dimecres, 26 de gener de 2011

"Columnes de paper" del meu amic Voro

© Francesc Vera: Voro Vendrell. 2010.

De tant en tant et trobes amb gent rara que et diu que, de jove, va fer una cosa que es deia "mili". Quan ensopego amb algun d'aquests pringats acostumo a fer algun comentari mordaç i me'n ric obertament. Si el dipositari de la ironia és sagaç, de seguida s'adona de la situació: "si tu, per l'edat, també la devies fer...". I efectivament, l'encerta de ple. Jo també vaig ser un polaco pringat.

És per això que ara em ve de gust recordar quan, al Palau de l'Almudaina, a Ciutat de Mallorca, exercint les funcions de furrier (quina paraulota!), vaig demanar el nom a un soldat que acabava d'arribar a Capitania i em va dir, en castellà, "Salvador". "Apellidos...", li vaig reclamar. I em contestava: "Vendrell Grau".

-Ets català...?
-Sí!
-D'on?
-De Sueca.
-Així deus conèixer el Joan Fuster...
-Passo moltes hores a ca seua.

No érem a l'aeroport de Casablanca, però acabava de néixer una gran amistat. I llarga!

Divendres, al Club Diario Levante de València, a les 19.30 h, el meu amic Voro presenta "Columnes de paper", una selecció de 70 columnes publicades en català a Levante-EMV des del 2002. L’acte també comptarà amb la presència del professor i crític Xavier Serra, que en farà la presentació, i de Joan Baldoví, el bon amic "Baldo", alcalde de Sueca. I jo, és clar, no m'ho perdré. Un cop més, al País Valencià em sentiré com a casa. O fins i tot millor, perquè el meu humor gras i alguns dels disbarats que m'agrada deixar anar com "vés a fer la mà" o "la figa de ta mare", allí, tot s'ha de dir, sonen millor.

A continuació copio el magnífic pròleg de Columnes de paper (Perifèric Edicions), que signa el mateix Xavier Serra. 


"De Jacint Verdaguer a Quim Monzó, per posar dos extrems, la nòmina dels escriptors catalans que s’han format o que han trobat un incentiu en el periodisme seria prolixa. És un fet normal, del vuit-cents ençà, en totes les literatures pletòriques. I, fins i tot, en algunes que no gaudeixen d’aquesta condició envejable. El periodisme –i prenc ací el terme en tota la seva extensió– obliga a escriure; obliga l’escriptor, sovint indecís, o mandrós, o propens a magnificar el fet literari, a practicar un esforç continuat i a sotmetre’s a una regularitat que, d’altra manera, abandonat als capricis de la «inspiració», difícilment assoliria. I més encara: l’obliga a publicar, a perdre la timidesa i la petulància –la petulància de l’escriptor inèdit, que es creu genial i sublim. Per això, el periodisme és una magnífica escola literària. L’esforç tenaçment aplicat als problemes de l’escriptura acaba per consolidar l’ofici: «professionalitza» –fins i tot en els casos que el periodisme, mal pagat, no arriba a constituir-se en pilar econòmic del modus vivendi.
Ara bé: el fet que, per causes sobradament conegudes, no hagin abundat les oportunitats d’escriure en català en la premsa ha produït alguns fenòmens anòmals en la nostra literatura, com ara el dels escriptors catalans, literàriament catalans, vull dir –Maragall, Gaziel, Pla, Fuster–, que hagueren de professionalitzar-se escrivint en castellà. O el fenomen invers a aquest: el dels qui van iniciar una esplendent carrera periodística escrivint en català –cas d’Eugeni d’Ors, per citar-ne un de ben conegut– i passaren a incrustar-se en algun moment, de manera definitiva, en els diaris escrits en espanyol.
Amb tot, no es pot dir que les oportunitats –escasses, com dic– no hagin estat ben aprofitades: en La Veu de Catalunya Xènius va formular el seu influent Glosari; en La Publicitat dels anys vint van escriure, com a corresponsals, Crexells i Pla–; en el setmanari Mirador Josep Maria de Sagarra publicà l’extraordinària secció de «L’aperitiu»…
Al País Valencià, les oportunitats han estat molt exigües. Els setmanaris El Temps i Saó, per citar-ne els més constants, no han arribat a assolir una difusió «normal» –no la podien tenir, atès el seu plantejament inicial.  I els diaris de cada dia –ja siguin els d’origen autòcton o els forasters amb edició «valenciana»– no han passat mai de deixar unes mòdiques pàgines –racons de pàgina, sovint– a l’expressió en llengua vernacla.   
Malgrat tot, alguna cosa es va fent en aquestes pàgines «cedides» a la llengua del país. Si més no, es va consolidant una crítica literària i cultural amb cara i ulls.
Certament, les «Columnes de paper» que Salvador Vendrell ha anat publicant en el diari Levante no tracten sempre de llibres ni, quan en tracten, encaixen en els patrons de la crítica literària a l’ús. El propòsit era –i encara és– un altre: portar una mena de dietari públic, obert a les suggestions del moment. A tota mena de suggestions: des dels tripijocs lamentables de la política indígena a la fatalitat de l’accident meteorològic, des de l’excursió al paratge proper o el viatge a d’altres països a les anècdotes –generalment compartibles– del seu viure quotidià. Ara: dins del conjunt, el nombre de glosses destinades a donar notícia de la publicació d’un llibre és intencionadament elevat. I si hi afegim els articles que parteixen de l’estímul d’una lectura extemporània –de llibres de Balzac, de Francesc Pujols, de Josep Pla– el literaturisme del conjunt encara s’accentua. A més, fins i tot en els escrits que s’allunyen del tema literari, hi ha inserida gairebé sempre, amb naturalitat, una citació erudita o una referència llibresca.
En remarco, ara, la naturalitat. Al capdavall, a algun tipus de normalitat sembla que hem pogut arribar –també els valencians. És només una normalitat cultural, literària, però no deixa de ser una novetat apreciable. Em refereixo al fet que un autor trobi confortable, per a expressar-se, la cultura catalana en el seu conjunt: que sigui capaç de citar amb el mateix desembaràs els versos d’Estellés que els de Foix o Salvat-Papasseit –i que no necessiti imperiosament citar els de Machado o Aleixandre–, que el seu marc de referències culturals immediates sigui específicament català, i que ho sigui de manera espontània, no forçada.
Sens dubte, l’estil antipedantesc i l’humor bonhomiós de les Columnes reforcen aquesta impressió de naturalitat i de confort cultural. I la llengua: acolorida contínuament per la fraseologia dialectal, però fermament assentada, en el fons, en l’estàndard literari compartit.
Però, a banda d’aquests mèrits –els mèrits de la naturalitat–, hi ha la proposta moral. Tot dietarista fa al capdavall, ho vulgui o no, una proposta moral. I la de Vendrell destaca per la seva singularitat. És clar que l’hedonisme i l’escepticisme a què propendeix té uns antecedents en l’obra de Fuster; com la defensa que fa del riure. Ara bé: passats pel sedàs de la seva personalitat, aquests principis s’han tornat més assequibles i cordials… I també menys declaradament combatius: la crítica social i política, que en Fuster agafava sovint un to crispat i polèmic, en els escrits de Vendrell acostuma a derivar cap a la ironia no exempta d’humor. Hi ha en això, naturalment, a banda d’una tendència de caràcter, una estratègia. Ha passat el temps. I l’intel·lectual catalanista tibat, pedant i derrotista que s’ha proclamat aquestes darreres dècades dipositari de les «essències» del fusterianisme –sobretot del fusterianisme polític– ha tingut una eficàcia social i literària molt dubtosa. Davant d’aquest elitisme amargat de figureta postissa i d’aquestes perpètues demostracions de pessimisme, el personal ha optat per fugir. Els mateixos que «predicaven» aquest catalanisme ploramiques i malhumorat, sovint, agafant-se a una excepcionalitat qualsevol –de la càtedra o del càrrec remunerat– no el «practicaven».
Amb els «ideals» –i passeu-me el mot– que es propugnen en les Columnes de paper no hi ha aquest perill: són «ideals» factibles i humans, adequats a l’època i a les circumstàncies. No hi he sabut detectar cap renúncia. La dissidència ha pres, però, tot un altre aire, que la fa més atractiva i suportable, perquè la processó és llarga i el ciri, curt."
© Xavier Serra. 2010






 

diumenge, 23 de gener de 2011

Per art de palindromàgia va arribar la llibertat

Fotopoema: Lluís Valcàrcel

Per art de palindromàgia, tots els senyals d’STOP del Principat de Catalunya, d’Andorra, de les illes Balears i les Pitiüses, del País Valencià, de la Franja, de la Catalunya Nord i fins i tot de l’Alguer, van aparèixer un bon dia amb les lletres ordenades a la inversa. On fins aleshores hi havia hagut un missatge prohibitiu, se n’hi va plasmar un de permissiu: POTS.

Les gents d’aquests topants mediterranis tan propers i tan diversos, farts d’acotar el cap davant la imposició de lleis foranes, van interpretar aquest fenomen enigmàtic com una invitació a l’alliberament i a l’autogestió. A l’alliberament perquè d’un anglicisme d’obligatorietat es passava a un catalanisme de voluntarietat. I a l’autogestió perquè la conversió d’un ordre imperatiu en una segona persona singular del present d’indicatiu del verb ‘poder’, amable i motiva, ja manifestava a les clares que havia de ser llegida amb prudència i responsabilitat. Ningú, a cap carretera, no se saltava un POTS, conscient del perill que podia comportar tal decisió, i, en canvi, tothom sentia íntimament que la història, ara sí, ens anunciava que havíem de poder ser allò que érem i que feia segles que ens havíem deixat arrabassar.

La immensa majoria de la població dels territoris de parla catalana, doncs, van entendre perfectament que l’endemà mateix d’aquest fet, els diversos Parlaments i institucions de Govern dels verals esmentats proclamessin no solament la independència respecte de l’Estat constrictor sota el qual havien estat embridats fins llavors, sinó també la confederació entre ells.

De sobte, la veu dels poetes, que per a bona part de la població era incomprensible i fins i tot qualificada d’arcaica o, pitjor, de romàntica, idealista i utòpica, va ocupar el lloc que sempre li hauria d'haver pertocat. El poble va entendre allò de “Tot és camí, tot és drecera, si ens dem la mà.” de Maragall; va copsar plenament la magnitud dels versos elegíacs de Riba: “La llibertat conquerida en l’apassionada recerca del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor, ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva per al llinatge tot dels qui la volen guanyar; i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix”; i els versos tan cívics d’Espriu: “En la llei i en el pacte que sempre guardaràs, en la duresa del diàleg amb els qui et són iguals, edifica el lent temple del teu treball, alça la nova casa en el solar que designes amb el nom de llibertat”. I, d’aquesta manera, amb la motxilla dels poetes carregada a l’ànima, veus i gestos de dones i d’homes humils es van comprometre a convertir allò que fins aquell dia era una prescripció (STOP) en una enriquidora creació (POTS).

No cal dir que la reacció dels de sempre no es va fer esperar i, és clar, es van entestar a trobar un culpable ideològic de tot plegat; algú a qui es pogués encolomar la causa d’aquella desobediència civil de dimensions gegantines. Diuen que el docte verbívor Màrius Serra estava ben arronsadet en un amagatall. Era un cap visible dels molts que sabien el poder real de l’enigmística i, embolica que fa fort!, ho esbombava arreu. Ell havia estat un dels primers a parlar amb desimboltura i massa familiaritat de mots bifronts o, citant Rossend Serra i Pagès, mots bifacis. De tota manera, ves!, va ser impossible demostrar que l’enigmista fos, endemés, taumaturg. I polítics, financers i militars es negaven en rodó a donar tanta importància a un simple home de lletres, per més lletraferit que fos.

En fi, aquell POTS va arrelar més en el cor de la ciutadania que enlloc. I, al cap de poc temps, Noam Chomsky en defensava la implantació mundial per contribuir a l’alliberament palindromàgic, nacional i social de la tan inadmissiblement castigada humanitat.


Sant Vicenç dels Horts, 22 i 23 de gener de 2011, Festa Major del meu poble

dissabte, 22 de gener de 2011

Visca el nudisme! Mori el ‘nyeu-nyeuisme’!

Le déjeuner sur l'herbe (1863), Edouard Manet. Sobre el quadre, llegiu el brillant comentari de Raül Garrigasait a http://lacasaenobres.wordpress.com/

Ves per on!

I a mi que la nuesa d’un home o d’una dona m’inspira confiança, em fa somriure, m’empeny a l’emparança, em certifica la vulnerabilitat i la fragilitat dels cossos, m’ajuda a qüestionar-me la dictadura de les modes, em porta a acceptar la diferència, m'anima a ser tolerant, em reafirma en la bondat de l’exercici físic i em convida a estimar l’espècie humana!

I ara volen prohibir la nuesa a pobles i ciutats? En nom de què...? De la decència? De la dignitat? De la moral? Dels 'bons' costums?

Si caldria potenciar-la pertot!


Cursa nudista. Quina llibertat, córrer despullat!

divendres, 21 de gener de 2011

Quinze dones a Menorca

El port de Ciutadella

I gairebé totes de Sant Vicenç dels Horts, disposades a passar-ho bé a l’illa dels talaiots, en un fredíssim cap de setmana. Hi van de visita: la Laia Torras Andreu dóna classes de català a Ciutadella. Sa mare, tres tietes i onze amigues van decidir d’anar-la a veure fa quatre dies. Per què? Perquè sí, pel gust d’anar-hi totes juntes.

Quan les hem deixades a “Sortides” de la T1 de l’aeroport del Prat, amb la maleteta tròlei, estaven radiants, felices, contentes... i quina cridòria! Digueu-me “bleda” però se m’ha fet un nus a la gola. Aquestes senyores fa molts anys que treballen en el que volen o en el que poden, que pugen fills o els han pujats, que estimen i desestimen, que viuen i es desviuen pels seus i a estones també pels altres, que creuen en el nostre poble i en el nostre país.

Que tingueu un bon viatge, estimades amigues, i passeu-vos-ho tan bé com pugueu. Diumenge tornarem a la T1 a buscar-vos i segur que aquest viatge a Menorca el recordareu durant molt temps.

“Menorca us ha donat el bell viatge,
sense ella no hauríeu sortit.
I si la trobeu pobra, no és que Menorca
us hagi enganyat. Sàvies, com bé us heu fet,
sabreu el que volen dir les Ítaques.”

dissabte, 15 de gener de 2011

M'agradaria que m'agradés fumar

Bogart a Casablanca
En qualsevol activitat hi ha un espai per als moviments que aquesta genera que podríem qualificar de “rituals”. El bevedor, el fumador, l’heroïnòman, però també el pescador, el filatèlic, el lector o el televident (si ho són de debò) sempre, abans d’iniciar la seva activitat preferida, solen tenir un seguit de manies gestuals; una manera de fer prèvia més o menys compartida.

Un dia, mentre escrivia els poemes de Llibre d’arribades, bo i esmorzant en una cafeteria del Passeig de Gràcia, vaig observar l’arribada d’una dona d’uns trenta anys que es va palplantar davant la màquina expenedora de tabac. Seguidament, va seure a la barra, al meu costat i, amb gestos rituals carregats d’urgent lentitud i delectança, va obrir el paquet de cigarretes. Al cap d’uns segons, ella aspirava el fum amb indissimulable plaer oral, i jo intuïa un poema que vaig concretar hores més tard i que vaig ensacar finalment en el llibre referit.

Ara que d’això del tabac se’n torna a parlar a bars, places i cases, penso que potser us agradarà llegir-lo.


Arribes i, abans de refusar, t’ho penses.

M’agradaria que m’agradés fumar
per fer alguna cosa quan no sé què fer.
M’agradaria que m’agradés fumar
per poder comprar un paquet de tabac
i agafar la capseta -amo i senyor
d’un domini absolut- i pinçar amb els dits
la patilla daurada de cel·lofana.
Llevar-la suaument, perimetralment,
amb un gest mecànic i revelador
dels bons moments que l’eclosió promet.
M’agradaria que m’agradés fumar
per saber què se sent en obrir un cofre
de cartró, sense frontisses, i descobrir
un tresor recobert de paper de plata.
M’agradaria que m’agradés fumar
per extasiar-me amb la visió
de vint filtres -set, sis, set- juntets i en fila,
dòcilment resignats a ser aspirats.
M’agradaria que m’agradés fumar
per sostenir entre els dits la levitat,
si no de l’ésser,
              del fum de l’ésser.
M’agradaria que m’agradés fumar,
però no m’agrada.

                            Declines, finalment, la invitació.

Llibre d'arribades, Quaderns Xibau de Poesia núm. 14, Institut Menorquí d'Estudis (2006).

divendres, 14 de gener de 2011

Córrer durant tretze anys i no saber mai el perquè

Savis i ignorants fem el mateix quan volem tenir la definició a les mans:
obrim el diccionari. "Córrer: transportar-se d’un lloc a un altre movent les cames de manera
que a cada passa hi ha un moment en què cap dels dos peus no toca a terra".
I els mots arrengleradets són com una meravellosa col·lecció de lepidòpters dissecats,
papallones acolorides i immòbils travessades per una agulla. Magnífics exemplars
que permeten la classificació i conviden a la descripció, però que no belluguen les ales
ni volen ni esquitxen de polsim d’embriaguesa primaveral els nostres ulls en el sender
per on elles passaven volant i nosaltres corrent o caminant. "Caminar: traslladar-se a peu
d’un lloc a un altre; avançar a passes, no aixecant completament un peu que l’altre no toqui
a terra". De la mateixa manera que a una papallona no la conté una vitrina,
als caminants i als corredors no ens conté una definició.
Som un acte de llibertat, som el trànsit, el reflex d’un instint primitiu.
Córrer és sempre una aproximació a un estadi anterior, a un món d’innocència.
Un corredor, un caminant, tenen molt de nen, justament perquè no en són conscients.
A muntanya, pel coster o en el camí fluvial, al desert, prop dels camps de blat o de carxofes,
fins i tot en l’asfalt gris d’una carretera anònima o en un polígon de naus industrials,
la mirada i el pensament se’ns envesquen en els arbres, en el rompent de les onades,
en la duna, en els meandres, en la tartera, en l’arbust, en el semàfor,
en el pas rabent d’un cotxe orquestra. I el vesc enganxós de la vida que atrapem
i que ens atrapa ens acompanya en forma d’esbufecs, de silencis,
de monòlegs pensatius o de diàlegs amb algun company d’entrenament i de fatigues.
Quan correm, què perseguim? Per qui o per què som perseguits?
Els caminants sempre toquem de peus a terra. En els corredors hi ha un moment
en què cap dels dos peus no toca a terra. Per això molts hem començat caminant
i hem acabat corrent. Hem volgut retre un impossible homenatge als ocells.
Els camins han estat el nostre aeroport i ens hem accelerat fins a envolar-nos.
I així, tot sovint, hem perdut el món de vista i els no fondistes no ens han entès.
Corrent o caminant ens ha passat de tot. Ens han perseguit gossos. Hem sentit por
davant d’una furibunda tempesta d’estiu. Hem estat literalment a punt de cagar-nos a sobre.
Li hem plantat cara mentalment al nostre cap o, més agosarats encara, al nostre amor.
Abans, durant i després dels 42 km hem sentit eufòria, derrota, extenuació, emoció extrema
i fins i tot depressió postmarató. Hem experimentat ganes de plorar, de riure, de follar.
Córrer m’ha permès poder visitar l’Alhambra de Granada de puntetes o ser un dels milions
de turistes que va tenir l’oportunitat de pujar a les Torres Bessones. Hores i hores de camí,
de marató, d’entrenament... gestes heroiques en un temps en què l’èpica
sembla aconseguir trobar aparcament prop de casa.
Hi ha un molt de bogeria en l’acte de calçar-se unes sabatilles i de sortir a córrer.
On ens porten tants milers de litres de suor? Córrer és sempre una aproximació.
Mai no arribem enlloc i sempre tornem amb les mans buides però amb la xarxa del cor plena,
curulla de peixos de colors. El peix Silenci. El peix Sentiments. El peix Reflexió.
El peix Soledat. El peix Suat. El peix Projectes. El peix Oxigen. El peix Fe. El peix Cansament.
El peix Gana. El peix Records. El peix Optimisme. I sobretot, el peix Amistat.
Sóc al cap del carrer o de la porta de casa: ara resultarà que he corregut durant tretze anys
i que mai no he sabut el perquè. Ben mirat, saber el perquè tampoc no em fa cap falta.
Amics: torno d’aquí a una estona, me’n vaig a córrer!

.............................................................................................................................................
El 20 de desembre de 2003 vaig escriure aquest poema que es va convertir, realment, en una mena de testament testimonial. A partir d’aleshores vaig anar disminuint el ritme d’entrenament, els quilòmetres i la participació en curses de fons fins al punt d’ingressar en el col·lectiu de tants sedentaris que, amb l’edat, els dinars fora de casa i la cerveseta veuen com la seva panxa passa de l’estat 1 a l’estat 2.

Panxa en estat 1



Panxa en estat 2

Vaig començar a córrer als trenta anys i, ben mirat, tinc molt clar el perquè ho vaig fer. Nu, em vaig repassar de perfil en un mirall i no em va agradar l’estat que començava a insinuar-se: el 2.

Fa una setmana, ara, als cinquanta, després de set anys d’haver deixat de córrer, i havent comprovat durant les festes de Nadal que la meva gana pot arribar a ser quasi pantagruèlica, vaig fer el mateix exercici que vint anys abans. Al mirall, despullat, de perfil, no podia donar crèdit a allò que veia: l’estat SÚPER 2!!!

“—Això no pot ser —em vaig dir—, narcisisme, torna a mi!”. I heus aquí que dimecres em vaig calçar les sabatilles i vaig sortir a lluir la panxeta com un vulgar aspirant al trot porquí més. Vaig fer un recorregut curt, d’uns quaranta minuts, però bonic, per la muntanya de Vallirana. Deixeu-m’ho afirmar: vaig ser feliç! Després, vaig fer les classes de la tarda amb una renovada energia i tocs d’eufòria que els meus alumnes devien agrair. I ahir i avui, ni que sembli impossible, tinc els quadríceps cruixits, senyal del meu lamentable estat de forma.

Doncs sí, he decidit tornar a córrer, a veure si aquesta vegada hi trobo el perquè.

divendres, 7 de gener de 2011

Cap català ni catalana sense 'racó de pensar'

Cap català ni catalana sense 'racó de pensar'
[1]
 
Els Reis Mags que, a més de taumaturgs deuen ser observadors, i, per tant, savis, em van portar un vinil amb la inscripció “racó de pensar”. Una alenada de brisa rejovenidora em va entrar pels narius i vaig entendre immediatament què em volien dir, quin era el seu missatge clar i català.

Els bons Reis em recomanaven que, a més d’actuar, trobés, sempre que pogués, una estoneta per rumiar, però per rumiar no amb relació a allò que havia fet, sinó en allò que havia fet malament. Probablement m’estaven suggerint que deixés de banda la suficiència i l’orgull amb què ens revestim per fer front al dia a dia, i exercís allò que tant ens costa en aquest país: l’autocrítica.

No m’ho vaig pensar dos cops. Vaig buscar un racó de casa que em semblés prou còmode per quedar-m’hi una estona i, al mateix temps, prou incòmode perquè em recordés que no estava allí per fer disquisicions sobre el temps, l’amor o la mort, sinó per sotmetre’m a una autoreflexió entre crítica i severa. Un cop allí, el pensament se’m va desfermar i, al cap de poc, havia d’admetre que l’exercici i el sacrifici havien valgut la pena. Amb una mena de llisteta mental de bons propòsits (talment com si els pogués anar a comprar a la botiga de queviures del costat de casa) em vaig aixecar i vaig emprendre la llarga diada de Reis que m’esperava.

Vaig deduir que el “racó de pensar” devia ser el regal de moda amb què els monarques de l’Orient havien sorprès, entre d’altres, els flamants diputats del Parlament de Catalunya; els regidors i els alcaldes dels municipis catalans; els equips directius de totes les empreses, bancs i caixes del país; els jutges; els professionals liberals com advocats, metges, periodistes, arquitectes, etc. Amb una mica de sort, fins i tot els tertulians de ràdios i teles ja tenien el seu ‘racó de pensar’ i aprendrien a callar de tant en tant. I, és clar, me’n vaig alegrar. Em vaig dir: si jo, que sóc un no ningú, he fet la meva llisteta autocrítica d’aspectes diversos a corregir, tota aquesta gent de pes faran una llistota de ca l’ample i demà el país ja ho començarà a notar.

[2]

Ara fa una mica m'ha trucat una amiga, que és mestra de primària, i que la vigília de Reis havia estat a casa. Les seves paraules m'han desconcertat: “¿No has trobat pas un vinil on posa ‘racó de pensar’? El vaig comprar per afixar-lo en un racó de la classe i em sembla que me’l vaig deixar a casa teva...”.

Ai! Mentre el “racó de pensar” vagi adreçat als infants, el país no canviarà pas en els seus defectes.

Em proposo escriure una carta al president de la Generalitat animant-lo a promoure una campanya cívica que proclami “Cap català ni catalana sense racó de pensar”.

dimecres, 5 de gener de 2011

"Radiografia", un nou reutilitzema

Em van fer una radiografia de la columna per descartar una hèrnia discal. Un cop descartada, me la van lliurar en un sobre marró. Ja a casa, vaig voler salvar-la d’anar a parar al contenidor del plàstic. En nom de la polisèmia i amb un retolador blanc n’hi va haver prou:

                                 Ni dòrica, ni jònica, ni coríntia... Columna boladèrica!

Fotografia: Lluís Valcàrcel

diumenge, 2 de gener de 2011

"Lletra a Joan Salvat-Papasseit" de J. V. Foix

Retrat de Joan Salvat-Papasseit (1918), de Barradas

Per damunt de la corda fluixa estesa de minuts i campanades entre els dos anys que acabem d’irresoldre (l’ensacat i el tot just destapat) vaig llegir, amb tot de gotims de raïm als dits i tonades de música lleugera a les bastides, “Lletra a en Joan Salvat-Papasseit” de J. V. Foix, publicada a la revista “Serra d’Or” el març de 1962, l’enllaç de la qual us copio en el camal d’aquests mots. Us la recomano perquè s’ho val i, per fer-vos venir salivera i fam de llegir-la o rellegir-la, us en transcric la ufana del tercer paràgraf.

“¿Recordes, Salvat, la darrera vegada que ens vam veure? Tu, amb bells mots trencadissos —talment la teva veu era aquell dia, frèvol— excel·lies a planejar per als mortals un esdevenidor optimista i esponerós en el qual el just seria honorat per una societat unànime, amb drets i deures iguals per a tothom. Jo, amb complicats sofismes, volia vèncer la teva activa simplicitat i desviar els teus sentiments cap a un relativisme extrínsec que jo devia creure avinent per a la investigació d’un munt de problemes que posava la nostra jovenívola indecisió. Tu que, mal informat, em feies fill honorífic de burgès, ambigu i amorós de troballes, vas dir-me: —Mireu, Foix: jo només sóc poeta. Són els darrers mots que he escoltat de tu. Estic content de dir-t’ho ara, al cap de tants d’anys, exiliat amb tants d’altres a la pròpia contrada. Potser per això enyorem els qui, com tu, heu abolit el temps, i gaudiu, sobirans, de la llibertat inexhaurible.”


Per llegir-la sencera:

http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/01479607811225095207857/ima0032.htm

També la trobareu a "J. V. Foix, Obres completes 2, Prosa" d'Edicions 62.