La meva mare

Avui, durant la cerimònia exequial de la nostra mare, ma germana Roser i jo hem llegit com hem pogut la prosa poètica que copio a continuació de les fotografies. La vaig escriure quan feia poc temps que havien tancat la botiga i iniciaven una jubilació tardana.

Montserrat Sancho Cardiel (1927-2014)

Foto de família dels primers temps de La Joia

LA MEVA MARE ÉS UNA DONA MORENA I ATRACTIVA que m’ajuda a vestir-me i m’explica les coses que no entenc. Que m’abriga a l’hivern perquè no em constipi, que fa que vagi ben pentinat a l’escola i que vol que estudiï molt i que no em baralli amb cap nen. La meva mare, la senyora Montserrat de La Joia, ha estat botiguera fins fa dos dies. Si jo pogués frenar el temps —no deturar-lo del tot, no, només alentir-lo— ella encara seria botiguera i ens faria cada matí, a la Roser i a mi, un ou batut i continuaria compartint els secrets femenins i els dubtes materns amb la seva amiga Rosita Mallol.

S’agafa un ou i es trenca. Se separa el rovell de la clara. Es llença la clara transparent de la indiferència i de la fredor, i es posa en un got el rovell de l’estimació, amb molt de sucre de petons. A continuació es baten estimació i petons amb la cullera del seny. S’hi afegeix l’aigua de la vida de cada dia fins a tenir el got ple i s’hi posa una culleradeta d’educació familiar soluble. Es barreja tot durant uns breus moments i la beguda amorosa i alimentosa ja està a punt perquè els fills puguem emprendre l’escolar batalla diària.

¿Com són els records que, d’adults, associem a una mare? ¿Fotogràfics, epidèrmics, dolcencs, tuïtius, idealitzants, edípics, melancòlics? Són deliciosos, els records. És terrible, la memòria. Recordar és una fulla amb anvers i revers, i els humans som arbres caducifolis amb els peus colgats per les fulles seques dels records. Però el cicle natural va lligat al pas del temps i ens il·lumina sempre amb noves primaveres i estius que de vegades cal que sapiguem trobar o que vulguem veure.

D'esquerra a dreta, mon germà Rafel, jo, ma germana Roser i ma mare

LA MEVA MARE ÉS ARA UNA DONA JOVE i feliç, enamorada del seu home, el meu pare, i boja pel seu primer fill. El nadó té vuit mesos. I la vida, que de vegades es torna inesperadament un gos embogit, s’entregira de cop i mossega les cames del meu germà. És la poliomielitis. I aquest nom serà un fantasma que entrarà en moltes famílies d’una generació que es va quedar a les portes de la vacuna salvadora per la inoperància, incapacitat i mala fe del règim dictatorial d’aleshores. Encara avui hi ha països al món on mares i pares veuen un mal dia com els seus fills contrauen una malaltia que els afecta el sistema nerviós i els provoca paràlisi. Aquella dona jove i feliç va esdevenir jove i amoïnada, amb la més trista de les tristeses: la impotència davant d’un fet ineluctable que havia atacat el seu fill. Però el Rafelet és un rebrot joveníssim que a mesura que creixi s’empeltarà de qualitats que compensaran sobradament les seves mancances de mobilitat. Serà un nen eixerit, extrovertit, xerraire, simpàtic i —això sí— molt fet a la seva.

Després de tants dubtes i de gairebé set anys, va triomfar novament l’instint de l’espècie i va néixer la Roser. Com sempre passa a la vida, una de freda i una de calenta. La nena es va posar a caminar —per no dir a córrer— als nou mesos. I, aproximadament, vint-i-tres mesos després naixia el no esperat, fill d’un metge japonès, el doctor Ogino. Naixia el Jordi, un nen de reflexos lentets, que feia caca al menjador de casa, assegut en una cadireta de vímet foradada. Amb la botiga i els nens, la Montserrat de la Joia no donava l’abast, i la Roser passava temporadetes a casa dels avis materns, traslladant l’epicentre del seu petit terratrèmol a la rellotgeria Sancho, al carrer O’Donnell de Sant Boi de Llobregat.

De nit, les vetes i els fils, les cremalleres i els botons, els rellotges i les ulleres, les arracades i els anells, les mitges i els mocadors, els calaixos i els taulells, els tambors de brodar i els didals, la brillantina i les colònies a granel, els pantalons i les faldilles, els pintaungles i els pintallavis, les calces i els calçotets, els aparadors i les portes de ferro... cobraven vida i es reunien a la botiga, dissentien entre ells i criticaven les dependentes, l’amo i els fills de la casa, però quan arribaven a la mestressa de tot i de tots, a la senyora Montserrat, canviaven el to i es tornaven a fer amics. I, aleshores, ells, objectes protagonistes del somni real de comprar i vendre que els tocava viure de dia, arribaven al consens i acordaven uns punts fonamentals que farien possible que, a l’endemà, La Joia tornés a obrir les seves portes amb el gènere a punt i amb la seva líder indiscutible i estimada, la Montserrat, al peu del canó d’aquell món.

Al menjador de casa, a La Joia, en una celebració familiar

LA MEVA MARE ÉS ARA UNA DONA GRAN, àvia i besàvia, que es tenyeix els cabells blancs i que camina amb dificultat. És àvia de la Yasmin, del Jordi, de les bessones Natàlia i Cristina, del Nil, del Rafa, del Max i del Pau; i ha tingut la sort de conèixer dos besnéts: el Pau i el Jan. Pels néts i els besnéts no sent únicament estimació i afecte, sinó devoció, i ja ens en guardarem prou, els pares, de criticar els nostres fills davant d’ella. Si ho fem, on hi havia una àvia dolça i amorosa, hi veurem una matrona ofesa disposada a tot per defensar-los.

Fa pocs, però molts anys, que vaig allunyar-me de la seva falda. Mai no he estat un fill modèlic pel que fa a visitar-la tot sovint o a preocupar-me massa de com es troba. Durant anys m’he negat a pensar que ella em podia necessitar, perquè sempre he sentit que era jo —ni que fos amb la sola certesa de la seva presència al carrer Nou, número 19— qui la necessitava a ella. Com la majoria de fills, he estat egoista fins que m’he adonat que arriba un dia en què canvien les tornes i que són els pares els qui necessiten els fills.

Heus aquí un nen de reflexos lentets i una mare com no n’hi ha d’altra al món perquè és la meva, la nostra mare.

Els pares i els germans celebrant el 18è aniversari de les bessones,
la Natàlia i la Cristina

Ara fa just un any, ma mare va estar ingressada el mes de juliol
a la Clínica de Molins. El seu nét Jordi va fer aquesta fotografia
tan bonica dels meus pares parlant a l'extrem nord del passadís
de la segona planta, a tocar de l'habitació on va morir divendres passat,
18 de juliol de 2014.