dissabte, 4 de febrer de 2012

Si vós sou l’abat de Poblet, jo sóc el papa de Roma

Diumenge passat, 29 de gener, vam celebrar la festa del 50è aniversari de l’Enric Grané al monestir de Poblet. Després de rebre’l amb aplaudiments a l’escala de la casa dels salesians on ens vam reunir, vam sortir a caminar fins al castell de Milmanda, ja al terme municipal de Vimbodí. Feia un dia fred i ventós, però assolellat, ben diferent del dia abans, hivernal i plujós.
      El Sacris i jo ens vam avançar i, pel camí, anàvem col·locant fotografies de l’Enric de diferents moments de la seva vida. Eren pòsters en blanc i negre fets amb plòter, de baixa qualitat, però que permetien que el grup s’aturés a comentar-los i l’Enric ho acabés d’amanir amb aportacions més personals. Com que feia molt d’aire, l’única manera pràctica i ràpida de mostrar-los era a terra, subjectats amb pedres pels costats. En un moment donat, vam veure una mena de muntanyeta de sorra més fosca que, en acostar-nos-hi, vam comprovar que es tractava de matèria orgànica fina —fems secs i terrosos, vaja—, destinada a les vinyes que constitueixen els plans de Milmanda. El cartell que hi vam fer reposar destacava pel contrast de color. Mentre ens ocupàvem en l’operació d’aguantar-lo amb pedres, passava un grupet de caminaires i ens vam adreçar recíprocs “bon dia!”. Al cap d’un moment, un membre del grup —anaven uns quatre o cinc— se’ns va acostar per dir-nos: “perdoneu, em podeu dir de què es tracta, això d’aquest cartell que col·loqueu aquí?”. Li ho vam explicar i, aleshores, se’m va acudir de demanar-li que, quan es trobessin amb el gran grup que venia, preguntés per l’Enric Grané i, si era tan amable, el felicités pels seus cinquanta anys. Mentre parlàvem, l’home observava la fotografia i somreia: s’hi veia l’Enric, d’excursió, amb botes de muntanya i camisa d’Escolta, amb bons amics d’aquells temps.
      Els Sacris i un servidor vam arribar a Milmanda i, conscients que portàvem força avantatge, ens vam esperar que hi fes cap la quarantena llarga de comitiva. Quan ja eren a tocar els vam anar a trobar i, agafant per l’espatlla a l’Enric, li vaig preguntar si algun desconegut l’havia felicitat.
      —Doncs sí, Jordi, l’abat de Poblet! Vaja, si més no s’ha identificat com a tal i m’ha felicitat.
      —No fotis!
      La Marcel·lina s’afegia al nostre diàleg.
      —Sí, sí, ho era, jo diria que sí que és el pare abat. A més, ha parlat amb un to i una seriositat difícilment imaginables si no ho hagués sigut.
      L’Enric continuava.
      —Mira que he estat a punt de dir-li: “Si vós sou l’abat de Poblet, jo sóc el Papa de Roma”, però no m’he pogut estar de dir-li una altra veritat...
      —Què li has dit?
      —Que si era el pare abat, tenia feina amb tots els galifardeus que m'envoltaven i m’acompanyaven, perquè eren una colla de perversos i de depravats...
      —Això li has dit?
      Tots els perversos i depravats que l’acompanyaven em confirmaven que sí que li ho havia dit.
      Al sud de Milmanda, un caçador que cercava entre els matolls la griva abatuda —mai no entendré aquest afany— em confirmava, al seu torn, que l’abat solia sortir a caminar per aquells verals el diumenge al matí.
      Després de la caminada vam fer el vermut mentre les tres cuineres i les respectives auxiliars de cuina feien sengles paelles. La competitivitat va ser alta i fins i tot va haver-hi moments de tensió en el moment del repartiment dels fogons i dels ingredients. A l’hora de la veritat, cal dir que les tres paelles estaven delicioses i així ho vam certificar tots els comensals.
      Consumit el pastís i bufades les espelmes, vam procedir als parlaments, als càntics, a les representacions i a la ballaruga, que de tot hi va haver, donada la diversitat d’amics i d’amigues de l’Enric: els de Sant Vicenç dels Horts, els germans de sang, els de l’IES de Gelida, i els d’aventura i viatges diversos.     
      No obstant tot això, una cosa és clara: l’Enric Grané va fer bé de no expressar en veu alta allò de “Si vós sou l’abat de Poblet, jo sóc el papa de Roma” perquè si bé aquell senyor era Josep Alegre, abat del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet des de 1998, l’Enric Grané encara no és el papa de Roma, de moment...


Benvinguts a la festa de l'Enric Grané. Encara no hi som tots!

Al pati d'armes del castell de Milmanda


Les cuineres i les auxiliars de cuina amb el protagonista     


Per molts anys, Enric! I pensa un desig

Companys i companyes de l'IES de Gelida en plena actuació i recordant-li a l'Enric els fills que té escampats pels països nòrdics

El regal de l'Enric, disseny made in Sacris

Josep Alegre, abat de Poblet, a qui l'Enric va estar a punt de dir-li: "Si vós sou l'abat de Poblet, jo sóc el papa de Roma".


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada