diumenge, 22 de juny de 2014

Lletra de batalla d’un escuder català que gasta per nom Jordi a un cavaller i llaurador de lletres valencià que anomenen Salvador, Salvaor o Voro

La fotografia de la portada de Quan truquen de matinada és de Francesc Vera,
un dels fotògrafs valencians més acreditats tant en el ram del reportatge
com en el de l'assaig fotogràfic.
Fotògraf antibarroc, auster, obsedit per la composició,
ha realitzat sèries impecables (Nocturnes, Walz, Urbs mínima).

Jo, Jordi Boladeras, desheretat de tot,
sense ofici ni terres, repto el senyor Vendrell
Grau, ací, en el seu terme, rei de la seua ploma
i del seu piu (piuàs!), a un combat encés,
verbal, alegre i viu, en les ribes del Xúquer
—i tant me fa si és dreta, a Riola, o esquerra,
a Sueca, que a mi totes les mascletàs m’eixorden
per igual i l’arròs d’ànec de regueró,
si és bo, m’abellix tant com un bon putxero.

Voro, el nostre combat serà amistós, pacífic
i a honor, llaor e glòria de l’insigne Camil
Albert i de Matilde i fills, néts i besnéts.
Camil, fill de l’acràcia terrenal, va combatre
el feixisme per fer lliberts dones i homes;
un combat, aquell seu, que també ha de ser nostre,
que no pot acceptar desercions ni treves,
perquè les males herbes de hui creixen demà
i s’escampen arreu; perquè els feixistes són rates,
no de marjal ni de bosc, sinó de claveguera,
i crien que fa fàstic; per tant, quin destarifo
si no estem a l’aguait i, damunt, els votem
perquè ens facin les lleis en nom d’immobilismes
i del retorn a èpoques contra les quals Camil
i Pere van lluitar al llarg del segle vint!

Mes tornem a la lletra de batalla amistosa,
amb concessió de perdó i de pietat,
i us he de dir, senyor lletrat, que la novel·la
amb què heu guanyat el premi de Ciutat de Sagunt
em pareix un magnífic exemple de tectònica
de plaques. Parle, és clar, del quid de l’estructura:
en l’escorça més externa, els capítols estan
mesurats en el nombre de pàgines —llevat
del dènou, que oficia de clímax de derrota
a Alacant: la mar fent de mur d’execució.
I, seguint amb el símil de l’escorça terrestre,
en la litosfera del llibre, l’acció
de cada època es mou per plaques que conformen
un mosaic on s’alternen narradors i dramatis
personae; d’exemple, ens serveix un capítol:
el díhuit. Fixem-nos-hi: comença parlant Pere
en primera persona i amb un diàleg directe
primer amb Raquel, i, aprés, amb Rafa, el director
del diari i vell company de lluites i fatigues,
ambientats en la més rabiosa actualitat;
incrustada apareix part de la sentència
amb què van condemnar a mort el suecà.
Girant full ens trobem amb una nova placa:
el narrador es torna omniscient i ens porta
al menjador de ca Matilde i Camil,
i sentim de què parlen, en la intimitat domèstica,
i en patim els neguits i tribulacions;
de cop i volta, però, el moviment tectònic
fa aparèixer un altre personatge de pes,
Marta, i ens traslladem a la Transició;
tenim, doncs, un capítol, tres moments temporals
diferents, dues veus narratives que casen
i es complementen bé, i una bona alternança
entre fragments d’estil directe i indirecte.
Aquesta varietat enriqueix i oxigena
la novel·la i lubrica el ritme de lectura;
una placa desplaça l’altra i, entre totes,
descobrim el trellat estructural del llibre.

