dijous, 18 de desembre del 2014

L'enigma de la sagrada placenta


¿És una incògnita no transcendent
o l’energia que desprèn perdura
perquè primer va ser el nutrient
del Fill de Déu, i, ja nat, un rebuig
orgànic oblidat a l’establia?
¿Què se’n va fer de l’òrgan compartit
per mare i fill al llarg de l’embaràs?
Segons les lleis del Levític, la sang
és impura, i, tots dos, hebreus com eren,
no van defugir de purificar-se
amb sengles holocaust i sacrifici.
Entre els mamífers, la placentofàgia
és un instint comú després del part.
¿Per què mengem tant durant el solstici?
És un misteri, l’Encarnació;
mes la placenta de Maria, verge,
va fer de pont invisible enllaçant
l’Infant diví amb la Mare joveníssima.
Amb el més mínim besllum de trobar-la,
la placenta de la Mare de Déu
ens portaria a l’entrellat de l’àcid
desoxiribonucleic de tots dos
—o de la tríada, si és que el gasós
Esperit Sant hagués deixat cap rastre.
Els buscadors de tresors financers
excavarien cel, terra i Palestina
sotjant i assetjant clons sense manies.
Tant de bo s’hagi biodegradat,
desintegrat i descompost del tot,
i no aparegui mai com a vestigi
d’un souvenir sagrat i violable.
Seria un despropòsit radical
veure com el pessebrisme domèstic,
la lletra de dècimes i nadales,
la cuina tradicional de sempre,
la cançó de bressol de la missa del gall,
i fins i tot el tió defecant
incorporen formes sanguinolentes,
per més que informin doctes etimòlegs
que ‘placenta’ és un mot pres del llatí
que significa ‘coca’ perquè ho sembla.
¿I si tothom mirés de ser placenta
de cara als éssers més desfavorits
—atès que, a l’úter, tots ens n’hem nodrit—
i procurés actuar com ho fa
aquest òrgan efímer, bo i negant
el pas a les substàncies nocives
—l’egoisme, l’enveja i l’avarícia—,
i, al mateix temps, permetent transferir
els nutrients que aporten benestar
als humans: feina, aliment, casa, afecte,
amistat, confiança, llibertat,
respecte, hospitalitat, esport, música,
generositat, plaer i cultura...?
¿I si això ho deixem aquí i comencem
a tastar l’escudella de galets
i tot el bé de Déu de la carn d’olla?
No obstant l’excés de tall, fem-nos menuts:
“Nadal s’ho val”, va deixar dit el Nil
quan just havia fet un any i mig;
i jo, als nens innocents, me’ls crec a ulls clucs!


Sant Vicenç dels Horts, Nadal de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada