dissabte, 1 de juny de 2013

Προμηθεύς

El Prometeu de Josep de Ribera


¿Voleu que us conti qui era Prometeu?
Doncs bé, xiquets, au, arremolineu-vos
ací, a propet, a tocar d’aquest foc
i imagineu-vos un súper heroi
—hi havia semidéus, titans i déus—,
fill del tità Japet (del cul estret),
i de Climene, una nimfa oceànide.
Pareu compte amb les flames, no us cremeu,
que no sou immortals com Prometeu.
Heu de saber que Zeus, el déu més déu
de tots els déus que es fan i es desfan a l’Olimp,
començava a tenir la mosca al nas
i fred als peus en veure que el tità,
tenint per mestra la sàvia Atena,
progressava adequadament en tot:
artesania, belles arts, ciències i lletres.
Només va caldre que el llest Prometeu
fes una broma a Zeus, fent-lo confondre
davant els seus en eleccions càrniques,
perquè el senyor del llamp tragués el foc
pels queixals i exclamés: “als teus amics
humans, se’ls ha acabat menjar calent,
fora paelles i rostits, els prenc
el foc, que petin de dents a l’hivern,
i així aprendran, balbats, a fer bondat”.
El déu més gran encara era molt jove
i pecava d’orgull i d’arrogància;
però en això el tità se li assemblava
—potser és lògic si tenim en compte
que tots dos personatges mai no moren
i són soferts de mena quan convé.
I rezeus, com va arribar a patir
Prometeu, l’enginyós, després que, ardit,
gosés d’estranquis colar-se a l’Olimp
—tot s’ha de dir: amb dissimul d’Atena.
Es va acostar al carro igni del Sol,
hi va encendre una torxa i en pispava
un carbó encès, bo i pirant tot seguit
per fer-nos novament el do del foc.
I amb ell, les dones i els homes, les xiques
i xicons, vam obtenir la cultura
i tot allò que, almenys sobre el paper,
ens converteix en persones de seny
i en éssers més o menys enraonats.
Llamps, rellamps, trons, calamarsa i centelles!
Ai quan Zeus s’adonà que Prometeu
li havia afanat el foc de ca seua!
Els més vells de l’antiga i bella Grècia
encara se’n recorden de la por
que van passar quan semblava que el cel
i la terra s’anessin a esberlar.
Ja en coneixeu la venjança divina.
¿Uns sí i valtros no...? ¿Entro en detalls?
D’acord: Zeus condemnà el nostre tità
a patir uns suplicis horrorosos.
—Hefest el Coix —manava—, amb el Poder
i la Força, que t’hi ajudaran, ferma
Prometeu amb cadenes ben pesants
al punt més alt d’una penya, a l’Escítia,
que el sol li caigui a plom al mig del cap
i a la nit les ventades el corgelin
i les Gorgones el corglacin... vinga!
[Matís lèxic cardíac que convida
a pensar que l’olímpic Fabrajava.]
Tal dit tal fet, i no se’n va queixar
mentre els botxins li feien l’apa-siau.
Mes, tot sol i abandonat, va cridar.
Què... no ho sé, puc jurar que jo no hi era.
I devia abocar alguna llàgrima
perquè les dolces nimfes oceànides
van acudir-hi en un bell carro alat
i li daven consol i el compadien.
Fins i tot va presentar-s’hi son oncle
per part de mare, l’aquós Oceà
—més fluvial que marítim llavors—,
per intentar fer-lo baixar del burro
i que implorés perdó a l’omnipotent.
Ca, barret! En orgull, ni el mateix Zeus
no el venceria; i, a més, va afegir,
encadenat, que només ell posseïa
el secret que havia de fer que Zeus
conservés el poder per sempre més.
El bocamoll de torn s’envolà a dir-ho
a l’olímpic, i aquest, enfurismat,
va maquinar venjança més cruel,
després que el missatger oficial,
Hermes, el de sandàlies alades,
va capir que el tità no garlaria
perquè, malgrat tot, també era immortal.
Doncs ve-t’ho aquí: a patir de valent
s’ha dit perquè li va ser aplicada
una severa llei d’immersió
no lingüística —que s’hauria tret
amb summa cum laude—, sinó tartàrica.
Molt per sota de l’Hades hi ha el fosc Tàrtar;
segons Hesíode, entre Tàrtar i Hades
hi ha idèntica distància que entre el cel i la terra.
Imagineu-vos si en para, de lluny,
i si en deu ser, de negra, la contrada
que feia de masmorra als immortals!
Hi va anar a petar i a patir, pobre,
i, amb la ferralla al damunt, bye bye nimfes!,
i s’hi va estar —i no havia nascut
encara— més anys que Matusalem.
Quan l’olímpic l’alliberà del Tàrtar,
el retornà al roquissar de l’Escítia
i sant tornem-hi, amanit aquest cop
amb un detall mediambiental
de caire ornitològic i hepàtic:
una àguila amb el bec prou afilat
li farà sets a la pell —tants com calgui—
fins a furgar-li el fetge, saludable,
i, ni que fos cirròtic, que no ho és,
se’l halarà a becarrades goludes,
i aquesta escena tirant a ecològica
tindrà lloc cada dia durant anys,
sense manies, molts, un rere l’altre,
que Prometeu, mentor d’humanitat,
resistirà engrillonat i invençut.
¿Podem parlar de cadena perpètua?
¿D’ell deu provenir el nom de tal pena?
Tant se li en dóna a Prometeu l’origen
de la dissort. Rumia i ho té clar:
si no mor, tard o d’hora vindrà Tique.
Tanmateix, ¿com vindrà, si el Ciceró
de carn i ossos en té per anys i panys
per néixer i per fer que la deeesa
Fortuna popularment s’associï
a la Roda que fa girar la truita?
D’herois, la mitologia n’és plena,
i n’hi ha un fum que encara no hem citat.
Tianet: com hi ha món que tu te’l saps.
I tant! I admet de ser servit com vulgueu:
a la romana o cuinat a la grega.
No ho dubtis pas: guisat en fogó hel·lènic.
Tatatatxan! Un híbrid, un semidéu,
l’heroi d’herois entra en acció: Hèracles.
Serà ell qui, fastiguejat de l’àguila,
negociant a dues bandes hàbilment,
convencerà el tità d’escopir el secret
i obtindrà el mític salconduit de Zeus.
D’una fletxada, l’obsès rapinyaire
esdevindrà un vulgar pollastre a l’ast.
No falla mai: Hèracles ha guanyat.
Ara només cal que Prometeu ralli
d’una p... vegada. ¿Què li passa?
¿No se’n recorda? ¿Abans es vol dutxar?
¿Tu l’entens...? ¿Què diu d’una tia rossa?
¿Problemes de cobertura divina:
Tea, Titi, Toosa, Teia, Tetris?
Ah, no!, diu “Tetis”, la filla del cel
i de la terra. ¿No serà aquesta noia
que amaga el rostre amb cabellera rossa,
la que obre el post d’un dia sense pa?
I, si ho és, ¿què ve a compondre la Tetis
en el merder que els mites han muntat?
Enllestim, que se’ns acaba la llenya
i els secrets refredats no valen res.
Vegeu: si Tetis s’unia amb un Déu,
tant si era Zeus com Posidó, el fill
destronaria son pare amb una arma
invencible: una fitora ultramàgica.
I els referits déus de déus, tu diràs!,
van córrer a casar-la amb un mortal,
Peleu, tot i que no va ser gens fàcil
perquè les nimfes nereides del mar
eren proteïformes a pler, sí,
i el reiet, abans de folgar amb Tetis,
va haver d’assistir a la metamorfosi
de la dona en foc, aigua, vent, ocell,
arbre, tigre, lleó, serp i... ecs!, sípia.
Superat l’enrenou van celebrar
el casament al capdamunt del Pèlion
i, a diferència de les pel·lícules,
no van ser gens feliços, perquè Tetis
s’entossudia a procurar que els fills
es convertissin també en immortals.
Com? Passant-los pel foc que purifica.
Pobrissons, engendrats de sang mortal,
la pell, en perdre l’H2O, cruixia,
i els nadons la dinyaven corsecats.
Dels set fills que tingueren, va ser l’últim
el que Peleu va salvar de la crema...,
un dels herois de la Guerra de Troia.
Justa la fusta! És el del punt feble
en el tendo calcaneus o Achillis.
Si us ve de gust, en parlarem un dia.
Ara pleguem, que s’ha fet massa tard
i se’ns escaparà el somni alat
que ens ha de dur a Sant Vicenç dels Horts
de les Hespèrides, prop de l’Atlàntida.
Allí, a la Biblioteca Les Voltes,
demà ens trobem els del club de lectura.
¿Que si té nom, el club...? ¿L’endevineu?



