dissabte, 15 de gener de 2011

M'agradaria que m'agradés fumar

Bogart a Casablanca
En qualsevol activitat hi ha un espai per als moviments que aquesta genera que podríem qualificar de “rituals”. El bevedor, el fumador, l’heroïnòman, però també el pescador, el filatèlic, el lector o el televident (si ho són de debò) sempre, abans d’iniciar la seva activitat preferida, solen tenir un seguit de manies gestuals; una manera de fer prèvia més o menys compartida.

Un dia, mentre escrivia els poemes de Llibre d’arribades, bo i esmorzant en una cafeteria del Passeig de Gràcia, vaig observar l’arribada d’una dona d’uns trenta anys que es va palplantar davant la màquina expenedora de tabac. Seguidament, va seure a la barra, al meu costat i, amb gestos rituals carregats d’urgent lentitud i delectança, va obrir el paquet de cigarretes. Al cap d’uns segons, ella aspirava el fum amb indissimulable plaer oral, i jo intuïa un poema que vaig concretar hores més tard i que vaig ensacar finalment en el llibre referit.

Ara que d’això del tabac se’n torna a parlar a bars, places i cases, penso que potser us agradarà llegir-lo.


Arribes i, abans de refusar, t’ho penses.

M’agradaria que m’agradés fumar
per fer alguna cosa quan no sé què fer.
M’agradaria que m’agradés fumar
per poder comprar un paquet de tabac
i agafar la capseta -amo i senyor
d’un domini absolut- i pinçar amb els dits
la patilla daurada de cel·lofana.
Llevar-la suaument, perimetralment,
amb un gest mecànic i revelador
dels bons moments que l’eclosió promet.
M’agradaria que m’agradés fumar
per saber què se sent en obrir un cofre
de cartró, sense frontisses, i descobrir
un tresor recobert de paper de plata.
M’agradaria que m’agradés fumar
per extasiar-me amb la visió
de vint filtres -set, sis, set- juntets i en fila,
dòcilment resignats a ser aspirats.
M’agradaria que m’agradés fumar
per sostenir entre els dits la levitat,
si no de l’ésser,
              del fum de l’ésser.
M’agradaria que m’agradés fumar,
però no m’agrada.

                            Declines, finalment, la invitació.

Llibre d'arribades, Quaderns Xibau de Poesia núm. 14, Institut Menorquí d'Estudis (2006).

1 comentari:

  1. No t'equivoques gens. Un conegut meu, que de jove havia fet el ximple amb l'heroïna, una vegada em va explicar que si ell no va convertir-se en el clàssic ionqui és perquè l'heroïna injectada implica un ritual i una parafarnalia que encanta als ionquis d'agulla, més enllà dels efectes addictius d'aquesta, és clar. Amb el tabac, salvant distàncies, passa el mateix. És infinitament millor comprar el tabac que fumar-lo. T'ho diu un ex-fumador.

    ResponElimina