Quan truquen de matinada o, tal vegada,
“Quan fumen a totes hores”? M’assalta un dubte fals:
Jaume Primer i Ausiàs March eren fumadors?
Tirant lo Blanc fumava? Doncs no, perquè sabeu
bé que el tabac arriba d’Amèrica al segle XVI...
En canvi, Pere, Marta, el mestre Fuster, Camil,
Raquel, Vicent, Rafa... Júlia se’n va deixar...
Xe, collons, aquí fuma tot Déu, i, d’aquest fet,
en vull destacar un tret: el retrat
realista que impregna les cent cinquanta pàgines,
el qual, malgrat les dosis de ficció, esdevé
un valor: no estem davant d’una obra políticament
correcta i pensada per a un lector tipus,
sinó immersos del tot en la sinceritat
literària —i podria afegir que vital— del seu autor,
la qual cosa no nega que siga ficció.
Molts dels presents, llegint-la, trobem el Voro amic
en un munt de detalls repartits o escampats
conscientment (o no) en els distints personatges
que l’habiten, per bé que Pere s’endú la palma.

“—Convida’m a fumar, Vicent —dic quan encara no hem travessat la porta del carrer.
—Quina novetat!
—És estrany que no haja baixat Raquel —diu Vicent.
—Mira, ja ve —li conteste.
—Estava fumant-me. Doneu-me una cigarreta, que no en tinc —diu Raquel ansiosa.
—Haurà de ser Vicent —dic, mentre mire la cara de Vicent.
—Com sempre —diu remarcant les paraules, però sense perdre la resignació i el sentit de l’humor.” (pàg. 111, cap. XVI)

¿Per què l’autor no fa que Pere siga un home
alt, ben guapet de cara? Perquè no ho necessita,
i perquè el seu és més un món d’antiherois
reals de carn i ossos que d’herois de cel·luloide.

“Li agradava perquè li havien ensenyat que l’home havia de ser més alt que la dona i, en els moments transcendents, quan es miren de veritat, ella mira cap a dalt i ell mira cap a baix... Quina mentalitat més masclista! I tant!, mira, jo, per raons evidents no he tingut mai la sensació de mirar des de dalt una xica. No l’has tinguda, però tampoc no has tingut cap complex amb la meua cosina, que et passava dos pams.” (pàg. 90, cap. XII)

Que parlar d’alter ego sigui fàcil i tòpic
no nega la realitat que va ser el nostre autor
qui va rebre l’encàrrec de Fuster d’endreçar
i anotar les memòries de Matilde Gras,
i també és Salvador Vendrell Grau qui s’embranca
a gaudir del servici militar l’any mateix
que Tejero es presenta tricornat al Congrés
de Diputats un trist 23-F.
Ves per on, Voro, igual que Pere i que el pesat
que us parla, va anar a Mallorca a fer el soldat.

D’altra banda, haig de dir que el Pere d’aleshores
té un punt de timidesa, com el nostre home a Riola,
sobretot quan es tracta de lligar amb el sexe
fort, és a dir, amb dones.
Pere està al pub amb Marta, fumant porros, és clar!,
amb bons temes de jazz, xarrant i prenent copes,
en els anys agitats del postfrancohamuerto.
Pàgina 16, llig literalment el primer gran bes de la nit:
“La vaig besar en el front i la vaig treure de dubtes”.
Pàgina dèsset, i ara serà ella la tímida:
“M’abraçà i em va fer un bes a la galta abans que jo poguera dir res més”.
En el front... A la galta...
I poc abans d’acabar el capítol ve el tercer
petó entre dos bons amics que s’atrauen i es desitgen.
Redoble de tambors i de timbales i...
“La vaig besar i vaig entrar a casa”. Homeee!
Així sí que costa d’avançar en les relacions humanes.
Supose que, conscient que els lectors actuals
ja no estem fets a tant de puritanisme en obres
de ficció, en el capítol tres, datat en 2013,
amb una tal Júlia, passarà de zero a cent
en un tres i no res: “La bese. És un bes ansiós, delerós, amb les boques mossegant-se i les mans arrencant a grapallades la poca roba que ens vist”.
Ara sí, company, la fruita madura i les dones... verdes!

