dissabte, 31 de desembre de 2011

Cap d'any


Si miro el cel, de nit, no busco estels
rutilants ni planetes resplendents;
m’ullprenen més les estrelles fugaces
que solquen un racó de cel perdut
—polsim de llum que el firmament expira.
No és l’horitzó el que em captiva del mar
ni la força invisible de les ones,
ni tan sols l’encegadora blavor
que fa del sol un còmplice implacable;
és el deixant escumós del veler,
hora foscant, allò que em roba el cor.
No són les flames vives i joioses
—per més que s’inflin, goludes de somnis—,
el que em reté davant la llar de foc,
sinó les brases quasi extenuades
que serven, tardorals, l’escalf de vida
en la penombra de les confidències.
Quan arriba el cap d’any, celebro, sí,
amb els amics i la gent que m’estimo,
l’emoció i l’espurneig del confeti
enraïmat d’un present sempre efímer.
A la fi, tanmateix, el que m’atrau
no és el pas de les hores que es resol
en dotze campanades capdanyeres,
ni la disbauxa que desencadenen;
seran la tènue claror de l’alba
i el crit d’hivern d’un ocell matiner
els que, del llit estant i amb son, saludi
com a emissaris del que cada dia 
recomença i no pas tan sols un cop a l’any.



1 comentari:

  1. Magnífic. Poema que destil·la gotes de tendresa i respira sensibilitat.

    ResponElimina