Cap català ni catalana sense 'racó de pensar'

Cap català ni catalana sense 'racó de pensar'

[1]

 

Els Reis Mags que, a més de taumaturgs deuen ser observadors, i, per tant, savis, em van portar un vinil amb la inscripció “racó de pensar”. Una alenada de brisa rejovenidora em va entrar pels narius i vaig entendre immediatament què em volien dir, quin era el seu missatge clar i català.

Els bons Reis em recomanaven que, a més d’actuar, trobés, sempre que pogués, una estoneta per rumiar, però per rumiar no amb relació a allò que havia fet, sinó en allò que havia fet malament. Probablement m’estaven suggerint que deixés de banda la suficiència i l’orgull amb què ens revestim per fer front al dia a dia, i exercís allò que tant ens costa en aquest país: l’autocrítica.

No m’ho vaig pensar dos cops. Vaig buscar un racó de casa que em semblés prou còmode per quedar-m’hi una estona i, al mateix temps, prou incòmode perquè em recordés que no estava allí per fer disquisicions sobre el temps, l’amor o la mort, sinó per sotmetre’m a una autoreflexió entre crítica i severa. Un cop allí, el pensament se’m va desfermar i, al cap de poc, havia d’admetre que l’exercici i el sacrifici havien valgut la pena. Amb una mena de llisteta mental de bons propòsits (talment com si els pogués anar a comprar a la botiga de queviures del costat de casa) em vaig aixecar i vaig emprendre la llarga diada de Reis que m’esperava.

Vaig deduir que el “racó de pensar” devia ser el regal de moda amb què els monarques de l’Orient havien sorprès, entre d’altres, els flamants diputats del Parlament de Catalunya; els regidors i els alcaldes dels municipis catalans; els equips directius de totes les empreses, bancs i caixes del país; els jutges; els professionals liberals com advocats, metges, periodistes, arquitectes, etc. Amb una mica de sort, fins i tot els tertulians de ràdios i teles ja tenien el seu ‘racó de pensar’ i aprendrien a callar de tant en tant. I, és clar, me’n vaig alegrar. Em vaig dir: si jo, que sóc un no ningú, he fet la meva llisteta autocrítica d’aspectes diversos a corregir, tota aquesta gent de pes faran una llistota de ca l’ample i demà el país ja ho començarà a notar.

[2]

Ara fa una mica m'ha trucat una amiga, que és mestra de primària, i que la vigília de Reis havia estat a casa. Les seves paraules m'han desconcertat: “¿No has trobat pas un vinil on posa ‘racó de pensar’? El vaig comprar per afixar-lo en un racó de la classe i em sembla que me’l vaig deixar a casa teva...”.

Ai! Mentre el “racó de pensar” vagi adreçat als infants, el país no canviarà pas en els seus defectes.

Em proposo escriure una carta al president de la Generalitat animant-lo a promoure una campanya cívica que proclami “Cap català ni catalana sense racó de pensar”.