 |
| Oli sobre tela de Ramon Casas (1866-1932), Museu de Montserrat |
Quin firmament has estès als meus ulls
que tota tu, Madeleine, em commous?
Ara mateix m’acostaria al llenç
i et besaria si estiguéssim sols,
però el museu és ple de visitants
i alguns m’empenyen perquè m’enretiri
de la rajola àuria d’on no em moc.
Amb un cigar a la mà i l’absenta
en un plat, al Moulin de la Galette,
em sé gelós del pintor que ara et té,
d’això que mires que no sé què és,
i del mirall displicent que s’emporta,
en el reflex, el vaivé de la gent.
Per més pendent que estiguis del carrer,
queda clar que els enagos enfarfeguen.
Ni que fos un instant, a tall d’amor,
m’agradaria apamar un sol plec
secret, recòndit, de la sinclinal
i incòmoda posició que adoptes
en l’espera... De qui? De què? Fins quan?
Què em vols dir, que em retens al teu davant
des de l’el·líptica mirada molla
d’una jove i remota indiferència?
Han hagut de passar més de cent anys
per adonar-me que t’estimo així,
absurdament il·lús, a peu de quadre.
Dama de nit, ets tan bella, tan meva,
que res no tornarà a ser com abans
fins que assumeixi que, si fas ulleres,
potser és perquè fa un segle que no dorms
tot esperant la foscor d’un amant
que veurà en els teus ulls el firmament
i hi trobarà una constel·lació
de somnis, pell, tendreses i silencis,
a la qual posarà nom: Madeleine.
El vigilant del museu m’ho adverteix:
“les set, tanquem”; i afegeix, inquiet:
“obrirem novament demà a les deu”.
En comprovar que em resisteixo a moure’m,
ja amb l’esperança perduda, em confessa:
“cregui’m, som molts els que hem perdut el seny
davant la Madeleine de Boisguillaume”.
Jordi Boladeras, del llibre inèdit "A peu d'obra"
