divendres, 14 de gener del 2011

Córrer durant tretze anys i no saber mai el perquè

Savis i ignorants fem el mateix quan volem tenir la definició a les mans:
obrim el diccionari. "Córrer: transportar-se d’un lloc a un altre movent les cames de manera
que a cada passa hi ha un moment en què cap dels dos peus no toca a terra".
I els mots arrengleradets són com una meravellosa col·lecció de lepidòpters dissecats,
papallones acolorides i immòbils travessades per una agulla. Magnífics exemplars
que permeten la classificació i conviden a la descripció, però que no belluguen les ales
ni volen ni esquitxen de polsim d’embriaguesa primaveral els nostres ulls en el sender
per on elles passaven volant i nosaltres corrent o caminant. "Caminar: traslladar-se a peu
d’un lloc a un altre; avançar a passes, no aixecant completament un peu que l’altre no toqui
a terra". De la mateixa manera que a una papallona no la conté una vitrina,
als caminants i als corredors no ens conté una definició.
Som un acte de llibertat, som el trànsit, el reflex d’un instint primitiu.
Córrer és sempre una aproximació a un estadi anterior, a un món d’innocència.
Un corredor, un caminant, tenen molt de nen, justament perquè no en són conscients.
A muntanya, pel coster o en el camí fluvial, al desert, prop dels camps de blat o de carxofes,
fins i tot en l’asfalt gris d’una carretera anònima o en un polígon de naus industrials,
la mirada i el pensament se’ns envesquen en els arbres, en el rompent de les onades,
en la duna, en els meandres, en la tartera, en l’arbust, en el semàfor,
en el pas rabent d’un cotxe orquestra. I el vesc enganxós de la vida que atrapem
i que ens atrapa ens acompanya en forma d’esbufecs, de silencis,
de monòlegs pensatius o de diàlegs amb algun company d’entrenament i de fatigues.
Quan correm, què perseguim? Per qui o per què som perseguits?
Els caminants sempre toquem de peus a terra. En els corredors hi ha un moment
en què cap dels dos peus no toca a terra. Per això molts hem començat caminant
i hem acabat corrent. Hem volgut retre un impossible homenatge als ocells.
Els camins han estat el nostre aeroport i ens hem accelerat fins a envolar-nos.
I així, tot sovint, hem perdut el món de vista i els no fondistes no ens han entès.
Corrent o caminant ens ha passat de tot. Ens han perseguit gossos. Hem sentit por
davant d’una furibunda tempesta d’estiu. Hem estat literalment a punt de cagar-nos a sobre.
Li hem plantat cara mentalment al nostre cap o, més agosarats encara, al nostre amor.
Abans, durant i després dels 42 km hem sentit eufòria, derrota, extenuació, emoció extrema
i fins i tot depressió postmarató. Hem experimentat ganes de plorar, de riure, de follar.
Córrer m’ha permès poder visitar l’Alhambra de Granada de puntetes o ser un dels milions
de turistes que va tenir l’oportunitat de pujar a les Torres Bessones. Hores i hores de camí,
de marató, d’entrenament... gestes heroiques en un temps en què l’èpica
sembla aconseguir trobar aparcament prop de casa.
Hi ha un molt de bogeria en l’acte de calçar-se unes sabatilles i de sortir a córrer.
On ens porten tants milers de litres de suor? Córrer és sempre una aproximació.
Mai no arribem enlloc i sempre tornem amb les mans buides però amb la xarxa del cor plena,
curulla de peixos de colors. El peix Silenci. El peix Sentiments. El peix Reflexió.
El peix Soledat. El peix Suat. El peix Projectes. El peix Oxigen. El peix Fe. El peix Cansament.
El peix Gana. El peix Records. El peix Optimisme. I sobretot, el peix Amistat.
Sóc al cap del carrer o de la porta de casa: ara resultarà que he corregut durant tretze anys
i que mai no he sabut el perquè. Ben mirat, saber el perquè tampoc no em fa cap falta.
Amics: torno d’aquí a una estona, me’n vaig a córrer!

.............................................................................................................................................
El 20 de desembre de 2003 vaig escriure aquest poema que es va convertir, realment, en una mena de testament testimonial. A partir d’aleshores vaig anar disminuint el ritme d’entrenament, els quilòmetres i la participació en curses de fons fins al punt d’ingressar en el col·lectiu de tants sedentaris que, amb l’edat, els dinars fora de casa i la cerveseta veuen com la seva panxa passa de l’estat 1 a l’estat 2.

Panxa en estat 1



Panxa en estat 2

Vaig començar a córrer als trenta anys i, ben mirat, tinc molt clar el perquè ho vaig fer. Nu, em vaig repassar de perfil en un mirall i no em va agradar l’estat que començava a insinuar-se: el 2.

Fa una setmana, ara, als cinquanta, després de set anys d’haver deixat de córrer, i havent comprovat durant les festes de Nadal que la meva gana pot arribar a ser quasi pantagruèlica, vaig fer el mateix exercici que vint anys abans. Al mirall, despullat, de perfil, no podia donar crèdit a allò que veia: l’estat SÚPER 2!!!

“—Això no pot ser —em vaig dir—, narcisisme, torna a mi!”. I heus aquí que dimecres em vaig calçar les sabatilles i vaig sortir a lluir la panxeta com un vulgar aspirant al trot porquí més. Vaig fer un recorregut curt, d’uns quaranta minuts, però bonic, per la muntanya de Vallirana. Deixeu-m’ho afirmar: vaig ser feliç! Després, vaig fer les classes de la tarda amb una renovada energia i tocs d’eufòria que els meus alumnes devien agrair. I ahir i avui, ni que sembli impossible, tinc els quadríceps cruixits, senyal del meu lamentable estat de forma.

Doncs sí, he decidit tornar a córrer, a veure si aquesta vegada hi trobo el perquè.

4 comentaris:

  1. Oh, benvinguts, correu, correu...

    Part de la culpa que jo encara corri per la vida és teva (i, per tant, ets en part culpable de que ara només me la pugui pelar si duc posats els mitjons megatècnics, ultralleugers i antibacterians, en el peu que a cadascun té assignat).

    bruno

    Ens veiem, potser, fent el trote
    gorrino ves a saber on.

    ResponElimina
  2. Bruno, m'alegra de tenir aquesta "part" de culpa en la teva vida. Em costa d'entendre una mica més la segona part: la relació entre els mitjons megatècnics i l'activitat a què et refereixes. Ja m'ho explicaràs amb pèls i senyals.

    Quan estigui una mica més entrenat ja faré una "crida" per anar a alguna cursa de muntanya de les clàssiques del calendari català. És a dir: coincidirem, no ho dubtis pas.

    Una abraçada,

    ResponElimina
  3. Jordi! curiosament, vaig començar a córrer, per primera vegada a la meva vida, ara fa dos mesos i mig... només 20/25 minutets dues vegades a la setmana... Fèia 13 anys que no fèia esport (abans jugava a volei i entrenava 3 dies a la setmana a més del partit del cap de setmana) i el meu estat creuant el carrer, era lamentable... ara començo a sentir-me d'una altra manera, no puc dir que estigui en forma, però em sento millor i cada setmana intento superar-me... Quan arribi als 40 minuts seré feliç!!!
    A veure si d'aquesta manera aprenc a caminar una mica en lloc de córrer, en tantes altres coses que requereixen més temps i tranquilitat.
    Una abraçada!!
    Ana Framis

    ResponElimina
  4. Al començament sempre és dur, però també és gratificant aquest "em sento bé" que dius. En els esports de fons, sobretot, aquest sentir-se bé va lligat amb el tema de les endorfines. D'aquí que quan deixes de fer esport per una lesió, per exemple, tens una mena de "mono", de síndrome d'abstinència. Jo l'altre dia vaig córrer uns 30 minuts i en vaig caminar uns 10, senzillament perquè en certes pujades costerudes no podia. Tot arribarà. De tota manera, menja, eh!

    Ah, i això sí: córrer per fer esport és una cosa, però en moltes altres facetes de la vida més val anar a poc a poc i amb bona lletra. Les presses sempre són males conselleres.

    Ens veiem aviat!

    ResponElimina