Des del Puig Vicenç

Fotografia presa des del cim del Puig Vicenç el dilluns 15 d'octubre de 2012 a les 15.45 h amb orientació est

Alguns migdies corro pels volts de Vallirana i sovint pujo al Puig Vicenç. D’allí estant, esplaio la mirada pel meu paisatge més conegut i resseguit. Al fons, en línia recta cap a l’est, emmarco un tros del meu poble, Sant Vicenç dels Horts. Els ulls, però, fan un itinerari distint si l’ambient és més o menys calitjós, transparent o emboirat. Hi ha dies d'òptima condició ambiental que m’acosten els massissos del Montseny, de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat amb la claredat d'una lent d'augment. Si la visibilitat no és tan bona, abaixant lleugerament la vista, intueixo el Cairat al nord-oest i m’invento mentalment el traç ja poc sinuós del nostre riu fins que es fa cos fluvial davant meu i l’acompanyo amb mansuetud cap a la Marina i la Ricarda, extrems del bacallà del Delta. Pel color de l’aigua endevino si ha plogut nord enllà. Palplantat al costat del pedró del vèrtex geodèsic del Puig Vicenç, perfilo les muntanyes que també he corregut i caminat: el Puigmadrona, l’últim far del Collserola al nord; el Puig Castellar, invocant els ibers que des del seu poblat dominaven la plana; Can Riera i les penyes vermelles homònimes sota els meus peus; el Montpedrós, el cimet piramidal coronat per l’ermita de Sant Antoni que es divisa al recte del Pla del Llobregat; el Collserola i els seus turons que fan de pulmó verd de la gran Barcelona i bressolen el Tibidabo, orgullós dels seus cinc-cents dotze metres litorals; el Montjuïc, gras d’història, patriotismes, vida i mort; més al sud, Sant Ramon, quasi banyant-se els peus al mar i celebrant amb alegria ornitològica la no construcció d’un disbarat mastodòntic com Eurovegas, el qual hauria atemptat irremissiblement contra el rebost agrícola i els aqüífers de la capital de Catalunya i rodalia. Admiro el coster arenós i l’horitzó blavós de la mar antiga amb els mercants i els creuers que van i vénen; i els avions que a tocar de la sorra s’envolen com estels en mans de déus juganers.

Pujar al Puig Vicenç i, poc després, fer les classes de català de la tarda és un bàlsam formidable enmig de la jornada. És com haver entrat en un exercici reparador i haver saltat de la frontissa del matí a la de la tarda amb les forces i l’entusiasme renovats. Des del Puig Vicenç, el Baix Llobregat per uns instants és meu, jo sóc d'ell i m’hi trobo molt bé.

[Text publicat a El Cérvol, revista digital interna núm. 4 de l'Ajuntament de Vallirana]