Cap d'any

Si miro el cel, de nit, no busco estels

rutilants ni planetes resplendents;

m’ullprenen més les estrelles fugaces

que solquen un racó de cel perdut

—polsim de llum que el firmament expira.

No és l’horitzó el que em captiva del mar

ni la força invisible de les ones,

ni tan sols l’encegadora blavor

que fa del sol un còmplice implacable;

és el deixant escumós del veler,

hora foscant, allò que em roba el cor.

No són les flames vives i joioses

—per més que s’inflin, goludes de somnis—,

el que em reté davant la llar de foc,

sinó les brases quasi extenuades

que serven, tardorals, l’escalf de vida

en la penombra de les confidències.

Quan arriba el cap d’any, celebro, sí,

amb els amics i la gent que m’estimo,

l’emoció i l’espurneig del confeti

enraïmat d’un present sempre efímer.

A la fi, tanmateix, el que m’atrau

no és el pas de les hores que es resol

en dotze campanades capdanyeres,

ni la disbauxa que desencadenen;

seran la tènue claror de l’alba

i el crit d’hivern d’un ocell matiner

els que, del llit estant i amb son, saludi

com a emissaris del que cada dia 

recomença i no pas tan sols un cop a l’any.