diumenge, 4 de novembre del 2012

Mocador


            
            Ni estels ni barres ni llunes ni sols,
            que cap bandera no usurpi el meu nom.

            Cap bandera, si no és justa, no és prou
            per enterrar-hi el tresor de cap vida.

            Cap drap que onegi en una asta no és res
            si no s’hi hissa el batec de l’home lliure.

            I en l’anhel d’enlairar algun teixit
            que es faci seu el neguit del meu cor,

            la suor de l’esforç en el treball
            i l’empara de les llengües petites,

            de la bugada trec el mocador:
            l’estenc, l’admiro i li reto homenatge.

            Heus-la aquí, la bandera dels senzills,
            la bandera dels qui no en tenim cap
            —símbol humil dels qui no tenim res.

La guineu, quan no les pot haver...

...puja a l’estrada parlamentària i no es conforma a dir que són verdes, sinó que nega que mai les hagués volgut haver. O, encara pitjor, de vegades legisla, en nom d’una arterioscleròtica Constitució, per combatre tant les figues, el raïm o el mateix Isop responsable de la faula, i, si cal, menteix astutament negant avui allò que va afirmar ahir. Sorprèn que el descrèdit de la classe política sorprengui els mateixos polítics: deu ser que cap geperut es veu el gep. I on diem ‘polítics’ s’hi poden sumar també les raboses de la banca i les finances, de l’especulació immobiliària i del poder judicial, dels negocis armamentístics i farmacèutics, etcètera.

Aquest estiu, a poqueta nit, venia una guineu a rondar la porta de les Cases amb la intenció d’aplegar alguna engruna del que fos per treure el ventre de pena. Per un moment vaig pensar que venia a mirar d’aconseguir el nostre vot per al seu programa electoral. S’acostava d’amagatotis pels racons menys il·luminats de l’era i se la veia inquieta, nerviosa per si la nostra abstenció podia afectar els seus resultats. Però no: una guineu, malgrat tot, té una dignitat que molts dels que he enumerat en el paràgraf anterior no tenen. Al cap i a la fi, ella és la tan secularment perseguida vulpes vulpes, un cànid mamífer i carnívor, de vida nocturna i solitària, que procura per a ella i per als pocs que l’acompanyen. Com que no teníem televisió ni gallines ni conills, de seguida vam entendre que, a més de la distracció que garantia esperar-ne l’aparició, res no impedia que fóssim amables i generosos amb la salvatgina. Des de les gandules fruíem de veure la seva actuació bestial: sempre ràpida, desconfiada, i amb el musell, els ulls i l’olfacte ben vius i agitats, feia petits clots amb les potes davanteres on amagava la presa alimentària que li havíem deixat.

Després de la manifestació de l’Onze de Setembre no l’hem tornada a veure. Potser —ara sí!—  està en campanya electoral en nom d’algun dels grans partits estatals o autonòmics que ens han governat en els darrers trenta-cinc anys. Si és així, espero que la guineu hagi sabut fer veure als seus màxims dirigents polítics que l’administració terapèutica de l’excusa, la mentida i la retallada està deixant de fer l’efecte desitjat, i que el poble que alguns anomenen ‘majoria silenciosa’ com a sinònim de ‘ramat de callada obediència’ ja ha començat a alçurar-se.

[Fotografies de Pere Ruiz]









dijous, 1 de novembre del 2012

Des del Puig Vicenç

Fotografia presa des del cim del Puig Vicenç el dilluns 15 d'octubre de 2012 a les 15.45 h amb orientació est

Alguns migdies corro pels volts de Vallirana i sovint pujo al Puig Vicenç. D’allí estant, esplaio la mirada pel meu paisatge més conegut i resseguit. Al fons, en línia recta cap a l’est, emmarco un tros del meu poble, Sant Vicenç dels Horts. Els ulls, però, fan un itinerari distint si l’ambient és més o menys calitjós, transparent o emboirat. Hi ha dies d'òptima condició ambiental que m’acosten els massissos del Montseny, de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat amb la claredat d'una lent d'augment. Si la visibilitat no és tan bona, abaixant lleugerament la vista, intueixo el Cairat al nord-oest i m’invento mentalment el traç ja poc sinuós del nostre riu fins que es fa cos fluvial davant meu i l’acompanyo amb mansuetud cap a la Marina i la Ricarda, extrems del bacallà del Delta. Pel color de l’aigua endevino si ha plogut nord enllà. Palplantat al costat del pedró del vèrtex geodèsic del Puig Vicenç, perfilo les muntanyes que també he corregut i caminat: el Puigmadrona, l’últim far del Collserola al nord; el Puig Castellar, invocant els ibers que des del seu poblat dominaven la plana; Can Riera i les penyes vermelles homònimes sota els meus peus; el Montpedrós, el cimet piramidal coronat per l’ermita de Sant Antoni que es divisa al recte del Pla del Llobregat; el Collserola i els seus turons que fan de pulmó verd de la gran Barcelona i bressolen el Tibidabo, orgullós dels seus cinc-cents dotze metres litorals; el Montjuïc, gras d’història, patriotismes, vida i mort; més al sud, Sant Ramon, quasi banyant-se els peus al mar i celebrant amb alegria ornitològica la no construcció d’un disbarat mastodòntic com Eurovegas, el qual hauria atemptat irremissiblement contra el rebost agrícola i els aqüífers de la capital de Catalunya i rodalia. Admiro el coster arenós i l’horitzó blavós de la mar antiga amb els mercants i els creuers que van i vénen; i els avions que a tocar de la sorra s’envolen com estels en mans de déus juganers.

Pujar al Puig Vicenç i, poc després, fer les classes de català de la tarda és un bàlsam formidable enmig de la jornada. És com haver entrat en un exercici reparador i haver saltat de la frontissa del matí a la de la tarda amb les forces i l’entusiasme renovats. Des del Puig Vicenç, el Baix Llobregat per uns instants és meu, jo sóc d'ell i m’hi trobo molt bé.

[Text publicat a El Cérvol, revista digital interna núm. 4 de l'Ajuntament de Vallirana]