dijous, 16 d’agost de 2012

Concert de Trast a les Festes de Gràcia

Últims preparatius de Trast abans de començar el concert

Ahir a la nit van actuar Pèl de Gall, Ressaka i Trast amb motiu de la Festa Major de Gràcia. Les tres bandes havien arribat a la final del concurs de grups novells La campana 2012 i el va guanyar Trast, la qual cosa va significar que ells serien els que tancarien el concert de la nit del 15 d’agost de la plaça de la Vila.

La plaça de la Vila de Gràcia —fins al 2009, plaça de Rius i Taulet, i per als graciencs, encara avui, plaça d’Orient— era plena de gom a gom de l’ambient jove, tolerant i plural que sol respirar Gràcia intensament durant les festes d’agost.

Vam arribar-hi quan tot just acabava el grup Ressaka, i Trast, el grup del Baix Llobregat, començava els preparatius per a la seva actuació. De fet, entre els set membres de Trast n’hi ha tres d'Esplugues de Llobregat, una de Cassà de la Selva, un de Barcelona, i dos de Sant Vicenç dels Horts.

Nil Boladeras durant l'actuació
Feia una xafogor de mil dimonis i l’ambient pujat de graus musicals i calòrics convidava al popular botibec (la meva versió de botellón) a peu de festa i concert.

De seguida que Trast va encetar les notes, molts cossos es van començar a moure amb la proposta enèrgica i contundent d’un grup que experimenta amb sonoritats reggae, rumba o ska, i amb melodies directes i lletres treballades.

Un gran ambient de Festa Major de Gràcia en concert
Potser una de les característiques principals que transmet Trast des que comença a tocar és el seu estil festaire que encomana bon rotllo a tothom.

Algunes de les seves cançons i versions tenen un punt d’alegria desenfadada que insufla ànims en el públic i que inocula en l’ambient un agent anticrisi molt adequat per passar-ho bé.

L’actuació va comptar també amb la presència a l’escenari d’amics d’altres grups com Relamidos i Papagayo que es van voler sumar a la festa sortint a cantar.

En un moment donat, els mateixos músics de Trast van desplegar a l’escenari una pancarta reivindicativa amb una veritat com un temple:

La cultura no és un luxe!

Davant les permanents retallades que està patint el món cultural i educatiu, ja prou malmès històricament al nostre país, la gernació que omplia la plaça va aplaudir la iniciativa i tothom va continuar ballant i cantant fins al final al ritme de ‘camina que caminaràs, camina que aconseguiràs de mica en mica saltar tots els obstacles...’.


Camina que caminaràs...
Si en voleu més informació: http://www.trastmusica.com/


Lluís Grané interpreta la Suite Ibèria d’Albéniz i rep la medalla Albéniz

El jove pianista Lluís Grané va interpretar
el concert integral de la Suite Ibèria
d'Isaac Albéniz al Monestir de Sant Pere de Camprodon


Dimarts 14 d’agost al vespre, al Monestir de Sant Pere de Camprodon, vam assistir al concert integral de la Suite Ibèria que, amb motiu del XXVII Festival de Música Isaac Albéniz, va interpretar-hi el jove pianista Lluís Grané, de Sant Vicenç dels Horts. Després del concert, la presidenta del Parlament de Catalunya li va atorgar la Medalla Albéniz.

A banda de diputats del Parlament de Catalunya; d’alcaldes, regidors i altres autoritats comarcals; i dels pares, el germà, la xicota i altres familiars del pianista; les regidores de Cultura i d’Educació de Sant Vicenç dels Horts i un servidor també hi vam ser.

El president de la Fundació Pública Museu Isaac Albéniz de Camprodon va deixar ben clar que Lluís Grané ha estat un dels millors intèrprets de la dificilíssima Suite Ibèria del gran músic de Camprodon que han passat pel festival des que se celebra fa 27 anys. Aquesta afirmació, unida a la joventut del pianista, ens demostra el llarg recorregut que Grané té per endavant. La mateixa Alícia de Larrocha que, en vida, va tenir oportunitat d’escoltar-lo, en va destacar els dots i el talent interpretatius.

El sobri creuer de l'església romànica del Monestir de Sant Pere, ocupat pel piano de cua, i la bellíssima complexitat d’una música que Grané va saber enlairar fent aparentment fàcil l’obra mestra del gran compositor català, ens van proporcionar una vetllada única i meravellosa.

Els vicentins que érem allí ens vam sentir orgullosos i feliços de l’art pianístic de Lluís Grané que, igual que Isaac Albéniz, ja de ben petit va demostrar que ha nascut per a la música.

Moltes felicitats per la seva trajectòria i pel seu esforç a ell, als seus pares, als seus mestres i a tots els qui l’estimen, l’animen i l’ajuden en aquesta àrdua carrera musical.

Si en voleu més informació:

http://www.svh.es/?go=7e31f3307a71c7629378d1d0521861cc3bb76269df33a5edec17aa30c90ff95436b05fe13af6696f2cf553a4d1da81ed3599d29f23e96da778290dd058e70fdb1180248dcd53e3f2

http://www.luisgrane.com/ca



divendres, 3 d’agost de 2012

Bon viatge, senyor Caralt!

Agustí Caralt i Munné, Sant Vicenç dels Horts (1924-2012)


Ahir, a les 11 del matí, moria al llit de casa seva l’Agustí Caralt i Munné als 88 anys. Dos dies abans jo l’havia citat d’esquitllentes en una entrada en aquest blog. El senyor Caralt ha tingut una vida intensa, llarga i plena de tot, d’alegries i de tristeses —altrament, com la majoria dels humans que habitem la Terra—, però tenia molt de corredor de fons, de qui administra els seus recursos i les seves forces per anar fent via i no defallir mai.

Fixeu-vos com va acabar el Proemi de Poemes d’estar per casa (2002), el darrer llibre que va publicar:

“(...) Acabo dient que els entesos no trobareu res perfecte —què voleu que en surti d’un pobre ancià que perd així el temps que li resta?—; tot ho he fet per distreure’m de mals majors. Si per damunt de tot en traieu alguns moments de plaer i us faig oblidar també les vostres tribulacions, em daré per ben recompensat. I em sembla molt que és la darrera vegada que us atabalo, ja pressento que s’acosta el cant del cigne” A. C. M. / Sant Vicenç dels Horts / 1 d’agost de 2002

Fa quasi exactament deu anys pressentia que s’acostava el cant del cigne, perquè ja no estava bo de salut, però ell va llegir el diari de cap a cap cada dia fins fa pocs mesos i continuava fermament fràgil amb una de les seves característiques vitals: la curiositat intel·lectual. Per a mi, i tenint en compte les vegades que el vaig tractar i hi vaig parlar, n’hi havia una altra que em feia molta gràcia: la seva murrieria. Aquesta barreja de curiositat i murrieria va marcar molt el seu estil literari, els seus articles, els poemes i els treballs. D’alguna manera, ell sempre es donava de menys en comparació amb els que reconeixia com a mestres, ja fossin de caire local, nacional o de més enllà. No era falsa modèstia, era un convenciment, però la seva ploma lliscava amb una gràcia i una ironia que alguns d’aquests ‘mestres’ locals segur que li van envejar. Des de molts punts de vista, els seus Poemes d’estar per casa són una delícia.

Transcric aquí un poema d’aquest llibre, que és una mostra ben clara del seu escriure:

PROFUNDITAT

Jo forado, tu forades, ell forada:
nosaltres, vosaltres i ells ens abismem;
tots plegats rodolem, i tots ens enfonsem,
caiem al pou de l’aigua enllotada...
No poder salvar-se és massa tremebund,
ensorrats així de cop no podem viure!
No és pas un acudit per a fer riure...
és un tema molt, i més que molt profund.

10-7-1999

Que tinguis un bon viatge, Agustí, i, quan hagis de descansar, segur que ho faràs en pau.

Si en voleu saber més coses:


dijous, 2 d’agost de 2012

Visita llampec a la plaça del Blat de Valls

2 d'agost de 2012. El dia 30, tornant de treballar, vaig sentir per la ràdio que els dies 31 de juliol i 1 d’agost se celebrava a Valls la Firagost, i que un dels plats forts de la fira i exposició del camp català era el ‘derbi’ entre la Colla Joves Xiquets de Valls i la Colla Vella dels Xiquets de Valls.



De castells n’he vist per televisió i en alguna actuació, però en places poc o gens castelleres i amb versions més o menys escarransides. El fet d’estar de vacances i d’haver sentit la notícia, em va ajudar a ordir el meu pla sorpresa. Consistia a enrolar en una expedició la Mercè, la Hendo, l’Àngels, i, amb un cop de cotxe vespertí, presentar-nos-hi.

Dit i fet: vam sortir a dos quarts de set del vespre i a dos quarts de vuit estàvem aparcats i començant a caminar. L’hora de l’actuació castellera era un quart de nou del vespre. No teníem massa temps, però vam passejar per les parades entre una munió de locals i visitants. Feia calor, molta.

A les vuit i cinc érem a la plaça del Blat, la que acull la Casa de la Vila, que s’anava omplint de mica en mica. Un turista perdut fumava un havà de ca l’ample i duia un got de cervesa a l’altra mà. La fortor del puro feia girar la gent com si ja fos una cosa extraordinària això de consumir un puràs enmig literalment d’una plaça pública. Algunes de les mirades eren reprovatòries: ‘on s’és vista una cosa així!!!’. Quan la densitat humana va augmentar, el turista fumador va desaparèixer.

El toc de les gralles va anunciar que una de les colles arribava. I, poc després, l’altra.

Entrada de la Colla Vella a la plaça del Blat.
A la dreta, casualment, sortim nosaltres.

Un dels que també va arribar llavors va ser el nostre alcalde de Sant Vicenç dels Horts, l’Oriol Junqueras, que vam veure desaparèixer per la porta de l’Ajuntament i reaparèixer pocs minuts després a la balconada.

Tot a punt, la Colla Vella va engegar amb un de 5 de 8 descarregat que ja ens va situar en l’èpica del moment.

Un 5 de 8 descarregat
de la Colla Vella dels Xiquets de Valls 

D’entrada, vaig entendre que la televisió separa l’intent previ del castell (que no es retransmet en els resums televisius) de la consecució final en qüestió. Em va meravellar que quan jo ja donava per començat el castell, poguessin desmuntar-lo simplement perquè el cap de colla i els experts consideressin que no tenia la solidesa necessària per ‘tirar-lo’, que a l’Alt Camp vol dir ‘aixecar-lo’. Aquest replantejament demanava uns minuts, durant els quals s’estava pendent de la gent i de la calor que feia: moltes dones insistien a ventar-se.

A força balcons de la plaça del Blat lluïen banderes catalanes amb i sense estel. La de l’Ajuntament estava recollida perquè no destorbés la visió de la feina de les colles.

A causa del nostre desconeixement del món casteller i davant la incertesa del nombre de castells que veuríem, la Mercè es va decidir de preguntar-ho a una parella que teníem al costat, que anava acompanyada per una noia d’uns vint anys. A partir d’aquell moment, la Rosa Maria Domènech, el Joan Solé i la Mireia, sa filla, es van convertir en els nostres ‘guies’ particulars amb relació a la festa que estàvem presenciant. Gràcies a ells vam poder identificar la tipologia dels castells tirats i ens vam fer una idea de la rivalitat que pot arribar a existir entre les dues colles, fins al punt que matrimonis ‘mixtos’ entre membres de les dues colles... d’haver-n’hi, n’hi ha... però no és fàcil, he he. Per la intensitat dels aplaudiments i l’espontaneïtat d’alguns comentaris, també vam comprovar que la família Solé-Domènech té més tirada a la Colla Vella.

En un moment donat, la Mercè, l’Àngels i la Hendo van abandonar la plaça per anar a comprar unes ampolletes de vi. Probablement això s’ha de considerar una autèntica deserció i hauria d’estar penat amb el desterrament de la plaça del Blat, però... ves, què podíem esperar d’unes forasteres del Baix Llobregat. L’excusa, a més, hi era: tenim set, anem a beure alguna cosa, fa tanta calor!!!

Vaig aprofitar la seva marxa per, entre castell i castell, continuar parlant amb la família Solé-Domènech —ja sabeu com en puc arribar a ser, de xerraire—, i així vam descobrir que la Mireia coneixia el Ferran Ollé i un Nil de Sant Vicenç dels Horts. Un Nil? El nostre fill es diu Nil. Doncs heus aquí que sí: que s’havien conegut a causa de la música i del grup Trast. I és que el nostre país és tan petit que des de sota d’un castell sempre es pot veure la pinya del castell veí.

Al final, la Colla Vella va fer un 5 de 8 i un 3 de 9 amb folre descarregats, i un 4 de 9 amb folre carregat; i, la Colla Vella, un 5 de 8 i un 3 de 9 amb folre descarregats, i un 7 de 8 descarregat. En la ronda de pilars, la Vella va tirar un pilar de 7 amb folre descarregat que va fer esclatar els víctors i l’alegria dels seus seguidors.

El pilar de 7 amb folre que va alçar
la Colla Vella va emocionar tota la plaça

En els moments de més eufòria castellera, després de descarregar el castell, cada colla cridava:

i vella...
i vella...
i vella, vella, vella!

o

i jove...
i jove...
i jove, jove, jove!

La sort de ser foraster és que vaig compartir igualment l’art i l’esforç de les dues colles, l’alegria de les dues aficions i les emocions a flor de pell que, per poc sensible que un sigui, recorren la plaça de cap a cap quan les gralles comencen a tocar. La pell de gallina és inevitable.

Acabada l’actuació castellera, ens vam acomiadar de la Mireia, la Rosa i el Joan i, a dos quarts de dotze, tornàvem a ser a casa després d’una visita llampec a la plaça del Blat de Valls.

Visca les dues grans colles de Valls, visca Valls i visca l’Alt Camp!

Una visita a l'arxiu municipal de Sant Vicenç dels Horts


31 de juliol de 2012. Avui he començat les vacacions (abans de treure el bolígraf vermell, repenseu-vos-ho) i he volgut encetar-les amb un desgreuge històric que espero que em sabreu perdonar (o no): malgrat la meva feina i alguna de les aficions, mai no havia visitat abans l’arxiu municipal del meu poble.

Roser Calpe n’és l’arxivera des de 1987. Tot i la meva tara personal confessada en el paràgraf anterior, m’ha rebut molt amablement i hem parlat una estoneta sobre el fons de l’arxiu i les possibilitats que ofereix a algú que s’interessi per tot allò emparentat amb l’evolució del nostre municipi i, per extensió, de la nostra comarca.

Hem parlat de la Maria Esclapé, la guerrillera de Sant Vicenç dels Horts que va participar en la Guerra del Francès, més coneguda entre nosaltres amb el nom de “la Vailet”, sobre la qual hi ha ben poca documentació. Pel que se’n sap, era una dona valenta que assumia la feina de carregar les armes de foc i enardia els combatents enmig de la batalla.

També ha sortit en la conversa, arran de parlar de personatges locals menys coneguts i populars, el nom de l’apotecari Joan Martí Trenchs (1845-1920), llicenciat en filosofia i lletres el 1874 i en farmàcia el 1879. Del farmacèutic vicentí, el llibre Metges i farmacèutics catalanistes 1880-1906 (de Josep M. Calbet i Camarasa, i Daniel Montañà i Buchaca; Cossetània, 2001) en diu:

“A més de tenir una farmàcia de 1877 a 1920 a Sant Vicenç dels Horts, va conrear la literatura i és autor d’obres com: Lo pot petit o llibre dels perquès (1901); Dejuni i abstinència questió seria però tractada bastant humorísticament (1913); Fruita tarada: errades catalanes molt usuals y regles ortogràfiques pera evitarles, precedit d’uns Recorts de la meva joventut (1916); La Boyra; Salat i coent; Llana i manxiules; Una broma als socis protectors d’animals i plantas; Una fregada d’orelles; i No hi ha una salvació fora de l’església catòlica. També va escriure articles a revistes de l’època amb el pseudònim Lo apagallums del Llobregat”. En el llibre es ressenya l’origen de la informació, que és justament l’arxivera Roser Calpe.

Finalment, també hem parlat de les moltes llegendes i d’alguns tòpics que repetim tots els vicentins sobre la història local que són, si no falsos, sectàriament tendenciosos a causa justament de la ideologia dels cronistes que els van sustentar.

Després d’una estona més de parlar de tot i de res, i de constatar com seria d’interessant deslocalitzar de vegades les exposicions per arribar a més gent, m’he acomiadat de la Roser i d’unes noies que estan treballant en una exposició gràfica que es farà sobre els orígens del carrilet i la seva arribada i pas per Sant Vicenç dels Horts.

Ja a casa, el cuquet de saber més coses sobre el farmacèutic Joan Martí m’ha portat primer al llibre Escaquer vicentí, personatges populars de l’Agustí Caralt i Munné (escriptor i cronista vicentí de 88 anys), i he constatat que no li dedica entrada en l’índex alfabètic i, en canvi, la hi dóna al fill metge del farmacèutic. Llegint el capítol dedicat a aquest descobreixo “(...) que durant la revolució van entrar a casa seva per a destruir tot el que tingués tuf de religiós i no van saber veure un Sagrat Cor que presidia el menjador damunt d’un escut de la bandera catalana. Ell ho va considerar com un petit miracle que obnubilà els visitants. També hi havia col·locada al wàter de casa seva una rajola que posava: ‘Aquí jau Felip V’. Al·lusió clara al seu catalanisme i als fets de 1714”.

Son pare, l’apotecari escriptor, havia estat també (com manifesten alguns dels títols) un home ultraconservador i d’ideologia carlina que, per defensar el seu ideari, va optar per l’humor literari.

Per tal de trobar més informació, he anat a remenar L’Abans, Sant Vicenç dels Horts, recull gràfic 1890-1965 que, una vegada més, ha satisfet plenament les meves expectatives. El perquè: Ricard Pérez Alcázar en va ser el redactor i el responsable de la recerca documental i de la immensa informació que s’hi troba. I qui és Ricard Pérez? Doncs és fill de Sant Vicenç dels Horts i, actualment, el cap de la Secció de Valoració de l’Arxiu General de l’Administració d’Alcalá de Henares. Gràcies a ell, els fascicles Sant Vicenç dels Horts, recull gràfic 1890-1965 s’han convertit en un petit gran volum enciclopèdic del Sant Vicenç dels Horts contemporani, amb arrels que van força més enllà en el temps.

Conclusió: els dos arxivers se’n van adonar del pes específic de Joan Martí Trenchs.

Ricard Pérez utilitzarà uns quants textos d’aquest autor al llarg del volum per donar una punta de gràcia a certs temes que planteja. Per cert, si arribeu a poder llegir la pàgina dels fascicles/volum citats que adjunto escanejada, aquí la vida del personatge suma dos anys més, 1844-1921, en comptes dels anys de naixement i mort que apareixen en el llibre sobre els farmacèutics catalanistes: 1845-1920. Suposo que Roser Calpe me’n donarà raó.

No em puc resistir la temptació de copiar un paràgraf de Ricard Pérez en parlar d’un altre gran vicentí, Pau Modolell Sans (1872-1942), mestre privat, dramaturg, poeta i polític republicà que va activar en gran manera la vida social, cultural i política del canvi de segle:

“Les dues obres previstes, L’hereu escampa i Una fatlera, eren creacions de Pau Modolell. Joan Martí Trenchs tingué l’honor de ser qui l’introduí en la pràctica poètica i en la llengua francesa, la qual arribà a dominar amb perfecció. El repartiment de L’hereu escampa incloïa un jove Pere Ferrés Costa en el paper de mossèn Lluís. Així quedava lligat un heterogeni triangle literari. El carlisme de Joan Martí Trenchs, el republicanisme de Pau Modolell i el romanticisme de Pere Ferrés Costa conformaven una cruïlla vital que definia l’època.”. La negreta és meva.

Entrada que dedica Ricard Pérez Alcázar a Joan Martí Trenchs a L'Abans,
Sant Vicenç dels Horts, Recull gràfic 1890-1965