divendres, 3 d’agost de 2012

Bon viatge, senyor Caralt!

Agustí Caralt i Munné, Sant Vicenç dels Horts (1924-2012)


Ahir, a les 11 del matí, moria al llit de casa seva l’Agustí Caralt i Munné als 88 anys. Dos dies abans jo l’havia citat d’esquitllentes en una entrada en aquest blog. El senyor Caralt ha tingut una vida intensa, llarga i plena de tot, d’alegries i de tristeses —altrament, com la majoria dels humans que habitem la Terra—, però tenia molt de corredor de fons, de qui administra els seus recursos i les seves forces per anar fent via i no defallir mai.

Fixeu-vos com va acabar el Proemi de Poemes d’estar per casa (2002), el darrer llibre que va publicar:

“(...) Acabo dient que els entesos no trobareu res perfecte —què voleu que en surti d’un pobre ancià que perd així el temps que li resta?—; tot ho he fet per distreure’m de mals majors. Si per damunt de tot en traieu alguns moments de plaer i us faig oblidar també les vostres tribulacions, em daré per ben recompensat. I em sembla molt que és la darrera vegada que us atabalo, ja pressento que s’acosta el cant del cigne” A. C. M. / Sant Vicenç dels Horts / 1 d’agost de 2002

Fa quasi exactament deu anys pressentia que s’acostava el cant del cigne, perquè ja no estava bo de salut, però ell va llegir el diari de cap a cap cada dia fins fa pocs mesos i continuava fermament fràgil amb una de les seves característiques vitals: la curiositat intel·lectual. Per a mi, i tenint en compte les vegades que el vaig tractar i hi vaig parlar, n’hi havia una altra que em feia molta gràcia: la seva murrieria. Aquesta barreja de curiositat i murrieria va marcar molt el seu estil literari, els seus articles, els poemes i els treballs. D’alguna manera, ell sempre es donava de menys en comparació amb els que reconeixia com a mestres, ja fossin de caire local, nacional o de més enllà. No era falsa modèstia, era un convenciment, però la seva ploma lliscava amb una gràcia i una ironia que alguns d’aquests ‘mestres’ locals segur que li van envejar. Des de molts punts de vista, els seus Poemes d’estar per casa són una delícia.

Transcric aquí un poema d’aquest llibre, que és una mostra ben clara del seu escriure:

PROFUNDITAT

Jo forado, tu forades, ell forada:
nosaltres, vosaltres i ells ens abismem;
tots plegats rodolem, i tots ens enfonsem,
caiem al pou de l’aigua enllotada...
No poder salvar-se és massa tremebund,
ensorrats així de cop no podem viure!
No és pas un acudit per a fer riure...
és un tema molt, i més que molt profund.

10-7-1999

Que tinguis un bon viatge, Agustí, i, quan hagis de descansar, segur que ho faràs en pau.

Si en voleu saber més coses:


2 comentaris:

  1. Tots els pobles i totes les cultures (grans i petites) necessiten homes com aquest, que sense arribar a destacar comercialment ni tan sols ser especialment coneguts entre els lletraferits del país, donen a la cultura la base que es necessària per que es pugui continuar construint la cultura. Per sort a totes el nostres pobles i ciutats hi ha gent com el senyor Querat, que dediquen el seu temps i les seves energies a conrear la llengua i la literatura i fan que la nostra cultura, humil però forta i arrelada, creixi, malgrat tot.

    ResponElimina
  2. M'agrada molt el que has escrit sobre el meu pare.
    L'he enviat per comunicar la seva mort,i també m'he pres la llibertat de traduir-ho al castellà per a enviar-ho a alguns amics de fora.
    Tu realment el comprenies.
    Gracies Jordi!
    Imma

    ResponElimina