dissabte, 31 de desembre de 2011

Cap d'any


Si miro el cel, de nit, no busco estels
rutilants ni planetes resplendents;
m’ullprenen més les estrelles fugaces
que solquen un racó de cel perdut
—polsim de llum que el firmament expira.
No és l’horitzó el que em captiva del mar
ni la força invisible de les ones,
ni tan sols l’encegadora blavor
que fa del sol un còmplice implacable;
és el deixant escumós del veler,
hora foscant, allò que em roba el cor.
No són les flames vives i joioses
—per més que s’inflin, goludes de somnis—,
el que em reté davant la llar de foc,
sinó les brases quasi extenuades
que serven, tardorals, l’escalf de vida
en la penombra de les confidències.
Quan arriba el cap d’any, celebro, sí,
amb els amics i la gent que m’estimo,
l’emoció i l’espurneig del confeti
enraïmat d’un present sempre efímer.
A la fi, tanmateix, el que m’atrau
no és el pas de les hores que es resol
en dotze campanades capdanyeres,
ni la disbauxa que desencadenen;
seran la tènue claror de l’alba
i el crit d’hivern d’un ocell matiner
els que, del llit estant i amb son, saludi
com a emissaris del que cada dia 
recomença i no pas tan sols un cop a l’any.



dissabte, 24 de desembre de 2011

Per Nadal serem cul i merda

Lectora feliç!
L'any 2008 vaig guanyar el premi de Contes de Nadal del certamen La Mar de Lletres que organitza anualment l'Ajuntament de Calafell amb el conte Per Nadal serem cul i merda. Des de llavors, d'una manera o d'una altra, cada Nadal hi ha algú que em demana si li puc fer arribar l'arxiu. Concretament, aquesta setmana passada, tres persones em van demanar que els en fes arribar una còpia: dues perquè recordaven que els havia fet riure molt i una tercera perquè el volia llegir (el títol li feia gràcia). Els vaig dir que sí, però que el penjaria al bloc, i aquí el teniu. No cal dir que es tracta d'un homenatge a la figura més popular del pessebre català.

El caganer més antic de casa,
heretat del pessebre de Marcel·lí Boladeras,
el meu avi patern: pot tenir més de 75 anys


La Mar de Lletres
Premi de contes de Nadal
Per Nadal serem cul i merda
Cagum mi mateix i la mare que va parir els del poble del costat, que tenen fama de sants perquè fan processons cada dos per tres i són de la pell de Barrabàs, uns malparits de ca l’ample. No ho desitjo a ningú, el que em va passar tot just ara fa un any, tal dia com demà, la vigília del vint-i-cinc de desembre fum fum fum. Fum fum fum? Merda, merda i merda! Quan hi penso, tot jo em revolto i se m’encén la sang, però a qui collons li haig de trencar la cara si encara no sé qui va ser? Si la comitiva aquella semblava del kukuxklan, amb l’única diferència que, en lloc de cucurulles blanques, portaven sacs de pinso al cap amb dos forats a l’alçada dels ulls. I no rigueu, que és molt trist ser segrestat per tenir caguera, anar restret i haver d’ensenyar el cul en un infame càsting ―em sembla que es diu així― que els fills de mala mare em van obligar a fer davant d’una munió de gent. Oh! I després, el mossèn i l’alcalde d’aquí, que ells no en saben res i que sóc un exagerat. I el jutge? Un altre de l’olla. I les autoritats d’allà, com si sentissin ploure. Afirmen que sí, que això és una bretolada, d’acord, però que, atès que no hi va haver sang, tampoc no es veuen en cor d’engegar una investigació per intentar enxampar tots els babarotes que van intervenir en la barrila. Que a què treu cap tot això? Ja ho sentireu d’aquí a un moment. En tindreu tots els detalls dels meus llavis, per més merdosos que siguin, tant els detalls com els del poble del costat. Tanmateix, pareu compte: de vegades, d’un gran mal n’arriba a sortir un gran bé. Seguiu-me!
      Feia dies que no tenia la budellada a l’hora. La merda oprimida, en lloc de queixar-se’n i deixar anar algun crit de llibertat, el que feia era callar i anar-se’m entatxonant als intestins. Sé que, als cavalls que no van bé de ventre, els fan trotar i que el moviment els regula la cosa, tant si la molla de la pasterada va baldera com si està encallada. Amb aquest pensament i amb la perspectiva dels copiosos gaudeamus nadalencs que m’esperaven els propers dies, tot just després de dinar, la tarda del vint-i-quatre de desembre, vaig sortir a caminar a veure si, marxant marxant, es desencadenava la tronada i la consegüent descàrrega. El bosc termener que separa els dos municipis és frondós, ideal per amagar-s’hi i enllestir la feina al primer avís, de manera que vaig encaminar-hi la còrpora tan lleuger com podia, que no era massa. Al Clap del Monjo ―una clarianeta blanca de pedra foguera a tocar de la carena― una fiblada ventral em va retornar les esperances. Semblava que la caminada havia obrat el prodigi. Amb la sivella descordada, pantalons i calçotets avall, a la gatzoneta i amb la daixonses ben dirigida endavant per, arribat el cas, no esquitxar-me els baixos, la meva cara era una elegia a l’esforç inútil. És ben ximple constrènyer severament la ganya perquè se’ns obri dòcilment el forat del cul però, com hi ha Déu i el món és món, aquest negoci funciona d’aquesta manera tan galdosa. Ai! Molta ganyota, suor freda i res de res. Com si la tifa cobrés vida pròpia, s’hagués solidificat més del compte i es negués a sortir. Havia iniciat un últim intent quan, de darrere del brancam dels avellaners, les blades i algun roure que envolten la clariana, apareixia la colla de galifardeus encaputxats que, sense miraments ni contemplacions, m’aixecaven en sopols i, impedint-me expressament que m’apugés la roba íntima, em portaven fins a un tot terreny proper, per mi no identificat. A tall de bena als ulls em van lligar un mocador de fer farcells, i un altre a la boca fent de mordassa. Atemorit de debò, vaig deduir que es tractava d’un segrest amb finalitats dineràries. Redéu, si jo de peles no en tinc. Sóc solter, visc amb la mare i amb l’oncle, tinc una vespa i, com sap tothom, treballo de bastaix o vaig a jornal allà on em criden. Hi ha qui diu que no estic bé, que em falta una mica d’estiu; maldiences i falòrnies d’envejosos entrampats per la parella i carregats de fills, que tenen la butxaca més eixuta que el riu Corb. Mentre ells o elles han de fer bondat a la feina i a casa, jo me la campo lliure i feliç com un pardal, per això no em poden veure.
      Al cap d’un quart d’hora de sotraguejar, el cotxe es va aturar de cop i, novament sense deixar-me tocar terra, em van introduir en un espai fresc, d’ensum humit i animalístic, que reconeixia com una vella cort situada a la planta baixa de qualsevol casa de pagès. Segons després, una veuarra que juraria que és la del ferrer del poble veí, m’advertia que si volia conservar la meva integritat física ―el cabró no va dir res de la integritat moral― i tornar a casa meva sa i estalvi a la nit, més valia que callés i obeís.
     ―Evarist, no et farem cap mal si fas cas del que et direm. Si no, el naixement del nen Jesús coincidirà amb la teva davallada a l’infern. Ho has entès?
      Vaig remugar un sí impossible i assentia amb el cap. Els devia fer pena i em van alliberar de la bena i la mordassa. Dret, amb els calçons engrillonant-me els turmells i les natges i les altres vergonyes prenent l’aire, una rotllana d’individus de les dues races ―vull dir homes i dones― em miraven atentament des de la seva caputxa. El de la veu forta semblava el rei de bastos per la porra dissuasiva que esgrimia.
     ―Ajup-te, apuja’t la camisa, aguanta-te-la amb les mans i fes com si caguessis.
       ―Que què...?
       ―Que callis i caguis. Vaja, que ho facis veure.
      Tot va ser posar-m’hi i la rotllana va començar a girar a poc a poc en una dansa macabra. Els que la ballaven em guaitaven i em resseguien de dalt a baix. Davant la visió de les galtes del cul, amb les penjarelles arronsadetes que remataven l’ull de les cinquanta arrugues, alguns feien un gest de refús; altres, però, aixecaven el dit gros en senyal d’aprovació. El factòtum d’aquell aplec fastigós va dictaminar que, tenint en compte l’hora que era, als que no els agradés el meu cul que ensenyessin el seu. Au, valents! No hi va haver voluntaris. Ni gallina ni pollastre van sortir a la palestra.
