 |
| La Queralt, joveneta patumaire de pro, mostrant el seu barret antiespurnes a la Mercè |
D'una visita llampec quasi furtiva al Passacarrers de la Patum va néixer, dissabte passat, dia 25 de juny, quasi automàtic, aquest poema. Molt amablement l'Helena (la Roqué) i el Pep (el Camps) ens van acollir al seu balcó, que dóna a la plaça de Sant Ramon. Des d'allà vam tenir una visió privilegiada dels salts de Maces, de les Guites i del ball de Gegants.
La Queralt, la seva filla, que és a punt de fer un anyet, té uns ulls tan grossos que encara és hora que parpellegi davant l'esclat dels fuets. Prèviament, un cop més vaig declinar la invitació del Teti (el Montaner) perquè saltés amb les Maces. L'any que ve, si Déu vol! Un no pot segar, escriure i saltar el mateix dia! O sí...?
L'anècdota que obre el poema és real: abans d'anar a Berga, vam estar segant la mala herba de l'era de les Cases, al veïnat de Palmerola.
...
Passacarrers
Havent segat la mala herba de l’era,
he trescat d’amagat cap a Patum
―no ho sabia ningú―, i m’hi he trobat
uns quants milers d’humans que em guardaran
el goig secret de fer el Passacarrers.
D’ací d’allà empentat, gens afogat,
m’he sentit tan feliç entre la gent,
que he ben comprès els ibers bergistans,
enfrontats als romans, bo i defensant
amb ungles, foc i dents allò que és seu.
Maces, Guites, Gegants, ha arribat l’hora
de lluitar sols, en nom dels berguedans,
per fer més lliures tots els catalans!
La Patum 2011
Què bonic això dels ulls de la Queralt...
ResponEliminaCom trobo a faltar la poesia quotidiana! Me n'adono quan llegeixo coses com les que escrius....
Subscric la teva crida! Lluitem per fer lliures els catalans!