dimecres, 26 de gener de 2011

"Columnes de paper" del meu amic Voro

© Francesc Vera: Voro Vendrell. 2010.

De tant en tant et trobes amb gent rara que et diu que, de jove, va fer una cosa que es deia "mili". Quan ensopego amb algun d'aquests pringats acostumo a fer algun comentari mordaç i me'n ric obertament. Si el dipositari de la ironia és sagaç, de seguida s'adona de la situació: "si tu, per l'edat, també la devies fer...". I efectivament, l'encerta de ple. Jo també vaig ser un polaco pringat.

És per això que ara em ve de gust recordar quan, al Palau de l'Almudaina, a Ciutat de Mallorca, exercint les funcions de furrier (quina paraulota!), vaig demanar el nom a un soldat que acabava d'arribar a Capitania i em va dir, en castellà, "Salvador". "Apellidos...", li vaig reclamar. I em contestava: "Vendrell Grau".

-Ets català...?
-Sí!
-D'on?
-De Sueca.
-Així deus conèixer el Joan Fuster...
-Passo moltes hores a ca seua.

No érem a l'aeroport de Casablanca, però acabava de néixer una gran amistat. I llarga!

Divendres, al Club Diario Levante de València, a les 19.30 h, el meu amic Voro presenta "Columnes de paper", una selecció de 70 columnes publicades en català a Levante-EMV des del 2002. L’acte també comptarà amb la presència del professor i crític Xavier Serra, que en farà la presentació, i de Joan Baldoví, el bon amic "Baldo", alcalde de Sueca. I jo, és clar, no m'ho perdré. Un cop més, al País Valencià em sentiré com a casa. O fins i tot millor, perquè el meu humor gras i alguns dels disbarats que m'agrada deixar anar com "vés a fer la mà" o "la figa de ta mare", allí, tot s'ha de dir, sonen millor.

A continuació copio el magnífic pròleg de Columnes de paper (Perifèric Edicions), que signa el mateix Xavier Serra. 


