Crònica de mitjanit per a un "Diari de matinada"

Divendres 2 de maig de 2014 / Festa Major de Montagut / Concert de The locos, Deskarats, Trast i Rescat

A quina hora comença el ‘ball’?

Ho demana un parroquià d’El Collet, l’únic bar de Montagut, a les amables cambreres de la barra. A dos quarts de dotze, li responen. Doncs a tres quarts som a la sala habilitada per al concert. Els organitzadors, a més de les tanques creuades reglamentàries, també hi han muntat una barra poblada d’unes vint persones en actitud animada, però d’esquena a l’escenari, de moment... Escalfen motors amb la cervesa a la mà. Com que nosaltres som forasters de més de mig segle de vida, el públic jove ens mira amb una certa perplexitat. L’escenari és a punt i queda ben clar quin és el grup teloner de la nit perquè una llampant pancarta-logotip l’anuncia: és Trast, la banda del Baix Llobregat que se n’orgulleix de ser-ho i ho proclama als quatre vents. Tothom qui ha tocat sap com és de difícil d’obrir un concert quan no jugues a casa... i, encara més, quan el grup a qui correspon aquesta feina d’ariet encara no és prou conegut. No obstant això, Trast és una formació amb cara i ulls que no s’arronsa davant de cap repte musical perquè ja comença a portar un grapat d’actuacions a les cames, als braços, als dits, als llavis, a la veu, a la memòria i a la furgo.

A vegades l’escepticisme no funciona

Engeguen amb l’energia que els caracteritza, i l’Albert Martí, veu i guitarra, immediatament deixa clara la intenció del grup als que hi veuen més enllà de la birra. Com que ‘a bon entenedor, breu parlador’, l’actitud musical de la banda ve a dir això mentre comença a tocar: ei, gent, no ens coneixeu, és massa d’hora, fem de teloners, tots portem la panxa pleneta d’haver sopat i ara us feu els desmenjats i els escèptics davant el desconegut, però teniu les cançons comptades i us farem moure al nostre ritme, i, finalment, aplaudireu quan ja serà massa tard, perquè la nostra hora, avui, a Montagut, s’haurà acabat.

I així serà. Trast porta el concert estudiat al més mínim detall i els temes, a ritme d’ska, de reggae, de rock, de rumba i de versions pop-rock (és a dir, de mestissatge), s’empenyen l’un a l’altre i es filtren a la sang del personal que va arribant i que encara es fa l’estret... perquè això és el que toca quan és la primera vegada que sents i veus una banda que és a punt de publicar el primer disc —Diari de matinada, un treball impecable— i encara s’ha de guanyar la crítica i els corifeus habituals de la cosa nostra musical. A vegades l’escepticisme no funciona, i el públic amb més orella i amb menys tòpics musicals a les espatlles comença a intuir que aquests teloners són collonuts.

Els temes entren bé i les lletres són per a tothom, però òbviament parlen dels problemes i de les expectatives (frustrades o no) de la fauna jove actual.

Músics que ho donen tot

Les diferents seccions musicals ho donen tot i amb nota alta. El Ferran Ollé a la guitarra toca ràpid i alegre, amb una tècnica que no embafa. El Gerard Martí al baix fa allò tan difícil que sempre toca fer a aquests instrumentistes: ser-hi plenament sense que ho sembli massa. El bateria, l’Aleix Comas, marca el ritme infernal, humà o angelical que convé i quan convé. Les veus, la Laura Pagès i l’Albert Martí, formen un duet singular. La veu de l’Albert és intensa, viva i trepidant. S’enganxa al paladar de l’orella de qui l’escolta. La de la Laura, molt més fina, posa el contrapunt de frescor i tendresa que alguns temes i molts moments demanen. Totes dues veus es fan mal·leables amb relació a la instrumentació que les acompanya. El teclat i l’acordió són en mans de Sergi Torrecillas, i la seva integració en el conjunt respira ofici i dedicació. I no ens podem deixar els vents, perquè sense ells aquesta banda no sonaria igual. Trombó i saxo, Caterina Gómez i Nil Boladeras respectivament, tenen molt clar el seu poder i l’administren amb precisió i intensitat al servei del conjunt i de la composició, però també molt conscients de no abusar-ne. Quan bufen es nota, i el grup i el públic s’inflen de valent amb la força que transmeten.

En aquest concert, es troba a faltar la presència del David L. Morcuende, que en el seu paper de backliner, sosté la cohesió del grup i en dinamitza la presència a l'escenari. 

Camina que caminaràs, uééé, uóóó!

Camina que aconseguiràs, uééé, uóóó! I com que d’això es tracta: de caminar i d’anar endavant per aconseguir allò que perseguim, Trast ho té clar i fa el seu concert a Montagut davant d'unes setanta-cinc persones (que van arribant a poc a poc, perquè la nit és llarga), amb la mateixa energia que el va fer a la sala Apolo 2 de Barcelona davant de prop de tres-centes. Acabada la seva actuació, les altres tres bandes ho tindran bastant més fàcil i, sobretot, trobaran el públic escalfat i a punt. Pujarem tots ben amunt! Les noies i els nois de Trast han fet una feina impecable. També en això —engegar un concert partint de zero—, els membres del grup han demostrat la seva professionalitat: Un nou paradís per al tan esperat Diari de matinada. Felicitats!

D'esquerra a dreta: Sergi Torrecillas, Albert Martí, Laura Pagès i Gerard Martí

D'esquerra a dreta, els vuit components del grup (menys el David, que no hi pot ser): Ferran Ollé, Caterina Gómez, Aleix Comas, Albert Martí, Nil Boladeras, Sergi Torrecillas, Laura Pagès i Gerard Martí

L'Albert i la Laura en acció, escalfant l'ambient

El Nil en un solo