¿És
una incògnita no transcendent
o
l’energia que desprèn perdura
perquè
primer va ser el nutrient
del
Fill de Déu, i, ja nat, un rebuig
orgànic
oblidat a l’establia?
¿Què
se’n va fer de l’òrgan compartit
per
mare i fill al llarg de l’embaràs?
Segons
les lleis del Levític, la sang
és
impura, i, tots dos, hebreus com eren,
no
van defugir de purificar-se
amb
sengles holocaust i sacrifici.
Entre
els mamífers, la placentofàgia
és
un instint comú després del part.
¿Per
què mengem tant durant el solstici?
És
un misteri, l’Encarnació;
mes
la placenta de Maria, verge,
va
fer de pont invisible enllaçant
l’Infant
diví amb la Mare joveníssima.
Amb
el més mínim besllum de trobar-la,
la
placenta de la Mare de Déu
ens
portaria a l’entrellat de l’àcid
desoxiribonucleic
de tots dos
—o
de la tríada, si és que el gasós
Esperit
Sant hagués deixat cap rastre.
Els
buscadors de tresors financers
excavarien
cel, terra i Palestina
sotjant
i assetjant clons sense manies.
Tant
de bo s’hagi biodegradat,
desintegrat
i descompost del tot,
i
no aparegui mai com a vestigi
d’un
souvenir sagrat i violable.
Seria
un despropòsit radical
veure
com el pessebrisme domèstic,
la
lletra de dècimes i nadales,
la
cuina tradicional de sempre,
la
cançó de bressol de la missa del gall,
i
fins i tot el tió defecant
incorporen
formes sanguinolentes,
per
més que informin doctes etimòlegs
que
‘placenta’ és un mot pres del llatí
que
significa ‘coca’ perquè ho sembla.
¿I
si tothom mirés de ser placenta
de
cara als éssers més desfavorits
—atès
que, a l’úter, tots ens n’hem nodrit—
i
procurés actuar com ho fa
aquest
òrgan efímer, bo i negant
el
pas a les substàncies nocives
—l’egoisme,
l’enveja i l’avarícia—,
i,
al mateix temps, permetent transferir
els
nutrients que aporten benestar
als
humans: feina, aliment, casa, afecte,
amistat,
confiança, llibertat,
respecte,
hospitalitat, esport, música,
generositat,
plaer i cultura...?
¿I
si això ho deixem aquí i comencem
a
tastar l’escudella de galets
i
tot el bé de Déu de la carn d’olla?
No
obstant l’excés de tall, fem-nos menuts:
“Nadal s’ho val”, va deixar dit el
Nil
quan
just havia fet un any i mig;
i
jo, als nens innocents, me’ls crec a ulls clucs!
Sant Vicenç dels Horts, Nadal de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada