Feies un any i no em vaig resistir
a demostrar —davant l’única espelma
preceptiva que estaves obligat
a bufar— que eres precoçment loquaç.
Nil, quants anys fas, avui? I tu vas dir,
seriós i amb la lliçó ben apresa,
Un, i movies el ditet així.
Una síl·laba a canvi d’un saquet
de minuts invertits en l’àrdua gesta.
A taula, la família, expectant
i foteta, es va posar a aplaudir
i a cantar Aniversaaari feeeliç...
Divuit en fas avui, i som aquí
insuflant heli als records
perquè s’enfilin —ingràvids i lliures,
de mil textures, ritmes i colors—
més enllà del present que ens toca viure.
A qualsevol edat i en molts moments
hi ha raons per pensar que la vida
és una puta merda ensangonada,
un execrable cagalló per séquia.
No ho tindràs fàcil. Mai no és fàcil, viure.
Tanmateix, allistar-se a la renúncia,
claudicar, ingressar en l’abandó...
és convidar la boira a entrar a casa;
és ajornar sine die un bon concert;
és deixar incomplet l’àlbum de cromos
de l’existència —en fi, un disbarat!
I viure, què collons, és l’aventura!
L’arriscat i apassionant viatge
durant el qual creixem, gaudim, patim,
aprenem, estimem, guanyem, perdem,
i, inevitablement, ens transformem.
En fas divuit i ja tens una amiga
al teu costat que no et deixarà mai.
Acarona-la amb els dits i fes-li trenes
de ritme, melodia i harmonia.
Toca-la bé i deixa que ella et toqui.
Sí, penetra-la i que et penetri a pler.
La música és una amant exigent
que et tornarà amb escreix aquest amor
sincer, tenaç i obert que li professes.
En fas divuit i tens, per sort, molts focs
cremant, i encara molts més per encendre.
No ho dubtis pas: tots els que som aquí,
mentre puguem, t’avivarem a encendre’ls.
Tu en fas divuit i, ai!, nosaltres hem envellit,
però, fill meu, som feliços de ser,
som feliços de ser anys, i, ara i aquí,
poder tornar-te a dir: Nil, per molts anys!
Sant Vicenç dels Horts, 13 de juny de 2011
quan dius:
ResponEliminaEn fas divuit i ja tens una amiga
al teu costat que no et deixarà mai.....
Per un moment he pensat, què diu....el Jordi s'ha tornat....
Després....tot aclarit, ja que l'amiga és la música, quina sinó.
M'encanta, Jordi!
ResponEliminaUna abraçada!
Gràcies, Sònia.
ResponEliminaM'encanta que t'encanti.
Un petó!
Felicitats Nil. Toca-la bé. No la deixis mai a mitges. I que la força de l'instrument t'acompanyi sempre.
ResponEliminaFelicitats també Jordi i Mercè. Per tota la música que heu sentit aquests 18 anys.
bb
Jo us vull felicitar a vosaltres, Jordi i Mercè. Heu criat un fill i se (saps que tinc experiència) que es una tasca feixuga. Emocionant, creativa, enriquidora però feixuga perquè en aquest mon que ens canvien cada dos per tres, nosaltres (el adults, els educadors, els models a seguir...) estem perdut i no ens podem permetre el luxe de perdre'ns i em de trobar el viaranys adients per fer arribar al destí correcte els nostres fills. I no es fàcil. De vegades tenim incerteses, d'altres cops por i gairebé sempre el neguit de no saber si fem el més correcte.
ResponEliminaPer això us felicito per la vostra gran feina d'haver fet un home com en Nil.
Un petó a la Mercè (a tu no que no petonejo tios)
Gràcies, Bruno! Un petó ben fort a tu, a la Maria, al Teo i al Tomàs.
ResponEliminaAi, Lluís, què seria de mi si no t'hagués conegut?
ResponEliminaM'agrada quan et poses seriós, transcendent i amabilíssim... com ara. No em tinc per cap bon educador, al contrari. Ara bé, els déus m'han regalat un bon fill (de moment... he he, que la marca "Boladeras" sempre acaba apareixent).
Jo sí que quan et vegi et faré un petó... als morros!