diumenge, 28 d’abril de 2013

La meua xicota valenciana es diu Mercedes

Amb la Mercedes Gallart, a Riola, aquest 17 de març de 2013

I és de Riola, un dels pobles més bonics de la via làctia, a la Ribera Baixa. Però anem a pams, perquè la Mercé Gallart, a qui tothom diu Mercedes, és una senyora viuda de 85 anys que, òbviament, no està enamorada de mi, sinó que continua enyorant el seu company de tota la vida, Manuel Anaya, a qui tothom deia Manolo.

A causa de les estretors econòmiques de la dictadura espanyola dels cinquanta, motivades per la poca feina que hi havia, Manolo s’havia buscat la vida a la Camarga —concretament en un mas de Lei Santei Marias de la Mar, en occità provençal. Allí feia la feina d’encarregat durant tot l’any i vetllava tant pel manteniment de la casa de camp on s’estava com per la contractació dels temporers valencians que creuaven la frontera per anar a la verema.

La parella Anaya-Gallart vivia en una caseta annexa al mas dels amos, amb aigua corrent i electricitat, però mancada de vàter i dutxa. S’havien casat el 1955 i la Mercedes va tenir els primers dos fills, Mercé i Manu, a cavall de Riola i la Camarga, entre anades i vingudes, fins que establerta definitivament, allà en van néixer dos més: la Xelo i la Pepi. Al costat de l’home i dels fills, i malgrat les dificultats materials i algunes incomoditats, la Mercedes era feliç i íntimament sempre ha conservat aquella etapa de la vida amb estima i bons records.

Una de les obsessions del matrimoni Anaya-Gallart va ser fer estudiar els fills, donar-los els estudis que ells no havien pogut tenir. És per això que, en una de les parets del menjador de ca seua, els quatre títols de llicenciatura de les tres filles i el fill ocupen un lloc d’honor. El Manolo els va anar penjant amb autèntic orgull de pare que ha complert amb un dels seus deures més transcendents.

Per culpa de les xacres de l’edat, ara la meva xicota valenciana està molt toveta, però sempre ha estat una dona entusiasta, optimista i lluitadora. En aquest sentit es manté molt jove, perquè sempre valora positivament els canvis, sense tenir-los cap por. No té res de conservadora, si per conservador entenem el puritanisme tronat i l’immobilisme. Entén perfectament les inquietuds dels néts i nétes, i no solament els entén, sinó que fins i tot els anima a ser coherents amb les seves aspiracions.

Ben mirat, amb totes aquestes virtuts i qualitats humanes, potser em sortiria més a compte, més que tenir-la com a xicota, d’incorporar-la a la meva vida com a mare. Ja ho sé que ja en tinc una! Tanmateix, ¿hi ha cap mal a tenir-ne dues? I més tenint en compte que, en el cas que la Mercedes acceptés ser la meua mare valenciana, renuncio ja d’entrada a cap herència. En tinc prou amb el seu exemple i simpatia vitals, i amb la seva dolcesa natural.

dissabte, 27 d’abril de 2013

Sant Jordi torna a Catalunya

A les paradetes del moll de Bristol, el dia 20 d'abril,
el drac malvat a punt de cruspir-se el nostre heroi



Sant Jordi torna a Catalunya

Oh cavaller, quin destí més cruel
haver hagut d’esmerçar anys i panys
a rescatar la bleda assolellada
de la princesa, eterna figaflor
incapaç d’ajudar-te a derrotar
el drac ordint algun estratagema
des de les files del vil enemic.
¿Tants segles de segrest i sols ha après
a somicar, a plorar i a xisclar?
¿I si es tracta d’un simple victimisme?
Per primer cop a la vida et planteges
que n’estàs fart, que cal que diguis prou,
i cap a Catalunya emprens el vol.
Per penjar els hàbits de cavaller,
per enterrar els costums d’home d’armes
i acceptar que justeges de caler,
tires pel dret i tries Ryanair:
és tan car facturar llances i escuts!,
i amb la cota de malla i l’armadura
ni fart de vi arribaries a seure,
i això obviant el cost del sobrepès;
ah, i oblida’t del cavall socarrat
que cavalques en alguna estampeta.
El vint-i-tres d’abril de dos mil tretze,
a la T1 del Prat, feliç, aterres.
Amb prou feines la bossa de mà amb muda
—calçotets llargs, mitjons i samarreta—,
uns borseguins i gipó carmesí.
Ja a ciutat, t’encamines a una dama
que ven roses i li expliques qui ets,
però comproves que no et veu ni et sent,
i amb els dels llibres et passa el mateix.
I constates que no tens fam ni set,
i que el record del drac i la princesa
no et fa ni fred ni calor, o, si de cas,
t’omple d’una bonhomia innocent
com si es tractés d’un conte o una llegenda.
De sobte algú t’agafa de la mà,
baixes els ulls i, somrient, hi ha un nen
que et diu: vostè és Sant Jordi, veritat?
Ho era, vailet, però me n’he atipat.
¿Tu creus que se n’adonarà, la gent,
que he decidit deixar de barallar-me
amb el drac i abandonar la princesa?
El nen se’m penja al coll, em fa un petó
i, seriós, em parla a cau d’orella:
estimat cavaller universal,
tu ja ets vellet i, tot i que ets valent,
serà difícil que vencis el monstre
si els catalans, units, no t’hi ajudem.
La teva feina ja està feta: mi-te-la!,
roses i llibres omplen els carrers
i la gent amunt i avall passejant
i recordant la teva magna gesta
justament en el dia del teu sant.
Però... si no vaig guanyar... què celebren?
Ningú en sap el resultat, del combat,
i, de derrotes, als d’aquí ens en sobren.
Com que has tornat, ara ens toca a nosaltres
de rematar la teva àrdua història
amb l’arma més legítima de totes:
la d’avançar ben junts com un sol home
amb els drets universals a les mans,
els drets de l’home i també els drets dels pobles.
Només així, Sant Jordi, vencerem
el drac, salvaguardarem Catalunya
i enlairarem la nostra llengua al cim
d’estima i de respecte que es mereix.
Ara ets tu, cavaller, qui s’ha distret,
i el nen ho nota i et demana en què penses.
Doncs en el món, que és ple de dones belles
i incomparables en seny, passió
i llestesa amb el rostit de princesa
que vaig deixar en contrades ignotes.
¿No s’ofendran si els dedico un poema?
I el petit herald et requesta, amatent:
qui no s’arrisca no pisca, valent!
                             
Bristol, 19-21 d’abril / Sant Vicenç dels Horts, 22 d’abril


Una cervesa local de Bristol, torradeta i bona,
que ens reafirma allò que ja sabem:
que ens cal ser independents
per alliberar-nos del drac