      ―El cul de l’Evarist, doncs, queda aprovat per majoria.
      A continuació em van fer seure i em servien amanida, macarrons, capipota i torrons, tot regadet amb un xarel·lo que no estava gens malament. S’havien tornat bojos, els del poble del costat?
       ―I ara, a treballar! Vesteix-te amb això.
      Pantalons negres de pana, camisa blanca, armilla de vellut, espardenyes de pagès, barba i bigoti postissos, pipa i, finalment, em cofaven una barretina musca. Vestit així, em tornaven a tapar la boca i els ulls i al cotxe hi falta gent. En un ai arribàvem als peus d’un decorat on vaig rebre les primeres i úniques instruccions.
      De cop i volta, ho vaig entendre: m’havien segrestat per fer de caganer al pessebre vivent del maleït poble. L’any anterior, allí mateix, la mare, l’oncle i jo havíem contemplat un autèntic espantaocells engiponat amb roba farcida de diaris i una màscara ridícula, senzillament perquè ningú havia volgut representar en viu l’impudorós paper. Pel que es veu, s’havien jurat que allò no tornaria a passar. En comprovar que cap ciutadà responsable acudia a la crida, la comissió organitzadora havia fet els ulls grossos davant la proposta agosarada d’un pocavergonya: calia un “fitxatge en comissió de serveis” d’algun taujà d’una altra localitat que no fos la seva.
      Donada l’afició de les gents del país a fer auques, tot l’any m’he hagut de sentir: “Evarist, el cul cagat t’he vist”, rodolí que els estalviadors han encongit en un “Evarist, te l’he vist”, més malintencionat per la lliure interpretació a què convida.
      I sí, sincerament, n’hi havia per cagar-s’hi. Entre un mur de cartó pedra ―darrere del qual s’amagava el meu estiracordetes amb el bastó amenaçador― i una olivereta jove, estava situat un servidor, mig de gairell, amb prou inclinació perquè els espectadors passavolants no tinguessin cap dubte de quin era el meu paperàs en la funció. Moments abans que el poble comencés a desfilar xafarder per descobrir les minses novetats que el pessebre vivent presentaria, em van fer empassar un beuratge carregat de moscatell. Així no passaràs tant fred durant l’hora llarga que dura la broma, em van pronosticar. Si pogués, els mataria. M’ho vaig creure i me’l vaig trincar d’un cop de colze. Ara que hi penso, l’apotecari també devia estar implicat en l’afer, perquè allò era un laxant que va tenir un efecte progressiu i apoteòsic. Els primers a trobar-me van ser, és clar!, els nens que acompanyaven el seguici de les autoritats: “Mireu, el caganer! I és de carn i ossos!”. Deixeu que els infants se m’atansin i no els ho impediu, que el Regne de Déu es d’ells i dels qui són com ells. No em vaig poder reprimir i els vaig donar la benvinguda amb un pet aflautat de final cascat. Des d’aquell mateix instant, vaig començar una defecació lenta, que evolucionava a batzegades, talment com una erupció volcànica, ara explosiva i fent saltar esquitxos a tort i a dret, adés callada, densa i magmàtica. I no vaig parar fins molt després, quan els mateixos que m’havien posat al pessebre vivent me’n van treure, rabiosos i indignats. Jo, l’Evarist del poble del costat, a qui diuen que li falta un bull, m’havia emportat els aplaudiments i la fama d’una actuació més que brodada i que va sepultar en l’anonimat la resta de personatges de l’obra: el dimoni, els pastors, l’àngel de l’Anunciació, els Reis Mags i fins i tot la mateixa Sagrada Família. Acabada l’actuació, ja a porta tancada, si haguéssiu vist les puntades de peu que em donava la Mare de Déu i els cops de vara al costellam que em clavava Sant Josep, us en faríeu creus. Sí: ells m’havien segrestat i jo els havia robat qualsevol ombra de protagonisme.
      Després d’una setmana de restrenyiment, aquella santa nit es va ajuntar el laxant amb les ganes de cagar. D’això fa un any i, per més que me n’he sentit de tots colors, sé com els cou que el meu cul fos més notori que les tristes nadales que mal sonaven per l’afònica megafonia ambiental. I ni la coral de jubilats del casal Montserrat que, per cloure l’espectacle, va cantar “Les dotze van tocant” davant l’establia, va aconseguir fer callar la simfonia excrementícia extraordinària que captivava grans i petits, i que ha anat de boca en boca tot l’any.
       Us preguntareu com em van arribar a reconèixer. Ben fàcil. En un moment donat, donades les presses amb què m’havia disfressat i els regalims de suor que em queien per l’esforç i el malestar general, se’m van desenganxar barba i bigoti i no tenia mans per aguantar-me’ls. Amb prou feines em sostenia en la incomodíssima postura forçada sota la fèrula de l’estaca.
      I ara ve la bona. Aquest vespre m’ha vingut a trobar l’alcalde de dos pobles més enllà que, per no ser menys, enguany també vol fer pessebre vivent. Vistos els meus dots d’actor, em conviden a un bon sopar, després del “bolo”, si vaig a fer de caganer a la seva vila. Ah, i em regalen un paquet de caliquenyos. Els he dit que sí. I és que parlant la gent s’entén. Aleshores m’ha explicat que estan empastifant de cartells tots els pobles de la rodalia amb la llegenda: “Veniu al nostre pessebre vivent. Hi trobareu el caganer que voleu!”. Diu que fins i tot hi surt una foto meva en ple acte de servei. Segur que els bergants del poble del costat es quedaran sense públic. Que es fotin, per haver-me segrestat de tan males maneres. Que se’n vagin a pastar fang perquè, a partir d’ara, per Nadal, el caganer vivent i l’Evarist serem, peti qui peti, cul i merda.
. . .
Dos altres caganers ben bonics

Cal concentrar-se


Pare ajudant fill 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
     

Trotada-Torronada 2011: un petròglif o el carro del sol a la llum de leds

Com cada any, i en van 16, el Sacris ha dissenyat la invitació
de la Trotada-Torronada d'aquest 2011 que s’acaba.

Ahir, 23 de desembre, vam celebrar la 16a edició de la Trotada-Torronada a Sant Vicenç dels Horts. Vam ser menys que altres anys, probablement a causa de la proximitat de Nadal i dels múltiples compromisos laborals, associatius, comercials, etc., que assumim aquests dies.

També cal dir que no tothom té ganes de posar-se a caminar l’antevigília de Nadal, a les set del vespre, ja de nit, sabent que t’esperen de tres a quatre horetes de camins i senders seguint el perímetre muntanyenc del nostre municipi. La llanterna, la companyia dels bons amics i la nocturnitat d’un petit massís de la serralada litoral són els únics i grans atractius d’aquesta sortida.

De vegades, però, l’aventura més senzilla té alguna sorpresa que ens assalta inesperadament. El Xavi Granel, soci del Club Excursionista de Sant Vicenç (CESV), ens descobria —a la família Doñate-Rivilla (l’Oriol, la Carme, l’Arnau i la Xènia) i a un servidor— un petròglif a tocar del cim del Montpedrós! Segons els especialistes, possiblement una representació primitiva del mític carro del sol. El Montpedrós és el topònim de la muntanya que també coneixem com a Sant Antoni perquè agafa el nom de l’ermita que en corona el cim. A la llum dels leds, el megalitisme ens picava l’ullet. Quanta màgia històrica en una pedra i tan a prop de casa!

Per als qui us pugui interessar el tema, us copio aquest enllaç d’una pàgina web en anglès (el Google us la traduirà al català prou entenedorament) on podreu llegir el treball dels experts Francesc Anguas, Albert Fàbrega, Joana M. Huélamo i Josep M. Solias sobre aquesta troballa:


La fotografia i les dues il·lustracions que també adjunto estan extretes d’aquest mateix estudi exhaustivament documentat:






Ja a casa, a més de reposar, vam menjar entrepans i torrons; vam beure refrescos i cava; vam fer el sorteig de material esportiu que tan amablement —i malgrat la crisi— van aportar el Jaume i l’Eulàlia de les botigues Via Esport/Base de Sant Vicenç dels Horts (moltes gràcies, amics); i vaig recitar el També vindrem, Infant, a l’hora vella de J. V. Foix que, finalment, m’he après de memòria.

I, com sempre, vaig oblidar-me d’agrair al meu amic Sacris el disseny de la invitació de la Trotada-Torronada... i és que la confiança fa fàstic. Que consti en acta i ho dic ara: el Josep Sagristà fa setze anys que cada Nadal s’arromanga per fer-nos el disseny de la cita, i això, en nom de l’amistat, no té preu.

dimarts, 20 de desembre de 2011

Naixeràs a Endasilasie

Nen a l'esquena de la mare fotografiat a Wukro (Tigray-Etiòpia), el 7 de desembre de 2011. Foto: Mercè Andreu


Naixeràs a Endasilasie, a tocar
de Wukro, a la regió del Tigray
—Etiòpia—, la nit de Nadal.
Magre i escarit de roba, creixeràs
descalç i passant gana fins que a Airam,
ta mare, algun veí li parlarà
d’un microcrèdit que atorguen ferangis:
una vaca lletera i el compromís
de retornar, quan neixi, una vedella.
De nom Susej, l’escola és massa lluny
per a un marrec, però camps a través
hi faràs cap amb el quadern, el llapis
i cinc litres de llet que duus a vendre.
Ser pobre és car: et costarà la vida.
Estimaràs fins a fer-te’n la pell,
apostant per l’amor com a font de justícia,
raser i sedàs de les desigualtats.
Per al sistema dictatorial
de mercats financers que ens esclavitza,
pretendre la redistribució
de la riquesa per salvar els pobres
és la idea heterodoxa més temible
que un home pot arribar a abraçar,
molt més nociva que desobeir
la tan antiga llei del talió.
Tu incompliràs aquesta llei primària,
i difondràs, amb els actes, la pèrfida
utopia de repartir injera
de tef, pau i salut per a tothom.
Amb un currículum així, Susej,
ni que sigui per un sou de misèria,
quin patró s’arriscarà a contractar-te?
Que siguis pobre, passi; però pobre,
rebel i enamorat de l’ésser humà
és subversiu, del tot inacceptable.  
Moriràs crucificat, condemnat
pels summes sacerdots del poderós
sanedrí invisible i universal:
Stacrem, Oicaztilabolg i Tnemamra.
No obstant això, abans caldrà que neixis:
a Endasilasie t’espera una mare
amb dues mans, un cor i el bressol
d’amor amb què les dones han gronxat,
des de temps immemorials, la història
tendra i dramàtica dels cadells humans.


Bon Nadal i venturós 2012

Fa anys vaig escriure un poema de Nadal que començava dient "Cada any neixes un cop; i te'n refies / que tot estigui a punt? (...)". La primera setmana de desembre, en un poblat rural i disseminat d'Etiòpia, a prop de la ciutat de Wukro, anomenat Endasilasie (enda vol dir "L'indret": l'indret de Silasie), vaig veure aquest estable dins d'una casa:


La proximitat de les festes nadalenques em va fer pensar en el renaixement de Crist a l'Àfrica (la idea del "cada any neixes un cop"). I, concretament, per què no!, en el "pessebre" que veieu.

En aquesta casa hi érem perquè vam anar a parlar amb la senyora que surt a la fotografia, la qual havia accedit a un dels microcrèdits que li va concedir l'ONG catalana ADIA (Associació per al Desenvolupament de la Infància d'Àfrica) consistent en una vaca lletera de la qual venen la llet i fan mantega. El retorn del microcrèdit consisteix a lliurar una vedella d'un any. La inseminació de la vaca es fa de manera artificial i no corre a càrrec de la propietària. A Etiòpia tot és difícil: justament durant la nostra visita, tant la vaca com la vedella (que és a punt de fer l'any) patien una malaltia vírica el tractament de la qual també el sufraguen els gestors etíops del projecte, la qual cosa vol dir que, en última instància, també l'acaba pagant ADIA.

 
Amb relació a certes parauletes que surten en el poema, ferangi és el terme col·loquial que usa la població del Tigray per referir-se als forasters, estrangers o guiris, vaja. Els nens, quan et veuen, criden "ferangi, ferangi, ferangi..." tot contents, i les mares somriuen indulgents: "no en feu cas, són canalla".

A la viquipèdia en diu això: [El nom probablement deriva de l'àrab paraula faranj o ifranj, o persa farangi , que significa " francs ". A Etiòpia , ferenj o ferenji té el mateix significat, com ho fa Farang en tailandès. L'origen del nom és probablement dels grecs bizantins que eren veïns dels occidentals;. aquest ús es va estendre a Orient Pròxim, Àsia, Àfrica i fins i tot a la Xina [3] els grecs encara a vegades utilitzen fracàs [n] gkoi (φράγκοι) com un exònim per als europeus occidentals, i en el grec modern el terme ferengi (φερέγγυος, ο φέρων-εγγύηση, ο δυνάμενος να εγγυηθεί) es tradueix literalment com "el poder [" ós "(= portar)] de garantia (es)", el digne de confiança , i no només d'una manera econòmica! El terme va ser utilitzat com un terme despectiu en part a l'Índia per referir-se als britànics.]

La injera és el pa etíop fet amb un cereal, el tef, adaptat a l'altura i a les condicions climàtiques del país.

Els noms propis de persona exòtics que apareixen tenen fàcil solució: llegiu-los de dreta a esquerra.

I el to filocristianocomunista és fàcil d'entendre: ¿com es pot salvar la gent que viu en la pobresa i la misèria més extremes si no és mitjançant un plantejament d'amor al proïsme i de redistribució de la riquesa?