Prou conyetes i deixeu que adopti
per uns breus moments un to més seriós:
la novel·la de Voro contribueix també
a fer didàctica de la memòria històrica
o, si ho preferiu, de la memòria democràtica,
perquè Quan truquen de matinada
recupera en les seves pàgines
els processos de lluita a favor
de la democràcia i de la pau
que van travessar tot el segle vint.
I no podem oblidar que l’autor
és, des de fa molts anys, professor d’institut,
i que ha explicat per activa i per passiva
als seus alumnes que, en situacions de dictadura,
la història "oficial" manipula o nega
la memòria històrica, com va succeir
en aquest nostre país durant el franquisme;
com encara, desgraciadament, passa;
¿serà per això que els crims del franquisme
encara avui no es poden investigar?

A més a més, l’autor fa política
quan parla dels temps actuals,
i fa política perquè va ser un bon deixeble
de Fuster, qui deixà escrit això: “Cal no oblidar
que tota política que no fem nosaltres,
serà feta contra nosaltres”. (Política, Diccionari per a ociosos)

Unint aquesta idea de memòria històrica
a les vicissituds de Camil i Matilde,
d’una banda, i de Pere i Marta, d’una altra,
adonem-nos que hi ha un paral·lelisme
entre el record d’uns fets —les memòries de Matilde—
i el record d’un amor —l’amistat Pere-Marta—,
la constatació d’un oblit de trenta anys,
i el desig de reprendre totes dues històries
per tancar-les com cal:
la reparació de l’honor dels vençuts,
en un cas, i la comprensió d’una relació
complicada, en un altre. Se m’acut que en el llibre
assistim, metafòricament, a dos enterraments
que la història havia impedit d’oficiar
com es mereixien: història i microhistòria.

Podria fer durar aquesta lletra de batalla
anys i panys, tants com els que fa que dura
la meua amistat amb aquest lletraferit
i amb la seua estimada família;
però he parlat de concessió de pietat.
Les armes seran pactades el dia
del combat que es farà al pont del riu
i com a jutges convidarem l’emperador
de Constantinoble, el Gran Turc,
Tirant lo Blanc i Carmesina,
Matilde Gras i el mateix Camil Albert.
Aquestes són les meues condicions,
ah!, i una última: llegiu-vos el llibre
perquè és magnífic; i és magnífic perquè
té de tot: és històric, és amorós, és irònic,
és escèptic, és culte, és emocionant,
és alegre, és trist, i, a més, està molt ben escrit.

Deixeu-me acabar aquest anàrquic paper
(no caldria, sinó!) amb un petit retret
de caire lexical: ¿com és que no apareix
ni que siga un sol cop la paraula “fogona”?
L’he trobada a faltar. Segur que a la propera
novel·la hi serà. Em torne a posar seriós,
per acabar, ara sí, amb una cita i un poema.
La primera és de Winfried Georg Sebald, que diu:
“Seria hipòcrita mirar enrere, cap als anys 1940-1945,
i dir que va ser una època terrible. Crec que encara
ens trobem de ple en aquesta època”.
Quan la vaig llegir vaig pensar que es podia
formular igualment fent-la extensiva als anys
1936-1939 de la guerra civil espanyola,
preàmbul d’assaig de la segona guerra mundial.

I el poema és de Vicent Andrés Estellés. Apareix per primera volta en El llibre de meravelles, el 1971, i després, amb tres versos menys, en el llibre X del segon volum de Mural del País Valencià. És aquesta la versió que llegiré i que dedico a Camil Albert i a tothom qui ha defensat i defensa les llibertats dels pobles, de les cultures i dels homes i dones que han lluitat i continuen lluitant per un món millor, més just i solidari.

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teva paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no sigui la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.

Moltes gràcies!


D'esquerra a dreta, Vicent Olmos, historiador i director de l'editorial AFERS; Salvador Vendrell, escriptor i catedràtic de l'IES Joan Fuster de Sueca; Jordi Boladeras, professor de català per a adults; i Joan Baldoví, diputat de Compromís al Congrés de Diputats i professor de l'IES Joan Fuster de Sueca. Claustre de l'Espai Joan Fuster, a Sueca.
Amb Voro i Baldo, aprofitant l'avinentesa per fer publicitat
de Diari de matinada, el nou disc de Trast