divendres, 21 de gener de 2011

Quinze dones a Menorca

El port de Ciutadella

I gairebé totes de Sant Vicenç dels Horts, disposades a passar-ho bé a l’illa dels talaiots, en un fredíssim cap de setmana. Hi van de visita: la Laia Torras Andreu dóna classes de català a Ciutadella. Sa mare, tres tietes i onze amigues van decidir d’anar-la a veure fa quatre dies. Per què? Perquè sí, pel gust d’anar-hi totes juntes.

Quan les hem deixades a “Sortides” de la T1 de l’aeroport del Prat, amb la maleteta tròlei, estaven radiants, felices, contentes... i quina cridòria! Digueu-me “bleda” però se m’ha fet un nus a la gola. Aquestes senyores fa molts anys que treballen en el que volen o en el que poden, que pugen fills o els han pujats, que estimen i desestimen, que viuen i es desviuen pels seus i a estones també pels altres, que creuen en el nostre poble i en el nostre país.

Que tingueu un bon viatge, estimades amigues, i passeu-vos-ho tan bé com pugueu. Diumenge tornarem a la T1 a buscar-vos i segur que aquest viatge a Menorca el recordareu durant molt temps.

“Menorca us ha donat el bell viatge,
sense ella no hauríeu sortit.
I si la trobeu pobra, no és que Menorca
us hagi enganyat. Sàvies, com bé us heu fet,
sabreu el que volen dir les Ítaques.”

4 comentaris:

  1. Gràcies Jordi per el teu escrit. Com ja deus saber la Roser ens el va llegir mentre estavem sopant en un bar de Ciutadella on , crec, que totes vam menjar un entrepaà de sobrassada. Algunes amb formatge d’altres amb pa integral i jo amb mel. Deliciossos entrepants del país i encara millor acompanyats amb el teu escrit.
    Sí, ha estat una escapada molt confortable i crec que per a totes. Quinze dones, totes molt diferents i molt iguals a la vegada. Cada una amb la una història a l’esquena i secrets per guardar i tot i que la cridoria , sempre alegra, hi va estar pressent durant tot el viatge, totes vam trovar estones per escoltar-nos unes a les altres i sol.lidaritzar-nos amb el que calgués.
    Escapades com aqueste s’haurien de fer de tant en tant. Per no perdre amistats, per trobar-nes de noves, per recordar velles històries, per oblidar nous negits. Un cop més gràcies pel teu escrit.

    ResponElimina
  2. De res, Maria! Em va venir molt de gust escriure'l després de veure-us a l'aeroport tan alegres amb les vostres maletetes. Sí, realment, aquestes coses, si es fan amb ganes de passar-ho bé, ens aproximen de debò!

    Una abraçada,

    ResponElimina
  3. Estimat amic,
    d'ençà que vas inaugurar el teu bloc, que volia fer algun comentari a alguns dels teus nombrosos articles, però mai no trobava el moment; bé, la veritat és que em feia vergonya. Quan la Roser va llegir el teu article, mentre menjavem l'entrepà de sobrasada amb mel, vaig pensar:" quan arribi li faré en aquest, abans que se m'avanci la Maria", però he arribat tard, sortosament.
    Gràcies, Maria, per descriure tant bé aquests moments compartits a Menorca.
    Gràcies, Jordi, per posar paraules a les nostres emocions.
    Totes hem tornat una mica més sàvies del nostre viatge.
    remei

    ResponElimina
  4. Vergonya? Jo sempre els dic als alumnes que per aprendre una llengua cal ser un POCAvergonya: com menys vergonya millor... I per escriure en un bloc també.

    Això dels blocs em desconcerta una mica: som molts els que escrivim allò que ens passa pel cap i ho plasmem en un bloc sense saber massa bé si hi ha algú que s'ho mira i s'ho llegeix. Si, al damunt, algú com tu vol fer un comentari i se'l reprimeix per vergonya... malament!

    M'alegra que us ho passéssiu bé a Menorca i que estrenyéssiu una miqueta més els llaços d'amistat.

    D'altra banda, una bona amiga que es diu Remei em va ensenyar que sovint és bo de verbalitzar els sentiments i les emocions. I això és el que vaig fer després d'acompanyar-vos a l'aeroport: verbalitzar el que sentia.

    Un petó,

    ResponElimina