que ens assalta inesperadament. El Xavi Granel, soci del Club Excursionista de Sant Vicenç (CESV), ens descobria —a la família Doñate-Rivilla (l’Oriol, la Carme, l’Arnau i la Xènia) i a un servidor— un petròglif a tocar del cim del Montpedrós! Segons els especialistes, possiblement una representació primitiva del mític carro del sol. El Montpedrós és el topònim de la muntanya que també coneixem com a Sant Antoni perquè agafa el nom de l’ermita que en corona el cim. A la llum dels leds, el megalitisme ens picava l’ullet. Quanta màgia històrica en una pedra i tan a prop de casa!

Per als qui us pugui interessar el tema, us copio aquest enllaç d’una pàgina web en anglès (el Google us la traduirà al català prou entenedorament) on podreu llegir el treball dels experts Francesc Anguas, Albert Fàbrega, Joana M. Huélamo i Josep M. Solias sobre aquesta troballa:


La fotografia i les dues il·lustracions que també adjunto estan extretes d’aquest mateix estudi exhaustivament documentat:






Ja a casa, a més de reposar, vam menjar entrepans i torrons; vam beure refrescos i cava; vam fer el sorteig de material esportiu que tan amablement —i malgrat la crisi— van aportar el Jaume i l’Eulàlia de les botigues Via Esport/Base de Sant Vicenç dels Horts (moltes gràcies, amics); i vaig recitar el També vindrem, Infant, a l’hora vella de J. V. Foix que, finalment, m’he après de memòria.

I, com sempre, vaig oblidar-me d’agrair al meu amic Sacris el disseny de la invitació de la Trotada-Torronada... i és que la confiança fa fàstic. Que consti en acta i ho dic ara: el Josep Sagristà fa setze anys que cada Nadal s’arromanga per fer-nos el disseny de la cita, i això, en nom de l’amistat, no té preu.

dimarts, 20 de desembre de 2011

Naixeràs a Endasilasie

Nen a l'esquena de la mare fotografiat a Wukro (Tigray-Etiòpia), el 7 de desembre de 2011. Foto: Mercè Andreu


Naixeràs a Endasilasie, a tocar
de Wukro, a la regió del Tigray
—Etiòpia—, la nit de Nadal.
Magre i escarit de roba, creixeràs
descalç i passant gana fins que a Airam,
ta mare, algun veí li parlarà
d’un microcrèdit que atorguen ferangis:
una vaca lletera i el compromís
de retornar, quan neixi, una vedella.
De nom Susej, l’escola és massa lluny
per a un marrec, però camps a través
hi faràs cap amb el quadern, el llapis
i cinc litres de llet que duus a vendre.
Ser pobre és car: et costarà la vida.
Estimaràs fins a fer-te’n la pell,
apostant per l’amor com a font de justícia,
raser i sedàs de les desigualtats.
Per al sistema dictatorial
de mercats financers que ens esclavitza,
pretendre la redistribució
de la riquesa per salvar els pobres
és la idea heterodoxa més temible
que un home pot arribar a abraçar,
molt més nociva que desobeir
la tan antiga llei del talió.
Tu incompliràs aquesta llei primària,
i difondràs, amb els actes, la pèrfida
utopia de repartir injera
de tef, pau i salut per a tothom.
Amb un currículum així, Susej,
ni que sigui per un sou de misèria,
quin patró s’arriscarà a contractar-te?
Que siguis pobre, passi; però pobre,
rebel i enamorat de l’ésser humà
és subversiu, del tot inacceptable.  
Moriràs crucificat, condemnat
pels summes sacerdots del poderós
sanedrí invisible i universal:
Stacrem, Oicaztilabolg i Tnemamra.
No obstant això, abans caldrà que neixis:
a Endasilasie t’espera una mare
amb dues mans, un cor i el bressol
d’amor amb què les dones han gronxat,
des de temps immemorials, la història
tendra i dramàtica dels cadells humans.


