 |
| Imatge del full de mà de Working, representada al Centre el maig de 2011 |
Divendres a la nit, cansat de treballar tota la setmana, me’n vaig anar al teatre al Centre, a treballar d’espectador amb Working.
“Teatre de poble..., un musical..., bah!”. Si algú caigués en la temptació de fer una valoració així de ràpida i injusta, cauria en el més greu dels errors dels mortals de poble: el prejudici.
Working és una obra rodona. Fa pensar, distreu i arriba al cor de tothom, perquè poc o molt tothom sap què vol dir guanyar-se el pa amb la suor del front.
És una obra ben equilibrada i la música, interpretada i cantada en directe, se’t fica a la sang i t’anima o entristeix al ritme del que es narra, absolutament entenedor.
Les ballarines —oh les ballarines!— què voleu que us digui: a mi m’han tornat boig. Ja sabeu com sóc.
I la relació qualitat/preu de la interpretació dels actors, tenint en compte que no n’hi ha cap que cobri un duro, és excel·lent. Tot i ser amateurs, a la immensa majoria, si jo fos empresari teatral, els pagaria com a professionals. Hi ha força interpretacions brillants, però me’n guardaré prou de dir noms: són un equip! I un equip que de seguida t’adones que ha treballat de valent i amb l’exigència no local sinó universal.
La feina de Sergi Ferrés, el director, és rotundament plausible i encomiable. Signa, en el programa de mà, un text sòlid. En un moment donat diu: “M’agradaria convidar-vos a buscar el personatge que us identifiqui”. I d’això (només d’això) en discrepo. Gràcies a les múltiples i diverses expressions artístiques i a la cultura del treball que tenim (per a bé o per a mal), a hores d’ara tots som capaços d’identificar-nos amb quasi tots els personatges. I d’aquí és d’on traiem la força moral de l’obra: l’espectador és capaç de discernir perfectament quin model laboral i professional cal assumir per ser més o menys feliç i quines realitats, per més que els poders econòmics tornin a abocar-nos a la pèrdua de drets laborals, hem de procurar no acceptar.
És per això que l’obra de Studs Terkel s’ha convertit en un clàssic: té la mateixa actualitat i ens fa de mirall igual que fa trenta-set anys, el 1974, quan es va publicar. La catarsi no ha minvat i, per tant, continua alliberant-nos... si més no durant dues horetes
. . .
Molt amablement, Xavier Torras m'envia aquest enllaç per veure algunes de les fotografies que va fer el dia de l'estrena:
Com comentes Jordi, es una obra rodona, interpretada per un magnific equip que li posa ganes i ho dona tot en cada actuació, tant l'anterior musical el de Cats com aquest ho demostren. En aquest (Working) vaig tindre el plaer de assistir a la estrena i fer algunes fotos, i sinó fos per falta de temps material tornaria ja que de ganes no em falten.
ResponEliminaPer si voleu mirar, comentar o criticar les fotos, estan en: http://www.flickr.com/photos/xaviertorras/sets/72157626609847865/
Att. Xavito
El passat dissabte vaig poder gaudir de dos espectacles al Centre. L'un, el primer, el partidàs del Barça amb pantalla de cinema a la sala, ben fresquets amb ambient, banderes, aplaudiments, exclamacions... Tot i que no m'apassiona el futbol, he de reconèixer que vaig disfrutar moltíssim. Després de pair el resultat, desades les banderes i acomodats de nou als nostres sients, l'altre espectacle. Completament d'acord amb el que en dius. Excel·lent. Només afegir que una vegada més, l'esforç, l'entrega, el "working" de persones del nostre poble o no, que es troben, treballen i es diverteixen ha donat el seu resultat. Del tema, que dir, absolutament comparable a les nostres realitats d'avui. Felicitats a tots i totes els que han treballat de valent per aconseguir el que hem gaudit.
ResponElimina