La meua xicota valenciana es diu Mercedes

Amb la Mercedes Gallart, a Riola, aquest 17 de març de 2013

I és de Riola, un dels pobles més bonics de la via làctia, a la Ribera Baixa. Però anem a pams, perquè la Mercé Gallart, a qui tothom diu Mercedes, és una senyora viuda de 85 anys que, òbviament, no està enamorada de mi, sinó que continua enyorant el seu company de tota la vida, Manuel Anaya, a qui tothom deia Manolo.

A causa de les estretors econòmiques de la dictadura espanyola dels cinquanta, motivades per la poca feina que hi havia, Manolo s’havia buscat la vida a la Camarga —concretament en un mas de Lei Santei Marias de la Mar, en occità provençal. Allí feia la feina d’encarregat durant tot l’any i vetllava tant pel manteniment de la casa de camp on s’estava com per la contractació dels temporers valencians que creuaven la frontera per anar a la verema.

La parella Anaya-Gallart vivia en una caseta annexa al mas dels amos, amb aigua corrent i electricitat, però mancada de vàter i dutxa. S’havien casat el 1955 i la Mercedes va tenir els primers dos fills, Mercé i Manu, a cavall de Riola i la Camarga, entre anades i vingudes, fins que establerta definitivament, allà en van néixer dos més: la Xelo i la Pepi. Al costat de l’home i dels fills, i malgrat les dificultats materials i algunes incomoditats, la Mercedes era feliç i íntimament sempre ha conservat aquella etapa de la vida amb estima i bons records.

Una de les obsessions del matrimoni Anaya-Gallart va ser fer estudiar els fills, donar-los els estudis que ells no havien pogut tenir. És per això que, en una de les parets del menjador de ca seua, els quatre títols de llicenciatura de les tres filles i el fill ocupen un lloc d’honor. El Manolo els va anar penjant amb autèntic orgull de pare que ha complert amb un dels seus deures més transcendents.

Per culpa de les xacres de l’edat, ara la meva xicota valenciana està molt toveta, però sempre ha estat una dona entusiasta, optimista i lluitadora. En aquest sentit es manté molt jove, perquè sempre valora positivament els canvis, sense tenir-los cap por. No té res de conservadora, si per conservador entenem el puritanisme tronat i l’immobilisme. Entén perfectament les inquietuds dels néts i nétes, i no solament els entén, sinó que fins i tot els anima a ser coherents amb les seves aspiracions.

Ben mirat, amb totes aquestes virtuts i qualitats humanes, potser em sortiria més a compte, més que tenir-la com a xicota, d’incorporar-la a la meva vida com a mare. Ja ho sé que ja en tinc una! Tanmateix, ¿hi ha cap mal a tenir-ne dues? I més tenint en compte que, en el cas que la Mercedes acceptés ser la meua mare valenciana, renuncio ja d’entrada a cap herència. En tinc prou amb el seu exemple i simpatia vitals, i amb la seva dolcesa natural.