Bon Nadal i venturós 2012

Fa anys vaig escriure un poema de Nadal que començava dient "Cada any neixes un cop; i te'n refies / que tot estigui a punt? (...)". La primera setmana de desembre, en un poblat rural i disseminat d'Etiòpia, a prop de la ciutat de Wukro, anomenat Endasilasie (enda vol dir "L'indret": l'indret de Silasie), vaig veure aquest estable dins d'una casa:


La proximitat de les festes nadalenques em va fer pensar en el renaixement de Crist a l'Àfrica (la idea del "cada any neixes un cop"). I, concretament, per què no!, en el "pessebre" que veieu.

En aquesta casa hi érem perquè vam anar a parlar amb la senyora que surt a la fotografia, la qual havia accedit a un dels microcrèdits que li va concedir l'ONG catalana ADIA (Associació per al Desenvolupament de la Infància d'Àfrica) consistent en una vaca lletera de la qual venen la llet i fan mantega. El retorn del microcrèdit consisteix a lliurar una vedella d'un any. La inseminació de la vaca es fa de manera artificial i no corre a càrrec de la propietària. A Etiòpia tot és difícil: justament durant la nostra visita, tant la vaca com la vedella (que és a punt de fer l'any) patien una malaltia vírica el tractament de la qual també el sufraguen els gestors etíops del projecte, la qual cosa vol dir que, en última instància, també l'acaba pagant ADIA.

 
Amb relació a certes parauletes que surten en el poema, ferangi és el terme col·loquial que usa la població del Tigray per referir-se als forasters, estrangers o guiris, vaja. Els nens, quan et veuen, criden "ferangi, ferangi, ferangi..." tot contents, i les mares somriuen indulgents: "no en feu cas, són canalla".

A la viquipèdia en diu això: [El nom probablement deriva de l'àrab paraula faranj o ifranj, o persa farangi , que significa " francs ". A Etiòpia , ferenj o ferenji té el mateix significat, com ho fa Farang en tailandès. L'origen del nom és probablement dels grecs bizantins que eren veïns dels occidentals;. aquest ús es va estendre a Orient Pròxim, Àsia, Àfrica i fins i tot a la Xina [3] els grecs encara a vegades utilitzen fracàs [n] gkoi (φράγκοι) com un exònim per als europeus occidentals, i en el grec modern el terme ferengi (φερέγγυος, ο φέρων-εγγύηση, ο δυνάμενος να εγγυηθεί) es tradueix literalment com "el poder [" ós "(= portar)] de garantia (es)", el digne de confiança , i no només d'una manera econòmica! El terme va ser utilitzat com un terme despectiu en part a l'Índia per referir-se als britànics.]

La injera és el pa etíop fet amb un cereal, el tef, adaptat a l'altura i a les condicions climàtiques del país.

Els noms propis de persona exòtics que apareixen tenen fàcil solució: llegiu-los de dreta a esquerra.

I el to filocristianocomunista és fàcil d'entendre: ¿com es pot salvar la gent que viu en la pobresa i la misèria més extremes si no és mitjançant un plantejament d'amor al proïsme i de redistribució de la riquesa?

 

diumenge, 4 de setembre de 2011

Res no m’agrada tant



res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,

me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot.


Primer poema del llibre Horacianes, pàg. 215




diumenge, 31 de juliol de 2011

El nen que no bufava les espelmes

Per al Jordi Castellano Boladeras,
el nen que de petit no bufava les espelmes.
 
 
El nen que no bufava les espelmes
desconcertava els pares i els tiets
un cop a l’any, pel seu aniversari.
El pastís li agradava. Bufar-lo, no.
Després d’uns quants intents tots desistien
perquè, amb raó, el petit s’obstinava
a fer que no i que no amb el cap, tossut.
¿Algú em podria dir què hi fa una espelma
encesa i fumejant en un pastís
de mantega amb sanefa de cacau? 
El nen que no bufava les espelmes
ja fa uns quants anys que creix i s’ha fet gran.
Ara que bé s’acosta a la trentena,
quan té un pastís davant, abans de bufar
s’ho pensa, mira inquiet a dreta i esquerra,
i, per més que no ho vegi clar, inspira,
inicia una aclucada lleu d’ulls
i, armant-se de valor, va i esbufega.
Instants després, confirma la sospita
i se n’alegra: els desitjos, qui ho sap!,
però el pastís no ha desaparegut 
malgrat la flama, la bufada i el fum.

dissabte, 30 de juliol de 2011

República, dictadura i Assemblea SVH

He passat per davant de l’Ajuntament amb el cotxe i, al fons de la plaça de la Vila, he vist una pancarta de l’Assemblea SVH (els ‘indignats’ de Sant Vicenç dels Horts) on deia “No somos mercancía de políticos ni banqueros”, missatge al qual dono ple suport.

Després he anat a veure ma mare a casa seva. A causa de l’edat (84 anys) no està fina i es passa moltes estones al llit. Mentre era allà, he demanat a mon pare si recordava el Faristol, el meu primer llibre de català, del gran lingüista i professor Lluís López del Castillo. No l’ha trobat, però en canvi m’ha descobert un altre tresor: uns quants quaderns escolars de la Montserrat Sancho, ma mare, de l’època de la república, concretament del curs 1935-1936 (quan tenia 8 anys), i uns altres de l’octubre de 1940 (quan en tenia 13). Els podeu veure a sota d’aquest text.

En el quadern de la segona república hi veiem, a la pàgina de l’esquerra, un dictat d’oracions gramaticals en català, amb les faltes d’ortografia característiques de tots els temps, i frases tan vigents, boniques i planeres de l’època com: “Tothom fara feste el dijous (sic)” o “Nosaltres anirem a pescar el rio Llobregat (sic)”. Cal tenir en compte que els meus avis eren immigrants d’Aragó i que amb els fills parlaven indistintament català o castellà. A la pàgina de la dreta hi llegim un poema de Francesc Pujols: Quan nostre senyor era xic, la mare el llevava. L’exercici escolar és datat a Sant Boi de Llobregat el 18 d’abril de 1936; és a dir, just tres mesos abans del començament de la guerra civil espanyola.

Amb relació al quadern escolar de l’any 1940, sobren les paraules. La nena de 8 anys és ara una noieta de 13 i fa, com a treball escolar, una lletra neta i polida dedicada a commemorar el Día del Caudillo Francisco Franco (“el genio militar y político que redimió España”), diada que normalment se celebrava l’1 d’octubre. El text és datat a “San Baudilio del Llobregat” el 3 d’octubre de 1940.

Semblaria que, actualment, a la vista de la desgraciada història del nostre país, havent patit la dictadura de Franco i sabent que (des de fa segles) dictadures i poder han menystingut la llengua pròpia de Catalunya per sotmetre el poble català, les forces democràtiques haurien d’usar la llengua catalana per dues raons: una, per dir el que volen dir; i dues, per contribuir a la normalització d’una llengua que ha estat prohibida, perseguida i torturada. 

Crec que si la pancarta de l’Assemblea SVH digués “No som mercaderia de polítics ni banquers” no solament estaria fent la proclama justa que fa en nom de la llibertat, sinó que, a més, contribuiria a evitar allò que diu un poeta basc:

“Una llengua no mor perquè els que no la saben no l’aprenen.
Una llengua mor perquè els que la saben no l’usen".


Quadern escolar de Montserrat Sancho, ma mare, el curs 1935-1936



El mateix quadern. A l'esquerra, un dictat d'oracions gramaticals. A la dreta, un poema de Francesc Pujols.

Quadern escolar de Montserrat Sancho, ma mare, l'any 1940.

diumenge, 24 de juliol de 2011

Uns Skallots sense la Laia

Uns Skallots sense la Laia Torras 
són, a molt estirar, uns esquellerincs. 
Sense la Laia, els Correquintos perden 
uns quants graus i esdevenen Correquarts. 
Sense la Laia, la cervesa és tèbia 
i les begudes semblen esbravades. 
La lluna alternativa abaixa el puny 
abans d’hora i s’eclipsa de badalls. 
Uns Skallots sense la Laia, ai!, 
perden la traca de la riallada 
que ella gasta, sovint, a la impensada. 

Aquest any, passi, però en nom del poble, 
jura’ns que no ho faràs mai més, 
això de fer-te absent per Skallots. 
Els teus amics i tu els vau començar, 
i ahir se’ls veia tristos sense tu. 
La meva bombona de butà i jo, 
cansadets d’haver fet la caminada, 
vam seure als peus de l’església amb un got 
de birra i no ho vam poder evitar: 
enmig de l’alegria ‘alternativa’, 
de la Festa que engoleix l’altra Festa, 
nosaltres, i el Nil també, t’enyoràvem.


Skallots 2011, onze anys de festa alternativa. FESTA SÍ, LLUITA TAMBÉ!


dissabte, 23 de juliol de 2011

Collons, quin alcalde!


Portada del núm. 1 de la revista municipal Sant Vicenç dels Horts

Vagi per endavant que aquest “collons”, en boca meva, esdevé interjectiu i admiratiu al mateix temps. En poquíssimes setmanes, el nou equip de Govern de Sant Vicenç dels Horts, amb Oriol Junqueras al capdavant, ja està donant mostres continuades no solament de racionalitat, participació, austeritat i mesura, sinó d’alta cultura arrelada al coneixement, al poble i al país.

Tres exemples pràctics

1. En la presentació del llibre “Converses amb Oriol Junqueras. Una actitud per fer avançar el país” del periodista Bernat Ferrer, feta al Pati de Can Comamala, l’alcalde va fer un magnífic discurs en què bàsicament va defensar els valors que comparteixen les diferents ideologies i religions que treballen per fer un món millor, abandonant tota mena de partidisme, en la línia de la frase amb què obre el capítol del seu llibre titulat “Honestedat”: “Hi ha una cosa molt més important que ser independentista o que militar en un partit o altre: ser honrat”.

2. En el primer Ple ordinari municipal fet en horari de tarda i retransmès per ràdio Sant Vicenç, en un moment donat es va parlar de les festivitats locals lligades als patrons i copatrons de Sant Vicenç dels Horts. L’alcalde Junqueras va fer una petita lliçó d’història explicant-ne el perquè i, per uns moments, tothom (equip de Govern i oposició, públic assistent a la sala i els oients radiofònics) ens vam quedar amb l’agradable sensació d’estar assistint més a una conferència que a un pur tràmit municipal. El grup socialista, que havia formulat una pregunta insubstancial a l’equip de Govern, va veure com la resposta de l’alcalde Junqueras esdevenia una petita tessel·la més de la història de Sant Vicenç dels Horts a afegir al mosaic de cultura i civiltat que volem construir entre tots.

3. En la inauguració del forn romà museïtzat de Sant Vicenç dels Horts, que va ser descobert al subsòl de l’antic mercat municipal en anar a construir la Biblioteca les Voltes, l’alcalde Junqueras va tornar a documentar-nos al respecte amb una exposició breu, divulgativa i documentada. Ens va parlar de l’assentament dels romans a la nostra vila, de la funció del forn lligat a la producció d’àmfores d’argila, i de com això responia, sobretot, al conreu de la vinya i a l’elaboració de vi també en la nostra zona. Mentre parlava, tothom parava una atenció molt més gran que si un alcalde ‘convencional’ hagués fet servir els tòpics inaugurals habituals.

Collons, quina regidora de Cultura!

