dissabte, 15 de setembre del 2012

Una Diada amb manifestació musical




No em sé estar quiet. En les grans manifestacions com la de l’altre dia onze (de 2012) o la de fa quatre dies (de 1977) faig el belluguet. Necessito moure’m i respirar amunt i avall. No em preocupa massa estar envoltat de cants i consignes diferents de les meves per la dreta o per l’esquerra. Íntimament, el cas és no parar estàtic. Haig de voltar, escoltar, mirar la cara i els ulls de la gent. M’integro i em desintegro en la multitud. M’inflo i desinflo com un pulmonet ambulant.

Al cap d’una estona d’estar parat a la cruïlla d’Aragó amb Pau Claris, veient que la mani era un acoloridíssim mosaic quadribarrat-i-estelat que no es movia, vaig dir als meus que anava a fer un tomb per lliure, que ja ens trucaríem i quedaríem més tard. Com que ja em coneixen, cap problema, tu fes fes... Es va apuntar a seguir-me en la marrada cap enlloc el Domingo, conveí de Sant Vicenç dels Horts i company des que es va inscriure a un dels primers Cursos de Català per a Adults que vam fer al poble abans que existís el CPNL. El Domingo és extremeny d’origen —de Garlitos— i català d’adopció que s’estima la nostra i la seva terra com ningú. Boti, boti, boti, espanyol el qui no boti! I, esclar, si jo fos extremeny... botaria? Doncs... per què no? Al cap i a la fi, aquest ritornello és una facècia festiva més d’una manifestació on tot el macadam era un clam a favor de la independència, paraula esdrúixola com el nostre poble. Potser si la parauleta i la gent catalana fóssim aguts, ja la tindríem.

Tots dos vam començar a caminar i, tot i les barreres humanes naturals producte de la manicentració, déu n’hi do la passejada que ens vam fer pels vuit punts cardinals de la gentada. Quan ja portàvem ben bé una hora voltant, marejats, vam anar a petar al vèrtex del carrer d’Ortigosa amb Trafalgar, i allí es va produir el miracle: això no és normal! Jo, d’aquí, no em moc, o vaja: sí, però a ritme d’aquesta gent que, per cert, d’on han sortit?

M’informava una noia que tots ells i elles eren membres de diversos grups de música tradicional del país que s’havien trobat per assistir junts a la manifestació. La formació era imponent: un bon nombre de gralles, clarinets, flabiols, flautes, acordions, trombes, trompetes, sacs de gemecs i/o gaites, timbals de diferents mides, violins, guitarrons... i també una polifonia de veus ‘professionals’. Al capdavant, dos homes feien de directors de tot plegat, un dels quals vaig reconèixer com un dels cantants de La Nova Euterpe,


i, al vespre, a casa, ja armat d’Internet, el vaig identificar amb Jaume Ayats, baríton, músic, musicòleg i professor d’etnomusicologia de la UAB, el qual ha fet l’estudi on s’investiga que la música d’Els Segadors prové d’una cançó eròtica (Els Segadors, de cançó eròtica a himne nacional. Editorial L’Avenç.)


La munió de músics tradicionals que avançaven pel carrer de Trafalgar en direcció al passeig de Sant Joan interpretaven ara Els Segadors, adés Muntanyes del Canigó, El ball de la civada, No en volem cap, i d’altres, i tothom anava quedant bocabadat i somrient, alegre i amarat d’emoció. La música, les notes de la nostra música tradicional, massa oblidada fins i tot pels mass media d'aquí, un cop més obrava el prodigi de convertir-se en energia, impuls i felicitat compartida per un poble, el català (del nord, del sud, de terra endins, de mar enllà), que clamava alt, fort i amb harmonia per la seva llibertat.

El Domingo i jo caminàvem al costat d’aquest bé de déu de músics i no cabíem a la pell: havíem trobat un lloc privilegiat per assistir a la mani... i de franc! Li ho vaig dir a un trompetista: ens hauríeu de cobrar per gaudir del luxe d’acompanyar-vos. I potser amb aquestes paraules meves ja es va donar per pagat. Al cap i a la fi, em temo que la música tradicional i la poesia, per exemple, agermana els seus practicants en la pobresa. En fi... tot sigui per la independència... com que nosaltres de pobres ja ho som!

En haver posat cara i nom al Jaume Ayats, també vaig descobrir a la Xarxa que ell mateix, amb Marcel Casellas, Màrius Serra i Salvador Cardús, havien estat els responsables de la música i lletra dels nous Clams de llibertat: Què vol aquesta tropa?, que es van anar deixant sentir durant tota la jornada:

Un: Què vol aquesta tropa?
Tots: Un nou estat d'Europa!
Un: Què vol aquesta gent?
Tots: Catalunya independent!
Catalunya, llibertat (repetidament).

Si en voleu més informació i ho voleu escoltar:


En definitiva, la nostra Diada va ser tan emocionant com la vostra, la dels centenars de milers de ciutadans que vam sortir al carrer, però gràcies als magnífics professionals que vam acompanyar, molt més musical i, de retop, cultural, que mai.

diumenge, 9 de setembre del 2012

XVI Premi de Narrativa Montserrat Roig de Martorelles


Convocat per l’Ajuntament i la Biblioteca Montserrat Roig de Martorelles, avui diumenge 9 de setembre se’ns ha lliurat el premi als guanyadors de l’edició d’enguany en el marc de la Festa Major 2012 del municipi vallesà.

L’acte havia de tenir lloc ahir, després de l’actuació d’una coral, però el desmai d’un cantaire i la lògica mobilització dels serveis sanitaris, en va aconsellar l’ajornament. L’última informació és que l’home ja està recuperat, però que porta el braç embenat a causa de la contusió en la caiguda.

Aquest matí, abans del lliurament, actuava Jaume Arnella acompanyat d’un acordionista. M’ha fet molt feliç tornar-lo a escoltar perquè és un d’aquests músics cantants pels quals tinc una flaca especial. No he sabut resistir la temptació i li he demanat la foto que adjunto, abans que “l’últim romancer en actiu dels Països Catalans” (com ell mateix es defineix en el seu web: http://www.jaumearnella.com/) toqués les de pirandó amb la guitarra, les cançons i els romanços que sempre l’acompanyen. Com era d’esperar, a l’hora dels bisos li hem demanat Les rondes del vi i ha estat un autèntic plaer escoltar-lo unplugged i cantar-la tots junts. Si haig de ser sincer, estava tan bé escoltant el Jaume que m’ha sabut greu haver de passar al lliurament del premi...


Amb Jaume Arnella, això sí que és un músic!



Jaume Arnella i un acordionista en plena actuació a Martorelles 

En aquestes que, poc abans d’acabar-se l’actuació, la Mercè em diu “mira, la Neus, la companya de l’Oriol Junqueras... ah, i l’Oriol és allà, al costat de la megaestelada penjada a la façana de l’Ajuntament”. Ja és el segon cop aquest estiu que coincidim en un poble amb el nostre alcalde. El primer va ser a la trobada castellera del Firagost de Valls, i el segon avui, a Martorelles. Pel que es veu, feien un dinar popular a la guingueta d’ERC.


L’acte de lliurament de premis ha estat ràpid. Han pujat a l’escenari Romuald Velasco, alcalde; Marc Candela, regidor de Cultura i Joventut; i Marcel Comas, director de la biblioteca, el qual ha explicat que aquest premi va ser creat per l'Associació Progressista de Dones Montserrat Roig i que actualment el convoca l’Ajuntament i la biblioteca. Fidel al seu origen, els objectius del premi són fomentar el reconeixement i el respecte dels drets de les dones i  donar a conèixer la vida i l'obra de Montserrat Roig. Dit això, ha fet esment del nom i de la dedicació professional dels membres del jurat —format per Sara González, Laura Ortiz, Dolors Milà, Carles Peña, Joan Sanjuan i Josep Forment— i, a continuació, ha llegit el veredicte.

El segon premi, dotat amb 450 euros, ha estat concedit a Marina Cueto pel relat Inversió evolutiva. I el primer, dotat amb 900 euros, a un servidor per Els pastors dissecats.



D'esquerra a dreta: Marc Candela, regidor de Cultura i Joventut; Romuald Velasco, alcalde de Martorelles; un servidor llegint un fragment del relat; i Marcel Comas, director de la Biblioteca Montserrat Roig de Martorelles.

Acabat l’acte, hem petat la xerrada i he saludat la Dolors Milà, exdirectora de la Biblioteca de Martorelles i membre del jurat del premi des de la seva fundació fa 16 anys; i Carmetta Benedetti, expresidenta de l'Associació Progressista de Dones Montserrat Roig, escriptora i activista cultural de Martorelles. Amb totes dues vaig coincidir els anys 2005 i 2006 quan també vaig guanyar el premi en aquelles edicions.

Finalment, cap a casa falta gent, amb una certa pressa perquè de sobte la Mercè ha decidit que volia fer un arròs de bacallà que ha quedat deliciós. 


diumenge, 2 de setembre del 2012

A l’ombra del Croscat



“A l’ombra del Croscat” és un vídeo de Josep Sagristà fet de retalls presos del dia a dia vacacional i de lleure de Can Pelat, a Batet de la Serra, enmig del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Les imatges corresponen als anys 2011 i 2012.

Ara que s’acaben les vacances és un moment idoni per gaudir i recordar, amb un somriure als llavis i una ombra de nostàlgia, els bons moments passats. El Sacris ens ho posa fàcil.

Les grederes que van explotar el cràter del Croscat durant 25 anys.

El Croscat
Cota màxima: 786 msnm
Localització: zona volcànica de la Garrotxa (Batet de la Serra, Olot i Santa Pau)
Coordenades del cim: 42° 9′ 15″ N, 2° 32′ 9″ E
Tipus: estrombolià
Edat: holocè
Darrera erupció: fa 11.500 anys

El Croscat és un volcà situat entre els municipis de Santa Pau i Batet de la Serra (municipi annexat a Olot el 1971). És el més alt de la regió volcànica de la comarca, de 786 msnm i 800 m de diàmetre de base. Forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.Té forma de ferradura. De tipus estrombolià, el seu con és el més gran de la Península Ibèrica, amb 160 m d'alçada. És també, segons sembla, el més recent de tots. Té el cràter en un dels vessants. Al cim hi ha les restes d’una antiga torre de defensa.

Els vulcanòlegs han establert que va tenir dues erupcions importants: una fa 17.000 anys i l’altra en fa 11.500. La primera va ser la més important. La lava d’aquesta erupció es va estendre fins a uns 20 km quadrats.

Poca broma: en aquell temps ja hi havia humans.

Les grederes
El Croscat va ser explotat durant 25 anys com a pedrera de greda, d’aquí el seu estat actual.

S’anomena greda l’escòria piroclàstica, antic esquitx de magma que va emetre el volcà al llarg de les fases explosives durant l’erupció. Té un color vermellós en la regió més propera a la xemeneia volcànica on la calor del magma va accelerar els processos d’oxidació, els quals li donen el color característic del ferro oxidat. La greda té una mida inferior als 64 mm i és molt porosa. Aquest mot s’usa especialment amb relació a la regió volcànica de la Garrotxa.