El Prometeu de Tiziano

diumenge, 5 de maig de 2013

Una menció especial


Menció especial per a un poema fet exprés

A Rocafort de Bages se celebra, des de fa setze anys, el Premi de Poesia Senyora Josefina Oliveras (vídua de Guañabens) que jo he tingut la sort de guanyar en dues ocasions i de quedar-ne segon en una altra. Aquest premi s’atorga el dia 1 de maig, que concideix amb la Festa Major de Rocafort, poblet situat a 421 m d’altitud en un contrafort nord-occidental de la serra de Sant Llorenç, a l’esquerra de la riera de Mura, dins un entorn privilegiat, el Parc Natural de Sant Llorenç del Muny i Serra de l’Obac. Actualment, forma part del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort.

L’acte sol aplegar un bon nombre de veïns i té un ritme agradable que no es fa gens pesat. Després de la benvinguda per part del regidor de Cultura, es llegeix l’acta del jurat i es lliuren els premis. A continuació, els dos poetes guardonats llegeixen els seus treballs i l’alcalde tanca l’acte amb un breu parlament. Visitar Rocafort, si el temps primaveral hi acompanya, és un gust que, en el cas que hi vagis a recollir un premi, s’intensifica.

Tot aquest preàmbul em serveix per explicar que, enguany, decidit novament a participar-hi, vaig gosar fer una proposta poètica diguem que un xic especial. En comptes de presentar-hi un recull de poemes de tema “lliure”, em vaig centrar en l’entorn de Rocafort i en la persona i personalitat de Josefina Oliveras i Ferrer (1910-1996), qui dóna nom al premi ben merescudament. Si en voleu conèixer vida i obra, aquí teniu un enllaç a “Manresanes que han fet història”, que us la donarà a conèixer:


Segons va explicar el regidor de Cultura i membre del jurat, així com el primer premi va quedar força clar des de la primera puntuació, per al segon vam ser quatre els aspirants empatats a punts i, per tant, es va haver de deliberar fins a decidir qui se l’emportava. Un cop decidit, a proposta d’Anna Grau Guañabens, néta de Josefina Oliveras, es va proposar de reconèixer el meu treball amb una menció especial, i van quedar que em demanarien si em feia res d’acudir a Rocafort el mateix dia 1 de maig a llegir-lo, a la qual cosa jo, un cop informat, vaig accedir perquè sempre he defensat que, en això dels premis, s’hi ha de participar “a les verdes i a les madures”. Diguem que un treball fet exprés havia merescut una menció especial.

El dimecres passat, doncs, a Rocafort falta gent, m’hi vaig presentar i va coincidir, a més, que el Dr. José Luis Irujo Fatuarte (regidor de l’Ajuntament de Manresa i, durant uns anys, metge del Pont de Vilomara i Rocafort), després d’unes quantes edicions de no assistir-hi, va voler fer un parlament com a amic personal de la família Guañabens-Oliveras. Per tant, en la setzena edició del premi Josefina Oliveras, la vida i l’obra d’aquesta farmacèutica bagenca ha estat triplement recordada.

Amb Josefina Guañabens Oliveras, filla de Josefina Oliveras,
i José Luis Irujo Fatuarte, metge amic de la família Guañabens-Oliveras

Amb Anna Grau Guañabens, néta de Josefina Oliveras
i membre del jurat del premi

diumenge, 28 d’abril de 2013

La meua xicota valenciana es diu Mercedes

Amb la Mercedes Gallart, a Riola, aquest 17 de març de 2013

I és de Riola, un dels pobles més bonics de la via làctia, a la Ribera Baixa. Però anem a pams, perquè la Mercé Gallart, a qui tothom diu Mercedes, és una senyora viuda de 85 anys que, òbviament, no està enamorada de mi, sinó que continua enyorant el seu company de tota la vida, Manuel Anaya, a qui tothom deia Manolo.

A causa de les estretors econòmiques de la dictadura espanyola dels cinquanta, motivades per la poca feina que hi havia, Manolo s’havia buscat la vida a la Camarga —concretament en un mas de Lei Santei Marias de la Mar, en occità provençal. Allí feia la feina d’encarregat durant tot l’any i vetllava tant pel manteniment de la casa de camp on s’estava com per la contractació dels temporers valencians que creuaven la frontera per anar a la verema.

La parella Anaya-Gallart vivia en una caseta annexa al mas dels amos, amb aigua corrent i electricitat, però mancada de vàter i dutxa. S’havien casat el 1955 i la Mercedes va tenir els primers dos fills, Mercé i Manu, a cavall de Riola i la Camarga, entre anades i vingudes, fins que establerta definitivament, allà en van néixer dos més: la Xelo i la Pepi. Al costat de l’home i dels fills, i malgrat les dificultats materials i algunes incomoditats, la Mercedes era feliç i íntimament sempre ha conservat aquella etapa de la vida amb estima i bons records.

Una de les obsessions del matrimoni Anaya-Gallart va ser fer estudiar els fills, donar-los els estudis que ells no havien pogut tenir. És per això que, en una de les parets del menjador de ca seua, els quatre títols de llicenciatura de les tres filles i el fill ocupen un lloc d’honor. El Manolo els va anar penjant amb autèntic orgull de pare que ha complert amb un dels seus deures més transcendents.

