 |
| A les paradetes del moll de Bristol, el dia 20 d'abril, el drac malvat a punt de cruspir-se el nostre heroi |
Sant
Jordi torna a Catalunya
Oh cavaller, quin
destí més cruel
haver hagut
d’esmerçar anys i panys
a rescatar la
bleda assolellada
de la princesa,
eterna figaflor
incapaç
d’ajudar-te a derrotar
el drac ordint
algun estratagema
des de les files
del vil enemic.
¿Tants segles de
segrest i sols ha après
a somicar, a
plorar i a xisclar?
¿I si es tracta d’un
simple victimisme?
Per primer cop a
la vida et planteges
que n’estàs fart,
que cal que diguis prou,
i cap a Catalunya
emprens el vol.
Per penjar els
hàbits de cavaller,
per enterrar els
costums d’home d’armes
i acceptar que
justeges de caler,
tires pel dret i
tries Ryanair:
és tan car
facturar llances i escuts!,
i amb la cota de
malla i l’armadura
ni fart de vi
arribaries a seure,
i això obviant el
cost del sobrepès;
ah, i oblida’t del
cavall socarrat
que cavalques en
alguna estampeta.
El vint-i-tres
d’abril de dos mil tretze,
a la T1 del Prat,
feliç, aterres.
Amb prou feines la
bossa de mà amb muda
—calçotets llargs,
mitjons i samarreta—,
uns borseguins i gipó
carmesí.
Ja a ciutat,
t’encamines a una dama
que ven roses i li
expliques qui ets,
però comproves que
no et veu ni et sent,
i amb els dels
llibres et passa el mateix.
I constates que no
tens fam ni set,
i que el record
del drac i la princesa
no et fa ni fred
ni calor, o, si de cas,
t’omple d’una
bonhomia innocent
com si es tractés
d’un conte o una llegenda.
De sobte algú
t’agafa de la mà,
baixes els ulls i,
somrient, hi ha un nen
que et diu: vostè
és Sant Jordi, veritat?
Ho era, vailet,
però me n’he atipat.
¿Tu creus que se
n’adonarà, la gent,
que he decidit
deixar de barallar-me
amb el drac i
abandonar la princesa?
El nen se’m penja
al coll, em fa un petó
i, seriós, em
parla a cau d’orella:
estimat cavaller
universal,
tu ja ets vellet
i, tot i que ets valent,
serà difícil que
vencis el monstre
si els catalans,
units, no t’hi ajudem.
La teva feina ja
està feta: mi-te-la!,
roses i llibres
omplen els carrers
i la gent amunt i
avall passejant
i recordant la
teva magna gesta
justament en el
dia del teu sant.
Però... si no vaig
guanyar... què celebren?
Ningú en sap el
resultat, del combat,
i, de derrotes,
als d’aquí ens en sobren.
Com que has
tornat, ara ens toca a nosaltres
de rematar la teva
àrdua història
amb l’arma més
legítima de totes:
la d’avançar ben
junts com un sol home
amb els drets
universals a les mans,
els drets de
l’home i també els drets dels pobles.
Només així, Sant
Jordi, vencerem
el drac,
salvaguardarem Catalunya
i enlairarem la
nostra llengua al cim
d’estima i de respecte
que es mereix.
Ara ets tu,
cavaller, qui s’ha distret,
i el nen ho nota i et demana en què penses.
Doncs en el món,
que és ple de dones belles
i incomparables en
seny, passió
i llestesa amb el
rostit de princesa
que vaig deixar en
contrades ignotes.
¿No s’ofendran si
els dedico un poema?
I el petit herald
et requesta, amatent:
qui no s’arrisca
no pisca, valent!
 |
| Una cervesa local de Bristol, torradeta i bona, que ens reafirma allò que ja sabem: que ens cal ser independents per alliberar-nos del drac |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada