diumenge, 23 de gener de 2011

Per art de palindromàgia va arribar la llibertat

Fotopoema: Lluís Valcàrcel

Per art de palindromàgia, tots els senyals d’STOP del Principat de Catalunya, d’Andorra, de les illes Balears i les Pitiüses, del País Valencià, de la Franja, de la Catalunya Nord i fins i tot de l’Alguer, van aparèixer un bon dia amb les lletres ordenades a la inversa. On fins aleshores hi havia hagut un missatge prohibitiu, se n’hi va plasmar un de permissiu: POTS.

Les gents d’aquests topants mediterranis tan propers i tan diversos, farts d’acotar el cap davant la imposició de lleis foranes, van interpretar aquest fenomen enigmàtic com una invitació a l’alliberament i a l’autogestió. A l’alliberament perquè d’un anglicisme d’obligatorietat es passava a un catalanisme de voluntarietat. I a l’autogestió perquè la conversió d’un ordre imperatiu en una segona persona singular del present d’indicatiu del verb ‘poder’, amable i motiva, ja manifestava a les clares que havia de ser llegida amb prudència i responsabilitat. Ningú, a cap carretera, no se saltava un POTS, conscient del perill que podia comportar tal decisió, i, en canvi, tothom sentia íntimament que la història, ara sí, ens anunciava que havíem de poder ser allò que érem i que feia segles que ens havíem deixat arrabassar.

La immensa majoria de la població dels territoris de parla catalana, doncs, van entendre perfectament que l’endemà mateix d’aquest fet, els diversos Parlaments i institucions de Govern dels verals esmentats proclamessin no solament la independència respecte de l’Estat constrictor sota el qual havien estat embridats fins llavors, sinó també la confederació entre ells.

De sobte, la veu dels poetes, que per a bona part de la població era incomprensible i fins i tot qualificada d’arcaica o, pitjor, de romàntica, idealista i utòpica, va ocupar el lloc que sempre li hauria d'haver pertocat. El poble va entendre allò de “Tot és camí, tot és drecera, si ens dem la mà.” de Maragall; va copsar plenament la magnitud dels versos elegíacs de Riba: “La llibertat conquerida en l’apassionada recerca del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor, ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva per al llinatge tot dels qui la volen guanyar; i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix”; i els versos tan cívics d’Espriu: “En la llei i en el pacte que sempre guardaràs, en la duresa del diàleg amb els qui et són iguals, edifica el lent temple del teu treball, alça la nova casa en el solar que designes amb el nom de llibertat”. I, d’aquesta manera, amb la motxilla dels poetes carregada a l’ànima, veus i gestos de dones i d’homes humils es van comprometre a convertir allò que fins aquell dia era una prescripció (STOP) en una enriquidora creació (POTS).

No cal dir que la reacció dels de sempre no es va fer esperar i, és clar, es van entestar a trobar un culpable ideològic de tot plegat; algú a qui es pogués encolomar la causa d’aquella desobediència civil de dimensions gegantines. Diuen que el docte verbívor Màrius Serra estava ben arronsadet en un amagatall. Era un cap visible dels molts que sabien el poder real de l’enigmística i, embolica que fa fort!, ho esbombava arreu. Ell havia estat un dels primers a parlar amb desimboltura i massa familiaritat de mots bifronts o, citant Rossend Serra i Pagès, mots bifacis. De tota manera, ves!, va ser impossible demostrar que l’enigmista fos, endemés, taumaturg. I polítics, financers i militars es negaven en rodó a donar tanta importància a un simple home de lletres, per més lletraferit que fos.

En fi, aquell POTS va arrelar més en el cor de la ciutadania que enlloc. I, al cap de poc temps, Noam Chomsky en defensava la implantació mundial per contribuir a l’alliberament palindromàgic, nacional i social de la tan inadmissiblement castigada humanitat.


Sant Vicenç dels Horts, 22 i 23 de gener de 2011, Festa Major del meu poble

4 comentaris:

  1. Magnífic (com sempre) .I gràcies per atorgar-me l'autoria del fotopoema però ja saps que només soc l'artesà que l'ha creat i no l'artista que ets tu.
    Una abraçada. (hòstia, això sona una mica teletubi!)

    ResponElimina
  2. N'hem de fer més, de fotopoemes d'aquests! Jo, artista??? A ser possible que sigui artista de revista!

    ResponElimina
  3. Els dos feu un bon tandem..........endevant

    ResponElimina
  4. és una tontaria enormè

    ResponElimina