diumenge, 10 d’abril del 2011

N-51 Barcelona-Esparreguera: la nit és jove!

És un dels busos nocturns que solen agafar els joves per tornar de la capital a les poblacions del Baix Llobregat dellà de Sant Boi (les que no disposen d’un altre transport públic en aquella hora). Segons l’horari oficial, n’hi ha un cada hora des de la una fins a les quatre de la matinada. L’N-51 surt de la plaça de Catalunya a l’hora i 5 minuts i passa per la plaça d’Espanya a l’hora i 9. El meu fill sol agafar-lo per tornar de les seves sortides nocturnes i, tot sovint, ens explica les aventures del bus amb relació a l’incompliment dels horaris. Jo sempre havia cregut que l’excés del temps d’espera que el Nil ens detalla estava condicionat pel fet que solia arribar a la parada entre hores o tot just quan el bus acabava de sortir.

Ahir a la tarda vaig anar a Barcelona. Quina mandra, haver de conduir i gastar en pàrquings podent-m’hi traslladar llegint. Quina angúnia, haver de sopar patint per si, poc després, el vi i els mossos d’esquadra s’uneixen en un còctel sancionador. Per tant, fent un càlcul ràpid, vaig adonar-me que podia agafar el bus de tornada a la una o a les dues i escaig. I així va ser: a les dues i cinc era a la parada de l’N-51 a la plaça d’Espanya, la mateixa d’un munt de busos nocturns que van començar a desfilar per davant dels meus nassos: l’N-13, per exemple, que porta a Sant Boi de Llobregat té, en el mateix període de temps (d’1 a 4 h AM), cinc busos més; i l’N-17, que va a l’aeroport, quin festival: un bus cada 20 minuts, sí senyor!, perquè la infraestructura aeroportuària s’ho val. En canvi, els desgraciats que no tenim aeroport o que ja vivim més enllà de la primera “corona” de TMB, amb un bus a l’hora va que t’estrelles!

L’N-51 no va passar ni a les 2.09, ni a i 19, ni a i 29, ni a i 3.39, ni a i 49, ni a i 59, ni a les 3.09! Va passar a les 3.19 h. És a dir: una hora i deu minuts més tard del que marca l’horari. De les 2.05 a les 3.19 h m’anaven passant pel cap tots els regidors de l’Ajuntament de Barcelona, els diputats del Parlament de Catalunya, els directius responsables dels TMB, etc., que tan sovint s’omplen la boca amb els transports públics i com és de saludable, de pràctic i de convenient usar-los.

¿Tant costa que un únic bus a l’hora, interurbà i nocturn, compleixi l’horari d’1 a 4 de la matinada, quan hi ha una densitat de trànsit més que baixa i, lògicament, fluida?

Durant la meva espera, per la parada van passar tota mena de noctàmbuls: joves lolailos, moderniquis, amb rastes, parelletes d’exploració linguobucal, homes i dones inframileuristes farts de la puta jornada... De la fauna que hi va desfilar, en destaco un transvestit gras, boterut, gens elegant, amb pantalons amples de dalt a baix, bossa de color verd lloro xarolat que no feia joc amb res, cua de cavall llarga, pestanyes postisses exageradíssimes, mal pintat, sabates de punxa... i un home d’uns trenta-cinc anys, una mica colltort, fumant compulsivament, que em va preguntar si el bus cap a Zona Franca ja havia passat i li vaig dir que sí, d’aspecte desendreçat tirant a brut, que duia una llumeta làser als dits i s’entretenia a resseguir amb la punta de vermellor les cames, el cul i tot el que calgués dels i de les passavolants.

Vaig arribar a les quatre de la matinada a casa, bo i meditant que potser els ciutadans que vivim en pobles no enganxats literalment a Barcelona paguem menys impostos o gaudim d’algun tipus d’exempció de la qual no sóc conscient. En fi... ¿per què queixar-me de la puntualitat si el retard em va permetre assaborir l’ambient de la plaça d’Espanya un divendres a la matinada? És més: ¿què redimonis feia jo, un home de cinquanta-un anys, despert a aquella hora i a Barcelona? És de dia que han de funcionar bé els transports públics! De nit, és prou sabut, tots els gats són negres. ¿I si em va passar per davant i, confós amb la negror de la nit, no el vaig veure?

dissabte, 2 d’abril del 2011

El vianant Sacris, Bebeto Cidra i cia als carrers de Vic


Imagineu que un dissabte assolellat de març us atureu fortuïtament a la ciutat de Vic i que, en una cruïlla cèntrica, sense aturar el trànsit, uns ballarins comencen a dansar al costat vostre.

Imagineu-vos ara que porteu una càmera de vídeo estàndard, no professional, i que no solament no us fa mandra captar les sorprenents imatges, sinó que penseu que, a més d’un record del moment, més endavant potser us vindrà de gust inspirar-vos-hi per algun motiu que, en aquests moments, ni us plantegeu.

Mentre ho enregistreu, algú us diu que es tracta d’una coreografia del ballarí brasiler Bebeto Cidra i de la seva companyia per tal de commemorar el Dia Mundial del Teatre.

Això passava el 2009, un cap de setmana que el Sacris i la família, de camí cap a la Garrotxa, van fer una parada a la capital d’Osona per estirar les cames.

Dos anys després, aquell vídeo testimonial es converteix en una petita obra d’art gràcies a les imatges, a la dansa i a la voluntat creativa de qui el va gravar.

Aclarim que la música és l’original que sonava en el mateix moment de la interpretació dels ballarins. El joc miralloscòpic del Josep Sagristà, convertit en realitzador, no és un simple recurs. Si us hi fixeu bé, veureu que hi ha imatges de reflex i d’altres de reflex invertit.

La presència dels cossos humans ‘ballant’ entre el pas dels transeünts, l’ambient urbà i l’encreuament d’automòbils, converteix el Vianant en un poema-dansa visual que ens transporta, durant prop de quatre minuts, a un nou territori.