Per culpa de les xacres de l’edat, ara la meva xicota valenciana està molt toveta, però sempre ha estat una dona entusiasta, optimista i lluitadora. En aquest sentit es manté molt jove, perquè sempre valora positivament els canvis, sense tenir-los cap por. No té res de conservadora, si per conservador entenem el puritanisme tronat i l’immobilisme. Entén perfectament les inquietuds dels néts i nétes, i no solament els entén, sinó que fins i tot els anima a ser coherents amb les seves aspiracions.

Ben mirat, amb totes aquestes virtuts i qualitats humanes, potser em sortiria més a compte, més que tenir-la com a xicota, d’incorporar-la a la meva vida com a mare. Ja ho sé que ja en tinc una! Tanmateix, ¿hi ha cap mal a tenir-ne dues? I més tenint en compte que, en el cas que la Mercedes acceptés ser la meua mare valenciana, renuncio ja d’entrada a cap herència. En tinc prou amb el seu exemple i simpatia vitals, i amb la seva dolcesa natural.

dissabte, 27 d’abril de 2013

Sant Jordi torna a Catalunya

A les paradetes del moll de Bristol, el dia 20 d'abril,
el drac malvat a punt de cruspir-se el nostre heroi



Sant Jordi torna a Catalunya

Oh cavaller, quin destí més cruel
haver hagut d’esmerçar anys i panys
a rescatar la bleda assolellada
de la princesa, eterna figaflor
incapaç d’ajudar-te a derrotar
el drac ordint algun estratagema
des de les files del vil enemic.
¿Tants segles de segrest i sols ha après
a somicar, a plorar i a xisclar?
¿I si es tracta d’un simple victimisme?
Per primer cop a la vida et planteges
que n’estàs fart, que cal que diguis prou,
i cap a Catalunya emprens el vol.
Per penjar els hàbits de cavaller,
per enterrar els costums d’home d’armes
i acceptar que justeges de caler,
tires pel dret i tries Ryanair:
és tan car facturar llances i escuts!,
i amb la cota de malla i l’armadura
ni fart de vi arribaries a seure,
i això obviant el cost del sobrepès;
ah, i oblida’t del cavall socarrat
que cavalques en alguna estampeta.
El vint-i-tres d’abril de dos mil tretze,
a la T1 del Prat, feliç, aterres.
Amb prou feines la bossa de mà amb muda
—calçotets llargs, mitjons i samarreta—,
uns borseguins i gipó carmesí.
Ja a ciutat, t’encamines a una dama
que ven roses i li expliques qui ets,
però comproves que no et veu ni et sent,
i amb els dels llibres et passa el mateix.
I constates que no tens fam ni set,
i que el record del drac i la princesa
no et fa ni fred ni calor, o, si de cas,
t’omple d’una bonhomia innocent
com si es tractés d’un conte o una llegenda.
De sobte algú t’agafa de la mà,
baixes els ulls i, somrient, hi ha un nen
que et diu: vostè és Sant Jordi, veritat?
Ho era, vailet, però me n’he atipat.
¿Tu creus que se n’adonarà, la gent,
que he decidit deixar de barallar-me
amb el drac i abandonar la princesa?
El nen se’m penja al coll, em fa un petó
i, seriós, em parla a cau d’orella:
estimat cavaller universal,
tu ja ets vellet i, tot i que ets valent,
serà difícil que vencis el monstre
si els catalans, units, no t’hi ajudem.
La teva feina ja està feta: mi-te-la!,
roses i llibres omplen els carrers
i la gent amunt i avall passejant
i recordant la teva magna gesta
justament en el dia del teu sant.
Però... si no vaig guanyar... què celebren?
Ningú en sap el resultat, del combat,
i, de derrotes, als d’aquí ens en sobren.
Com que has tornat, ara ens toca a nosaltres
de rematar la teva àrdua història
amb l’arma més legítima de totes:
la d’avançar ben junts com un sol home
amb els drets universals a les mans,
els drets de l’home i també els drets dels pobles.
Només així, Sant Jordi, vencerem
el drac, salvaguardarem Catalunya
i enlairarem la nostra llengua al cim
d’estima i de respecte que es mereix.
Ara ets tu, cavaller, qui s’ha distret,
i el nen ho nota i et demana en què penses.
Doncs en el món, que és ple de dones belles
i incomparables en seny, passió
i llestesa amb el rostit de princesa
que vaig deixar en contrades ignotes.
¿No s’ofendran si els dedico un poema?
I el petit herald et requesta, amatent:
qui no s’arrisca no pisca, valent!
                             
Bristol, 19-21 d’abril / Sant Vicenç dels Horts, 22 d’abril


Una cervesa local de Bristol, torradeta i bona,
que ens reafirma allò que ja sabem:
que ens cal ser independents
per alliberar-nos del drac