dimecres, 1 d’abril del 2020

Romanç de la Covid-19

Fotografia de Lluís Valcàrcel


Se l'enduen amb sirena
pel carrer buit i desert.
Dona i fill a la finestra
no saben com dir-li adeu.
Si els veïns callem de pena,
què no deuen sentir ells?
Avui, sopa tu, tristesa,
nosaltres ja no podem.
Al virus de la pandèmia
no se'l venç amb armament.
Se'n riu la invisible hiena
que als pulmons clava les dents.
Puja que puja la febre,
furga que furga l'ofec.
La mare encén una espelma,
el fill la recança encén.
Es fa difícil d'entendre
l'obligat confinament.
Tots dos són en quarantena
en un present més que incert.
Que llarga que es fa l'espera
quan vols saber i no saps res.
Cada trucada, una alerta,
i nit i dia un turment.
Por i esperança s'empelten
en l'heura del desconcert:
una mala herba que arrela
i escampa pressentiments.

De cop, el silenci es trenca:
—Encara cal ser prudents,
ha millorat les defenses...
fora de perill... prou bé...
Com vostès, en quarantena...
se'n sortirà, el pacient.

Els crits de joia se senten
i se'n fa ressò el carrer.
Des de balcons i finestres,
un vano d'aplaudiments
venta amb goig i complaença
tants dies de patiment.
Alça el polze a la metgessa,
fa un somriure a l'infermer,
li ajusten la mascareta
i l'adorm un pensament:
quan tot això quedi enrere
caldrà homenatjar els absents.




Sant Vicenç dels Horts, 1 d'abril de 2020


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada