dijous, 9 de desembre de 2010

CONVERSA AMB EL MEU XICOT

Jo 80 km/h

El dia 4 de juliol de 2010, el meu cotxe (un Volkswagen Santana) va fer 25 anys. Ho vam celebrar tots dos junts, en la intimitat, anant a treballar com cada dia. Durant el viatge a Vallirana vam parlar afectuosament de les nostres coses fins que una discussió, recurrent en els últims temps, ens va sortir al pas.

Un cop més, es va encabritar amb relació als 80 km/h que el darrer Govern de la Generalitat havia establert. El meu vehicle estimat hi estava a favor. Jo, no ho tenia tan clar com ell. El que li encenia la sangasolina era que jo, un ésser humà, em tirés a l’esquena les dades relatives al descens d’accidents i de mortalitat. I, a mi, em fotia a cent que ell, tenint com té un motor de 5 cilindres i 1.994 cc, no solament és conformés a anar a 80 km/h, sinó que s’hi trobés a gust.

Em deia, amb la seva veu greu i segura: “¿No ho veus, Jordi, que ara els carrils d’entrada a les autovies i carreteres que van a petar a les grans ciutats funcionen amb més fluïdesa? I fixa-t’hi: s’han reduït molt les topades motivades per les acceleracions i les frenades sobtades en les retencions acordiòniques; reducció que, no cal dir-ho, també contribueix a la millora de la circulació. Si, al damunt, hi ha menys morts, què més vols...?”.

I jo li replicava: “Potser sí que tens raó, amor meu, però la indústria del motor, el RACC i la gent que es compra un cotxet que arriba als 220 km/h, no s’hi sent còmoda anant a 80. Tenen la sensació d’haver-se gastat els calés per anar a pas de tortuga... Fins i tot alguns polítics, que se suposa que és gent assenyada, en faran bandera electoral, com si l’augment dels accidents i dels morts els importés un rave sempre que el seu electorat pugui anar fent acceleradetes fatxendes per les carreteres”.

Davant els meus arguments, vaig veure que augmentava perillosament la temperatura de l’aigua. Ai! El meu preciós utilitari bullia d’indignació. ¿I hom què fa quan estima de debò? Doncs, si no s’hi juga res, afluixa i arronsa. Immediatament vaig canviar el to de les meves interpel·lacions i li vaig dir que sí, que tenia raó, què carai! ¿No érem feliços anant a 80, a baixes revolucions, amb plena consciència que l’aparent lentitud del vehicle es corresponia amb una anticipació de qualsevol problema en carretera i amb una més gran maniobrabilitat? És més, si trigàvem algun minutet més a arribar a lloc... ¿no aprofitàvem l’estona escoltant algun tema musical que a tots dos ens agradés, o jo li recitava de memòria algun poema d’Alberto Caeiro que sé que el torna boig?

De cop em va venir la idea del regal d’aniversari que li faria. Havent aparcat, me’n vaig anar a una copisteria i, en plàstic adhesiu, vaig fer imprimir:

                                              Jo 80 km/h

A l’hora de plegar, ja a tocar del meu estimat Volkswagen Santana, li vaig fer: “carinyo, tanca els ulls”. Vaig córrer a la part posterior i li vaig estampar l’adhesiu. Amb el ronc de motor satisfet vaig saber que el meu cotxe era feliç i que la nostra relació, mentre anéssim a 80, seria molt més segura, tal vegada indestructible.

“Sempre junts, en la salut i en l’avaria” (foto: Lluís Valcàrcel)


3 comentaris:

  1. Quin cotxe més comprensiu que tens. No m’estranya gens que n’estiguis tant. En canvi el meu... això del vuitanta ho porta ben malament. Només sortir de l’última rotonda cap a ciutat s’esvera de tal manera que l’haig de forçar a reduir, advertint-lo que per molt que s’hi esforci no penso anar al seu pas. ¡Que s’ha cregut!. Es clar que es un vehicle més jove que el teu estimat, només en te tres d’anys, té la rauxa de la joventut i em costa tenir-lo a ratlla. Només quan anem en sentit contrari i passem de Pallejà perquè s’esbravi li dono la canya que naturalment agraeix. Malgrat tot, crec que encara li queda molt per merèixer que li faci un regal com el que tu li has fet al teu, potser no ens estimem prou encara.

    ResponElimina
  2. Tens raó, Carme, el teu cotxe és molt jove i encara necessita esbravar-se. El meu és tan prudent! Ara veurem, quan suprimeixin el límit de velocitat a 80, què tal ho porten els nostres vehicles i si tornen a augmentar els índexs de mortalitat en la conurbació de Barcelona... Si passa això serà clar que la culpa serà de... de qui? ¿Dels cotxes, dels polítics, dels ciutadans...? Ja ho tinc! Serà dels "lents" que ens agrada anar a 80 perquè també ens agrada fer les coses a poc a poc i amb bona lletra.

    ResponElimina
  3. No serà que som nosaltres (i no els nostres cotxes) qui ja estem en un moment de la vida en que se'ns han passat les presses de la joventut i ara gaudim més amb la parsimònia i la recreació del moment?.

    ResponElimina