Però això no va ser tot. Moments abans que parlés l’alcalde, la nova regidora de Cultura, Imma Prat, una dona més que culta i lluitadora aferrissada per la cultura i la llengua del país, ens va adreçar unes paraules de benvinguda i de salutació. Però no en va tenir prou i va fer explícit un agraïment a l’anterior equip de Govern, format pel PSC-PP, que va impulsar la museïtzació del forn romà. I encara més! Després d’aquest agraïment genèric, en va personalitzar un altre en l’anterior regidora de Cultura, Pepi López, per la qual va demanar un aplaudiment. Jo, que tenia al davant els regidors socialistes ara a l’oposició, vaig poder comprovar que, en aquells moments, si els punxen no treuen sang. Mai dels mais, ells, en l’exercici dels seus vuit anys de Govern, no van tenir un gest d’agraïment, de magnanimitat i de generositat com aquest (i hi va haver moltes ocasions). Però aquest gest té més valor venint de la regidora Imma Prat, qui, en qualitat de portaveu del seu grup municipal, sovint va estar en el punt de mira dels atacs verbals i de les invectives dels socialistes i del PP, menystinguda justament per la seva claredat de mires i pel seu posicionament sempre perfectament argumentat de defensa a ultrança del nostre poble i país.

I és que, com bé diu un adagi català, de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.


Collons, quin pregó!

Felicitats a Carles Sàbat, Marc Font i Maria Marín, els tres joves que, en nom de l'Agrupament Escolta Roc d'Oró (entitat que enguany ha complert el seu 50è aniversari d'implantació a Sant Vicenç dels Horts), van llegir el pregó de Festa Major. A més d'exalçar la idea de festa i la Festa Major d'Estiu, van aprofitar-lo, d'una manera absolutament generosa, per cantar les qualitats de la vida associativa vicentina. Va ser un pregó simpàtic, commemoratiu i entranyable.





dijous, 14 de juliol de 2011

L'home a celebrar

Eugeni Andreu Garro, l'home a celebrar, amb les tres filles

L’home que ha nascut a Sant Vicenç dels Horts un 13 de juliol de 1931.
L’home que ha vist com son pare moria a la guerra.
L’home que, des de petit, ha ajudat els avis a tirar endavant la terra.
L’home que s’ha llevat a la matinada, ha passat pel Born, ha descarregat al mercat de Sant Antoni, ha muntat la parada i ha començat a vendre fruita i verdura fins que han arribat la dona i les filles, i se n’ha anat a esmorzar com Déu mana.
L’home que, a mig matí, ha agafat la furgoneta i ha fet camí directament al camp de Pallejà.
L’home que ha llaurat, ha cavat, ha fangat, ha eixarcolat, ha sembrat o ha collit, i que, cap al tard, quan ja gairebé no s’hi veia, ha tornat a casa.
L’home que, abans de pujar a sopar, ha encaixat fruita o ha triat pomes.
L’home que escolta la ràdio.
L’home que beu amb porró.
L’home que fumava caliquenyos.
L’home que mai ha tingut un no a qui li ha demanat ajut per fer mudances i carregar mobles i andròmines.
L’home que estima la dona i les tres filles amb un amor de debò i una immensa paciència.
L’home que pateix quan s’ha de patir, i que menja, beu i folga quan s’ha de folgar.
L’home que és del Barça.
L’home que juga a la loteria.
L’home que ha tingut una fortalesa física natural, que ha dormit poc, que ha treballat com pocs i que ha superat malalties compromeses.
L’home que valora l’ordre i la disciplina.
L’home que creu que ell i el seu país han de ser tan lliures com qualsevol altre, perquè ni ell ni el seu país no deuen res a ningú.
L’home que llegeix el diari Avui cada dia.
L’home que respecta les creences dels altres a canvi d’una sola condició: que respectin les seves.
L’home que fluixeja una mica de vista i que ha perdut molta oïda.
L’home que és feliç de tenir al seu costat una dona com la que té i de la qual sempre ha estat enamorat.
L’home que té un cor gran, mèdicament diagnosticat, i un gran cor, generosament, personalment i familiarment posat a prova.
L’home que és un exemple de bondat i valors.
L’home que ha estat, és i serà pagès tota la vida.
L’home que és el meu sogre i de qui encara aprenc cada dia.

Sí: l’home aquest, l’Eugeni Andreu Garro, avui fa 80 anys, i tots fem pinya al seu costat per celebrar-ho i, sobretot, per celebrar-lo.

Per molts anys!



Sant Vicenç dels Horts, 13 de juliol de 2011