dijous, 2 d’agost de 2012

Visita llampec a la plaça del Blat de Valls

2 d'agost de 2012. El dia 30, tornant de treballar, vaig sentir per la ràdio que els dies 31 de juliol i 1 d’agost se celebrava a Valls la Firagost, i que un dels plats forts de la fira i exposició del camp català era el ‘derbi’ entre la Colla Joves Xiquets de Valls i la Colla Vella dels Xiquets de Valls.



De castells n’he vist per televisió i en alguna actuació, però en places poc o gens castelleres i amb versions més o menys escarransides. El fet d’estar de vacances i d’haver sentit la notícia, em va ajudar a ordir el meu pla sorpresa. Consistia a enrolar en una expedició la Mercè, la Hendo, l’Àngels, i, amb un cop de cotxe vespertí, presentar-nos-hi.

Dit i fet: vam sortir a dos quarts de set del vespre i a dos quarts de vuit estàvem aparcats i començant a caminar. L’hora de l’actuació castellera era un quart de nou del vespre. No teníem massa temps, però vam passejar per les parades entre una munió de locals i visitants. Feia calor, molta.

A les vuit i cinc érem a la plaça del Blat, la que acull la Casa de la Vila, que s’anava omplint de mica en mica. Un turista perdut fumava un havà de ca l’ample i duia un got de cervesa a l’altra mà. La fortor del puro feia girar la gent com si ja fos una cosa extraordinària això de consumir un puràs enmig literalment d’una plaça pública. Algunes de les mirades eren reprovatòries: ‘on s’és vista una cosa així!!!’. Quan la densitat humana va augmentar, el turista fumador va desaparèixer.

El toc de les gralles va anunciar que una de les colles arribava. I, poc després, l’altra.

Entrada de la Colla Vella a la plaça del Blat.
A la dreta, casualment, sortim nosaltres.

Un dels que també va arribar llavors va ser el nostre alcalde de Sant Vicenç dels Horts, l’Oriol Junqueras, que vam veure desaparèixer per la porta de l’Ajuntament i reaparèixer pocs minuts després a la balconada.

Tot a punt, la Colla Vella va engegar amb un de 5 de 8 descarregat que ja ens va situar en l’èpica del moment.

Un 5 de 8 descarregat
de la Colla Vella dels Xiquets de Valls 

D’entrada, vaig entendre que la televisió separa l’intent previ del castell (que no es retransmet en els resums televisius) de la consecució final en qüestió. Em va meravellar que quan jo ja donava per començat el castell, poguessin desmuntar-lo simplement perquè el cap de colla i els experts consideressin que no tenia la solidesa necessària per ‘tirar-lo’, que a l’Alt Camp vol dir ‘aixecar-lo’. Aquest replantejament demanava uns minuts, durant els quals s’estava pendent de la gent i de la calor que feia: moltes dones insistien a ventar-se.

A força balcons de la plaça del Blat lluïen banderes catalanes amb i sense estel. La de l’Ajuntament estava recollida perquè no destorbés la visió de la feina de les colles.

A causa del nostre desconeixement del món casteller i davant la incertesa del nombre de castells que veuríem, la Mercè es va decidir de preguntar-ho a una parella que teníem al costat, que anava acompanyada per una noia d’uns vint anys. A partir d’aquell moment, la Rosa Maria Domènech, el Joan Solé i la Mireia, sa filla, es van convertir en els nostres ‘guies’ particulars amb relació a la festa que estàvem presenciant. Gràcies a ells vam poder identificar la tipologia dels castells tirats i ens vam fer una idea de la rivalitat que pot arribar a existir entre les dues colles, fins al punt que matrimonis ‘mixtos’ entre membres de les dues colles... d’haver-n’hi, n’hi ha... però no és fàcil, he he. Per la intensitat dels aplaudiments i l’espontaneïtat d’alguns comentaris, també vam comprovar que la família Solé-Domènech té més tirada a la Colla Vella.

En un moment donat, la Mercè, l’Àngels i la Hendo van abandonar la plaça per anar a comprar unes ampolletes de vi. Probablement això s’ha de considerar una autèntica deserció i hauria d’estar penat amb el desterrament de la plaça del Blat, però... ves, què podíem esperar d’unes forasteres del Baix Llobregat. L’excusa, a més, hi era: tenim set, anem a beure alguna cosa, fa tanta calor!!!

Vaig aprofitar la seva marxa per, entre castell i castell, continuar parlant amb la família Solé-Domènech —ja sabeu com en puc arribar a ser, de xerraire—, i així vam descobrir que la Mireia coneixia el Ferran Ollé i un Nil de Sant Vicenç dels Horts. Un Nil? El nostre fill es diu Nil. Doncs heus aquí que sí: que s’havien conegut a causa de la música i del grup Trast. I és que el nostre país és tan petit que des de sota d’un castell sempre es pot veure la pinya del castell veí.

Al final, la Colla Vella va fer un 5 de 8 i un 3 de 9 amb folre descarregats, i un 4 de 9 amb folre carregat; i, la Colla Vella, un 5 de 8 i un 3 de 9 amb folre descarregats, i un 7 de 8 descarregat. En la ronda de pilars, la Vella va tirar un pilar de 7 amb folre descarregat que va fer esclatar els víctors i l’alegria dels seus seguidors.

El pilar de 7 amb folre que va alçar
la Colla Vella va emocionar tota la plaça

En els moments de més eufòria castellera, després de descarregar el castell, cada colla cridava:

i vella...
i vella...
i vella, vella, vella!

o

i jove...
i jove...
i jove, jove, jove!

La sort de ser foraster és que vaig compartir igualment l’art i l’esforç de les dues colles, l’alegria de les dues aficions i les emocions a flor de pell que, per poc sensible que un sigui, recorren la plaça de cap a cap quan les gralles comencen a tocar. La pell de gallina és inevitable.

Acabada l’actuació castellera, ens vam acomiadar de la Mireia, la Rosa i el Joan i, a dos quarts de dotze, tornàvem a ser a casa després d’una visita llampec a la plaça del Blat de Valls.

Visca les dues grans colles de Valls, visca Valls i visca l’Alt Camp!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada