diumenge, 12 de juny de 2011

Oriol Junqueras, nou alcalde de Sant Vicenç dels Horts. Crònica en viu d'una sessió

Miquel Font, el regidor de més edat, lliura la vara d'alcalde a Oriol Junqueras


La sala de sessions de l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts va ser reformada per l’equip de govern PSC-PP fa uns quants mesos. On abans hi havia el poble —un eixam—, ara hi seuen 21 regidors. I on abans hi havia 21 regidors, ara s’hi amuntega l’eixam i costa fins i tot de respirar-hi. A peu dret, mig asfixiat i amb les cortines tancades (no fos cas que entrés la llum del sol i se’ns il·luminessin les idees), m’he adonat del corromput i resclosit concepte de participació popular que ha tingut el PSC local fins avui.

A l’entrada de la sala de sessions hi ha quatre senyals de prohibició: prohibit fotografiar, prohibit enregistrar, prohibit telefonar i prohibit menjar. És a dir, deixant de banda la manduca, durant vuit anys ha estat prohibida la comunicació. Sempre, és clar, que no fos la versió oficial, la qual, en el cas dels plens municipals, havia de ser estrictament mediatitzada per l’àrea de Comunicació de l’Ajuntament. Ja fa anys que, tot i tenir una ràdio municipal, el regidor pertinent al·legava, com si Tesla i Marconi mai no haguessin existit, que era impossible radiar els plens. Avui, al·leluia!, ha estat possible.

M’ha sorprès que, dels quatre exalcaldes vius de l’era democràtica, tan sols un hagi fet acte de presència (el penúltim, Ricard Pérez, d’ICV-EUiA, sempre conseqüent), i que els altres tres, casualment del PSC, no hagin pogut venir a un acte que es fa cada quatre anys i que se suposa que és un dels símbols de la salut democràtica del país.

El poble (enfadós, díscol i revés, ja se sap!), acostumat a rebre puntades de peu al cul durant vuit anys, un cop a la sala ha volgut dir-hi la seva amb algun comentari, exabrupte o víctors extemporanis, però la solemnitat de l’acte ha contribuït a amansir la fera dels molts humiliats i ofesos que hi havia amuntegats en els escassos metres quadrats de què disposàvem.

A la plaça de la Vila, més poble —els indignats— ens recordava que ja és hora que els partits comencin a democratitzar-se i que, quan governin, els polítics no siguin lacais llepaculs i corruptes del gran o del petit capital ni s’autoassignin privilegis i prebendes.

La mesa d’edat ha estat presidida per Miquel Font, de CiU, i per Jordi Gil, d’ICV-EUiA, representant, respectivament, les dues puntes d’edat dels membres electes del consistori. El Miquel ens ha fet un bon discurs conciliador i ha manifestat la necessitat de treballar de valent per al nostre poble més enllà de les naturals discrepàncies polítiques. Ha estat un mestre de cerimònies excel·lent, posant unes moderades notes d’humor que la pleballa hem agraït.

Després dels juraments i de les promeses a seques, de les promeses per imperatiu legal i d’una promesa feta ‘amb l’ajuda de Déu’ (que m’ha arribat al cor)... després dels discursos dels caps de llista i de la prosopopeia d’aquests actes... després que la inexcusable absència de l’alcaldessa sortint obligués el regidor de més edat a posar la banda i a lliurar la vara a l’alcalde entrant... després de l’alegria sincera del poble arraconat al fons de la sala... ha arribat, finalment, el discurs del nou alcalde Oriol Junqueras.

Mirant al poble, amb la serenitat i el rigor intel·lectual que el caracteritza, les seves paraules han estat dignes tant del rang amb què uns quants milers de vots l’hem investit, com de qui sap que governar no és un tripijoc de partidismes egocèntrics i mesquins, sinó la suma de valors com són la participació, el diàleg, el treball, el consens, la transparència, la fermesa, la humilitat, el rigor i l’austeritat. L’alcalde Junqueras ha parlat i el poble se n’ha alegrat perquè ha vist en acció un home obert, ponderat, just, clar i català.

Després, per la porta del nostre Ajuntament de 1927 han sortit el nuvi i les dues núvies: l’Oriol, al mig, flanquejat per la Petri i la Cati a banda i banda. Aplaudiments sincers, petons, abraçades, més d’una llàgrima, una traca, alguna consigna indignada i la sensació generalitzada que, amb aquest alcalde, deixem enrere vuit anys de reclusió mental, de curtesa de mires, de grisors palmàries i de manca d’il·lusió i d’horitzons estimulants... amb tot això, doncs, s'ha posat punt i final a la sessió d’investidura del nou alcalde Oriol Junqueras, celebrada el dia 11 de juny de 2011 a Sant Vicenç dels Horts.

Avui sóc feliç!

6 comentaris:

  1. Felicitats pel nou equip de govern i sobretot pel canvi d'alcaldia. No soc de Sant Vicenç dels Horts però coneixia una mica el mal tarannà de l'antiga alcaldessa.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Maria, la veritat és que feia molts anys que no percebia tanta il·lusió i renovada energia en gent que es mulla de veritat per Sant Vicenç.

    ResponElimina
  3. Per molts anys! i felicitats per aquesta magnífica crònica.
    Un consell (si hi cap): a partir d'ara, mireu endavant i feu el que us marqui el cor. Ja no cal fitar més enrere. Només us retornarà mals sabors de boca, que més val que desapareguin per sempre més. I sobretot, moltes felicitats a la Mercè. S'ho mereix. Espero que gaudeixi molt amb aquest nova etapa que ara se us obra.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  4. Gràcies, Susagna! Sí, tens raó, un cop analitzat el passat, cal anar endavant. De tota manera, també crec que és bo fitar enrere de tant en tant per no caure mai en l'oblit d'allò que no volem que torni. D'altra banda, sé que una bona qualitat política i humana és no tenir esperit de revenja ni rancúnia. L'exalcaldessa de SVH en va tenir molt i així li ha anat.

    Bona part de la meva felicitat pel nou equip de govern de SVH és, evidentment, per la reanimació de la Mercè.

    Una abraçada amb llibertat, igualtat i fraternitat!

    ResponElimina
  5. Magnífica crònica. Crec que no cal desitjar-vos sort amb el nou govern perquè quan un consistori està format per gent amb tant de seny i criteri no es necessària la sort.

    ResponElimina