divendres, 7 de gener de 2011

Cap català ni catalana sense 'racó de pensar'

Cap català ni catalana sense 'racó de pensar'
[1]
 
Els Reis Mags que, a més de taumaturgs deuen ser observadors, i, per tant, savis, em van portar un vinil amb la inscripció “racó de pensar”. Una alenada de brisa rejovenidora em va entrar pels narius i vaig entendre immediatament què em volien dir, quin era el seu missatge clar i català.

Els bons Reis em recomanaven que, a més d’actuar, trobés, sempre que pogués, una estoneta per rumiar, però per rumiar no amb relació a allò que havia fet, sinó en allò que havia fet malament. Probablement m’estaven suggerint que deixés de banda la suficiència i l’orgull amb què ens revestim per fer front al dia a dia, i exercís allò que tant ens costa en aquest país: l’autocrítica.

No m’ho vaig pensar dos cops. Vaig buscar un racó de casa que em semblés prou còmode per quedar-m’hi una estona i, al mateix temps, prou incòmode perquè em recordés que no estava allí per fer disquisicions sobre el temps, l’amor o la mort, sinó per sotmetre’m a una autoreflexió entre crítica i severa. Un cop allí, el pensament se’m va desfermar i, al cap de poc, havia d’admetre que l’exercici i el sacrifici havien valgut la pena. Amb una mena de llisteta mental de bons propòsits (talment com si els pogués anar a comprar a la botiga de queviures del costat de casa) em vaig aixecar i vaig emprendre la llarga diada de Reis que m’esperava.

Vaig deduir que el “racó de pensar” devia ser el regal de moda amb què els monarques de l’Orient havien sorprès, entre d’altres, els flamants diputats del Parlament de Catalunya; els regidors i els alcaldes dels municipis catalans; els equips directius de totes les empreses, bancs i caixes del país; els jutges; els professionals liberals com advocats, metges, periodistes, arquitectes, etc. Amb una mica de sort, fins i tot els tertulians de ràdios i teles ja tenien el seu ‘racó de pensar’ i aprendrien a callar de tant en tant. I, és clar, me’n vaig alegrar. Em vaig dir: si jo, que sóc un no ningú, he fet la meva llisteta autocrítica d’aspectes diversos a corregir, tota aquesta gent de pes faran una llistota de ca l’ample i demà el país ja ho començarà a notar.

[2]

Ara fa una mica m'ha trucat una amiga, que és mestra de primària, i que la vigília de Reis havia estat a casa. Les seves paraules m'han desconcertat: “¿No has trobat pas un vinil on posa ‘racó de pensar’? El vaig comprar per afixar-lo en un racó de la classe i em sembla que me’l vaig deixar a casa teva...”.

Ai! Mentre el “racó de pensar” vagi adreçat als infants, el país no canviarà pas en els seus defectes.

Em proposo escriure una carta al president de la Generalitat animant-lo a promoure una campanya cívica que proclami “Cap català ni catalana sense racó de pensar”.

9 comentaris:

  1. Em sap greu dir-t'ho i treure't l' il·lusió però la teva proposta està destinada al fracàs. No saps (santa innocència) que ha ningú no ens agrada que ens renyin? No ens agrada que ens renyi el mestre ni el quefe ni la dona... però el que no suportem es que ens renyi la nostra consciencia. No podem sofrir que nosaltres mateixos ens esbroquem encara que íntimament sapiguem que ho mereixem. I sempre sabem quan som mereixedors d'una bona escridassada. Però ja coneixes la dita del nostre comú amic, el afamat filòsof (encara que hi ha qui creu que era humorista) Jaume Perich que deia: "Tots tenim un moment del dia en que som conscients de que som realment i del que estem fent i i cadascú s'ha d'enganyar com pugui". Estem en el dilema d'altre filosofa (aquesta argentina). En una tira la Mafalda llegia l'aforisme: "Coneix-te a tu mateix" i, amb cara de preocupació deia. "D'acord, però i si no m'agrado que faig?.

    ResponElimina
  2. Tens raó, amic Lluís, és així. Arreu, en lloc d'autocrítica, d'autoanàlisi i d'autocorrecció, sempre trobem que la culpa és dels altres. De la gent... com si nosaltres no ho fóssim, de gent.

    Ahir, casualment, vaig sentir una entrevista a l'heribert Barrera. Li preguntaven si canviaria alguna cosa de la seva vida, si es penedia de coses que hagués fet al llarg dels seus més de noranta anys... Tal com vaig suposar va dir: "I tant que em penedeixo de coses que he fet malament tant en el terreny personal, com professional i polític! I tant que hauria canviat coses, si es pogués...". Em va agradar. No suporto la gent soberga que, a la mateixa pregunta, responen: "no, no em penedeixo de res". Per a mi, aquests, o són més falsos que un "duro sevillano", o estan podrits d'orgull.

    ResponElimina
  3. Si, i d'aquests hi ha molts. -"No em penedeixo de res. Tornaria a fer el mateix"- Deu n'hi do! Però si el normal es que cada dia ens hem de penedir d'alguna de les decisions que em pres! En fi, que com tu dius hi ha molt personal que va sobrat i es creu en possessió de la raó i la veritat (O be ens vol fer creure que te la raó i la veritat. Dubto que en el seu fur intern s'ho creguin ells mateixos). A mi el que em fa pensar es la d'aquell que diu: "Jo em penedeixo de les cosses que NO he fet". Això em fa veure que hauríem de ser més valents i fer allò que creiem just o que creiem necessari. Però ja sabem que tendim a pensar que som immortals i que ja ho farem més endavant, en un moment més propici (que de vegades no arriba mai o arriba massa tard).

    P.D.Estic veien que aquest blog es un bon "Recó de pensar"

    ResponElimina
  4. Prenc nota de fer-me un racó per pensar, rumiar o reflexionar i deixar de fer al anar a dormir perquè hi han nits que el pensament hem juga males passades i m'amaga el son.
    Aquestes llargues nits penso amb el que he fet, he dit, m'han fet i m'han dit i sempre intento buscar un perquè a tot plegat, un sentit.....difícil de trobar-ho.
    Moltes coses que un fa, diu, li fan o diuen depenen del moment personal de cada un. Moments que poden ser indefinits: alegria, satisfacció, repòs, estabilitat econòmica o emocional, bona salut, sentir-se comprés, estimat, escoltat, desitjat. Tenir tranquil·litat, pau, nervis, estrès. Acabar de rebre una notícia bona o dolenta. Viure una determinada situació política local, comarcal, europea i mundial....
    Be tot plegat molt complicat però no podem deixar de rumiar, seria un perill.
    Crec que tothom rumia però el difícil és posar-se d’acord en les coses que afecten a algú més que a un mateix.

    ResponElimina
  5. Es una bona idea, tots hauríem de tenir un racó de pensar a casa nostra, i acostumar-nos a practicar l'exercici de la reflexió desde ben petits. El resultat d'aquesta pràctica podria afavorir el fet de no haver-nos de penedir de certes coses o potser no en qualsevol cas crec que potser molt beneficiós.

    La meva avia materna que era natural de Bolulla sempre em deia:
    "Ay nena si el vell poguera i el jove sabera quantes coses no erraríem!"

    ResponElimina
  6. Exactament, Llir entre Cards, aquesta és la idea. És una mica allò del consell de savis/avis de la tribu índia aconsellant els joves, per exemple, de no desenterrar la destral de guerra.

    Jo, quan treballava a l'Agrupació Mútua, vaig veure tantes vegades que es repetien un cop i un altre els mateixos errors; i semblava que no hi hagués, a més, cap mena de 'memòria' històrica dels errors comesos.

    I així va acabar la mútua: intervinguda per la Direcció General d'Assegurances...

    ResponElimina
  7. Suposem que:
    Preocupats per si hi hagués la possibilitat que algun grup exaltat se li acudís reclamar el “racó de pensar”, els dirigents del país han tingut una reunió d’urgència i han determinat que faran reformes. A partir d’ara, tots els despatxos, sales de reunions, etc. Seran rodones. Com no se’ls havia acudit abans si això ja ho tenen els americans amb “la sala oval”. Els professionals liberals i del sector de comunicació, així com les empreses privades que es vulguin adherir a aquestes reformes, gaudiran de subvencions extraordinàries. Per fi es trauran aquest pes de sobre i tot continuarà com abans.

    ResponElimina
  8. Aleshores proposaríem un "revolt de pensar"! Em temo, però, que igualment tot continuaria com sempre. Els humans no tenim remei.

    ResponElimina