"De Jacint Verdaguer a Quim Monzó, per posar dos extrems, la nòmina dels escriptors catalans que s’han format o que han trobat un incentiu en el periodisme seria prolixa. És un fet normal, del vuit-cents ençà, en totes les literatures pletòriques. I, fins i tot, en algunes que no gaudeixen d’aquesta condició envejable. El periodisme –i prenc ací el terme en tota la seva extensió– obliga a escriure; obliga l’escriptor, sovint indecís, o mandrós, o propens a magnificar el fet literari, a practicar un esforç continuat i a sotmetre’s a una regularitat que, d’altra manera, abandonat als capricis de la «inspiració», difícilment assoliria. I més encara: l’obliga a publicar, a perdre la timidesa i la petulància –la petulància de l’escriptor inèdit, que es creu genial i sublim. Per això, el periodisme és una magnífica escola literària. L’esforç tenaçment aplicat als problemes de l’escriptura acaba per consolidar l’ofici: «professionalitza» –fins i tot en els casos que el periodisme, mal pagat, no arriba a constituir-se en pilar econòmic del modus vivendi.
Ara bé: el fet que, per causes sobradament conegudes, no hagin abundat les oportunitats d’escriure en català en la premsa ha produït alguns fenòmens anòmals en la nostra literatura, com ara el dels escriptors catalans, literàriament catalans, vull dir –Maragall, Gaziel, Pla, Fuster–, que hagueren de professionalitzar-se escrivint en castellà. O el fenomen invers a aquest: el dels qui van iniciar una esplendent carrera periodística escrivint en català –cas d’Eugeni d’Ors, per citar-ne un de ben conegut– i passaren a incrustar-se en algun moment, de manera definitiva, en els diaris escrits en espanyol.
Amb tot, no es pot dir que les oportunitats –escasses, com dic– no hagin estat ben aprofitades: en La Veu de Catalunya Xènius va formular el seu influent Glosari; en La Publicitat dels anys vint van escriure, com a corresponsals, Crexells i Pla–; en el setmanari Mirador Josep Maria de Sagarra publicà l’extraordinària secció de «L’aperitiu»…
Al País Valencià, les oportunitats han estat molt exigües. Els setmanaris El Temps i Saó, per citar-ne els més constants, no han arribat a assolir una difusió «normal» –no la podien tenir, atès el seu plantejament inicial.  I els diaris de cada dia –ja siguin els d’origen autòcton o els forasters amb edició «valenciana»– no han passat mai de deixar unes mòdiques pàgines –racons de pàgina, sovint– a l’expressió en llengua vernacla.   
Malgrat tot, alguna cosa es va fent en aquestes pàgines «cedides» a la llengua del país. Si més no, es va consolidant una crítica literària i cultural amb cara i ulls.
Certament, les «Columnes de paper» que Salvador Vendrell ha anat publicant en el diari Levante no tracten sempre de llibres ni, quan en tracten, encaixen en els patrons de la crítica literària a l’ús. El propòsit era –i encara és– un altre: portar una mena de dietari públic, obert a les suggestions del moment. A tota mena de suggestions: des dels tripijocs lamentables de la política indígena a la fatalitat de l’accident meteorològic, des de l’excursió al paratge proper o el viatge a d’altres països a les anècdotes –generalment compartibles– del seu viure quotidià. Ara: dins del conjunt, el nombre de glosses destinades a donar notícia de la publicació d’un llibre és intencionadament elevat. I si hi afegim els articles que parteixen de l’estímul d’una lectura extemporània –de llibres de Balzac, de Francesc Pujols, de Josep Pla– el literaturisme del conjunt encara s’accentua. A més, fins i tot en els escrits que s’allunyen del tema literari, hi ha inserida gairebé sempre, amb naturalitat, una citació erudita o una referència llibresca.
En remarco, ara, la naturalitat. Al capdavall, a algun tipus de normalitat sembla que hem pogut arribar –també els valencians. És només una normalitat cultural, literària, però no deixa de ser una novetat apreciable. Em refereixo al fet que un autor trobi confortable, per a expressar-se, la cultura catalana en el seu conjunt: que sigui capaç de citar amb el mateix desembaràs els versos d’Estellés que els de Foix o Salvat-Papasseit –i que no necessiti imperiosament citar els de Machado o Aleixandre–, que el seu marc de referències culturals immediates sigui específicament català, i que ho sigui de manera espontània, no forçada.
Sens dubte, l’estil antipedantesc i l’humor bonhomiós de les Columnes reforcen aquesta impressió de naturalitat i de confort cultural. I la llengua: acolorida contínuament per la fraseologia dialectal, però fermament assentada, en el fons, en l’estàndard literari compartit.
Però, a banda d’aquests mèrits –els mèrits de la naturalitat–, hi ha la proposta moral. Tot dietarista fa al capdavall, ho vulgui o no, una proposta moral. I la de Vendrell destaca per la seva singularitat. És clar que l’hedonisme i l’escepticisme a què propendeix té uns antecedents en l’obra de Fuster; com la defensa que fa del riure. Ara bé: passats pel sedàs de la seva personalitat, aquests principis s’han tornat més assequibles i cordials… I també menys declaradament combatius: la crítica social i política, que en Fuster agafava sovint un to crispat i polèmic, en els escrits de Vendrell acostuma a derivar cap a la ironia no exempta d’humor. Hi ha en això, naturalment, a banda d’una tendència de caràcter, una estratègia. Ha passat el temps. I l’intel·lectual catalanista tibat, pedant i derrotista que s’ha proclamat aquestes darreres dècades dipositari de les «essències» del fusterianisme –sobretot del fusterianisme polític– ha tingut una eficàcia social i literària molt dubtosa. Davant d’aquest elitisme amargat de figureta postissa i d’aquestes perpètues demostracions de pessimisme, el personal ha optat per fugir. Els mateixos que «predicaven» aquest catalanisme ploramiques i malhumorat, sovint, agafant-se a una excepcionalitat qualsevol –de la càtedra o del càrrec remunerat– no el «practicaven».
Amb els «ideals» –i passeu-me el mot– que es propugnen en les Columnes de paper no hi ha aquest perill: són «ideals» factibles i humans, adequats a l’època i a les circumstàncies. No hi he sabut detectar cap renúncia. La dissidència ha pres, però, tot un altre aire, que la fa més atractiva i suportable, perquè la processó és llarga i el ciri, curt."
© Xavier Serra. 2010






 

2 comentaris:

  1. He entrat per casualitat en la teua plana i m'he trobat amb la sorpresa. Gràcies Jordi. No vam servir a la pàtria que ells volien, però ens ho passàrem bé i va servir per a alguna cosa bona, no?

    Molts besets,

    Voro

    ResponElimina